dimecres, 29 d’agost del 2018

Diàleg interreligiós a Taizé


Els darrers dies he pogut escoltar el camí que està fent la comunitat de Taizé (França) en el camp del diàleg interreligiós. El mes passat a Taizé van celebrar un cap de setmana d’amistat islamo-cristiana, amb l’assistència de nombrosos musulmans. I, en relació al budisme, hi han hagut germans de la comunitat que han visitat un monestir budista de Corea, i alguns monjos budistes els han visitat a Taizé.

Un vespre d’aquesta setmana passada, el Prior de Taizé es va prestar a respondre les preguntes dels joves. Una jove musulmana li va preguntar sobre la relació entre les dues religions. Una de les coses boniques que li va respondre és que, quan entrem en contacte amb una altra religió, és bo mirar què en podem aprendre. I va posar l’exemple de l’actitud d’adoració dels musulmans en la pregària.

Una altra noia li va preguntar per la relació que tenen amb el budisme. I va comentar que, d’una banda, havien constatat valors comuns que compartien: la recerca de la pau interior, la importància de la compassió... Però que, al mateix temps, havien experimentat que en alguns aspectes rellevants eren també diferents: per exemple, en relació a la fe en un Déu personal. I posava l’accent en el fet que, més enllà de les diferències, l’objectiu és conèixer-nos i fer una amistat autèntica. No es tracta que un deixi de ser allò que és, però sí que s’obri a compartir amb l’altre.

En relació als cristians, va expressar que la fe en Jesús ens ha de portar a treballar per la unitat de la família humana. I que aquesta pot ser una aportació molt vàlida dels cristians en el món: treballar per la unitat de la família humana.

Aire fresc. Inspirador. Encoratjador.

dimarts, 14 d’agost del 2018

Tu ets necessari


"Si la nota deia: una nota no fa música, no hi hauria simfonia.
Si la paraula deia: una paraula no fa una pàgina, no hi hauria llibre.
Si la pedra deia: una pedra no puja pas una paret, no hi hauria casa.
Si la gota d'aigua deia: una gota d'aigua no fa un riu, no hi hauria oceà.
Si el gra de blat deia: un gra de blat no pot pas sembrar un camp, no hi hauria collita.
Si la persona deia: un gest d'amor no salvarà pas la humanitat, no hi hauria mai ni justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat damunt la terra.

Talment la simfonia necessita cada nota,
talment el llibre necessita cada paraula,
talment la casa necessita cada pedra,
talment l'oceà necessita cada gota d'aigua,
talment la collita necessita cada gra de blat,
la humanitat sencera et necessita a tu,
onsevulla que siguis, únic, val a dir: insubstituïble."


(Michel Quoist)

dissabte, 11 d’agost del 2018

Una amenaça de mort

En una entrevista que m'han fet per la revista del meu poble, he dit que amb motiu de l'homilia del 24 de setembre vaig rebre una amenaça. Numèricament és irrisori si es compara amb l'allau d'agraïments que vaig rebre i alguna crítica també. Les crítiques són especialment bones si es fan amb estimació i criteri. Però a mi no se m'acudiria mai amenaçar algú de mort, ni que pensés que n'ha fet una de grossa.

I encara que vingués d’una sola persona, al primer moment em va fer impressió perquè sempre hi pot haver un eixelebrat que faci un disbarat. Però en cap moment no em vaig penedir d'haver defensat els drets humans. És un tema d'escala de valors: no vols que et facin mal (és clar!) però encara menys vols renunciar a la defensa dels drets més fonamentals.

Algú, en saber-ho, va pensar que vaig callar a les xarxes per aquest motiu. I no és així. El mateix vespre de l'homilia, davant d’una allau tan impressionant, vaig decidir que no volia entrar en una espiral mediàtica sense aturador. No em vaig fer monjo per això. Per aquesta raó vaig fer un tuit implícit dient que l'endemà em tocava anar a Matines. I l'amenaça va venir després. Però estem en un món on sembla que no pugui ser que un es negui a concedir entrevistes. Durant mesos (sobretot les primeres setmanes), periodistes d’aquí i de l’estranger em contactaven per fer-me entrevistes. Però em va semblar que ja havia estat prou clar, i no calia afegir-hi res més.

No vaig estar inactiu durant aquells mesos. Hi ha molta feina per fer, i moltes maneres d’ajudar. Només faltaria.

Però a nivell de xarxes, sabia que pararia un temps i que tornaria a escriure. Perquè sento que tinc coses per dir. Més encara: per comunicar.

No us demano que estigueu d’acord amb aquest plantejament. Simplement us l’he compartit tal com el vaig viure.

Mesos enrere en aquest mateix espai havia dit que l’Església ha de defensar els drets humans. No eren paraules buides. Les crec, i tenen aplicacions concretes. Podem discutir de moltes coses, podem tenir criteris molt diferents i respectables. Però els Drets Humans no són negociables, no creieu?

Gràcies per llegir aquestes paraules escrites des del cor, ara que ho puc mirar amb més perspectiva.