diumenge, 25 de desembre del 2016

dissabte, 17 de desembre del 2016

Per Nadal, cada ovella al seu corral


És bonic aquest refrany català! Expressa la joia d'estar amb els de casa per aquesta festa tan assenyalada. I ens recorda aquesta tradició tan arrelada al nostre país.

Però tot allò que té de bonic ho pot tenir de dur per aquells que no poden fer-ho realitat. Potser perquè s'han quedat sense corral, potser perquè estan en el corral però hi falta algú que no hi tornarà a ser. I aleshores aquest feliç refrany es converteix en el record punxegut d'allò que no serà probablement mai més.

I em proposo, i us proposo, que aquest Nadal fem arribar un gest senzill però càlid com a mínim a 3 persones que s'hagin quedat sense corral o que, tot i ser-hi, notin l'absència d'algú estimat. I Nadal serà més Nadal!

dissabte, 10 de desembre del 2016

Evan: saber comunicar

Us ofereixo un vídeo que no comentaré, perquè la gràcia és veure'l primer sense que te l'hagin explicat.

Només diré que ens demostra la importància de saber comunicar allò que vulguem. I aquest vídeo ho aconsegueix.

I d'altra banda, que és essencial anar pel món amb els ulls oberts.

dissabte, 3 de desembre del 2016

La Veritat no té fronteres


Fa uns dies, un episodi viscut em va fer constatar una vegada més una realitat: la Veritat no té fronteres. A vegades, des del món de la religió, s'ha tendit a subratllar que Déu (o el nom que sigui, segons la religió) parla a través d'uns textos concrets, d'unes persones amb una funció específica, sobretot en unes situacions més que en d'altres, i en uns indrets determinats. Però també des de la religió, hi ha altres línies (en la mateixa Bíblia, fins i tot) que tendeixen a accentuar el fet que la Veritat se'ns pot revelar a través de qualsevol persona, qualsevol esdeveniment, en qualsevol indret. A vegades, a través del que menys pensaríem.

La Veritat no té fronteres. Som les persones qui posem límits. I convé estar atents. Perquè en la situació menys pensada la Vida ens parla. I pot ser que ens hi ensenyi quelcom.

Aquesta immensitat de Déu, que supera tot el que nosaltres puguem definir i limitar, m'encanta i em fa sentir agraït.

dissabte, 26 de novembre del 2016

En la mort d'un monjo


Avui s'ha mort el Pare Salvador, un germà de comunitat.

Veient les notícies dels mitjans els darrers dies, no deixo de sorprendre'm per les reaccions públiques d'alguns davant la mort d'alguns personatges, a vegades reaccions esperpèntiques que fan sentir vergonya aliena.

Davant la mort d'algú, sento que el millor fóra ser curosos i respectuosos amb els qui ploren aquella persona. Fins i tot si aquella persona no ha estat un exemple durant la seva vida. Respecto altres idees, però així és com ho penso.

El moment de la mort d'un monjo sempre és especial en la comunitat. És un moment fort. I es palpa l'estimació que, més explícita o menys, existeix en la nostra vida. L'ambient és de més silenci, de respecte, de fraternitat.

Una nit, quan ens trobem per compartir l'esbarjo i les coses que han passat durant el dia, recordem junts l'itinerari d'aquell germà que ens ha deixat. I solen sortir anècdotes o records de diferents monjos.

La vida en comú és bonica. No és fàcil, perquè cap opció seriosa a la vida n'és. Però és bonica. I val la pena.

P. Salvador, gràcies per haver estat germà nostre. I descansa en Pau.

dissabte, 19 de novembre del 2016

Pots i olles


"Els pots s'assemblen a les olles", o els testos, o els plats (segons on aneu!). Aquesta dita que fa referència a la semblança dels fills amb els seus pares la trobem amb variants en altres llengües: "De tal palo tal astilla", "Like father, like son". La saviesa popular ens fa adonar de les semblances entre pares i fills, i per alguna cosa deu ser.

Tots n'hem estat testimonis: aquell noi que està tan implicat en la vida associativa del poble perquè des de petit ho va mamar a casa, aquella persona que sempre busca protagonisme perquè és allò que ha vist fer sempre a casa, aquella altra que va heretar un gust pel que sigui (les sardanes, els gegants, el mar, etc)... Aquell que és bromista com a casa seva, o generós, o xulo.

Però a vegades això no es dóna. I et trobes amb contrastos grans: persones boníssimes que han tingut un pare o una mare difícils. Persones amb un caràcter molt suau que han tingut pares amb un caràcter molt fort. I això em fa pensar que a vegades els pots no s'assemblen a les olles. Però d'alguna manera en són resultat. I que tots, d'una manera o altra, som resultat de la convivència amb els de casa. Per semblança, o per reacció. O per ambdues coses, en funció de quin tema es tracti.

dilluns, 14 de novembre del 2016

Impotència



Té càncer. És mare. Al seu càrrec, tota una família. Han gastat tot el que podien en hospital. Ha de rebre 8 sessions de quimioteràpia. Però són pobres.

És una història més. Sense nom. Però per mi té nom i rostre: és la mare d'un amic africà. D'una bona gent. D'una dona necessària per la família.

Em revolta que pel fet de ser pobres i viure a l'Àfrica no puguin ser curats. És injust.

Entenc que no entra dintre els esquemes de les grans ONGs. El cas d'una única dona i una única família no resol res, segons com es miri. Però a aquesta gent els canvia la vida. Entenc que tenen prioritat els grans projectes, o els projectes que directament poden beneficiar una xifra gran de gent.

Però l'amic pateix per la mare, i pels qui deixaria si no se'n sortís.

Una vegada més, aquest món injust. Mal repartit, perquè n'hi hauria per tothom. Sovint són només una xifra, o com a molt, rostres anònims.

En aquest cas, amb rostre concret i nom i cognom.



dissabte, 5 de novembre del 2016

Amazing Grace

Aquest any se celebren els 25 anys de La Marató! Us recordeu de la primera? És un esforç i un sentiment de tot el país, i una fita especial per tots els qui de diferents maneres ens hi hem sentit vinculats.

Vaig tenir la sort d'assistir a l'enregistrament del videoclip d'aquest any, a la Sagrada Família. Ben tard a la nit, amb un ambient que emocionava. Sabíem que el videoclip quedaria preciós, perquè el marc era únic i estaria fet per uns professionals de gran categoria. I el resultat aquí el teniu.

Han versionat la cançó "Amazing Grace" (ara en català "Avui vull agrair"). És un himne amb una història ben especial. John Newton era un anglès del segle XVIII que va ser mariner de la Royal Navy. D'allà va passar a dedicar-se al tràfic marítim d'esclaus. En una tempesta fortíssima en un d'aquests viatges al mar va estar a punt de morir. Va demanar compassió a Déu, tot i que n'estava ben lluny. Es va salvar, i durant molt temps es va anar preguntant si ell mereixia la misericòrdia de Déu amb la vida que portava.
Anys després, va deixar la vida marinera, es va posar a estudiar teologia i va esdevenir pastor anglicà. Diuen que la seva predicació impressionava els oients, perquè parlava d'experiències pròpies i de com havia viscut en primera persona aquest amor de Déu.
John Newton va acabar lluitant per l'abolició de l'esclavitud, i el seu testimoni en primera persona va tenir molta influència perquè ell sabia de què parlava. De traficant d'esclaus a lluitador per l'abolició de l'esclavitud.
En aquest himne que va escriure, en la versió original diu que estava perdut i el van retrobar (com el Fill pròdig) i que havia estat cec i ara hi veia (com el cec de l'Evangeli). I en dóna gràcies a Déu.
L'Amor que havia rebut el va fer adonar de l'Amor que havia de tornar com a agraïment.

dissabte, 22 d’octubre del 2016

Ciència i fe


I digué el deixeble:
- A vegades em fa por que es faci algun descobriment que contradigui algun aspecte de la meva fe.

I respongué el mestre:
- Ho puc entendre, però ho trobo molt interessant. La fe ha de ser raonable. I si es fa algun descobriment científic que contradiu allò que creus, personalment penso que estaria bé repensar algunes coses. Això no vol dir deixar de creure. Però pot ser una oportunitat per anar més a l'essencial, i veure què és realment fonamental en la fe, i què no ho és. La ciència i la fe tenen missions diferents, però em sembla que no han de ser contradictòries. Si no, hi ha alguna cosa que no funciona. Repeteixo: la fe ha de ser raonable. I com deia la carta de Sant Pere: "estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança". Ens cal veure què és l'essencial d'aquesta esperança.


dimarts, 18 d’octubre del 2016

Sia el teu cor un hort obert


Us ofereixo unes paraules escrites per Teodor Suau, sempre tan inspirat. Parlen de generositat, de servir els altres, d'omplir-nos per dintre, de deixar que l'altre sigui ell mateix, del respecte per tota persona. Parlen d'amor en profunditat. Formen part del llibre "De Cafarnaüm a Jerusalem" (Publicacions Abadia de Montserrat):

"No vulguis que tots els vents sien teus.
Ni que els aucells cantin tots la teva cançó.
Salmeja tu la tonada de l'aucell que passa i no torna.
Sia el vent senyor dels seus camins!

Obre la gàbia al rossinyol que tant estimes.
Si queda, sabràs que ha quedat per tu!
Si fuig, no li corris darrere.
Deixa'l partir.
Sense recança.
El seu vol és la teva joia!

Treu aigua del teu pou per als pelegrins.
Omple la teva gerra.
I posa-la ran del camí.
No tornis a mesurar el que han begut.
Alegra't, només, d'haver tret l'aigua del teu pou i haver deixat la gerra ran del camí.

Sia el teu cor un hort obert.
Sense bardissa.
Que entrin a collir la teva fruita.
La que vulguin, però, i quan la vulguin.
Que no sempre agrada i a tothom
la que ha estat bona per a tu i a tu t'agrada."

dissabte, 8 d’octubre del 2016

Sigues al màxim allò que siguis!


Després de llegir els vostres comentaris a partir del tema de la mediocritat, sobre el grau de coneixement de nosaltres mateixos, sobre el discerniment d'allò que depèn de nosaltres, l'exigència i expectatives que ens puguem fer d'allò que podem arribar a ser, he volgut compartir amb vosaltres un fragment d'un poema de D. Mallock que veureu a continuació:

"Si no pots ser un pi al cim de la carena,
sigues un arbust a la vall,
però sigues l'arbust millor vora el torrent;
sigues una mata si no pots ser un arbre.

Si no pots ser camí ral, sigues drecera.
Si no pots ser sol, sigues estrella.
No és pel volum que reeixiràs o no.

Sigues al màxim allò que siguis!"


dissabte, 24 de setembre del 2016

Quan el passat es fa feixuc


I digué el deixeble:
- Penso moltes vegades en coses que m'han fet patir, en injustícies que m'han fet o en persones que estimo que s'ho han passat malament.

I respongué el mestre:
- No sé ben bé a què et refereixes, però entenc que tot són experiències del passat. I des d'aquest punt de vista, et diria que vagis alerta que no t'afeixuguin més del compte. Som humans, i tots fem el que podem. Pero mira de no recrear-te massa en aquests pensaments d'allò que ja no és. De què et servirà donar-hi voltes? El passat és passat, ja no existeix. Viu el present. Ignorant el passat? No. Si vas errar, mira de treure'n alguna lliçó per l'avui i el demà. Si et van fer mal, en la mesura que puguis, perdona. I si no pots, no t'hi angoixis: algunes persones necessiten el seu temps, i algunes tota una vida. Si recordes el patiment que van sofrir altres, tampoc no hi siguis fàcil perquè ja no hi pots fer res. Que el passat t'ajudi a viure l'avui. Però com una lliçó que ens ha d'il·luminar el present i la direcció cap on anem.

dissabte, 17 de setembre del 2016

Els noms de l'amor (5): ἀγάπη


Arribem al nom on volia arribar des del principi, i al qual hem anat fent referència de manera tangencial en parlar dels altres noms de l'amor segons els grecs: ἀγάπη (àgape).

Quan Jesús en l'evangeli (escrit en grec) diu: "Estimeu-vos els uns altres", ho diu amb el mot ἀγάπη. I això és molt significatiu. En els evangelis també hi apareix l'amor d'amistat. Però el principal, el que apareix com una fita per tots els qui vulguin seguir el camí de Jesús és ἀγάπη. Quan Jesús, doncs, exhorta a estimar, no ens està dient "Caieu-vos bé els uns als altres", ni "Desitgeu-vos els uns als altres", o "Feu-vos amics els uns amb els altres"... Quan parla d'amor, es refereix a aquell amor incondicional que és àgape. És a dir: un amor que potser no surti de manera natural (com, en general, surt el que sentim per la família). És un amor que no depèn de sentir (o no) una atracció per una altra persona. I tampoc no és un amor que s'apliqui només amb aquells amb qui un té sintonia.

L'amor d'àgape és una altra cosa. És una opció per l'altre, en tant que ésser humà. Sigui qui sigui, sigui com sigui, sigui d'on sigui, hagi fet el que hagi fet.

Jesús no diu que els altres amors siguin dolents. Però marca una fita que va predicar de paraula i amb la seva vida fins al final.

Es tracta d'un camí per tota la vida. Subratllo això: és un camí.

Exclusiu per als cristians? Què va! Obert a tothom. L'amor no té fronteres. I qualsevol ésser humà ens pot donar exemple d'aquest àgape.

Però en el cas cristià, és un amor que és resposta a un altre Amor que hem rebut gratuïtament. Així és com ho planteja la Bíblia. I en llenguatge no específicament cristià: és una manera de viure agraït i estimant per tot el que hem rebut, que és tant.

Per tant, l'àgape és viure sent conscients d'allò que hem rebut (que és tot) i posant-ho al servei dels altres. No trobeu que és engrescador?

[Segons amb quin dispositiu mireu aquesta entrada, no veureu bé les lletres en grec]


dissabte, 3 de setembre del 2016

Els noms de l'amor (4): ἔρως


Un altre dels noms que els grecs utilitzaven per referir-se a l'amor és ἔρως (eros). Fa referència a l'amor romàntic i sexual. Crec que no exagero si dic que, en el nostre temps, l'exaltació d'aquest amor ha arribat a ser tal que pot semblar que és el més important per la vida.

Com he dit parlant dels altres noms de l'amor, també aquest és positiu. Però com els altres noms també té els seus riscos, si no està amarat de l'àgape.

L'amor ἔρως actua mogut per una atracció, per un desig que pot tenir quelcom d'irracional (i això no vol dir negatiu). Però és curiós com persones mogudes per l'eros en una relació poden passar d'aquesta classe d'amor per una persona a l'odi més profund per aquella mateixa persona. Què passa? Pot ser que en un moment donat hagin tingut un desengany respecte aquella persona, o que deixin de sentir-s'hi atretes... les causes poden ser múltiples. Però no deixa de fer pensar com es pot passar d'aquest amor a l'odi amb tan poc marge de diferència.

Si allò que determina la relació és tan sols una atracció o una idealització de l'altre, aleshores pot ser meravellós mentre dura. Però té el risc claríssim d'acabar-se algun dia.

Quin és el secret perquè aquest amor fructifiqui? L'àgape.

Dècades enrere el discurs oficial sonava com si l'eros fos dolent, pecaminós. Potser perquè a vegades s'associaven algunes situacions de plaer a quelcom negatiu per força. Això ha canviat, i molt. Però tenim el risc de passar a l'altre extrem, i convertir aquest plaer en el centre. La proposta de l'Evangeli, en tot cas, és una altra que no va en contra de cap dels amors que hem parlat. Però situa la fita més enllà. I en parlarem el proper dia.

(podeu continuar posant-hi cullerada, que és ben interessant)

[Segons amb quin dispositiu mireu aquesta entrada, no veureu bé les lletres en grec]

dissabte, 27 d’agost del 2016

Els noms de l'amor (3): φιλία


No em puc imaginar com seria la vida sense aquesta classe d'amor: φιλία (fília) és l'amor d'amistat, aquell que sorgeix de manera natural entre les persones que sintonitzen. Hi ha quelcom que fa que es trobin a gust de manera recíproca, i pot ser difícil de descriure'n les raons amb exactitud. És un amor que a vegades pot requerir esforç, és clar que sí. Però en el qual potser predomina el fet que un pot ser ell mateix amb l'altre, i és estimat així mateix.

Un amic de veritat ha de ser fidel a la confiança que li fa l'altre amic. Els amics es poden dir els defectes, i segurament no passarà res perquè estaran expressats amb estimació i simpatia. Un amic de veritat no es deixa influir per allò que altres diuen o pensen del seu amic, perquè ell coneix el cor de l'amic i sap com és. És un coneixement més fort i més profund.

A l'Evangeli apareix φιλία en diverses ocasions. Entenc que no el posa com a fita de la nostra vida, però n'evidencia l'existència i la importància per la vida dels humans. Ara bé: és un amor ple d'afecte que surt espontani. I per tant, novament, si no està banyat per l'àgape, també pot ser que es perdi, es dilueixi, quedi fins i tot en el no-res o en un simple record. Perquè duri i superi les proves dels anys cal que estigui amarat per àgape.

Ara bé: si aconsegueix durar anys regat per l'àgape, aleshores és com el bon vi que guanya qualitat amb els anys. En les converses que tinc al monestir amb persones que ens visiten, bastantes m'han dit que no tenen cap amic de veritat. És clar que depèn d'on posem el llistó. Però penso que és una paraula massa devaluada, com si per exemple estigués en funció dels seguidors o agregats en una xarxa social. Amistat és una altra cosa superior. I jo també penso que moltes persones no en tenen cap de veritat. Benaurats els que viuen aquest amor d'amistat!

(continuarà, però podeu continuar posant-hi cullerada)

divendres, 19 d’agost del 2016

Els noms de l'amor (2): στοργή


Un dels noms que els grecs donaven a l'amor és στοργή (storgue). Fa referència a l'amor natural, al que sorgeix entre els membres d'una família. Entre pares i fills, entre germans, entre avis i néts...

Fa anys un servidor (erròniament) ho hauria atribuït a un tema de sang. Però el coneixement d'altres persones m'ha ensenyat que una persona adoptada pot ser tan estimada com una de biològica. Els pares se la poden estimar amb la mateixa mesura. I els fills adoptats poden arribar a estimar els pares adoptius com si fossin els biològics, o més i tot en segons quines circumstàncies. Per tant, la sang no és el més important. És la convivència i la vida compartida el que fa sorgir aquest amor natural.

Estic totalment d'acord que l'amor de la família és superimportant. Però si no està banyat per l'àgape, aleshores té alguns riscos. Aquest amor natural pot derivar, per exemple, en un intent de domini dels pares cap als fills. Un pare pot tenir unes expectatives sobre un fill, i li pot costar d'entendre que el fill té els seus propis criteris, somnis i aspiracions. I que pot ser que no coincideixin amb les seves.

Un altre risc que pot aparèixer enmig d'aquest amor natural és la gelosia, per exemple entre germans. Vol dir que no s'estimen? No, pot ser un sentiment molt comprensible. Però novament, si no està amarat per l'àgape, podria arribar a ser malaltís.

En resum: στοργή és l'amor natural. Un amor bonic, necessari, positiu. Però perquè sigui amor en plenitud, necessita l'àgape.

(continuarà, però ja hi podeu posar cullerada)

diumenge, 14 d’agost del 2016

Els noms de l'amor


Diríeu que és igual l’amor d’uns pares pels fills, que el dels fills pels seus pares? Diríeu que és igual l’amor d’una parella i el que es poden tenir uns amics? O l’amor d’algú pels seus enemics? O l’amor de dos que s’acaben d’enamorar i l’amor de dues persones que han compartit tota una vida?

Trobo que en el nostre temps es parla de l'amor i d'estimar amb molta facilitat. Anomenem "amor" a realitats bastant diferents en alguns aspectes, i penso que correm el risc de devaluar la paraula.

Els antics amb moltes coses no eren ni millors ni pitjors. Tampoc no cal idealitzar els temps que no hem conegut mai. Però en aquesta qüestió eren més precisos.

Els grecs utilitzaven diverses paraules per parlar dels diferents tipus d'amor. I per tant, aquests mots afinaven molt més en la classe d'amor de la qual es parlava.

Aquests propers dies parlaré d'aquests diferents noms que els grecs donaven a l'amor. I ja que els evangelis estan escrits originalment en grec, miraré de quina d'aquestes classes d'amor parlen i per quina raó.

Alguns, fora d'aquest espai, me n'heu sentit parlar alguna vegada. Però aquí m'hi vull estendre més, donades les possibilitats de l'espai.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Elogi del quotidià


Durant 4 setmanes he fet un experiment en una xarxa social on alguns m'havien recomanat sovint de posar-m'hi: "Instagram". Durant 28 dies hi he penjat una foto cada dia, i vaig buscar un tema que tingués un sentit per mi. S'hi solen penjar fotos molt xules i espectaculars (aquesta és una de les gràcies d'aquesta xarxa social). Però vaig decidir prendre una opció una mica alternativa com a experiment-divertiment, i fer-hi un elogi d'elements quotidians que ens poden passar desapercebuts i que són interessants per la seva utilitat o bonics en la seva senzillesa. No he pogut estar-me de penjar alguna foto més estil "Instagram" d'algun paisatge bonic, però en general han predominat altres aspectes.

El terra de la ciutat, una paret, un interruptor, una porta, el llum del pis d'un ascensor, la dutxa... No sé què hauran pensat els qui veien alguna d'aquestes fotos poc habituals, però m'ho he passat bé.

Aprendre a valorar allò que tenim en el dia a dia. És com un aspecte en el qual sempre podem millorar, no? Quantes petites coses (o no tan petites) trobaríem a faltar si no hi fossin!

dissabte, 30 de juliol del 2016

El client sempre té la raó?


Tots coneixem aquella frase que es deia: “El client sempre té la raó”. Tinc una tieta que tota la vida va treballar darrere d’un taulell, i per mi era la representació més fidel d’aquesta frase. Mai una paraula de rebuig a un client, sempre l’amabilitat en el rostre, servia tothom tan bé com sabia. És clar que el client no sempre té la raó, però el que m'agrada és l'actitud educada i amable de qui atén els clients.

Això ho vaig pensar sobretot després de la visita a un país amb passat comunista, on sembla que quedin restes d'aquest sistema en el qual no calia atreure ningú ni tampoc ser amable. I on encara ara les generacions més joves et poden atendre amb la més gran indiferència. O fins de manera il·lògica per qui serveix un negoci (sigui seu o no). Ens vam acostar a una botiga de gelats amb unes neveres plenes de gustos variats i en abundància, i els vam dir que hi anàvem amb el grup de nois perquè cadascú triés el que vulgués. De lluny ja es veia que eren nois educats. La resposta va ser que anéssim a una altra botiga, a l'altra punta del centre comercial. Amb la cara es veia que no tenien cap ganes de vendre. I el més curiós és que alguna experiència semblant va passar en altres llocs.

El client no sempre té la raó, i penso que a vegades no se li ha de donar la raó. Perquè el botiguer o el qui dóna un servei també té els seus drets. Però està bé atendre el client amb educació i amabilitat.

dissabte, 23 de juliol del 2016

Errar el tret


Tots hem vist aquella imatge del nen que pega alguna cosa culpant-la d'haver ensopegat o d'haver-se fet mal, tot dient: "dolent!". És evident que el terra no provoca deliberadament l'ensopegada de cap nen, però a vegades l'adult li transmet això (sense cap mala fe, és clar).

Se m'ha acudit en saber la notícia increïble (però sembla que real!) que, quan un toro mata un torero, aleshores se sacrifica la mare del toro o fins tota la família! Absurd, innecessari, i lamentable. Se li dóna la culpa a un animal d'allò que ha fet un altre animal? (el qual, per cert, amenaçat de mort!)

Però això que ens pot semblar tan bèstia respon a un mecanisme tan humà com freqüent: errar el tret. Sempre és més fàcil culpar cap enfora que assumir la pròpia errada. I això té tantes aplicacions, que no cal anar a la plaça de toros per comprovar-ho empíricament.

PD: Aquests dies he fet una parada necessària de moltes coses. Hola de nou.

dijous, 30 de juny del 2016

Quan no et feliciten

I digué el deixeble:
- Ara riuràs de mi. Però tampoc no m'és fàcil quan sento que em podrien felicitar per alguna cosa, i no ho fan.

I respongué el mestre:
- No negaré que té la seva gràcia junt amb el que deies l'altre dia: que t'incomodi tant si et feliciten com si no! Fora bromes: no et sàpiga pas greu viure aquesta experiència. Més enllà de l'anàlisi que puguis fer de les raons que fan que no et felicitin, ho veig com una oportunitat de purificació. Si fas coses i et feliciten, segons com ja tens la teva recompensa. En canvi, si fas coses bones i no et feliciten, és una ocasió per veure la motivació real d'allò que fas. Si la motivació és bona i desinteressada, tiraràs endavant. Si la motivació és allò que et puguin tornar a canvi, aleshores potser és una generositat amb condicions. A vegades hi ha situacions a la vida en les quals podem no sentir-nos prou valorats, però ens poden ajudar a entendre les motivacions que tenim. És qüestió de viure-les com una oportunitat d'anar més a fons, no?

dijous, 16 de juny del 2016

Quan et feliciten


I digué el deixeble:
- No sé gaire com reaccionar quan em feliciten per alguna cosa...

I respongué el mestre:
- A mi no em fa problema. Tot depèn de com ho visquis, no? Saps aquella pregària que atribueixen a Sant Francesc d'Assís? Aquella que comença: "Oh Senyor, fes de mi un instrument de la teva Pau". Doncs bé, jo m'ho agafo per aquí. Li demano a Déu que em faci un bon instrument seu, que sàpiga comunicar comprensió, respecte, escolta, sinceritat, amabilitat... tot el que Ell vol! I si algú m'agraeix o em felicita per alguna cosa, dono les gràcies a qui m'ho diu i en dono gràcies a Déu. Ell és la font de tota Pau i de tot Bé. Si ens creiem que Ell és la font, no ens farà problema que ens felicitin perquè sabem que tot do ve d'Ell. Nosaltres som simples instruments, canals per on deixar passar aquest potencial d'Amor. Ni més ni menys. I no és pas poc! No et sembla?

diumenge, 5 de juny del 2016

Els coreans a Laudes


Des de fa temps, grups nombrosos de coreans assisteixen a les nostres celebracions. Fa impressió quan els veus a Laudes, a 2/4 de 8 del matí, ajuntant les mans en senyal de pregària i amb una actitud molt pietosa.

Què entenen? Fora de l’himne en llatí, tota la resta és en català. Però no tens la sensació que no entenguin res, al contrari. La seva actitud és d’una comunió total amb allò que estem fent.

Això a alguns ens porta a pensar que, més enllà de l’idioma, a vegades es pot produir una comunió forta per la consciència dels uns i els altres que estem compartint el mateix.

Està molt bé que puguem comprendre tots els textos de les celebracions. Però hi ha una dimensió espiritual que es pot comunicar també fortament a través de la música o dels gestos. Amb els coreans penso que s’estableix una comunió ben bonica.

dissabte, 28 de maig del 2016

Feliços...


Feliços els qui escolten de debò,
i no es creuen posseir la veritat absoluta.
Feliços els qui saben confiar en els altres,
sabent que els altres poden equivocar-se.
Feliços els qui no fan les coses
per aparentar el que sigui,
sinó que són autèntics.
Feliços els qui, en moments de prosperitat,
viuen amb actitud d’agraïment.
Feliços els qui, enmig del cansament,
no es deixen dur per l’ira o el malhumor.
Feliços els qui cultiven els pensaments positius
en el seu interior.
Feliços els qui fan de l’Amor la seva única llei
i el motor de la seva vida.

diumenge, 22 de maig del 2016

Quan no notes receptivitat


I digué el deixeble:
- Sovint em trobo amb reaccions molt contràries a la fe, com si tinguessin al·lèrgia a qualsevol cosa que dic o faig com a creient.

I respongué el mestre:
- No sé si el que et diré sonarà contradictori amb el que diu l'Evangeli, que ens envia a proclamar la nostra fe per tot arreu. Però penso que a vegades no ens aniria malament tenir més el do de l'oportunitat, i saber quan toca parlar i quan millor callar. Molta gent no vol tenir la sensació que se'ls va a convèncer de res, o a intentar "captar-los". Ells respectaran el que tu creguis, però si se senten envaïts per tu, aleshores pot ser que la reacció no sigui la que esperaries. Jo diria que el més important en aquesta cultura tan plural que vivim (i que cada vegada ho serà més) és que siguem el màxim de respectuosos amb tothom. Si un és d'una altra religió, doncs el respectem. Si és agnòstic, també. I si no és creient, doncs també.
Vol dir que ens hem d'amagar de la nostra fe? No m'ho sembla pas, al contrari. M'agrada molt la gent que viu la fe de manera desacomplexada, igual de desacomplexats com ho estan els culers, els afeccionats a les motos o els castellers. Si a ells no els fa res manifestar aquests sentiments, per què ens hauria de paralitzar expressar la nostra fe? Però no cal anar amb actitud de superioritat, com aquell qui sap molt més que l'altre. Tots tenim a aprendre de tots.

dimarts, 17 de maig del 2016

Quan la Història marca


Acabo de tornar d'un viatge a Hongria amb els escolans. I en molts aspectes diferents, he pogut constatar el pes que té la Història que han viscut com a poble. No és secundari que visquessin 40 anys de domini soviètic, ni la cristianització mil·lenària amb la posterior conquesta turca i la següent reconquesta, etc.

A vegades, quan presenciem revolucions, creiem que el passat pot quedar esborrat (perquè s'ha eliminat un poder concret, perquè comença un nou règim...). I penso que no és exactament així. En tot cas, jo diria que el futur pot ser diferent, però com a conseqüència d'un passat del qual es prové.

Aquest fet col·lectiu (és a dir, el fet que venim d'on venim) es pot viure amb negació (com els passa a alguns encara a Alemanya per la vergonya de la 2a Guerra Mundial, tot i que cada vegada menys) o bé assumint-ho com una realitat per ser tinguda en compte de cara a construir un futur millor.

I això valdria per tots els pobles del món, inclòs el nostre.

La biografia col·lectiva, sigui la que sigui (i també la personal) és un factor important per poder construir un futur de plenitud.

Foto: he posat una escultura impressionant que hi ha al costat del Danubi quan passa per Budapest, commemorant els qui hi van ser assassinats durant la 2a Guerra Mundial fent-los treure les sabates i disparant-los perquè caiguessin al riu i el riu se'ls endugués.

dissabte, 7 de maig del 2016

Quan el temps no és teu

I digué el deixeble:
- A vegades sembla que el temps ja no sigui meu, em sento estirat per totes bandes. Però no puc dir que no quan em demanen.

I respongué el mestre:
- Exactament. No pots dir que no, perquè et trairies a tu mateix, i negaries l'opció que vas fer pels altres ben lliurement. Recordes allò de "Ningú no em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement"? (Jn 10,18). Doncs és això. No és que els altres et prenguin res, sinó que prèviament (ni que faci anys) tu has optat pels altres. Ara bé: una cosa és deixar que els altres se serveixin de tu, cosa de la qual t'has de sentir content perquè vol dir que els pots fer servei. I una cosa ben diferent és que aquest tràfec que portes afecti la teva vida interior. No sé si sabies que la Mare Teresa de Calcuta passava unes hores diàries fent pregària. La gent sap que era una dona de fe, és clar, i que es donava molt als més pobres. Però en el seu dia a dia, hi havia unes hores sagrades, que eren com l'aliment que la portava a fer tot el que feia. No descuidis aquest aliment interior, perquè el necessitaràs per no quedar esgotat tant per fora com per dintre. Busca espais, ni que siguin petits, per tenir-ne cura. No és egoisme: ho fas també pels altres, perquè en la mesura que tu estiguis bé, els podràs servir millor.

dissabte, 30 d’abril del 2016

La història de la Mònica

Més d'una vegada m'he trobat amb algun jove que sosté que no hi ha gaires persones bones al món, a la qual cosa jo contesto que he tingut la sort de conèixer moltes persones bones! I que sí: que n'hi ha! Aquí en teniu un testimoni. Amb uns minuts ja us fareu una idea de la història, però potser us passarà com a mi, que l'acabareu veient tot. He tingut la sort de conèixer una persona que coneix la Mònica, i em confirma que és tan bona com apareix al vídeo. Aquí el teniu: En nom de l'amor

diumenge, 24 d’abril del 2016

La rutina en la pregària

Seguint la reflexió de l'altre dia, i partint del significat etimològic del mot "rutina" com a "marxa per un camí molt conegut", m'agradaria parlar de la rutina en la pregària. Algú es podria preguntar (i de fet, algun cop ens ho pregunten) si no es fa pesat dir tants Parenostres o repetir tant els salms. I la veritat és que no.

En primer lloc, mai no som exactament els mateixos a dins nostre. Cap dia no estem exactament igual. Ens han passat coses diverses, hem trobat persones o situacions diferents. No hi ha ni un sol dia repetit en la nostra vida. Per tant, cada pregària ressona d'una altra manera en funció de com estàs o què acabes de viure.

Però en segon lloc, a mi m'agrada de tant en tant donar un to diferent a algunes pregàries. Algun dia no, perquè estàs cansat i et deixes dur simplement per allò que està establert. Però alguns dies dediques aquella pregària, o aquell Parenostre, a alguna persona determinada o a un grup concret de gent. Els fas presents. Em diverteix especialment fer presents persones que no ho dirien mai.

Altres vegades, et fixes en imatges de Déu relatives a un tema. O en valors que et transmeten els salms. Ho dic tan sols com a exemples que et fan viure aquella pregària d'una manera creativa. I aleshores aquell camí tan conegut perquè l'has fet moltes vegades pren un altre color, i n'observes detalls que altres vegades t'havien passat potser més desapercebuts.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Rutina

És una paraula que té mala premsa: en els nostres dies, es parla de com trencar la rutina, de com fer-ho per no caure en la rutina... Com si fos quelcom per ser evitat, o un mal senyal si s'esdevé en les nostres vides.

Anem a l'origen de la paraula. Ve del francès "routine". I d'on ve "routine"? Si ens traslladem al francès antic, el mot original és "rote" i significa "camí obert enmig d'un bosc o d'una zona de matolls". Aquest mot va evolucionar al francès modern com a "route" ("camí" o "carretera"). Per tant, en principi una ruta és quelcom que traça l'ésser humà per anar d'un lloc a un altre.

I com es passa de la ruta a la rutina? Doncs bé, la rutina és una "marxa per un camí ja molt conegut". La ruta pot ser imaginada o recorreguda per primera vegada. En canvi, la rutina implica que aquella ruta ja s'ha recorregut moltes vegades. I això em sembla molt interessant.

En la vida de cada dia, tots tenim rutines. I em semblen excel·lents! Penso en les rutines que tinc, i n'hi ha des d'aspectes d'higiene a espais fixos de cada dia que t'ajuden a donar una estabilitat a tot allò que fas durant el dia. Et permeten no haver de reflexionar a cada segon o minut sobre tot el que faràs, especialment sobre gestos ben simples. I pots destinar més atenció a aspectes que probablement sí que requereixen més atenció i capacitat reflexiva.

També és cert que cap dia no és idèntic, perquè cap dia no estem igual i ens passen coses diverses. I, almenys en el meu cas, molt sovint les jornades són tan plenes de variabilitat en funció de les tasques, que no va gens malament que hi hagi un esquelet que sigui estable i unes activitats que puguin ser realitzades de la mateixa manera.

I penso que tot això que he escrit és perfectament compatible (i complementari!) amb el que vaig dir temps enrere sobre les vacances: http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2015/07/vacances.html


dissabte, 9 d’abril del 2016

Pie Jesu, de Fauré

Hi ha músiques sublims, que no et canses d'escoltar. I no només no te'n canses, sinó que t'agrada sentir-ne diferents interpretacions. Perquè cada artista les recrea d'alguna manera en interpretar-les. El cantant les fa seves i els dóna un color particular, únic.

El Pie Jesu, de Fauré (dins del seu Requiem, també ben bonic) és una d'aquestes peces per mi. I ja fa temps vaig trobar-ne una interpretació que em captiva: la de la soprano eslovaca Lucia Popp, a qui la malaltia es va endur massa jove.

No és un cant per escoltar amb presses, sinó per contemplar.

I avui em ve de gust compartir-lo.



dissabte, 26 de març del 2016

Claror en les meves nits

Acabo aquesta sèrie de reflexions quaresmals a partir d'imatges de Déu que apareixen en els Salms. I ho faig amb aquest verset del salm 18 que des de fa anys m'ha captivat:

"Vós, Senyor, em manteniu la llàntia encesa.
Déu meu, claror en les meves nits".

D'alguna manera, expresses que aquesta llàntia, a vegades vigorosa, altres vegades ben fràgil, és sostinguda per Déu. Estem a les seves mans.

I en un dia com avui, aquesta imatge de "claror en les meves nits" pren tota la força possible. Aquesta nit, enmig de la fosca, il·luminarem el ciri pasqual. I d'aquest ciri, se n'il·luminaran totes les candeles que portarem. Es farà la llum. I de la nit que ens impedirà veure quasi res, començarem a distingir allò que ens envolta i els rostres dels qui tenim al voltant. I veurem que fem camí i comunitat junt amb altres. Il·luminats per la llum de Crist.

No deixarà de ser de nit. La nit continuarà, però podríem dir amb el poeta que "serà clara com el dia". Les nostres nits no deixaran de ser nits, però il·luminades per la llum de l'Amor prenen una altra dimensió. Es poden veure i viure amb uns altres ulls. És Pasqua!

Que sigui llum en el vostre interior! Que hi hagi claror en les vostres nits, de manera que la nit sigui tota ella lluminosa.

Bona Pasqua als qui ja ho heu dit en comentaris passats, i a tots els qui mai no dieu res, però em consta que visiteu aquest espai! Ben de cor.

dijous, 17 de març del 2016

Baluard, muralla, escut


Els Salms estan plens d'imatges del món militar. No tindria sentit que un objector de consciència convençut com jo us parli de l'atractiu del món militar. Però, com hem anat comentant aquests dies, són imatges. I igualment com en una pel·lícula o en un relat ens deixarem dur per la força d'aquestes imatges, per què no també en els Salms?

Suggereixen una lluita, un món en el qual no tot són flors i violes (ni molt menys). I si vivim en un món de color rosa, potser és que estem anestesiats.

El Germà Roger de Taizé parlava del combat interior que tota persona té. I ho expressava com un aspecte de la vida. No deia que fos positiu, però hi donava un sentit.

Ell mateix parla de la "violència dels pacífics". Penso que és una expressió molt ben aconseguida. La no-violència no és no fer res. La cultura de Pau demana una actitud ferma, valenta, decidida. És un altre estil de violència: és la fermesa de l'amor enfront de la violència de l'odi. És la construcció sòlida del Bé enfront de l'intent de devastació del Mal.

Aquestes imatges dels Salms (baluard, muralla, escut, i tantes altres) prenen molta força si es llegeixen en aquest sentit. I esdevenen esperó per avançar en aquest camí del Bé que proposa Jesús.

PD: La foto que he posat és un bon exemple de com una pel·lícula pot ser llegida amb aquesta clau

dimarts, 8 de març del 2016

El meu Rei

En una època com la nostra, cada cop menys monàrquica, aquesta expressió dels Salms pot sonar ben llunyana. I més en un temps on sembla que la relació amb Déu com si fóssim els seus súbdits pot resultar com a mínim anacrònica.

Tanmateix, trobo que és una expressió interessant, i fins i tot bonica. Ja ho sé que es porta més el "creu en tu mateix", "tu pots", etc. Però davant d'algunes situacions a la vida, penso que som ben petits davant d'una realitat que ens sobrepassa. La malaltia sobtada d'algú que estimem, les ruptures de tantes menes, la constatació que el món a vegades pot ser tan cruel amb algunes persones... Som limitats i finits. Per més que no hi pensem, o que no hi vulguem pensar.

I diria que, mentre l'ésser humà no accepta la seva condició d'ésser finit, si s'entesta a ser déu (o superman) es pot fúmer unes quantes castanyes. Això no vol dir que no pugui anhelar l'infinit, l'eternitat, la plenitud. I fins lluitar per acostar-s'hi. Però tenint present qui és, i que la vida l'ha rebuda absolutament com un regal. Que és un do gratuït que li ve d'altres (o de l'Altre, si sou creients).

Potser parlar d'Ell com a Rei ens fa nosa per la concepció que tenim dels reis. Per tant, potser hauríem de preguntar-nos de quina classe de reialesa parlem. La imatge de la Majestat Batlló penso que és suggeridora d'aquest Rei que serveix en l'Amor els qui li han estat encomanats. I fins al final.

dijous, 3 de març del 2016

Sol que il·lumina

Aquesta referència a Déu com a Sol apareix en el salm 83. I com en altres casos de l'Antic Testament, només de sentir-lo ja em ve al cap un fragment del Nou Testament. És que, és clar, l'Antic el llegeixo en funció del Nou. El Nou em dóna la clau de lectura de molts aspectes de l'Antic, i m'ajuda a situar-lo en el seu context. I no es tracta d'un exercici artificial, sinó que em surt espontàniament perquè és així com visc l'Antic i el Nou.

Doncs bé, m'agrada molt que se'ns parli de Déu com el Sol. I m'evoca aquell fragment de l'Evangeli, quan Jesús diu que Déu fa sortir el Sol per bons i dolents, i que fa ploure sobre justos i injustos. És una imatge que considero molt feliç, perquè em presenta un Déu creïble, Pare de veritat. Si fos pare de tothom i només estimés uns fills perquè són més simpàtics (o més complidors, o millors en el que sigui)... quina classe de pare seria? No, no: si és Pare de veritat i amb majúscules, ha d'estimar tothom.

Amb aquest Déu, parafrasejant el mateix Salm, dóna bo d'estar-hi! Amb un Pare així, fa feliç estar a casa seva i lloar-lo cada dia!

PD: La foto és d'una sortida del Sol al Mont Sinaí. M'ha agradat perquè evoca una sortida de Sol en un indret justament famós en l'Antic Testament!


dimecres, 24 de febrer del 2016

I tu, coneixes el Pastor?

A partir de la imatge del Salm 23 que parla de Déu com a pastor, aquí teniu una història per acabar amb la pregunta: "I tu, coneixes el Pastor?"


dijous, 18 de febrer del 2016

La meva roca



Sovint, quan en els Salms apareix l'expressió "la meva roca", penso en les cascades de Pulhapanzac i en el que hi vaig viure. Amb ànim d'aventura, ens van proposar baixar a les roques de més a prop de la cascada i arribar a entrar a la part de darrera la cascada. Així mateix.

Vam dir que sí, perquè ens va semblar d'aquelles coses probablement irrepetibles. Recordo que un hondureny ens va baixar a dues noies i a mi. En arribar a les roques més properes a la cascada, les noies es van queixar que no podien respirar. Aleshores, aquell jove em va dir que m'esperés allà, que les anava a acompanyar. I allí em vaig trobar: sol, sobre una roca xopa d'aigua, amb poca visió per la grandíssima quantitat d'aigua que queia, i amb la sensació que una relliscada podia ser fatal perquè se m'enduria l'aigua riu avall.

Què vaig fer? (i dono permís per riure): em vaig posar a cantar ben fort un cant de Taizé. Vàries vegades. D'una banda, la roca era la meva única seguretat en aquell moment. Però recordo també la consciència que l'embat de l'aigua podia endur-se'm. L'aigua és font de vida, però en aquella situació era símbol del caos. Com en alguns fragments de l'Evangeli. A vegades només ens aguanta una fràgil confiança, però és tot el que tenim.

Després va tornar el noi, i em va dur fins a la part de darrera la cascada. Al·lucinant. Jo també tenia dificultats per respirar, i vam tornar aviat cap a l'origen.

Per què he dit això? Doncs perquè, a vegades, quan diem que Déu és la nostra roca pot sonar a una seguretat total: estàs damunt de quelcom que et fa estar absolutament tranquil. I la veritat és que, a la vida real, sovint estàs damunt una roca que pateix la violència de la tempesta. I et mantens dret mogut per una fràgil confiança, a la qual t'aferres tant com pots.

PD: A baix poso un vídeo de gent que va fer aquesta experiència. La roca a la qual em refereixo és aquell lloc on la visió és molt minsa per la quantitat d'aigua que cau. Deixant de banda la reflexió sobre la roca, us puc dir que va ser una experiència molt emocionant! I l'indret era espectacular.


dissabte, 13 de febrer del 2016

Som pastor

M'han sorprès les reflexions d'aquest noi mallorquí. Tan lúcid. Una prova més que la Veritat no té fronteres, i ens pot parlar a través de qualsevol persona.



Us recomano també aquest enllaç, on estan escrites algunes de les frases que diu (si teniu dificultats per comprendre bé un parlar mallorquí tan autèntic):

http://www.catorze.cat/noticia/1947/jo/ciutat/ni/loco/video

dimecres, 10 de febrer del 2016

El meu castell


Avui comencem Quaresma. I durant aquestes setmanes, intercalat amb altres temes, aniré oferint alguna reflexió a partir d'imatges que surten de Déu en el llibre dels Salms. No pretén ser cap anàlisi teològica, sinó tan sols un compartir allò que em suggereixen de manera espontània algunes d'aquestes imatges que el salmista expressa en primera persona.

"Déu és el meu castell". La imatge de Déu com un castell, amb tot el que implícitament significa de sentir-se segur i protegit, podria suggerir l'evasió de la persona. Davant dels problemes, l'ésser humà es refugiaria en quelcom que li evitaria afrontar-los. Això donaria tota la raó a allò de la religió com a opi del poble, que sàviament alguns van indicar.
Però crec que aquesta imatge s'ha d'interpretar a la llum de Jesús. Ell ens presenta un Déu que és Amor! Per tant, quan diem que Déu és el nostre castell, estem dient que l'Amor és el nostre castell. És a dir, aquell indret des del qual observem la vida i aprenem a afrontar-la. És una realitat i és un desig: voldríem que realment aquesta experiència de viure en l'Amor fos el nostre castell.
I sí: en aquest castell ens hi sentim segurs, refugiats, ens hi descobrim de debò nosaltres mateixos. Perquè allò que portem inscrit més endintre és el desig sincer d'estimar i de ser estimats.
Un castell suggereix protecció davant de l'enemic. El Mal, en totes les seves formes, és l'enemic. Pot estar present en el món, en els altres, en nosaltres mateixos. Viure en el castell de l'Amor suggereix que és la millor manera d'afrontar el Mal i de vèncer-lo.

D'acord, m'he posat poètic. Espero haver-me sabut expressar. Bona Quaresma!

dissabte, 6 de febrer del 2016

La Correcaminos i altres


Li deien la Correcaminos. La recordo anant i tornant d'un poble a l'altre, a peu per la carretera. Anava mal vestida i de manera estranya. Protagonitzava petits incidents de tant en tant, perquè era desagradable i maleducada. Corrien llegendes urbanes sobre ella. Tothom en parlava com d'una persona rara, amb qui millor no tenir tracte.

El Nino-Monino. Era un senyor que passava per davant de casa. Gras i gros. Es veia d'una hora lluny que no estava bé, però que era bon home. L'entendríem els infants, i ens deia sempre "nino-monino" mentre ens estirava la galta amb simpatia. No el recordo dient res més. Havia sentit explicar que abans estava bé, i va tornar així malament de la "mili".

El fill que sabia rus. Era el fill d'una senyora que havia vingut a casa. Molt silenciós i com si li passés alguna cosa, acompanyava la seva mare. Deien que abans era molt i molt intel·ligent ("sabia rus!", deien), i que ara estava malalt.

Ara, de gran, he entès que aquelles persones tenien una malaltia mental. I m'agradaria poder-los mirar d'una altra manera, amb uns altres ulls. Poder-m'hi atansar i dir-los alguna cosa bonica. I potser fer-nos amics i tot.

No hi havia la sensibilitat que ara hi comença a haver per les persones que pateixen una malaltia mental. Dic que "hi comença a haver" perquè sóc dels qui pensa que encara queda molt per avançar. Hi ha malalties mentals encara massa estigmatitzades. Ni són raros, ni estan bojos. Senzillament, estan malalts. S'ha fet camí, però en queda molt per recórrer.



dissabte, 30 de gener del 2016

Culpables o no


M'he trobat vàries vegades amb persones que, des de la presó o bé a punt d'entrar-hi, han intentat convèncer-me que no havien fet el que sigui. Que no eren culpables. I en tots els casos els he dit que m'era igual. M'explico: evidentment no els he dit que tant m'és si un fa disbarats o no. Això és clar que no m'és igual. Però el que els he intentat transmetre és que, si estic al seu costat, no és perquè pensi que són innocents. No té res a veure.

Estàs al costat de la persona senzillament perquè t'ha demanat ajuda. I això és suficient. Si és innocent i no ha fet res, té sentit estar al seu costat. I si és culpable del que sigui, també té sentit estar al seu costat i ajudar-la.

Dic això perquè sovint aquestes persones viuen un gran rebuig per part d'amics i familiars pel que sigui que hagin fet. És clar que es pot entendre, perquè davant de segons quines situacions, cadascú reacciona com pot. Però quan estimes algú (un fill, una mare...), aquesta estimació no s'hauria de mantenir més enllà del que l'altre faci?

Tocant de peus a terra, jo mateix penso que pot arribar a ser difícil davant d'algunes situacions. I que, per tant, no es pot jutjar. Perquè si t'afecta en primera persona no és el mateix que si ho vius des de fora.

Intentar comprendre. Un ideal bonic. Comprendre els que s'han equivocat. Comprendre els qui jutgen. Comprendre els qui s'han sentit ferits.

Comprendre no vol dir justificar o aprovar. Vol dir entendre les raons que poden haver portat algú a actuar d'alguna manera. I a partir d'aquí, intentar estimar la persona com a ésser humà que és. I si se la pot ajudar a estimar més, millor que millor. Que Déu ens ajudi a passar de la teoria a la pràctica!

diumenge, 24 de gener del 2016

dimarts, 19 de gener del 2016

Acompanyament


La Mar preguntava com es poden curar les ferides. Alguna pista donava jo mateix en l'explicació i també algun dels comentaristes. Però és clar, cap de nosaltres no donava solucions màgiques (perquè penso que no existeixen).

De tota manera, avui voldria comentar un aspecte no massa conegut, que a mi m'ha ajudat molt i que sé de molta gent a qui també ha ajudat. És l'acompanyament.

En l'acompanyament, confrontes amb algú allò que vas vivint. Algú que et fa com de mirall. Però no algú que t'hagi de dirigir la vida, o de solucionar-la, o de fer allò que et toca fer a tu... Tan sols és (per si fos poc!) algú que t'acompanya, que fa camí amb tu. I algú a qui tu dónes un rol no només de persona amb qui pots confiar, sinó també algú que et pot aportar elements que et poden fer bé. Una persona que llegeix també la vida des d'un punt de vista espiritual, des d'una mirada de fe.

Per tant, estic parlant d'una relació asimètrica. I d'un rol que tu (l'acompanyat) atorgues a algú altre que penses que és prou intel·ligent com per ajudar-te, i en qui veus un sentit de transcendència.

Abans, anys enrere, se solia parlar de "director espiritual". Però és una fórmula que ha caigut en desús per la connotació de "dirigir la vida d'un altre" que podria tenir.

L'acompanyant no és un director. Ell també fa camí, també té les seves ferides, i també necessita ser acompanyat! Aquesta és la gràcia. És un germà.

Puc dir amb sinceritat que tant l'experiència d'haver estat acompanyat per vàries persones com l'experiència d'acompanyar-ne d'altres és una vivència meravellosa. Tant l'una com l'altra han estat d'un enriquiment preciós. És un autèntic tresor, que el qui l'ha descobert no el deixa.

dissabte, 9 de gener del 2016

Sobre les ferides


Hi ha ferides i ferides. Tots voldríem que les ferides es curessin molt ràpidament. Però algunes ferides necessiten el seu temps per cicatritzar, un temps imprescindible. Perquè puguin cicatritzar bé, convé que no estiguin infectades. En aquest cas, cicatritzarien malament. I hi ha ferides que potser no es tancaran mai, de tan profundes com són. En situacions així, un ha d'aprendre a conviure amb l'existència d'aquestes ferides, no hi ha volta de full.

És bo saber si un té ferides interiors, i si hi són, saber quines són. Perquè si un té una ferida que li fa mal, i ho ignora, pot atribuir el dolor a altres raons. I a vegades, a causa d'un dolor inconscient, pot tenir més agressivitat amb altres (com si fossin els altres els causants d'aquest dolor, quan potser només són els qui ens el recorden d'alguna manera).

Quan les ferides són importants, tot i que cicatritzin, deixen una marca. I això és interessant. No perquè ens hàgim de recrear en un dolor passat, sinó perquè aquella marca ens pot recordar que hem superat aquella ferida, que ens n'hem aixecat, que n'hem ressuscitat.

dimarts, 5 de gener del 2016

El P. Cebrià


Avui a Montserrat ens ha deixat el P. Cebrià. I em surt d'escriure aquestes ratlles per un home que es feia estimar. Monjo savi, amic de la profunditat. Persona propera, obert a tothom. Com aquest arbre de la fotografia, el P. Cebrià era com un arbre que acull al seu redós tothom qui s'hi vulgui ajocar. Un home generós, ple de bondat. Els seus coneixements amplíssims en el camp de la teologia no el van fer pas una persona tancada, jo diria que al contrari: sabia apuntar l'essencial, i relativitzar allò que era secundari. S'admirava de les coses bones dels seus germans de comunitat, i de fet, de la bondat de tota persona. No havia perdut aquest sentit de meravella que a vegades els adults oblidem amb els anys. I reprenent la imatge de l'arbre, podríem dir que tothom s'hi podia sentir acollit perquè era un arbre frondós i, sobretot, molt ben arrelat en el Crist. Aquest n'era el secret.

Gràcies, Cebrià. T'estimem.