dilluns, 24 de febrer del 2020

Do not be afraid



Us convido a pregar amb aquestes paraules inspirades en Isaïes 43 i amb una música que porta a la contemplació. Per a mi, no signifiquen que no t'hagi de passar res en allò que facis, sinó que en tota situació recordis que ets estimat per Déu que t'ha creat. En faig pregària confiada.

D'aquí pocs dies, si Déu vol, vaig a una comunitat benedictina d'Uganda que m'acull durant tres mesos. Amb ells viuré el ritme de la pregària monàstica, i col·laboraré amb els seus projectes. Ora et Labora. És bonic com l’estil de vida monàstica pren formes tan diverses i fecundes en tants llocs de la Terra!


Do not be afraid
No tinguis por

For I have redeemed you
perquè jo t'he redimit,

I have called you by your name
t'he cridat pel teu nom

you are mine
ets meu.



When you walk through the waters I'll be with you
Quan travessis aigües profundes, jo estaré amb tu

you will never sink beneath the waves
mai no t'enfonsaràs sota les ones,

when the fire is burning all around you
quan estiguis envoltat pel foc

you will never be consumed by the flames
mai no seràs consumit per les flames.




When the fear of loneliness is looming
Quan s'acosti la por a la solitud

then remember I am at your side
aleshores recorda que estic al teu costat,

when you dwell in the exile of a stranger
quan visquis en l'exili de l'estranger

remember you are precious in my eyes
recorda que ets preciós als meus ulls.




You are mine O my child
Tu ets meu, Oh fill meu,

I am your Father
sóc el teu pare

and I love you with a perfect love
i t'estimo amb un amor total.



dilluns, 17 de febrer del 2020

Cap a Àfrica



El lloc on vaig és un monestir benedictí d'Uganda, molt a prop de la frontera amb Kènia, on tenen projectes de desenvolupament per a la gent d'aquella zona.

dilluns, 10 de febrer del 2020

A les infermeres i infermers, i personal dels hospitals i serveis residencials


Els dies i nits passats a l’hospital acompanyant el meu pare m’han fet palpar de prop la feina de les infermeres (i dels infermers, que també n’hi ha!) i de tot el personal que treballa en els hospitals. Allà t’adones de tipus diferents de malalts, i de com s’han d’adaptar a persones tan diverses! No sempre ho tenen fàcil. I hi ha grans professionals.

A tots els qui teniu paciència amb els malalts i amb les seves peticions,
a tots els qui els tracteu amb tendresa i fins amb afecte, fent-vos càrrec de la seva fragilitat,
a tots els qui els regaleu un somriure,
a tots els qui esteu atents a les seves necessitats,
MOLTES GRÀCIES!!!

No sou simples gestors d’un sistema sanitari. Sou molt més! Sou éssers humans tenint cura d’altres éssers humans. Ho sabeu prou bé, i us ho hem d’agrair.

Un agraïment especial al personal del Respir - Àngel Guimerà, també d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, i de l’Hospital Sant Jaume de Calella, que tan bé vau cuidar en Melcior, el nostre pare.
Una menció especial per la Doctora Roser Garcia Armengol, de Can Ruti, pel Doctor Narcís Cortada, el Dr. Adrián Fariña i la treballadora social Laura Molina de Calella.


diumenge, 2 de febrer del 2020

En la mort del pare


Aquesta tarda ha mort el meu pare.
Després d’uns mesos de malaltia, i d’uns dies de més deteriorament, ha acabat tancant els ulls a aquest món.
Vam poder compartir com enfocava la malaltia. Deia que no li feia por la mort, però que no volia patir. I aquests últims dies era molt conscient que estava en l’etapa final.
Darrerament ens agraïa molt tot el que rebia de nosaltres. Un dia em diu: “Gràcies per tot!”. I jo li dic: “Gràcies de què? Gràcies a tu! Per…”, i aleshores li vaig enumerar tot de coses que havia rebut d’ell al llarg de la vida.
Em vaig sentir sempre profundament respectat per ell, fossin quines fossin les meves opcions. Ell tenia clar que havia de donar suport als fills, féssim el que féssim. No crec que sentís que li pertanyíem, sinó que havia d’estar al nostre costat sempre que el necessitéssim. Quan als 7 anys vaig demanar de ser escolà, va acollir el meu desig i va dir: “d’acord, ens podem informar”. I així va ser al llarg de la vida.
Quan a vegades pensava en la relació amb ell, em venia al cap aquesta foto de petit, quan em va ajudar a pujar al Canigó agafat de la mà.
I aquests darrers dies pensava en aquesta darrera foto, que em va demanar no fa gaires setmanes. Aquí sóc jo qui li posa la mà a l’espatlla, i ell ja va amb bastó. Però fins i tot aquests dies ha acollit els meus projectes amb profund respecte i suport.
“Gràcies per tot!”, em va dir. GRÀCIES A TU, PARE!!!