dimecres, 30 d’agost del 2017

Descobridors de les fonts del Nil


Fa uns dies un monjo ugandès ens va dir que als llibres d'Història de les escoles d'Uganda hi figura l'explorador anglès John Hanning Speke (a la foto) com a descobridor de les fonts del Nil. I ho deia amb sentit de l'humor, afirmant que no hi ha dret perquè abans que hi arribés ell al segle XIX, ja hi havia població autòctona que hi vivia de feia molts anys. Per tant, no va ser-ne el descobridor.

Ahir vam visitar les fonts del Nil, i vam navegar des del Nil fins al Llac Victòria, baixant de la barca a un illot on es veia el punt on s'ajunten les aigües del Llac Victòria amb les del Nil. Era d'aquestes barques baixes i allargades, on podries tocar l'aigua amb els dits. No em va fer massa gràcia en veure un rèptil entrant a l'aigua que venia a ser un llangardaix gegant i força més petit que un cocodril. Però en fi, va anar tot bé i va ser fantàstic.


El guia a la barca va explicar molt bé el "descobriment": va dir que el primer home blanc en arribar-hi va ser John Hanning Speke, però que feia molts anys que allà hi havia habitants.

Hem escrit la Història els blancs, els occidentals. Cal tornar-la a escriure amb la veu d'aquells que van ser silenciats o com a mínim ignorats. Ens hem cregut el centre del món, i hem tractat els altres pobles com si fossin inferiors. I humilment davant els pobles africans (i tants altres pobles del món) els hem de reconèixer que ens vam equivocar.

Dit això, val la pena dir que Speke va ser un explorador interessant. Però no el primer humà en explorar aquells territoris.

dilluns, 28 d’agost del 2017

La Margaret



Quan va saber que estava malalta, la Margaret va decidir que abans de morir volia fer alguna cosa pels altres. I va començar a acollir nens orfes a causa de la SIDA. Al principi, 20. En aquest moment, 150.

Si el pare o la mare agafen la SIDA, la solen acabar agafant tots dos i la majoria de vegades moren deixant nens petits. La SIDA aquí Uganda encara està molt estigmatitzada, i un cop morts els pares, sovint els parents (tiets o altres membres del clan) fan marxar els nens de casa seva amb l'argument que no és culpa seva que els seus pares agafessin la SIDA (es considera una vergonya tenir-la). Sona molt fort, però és així.

La Margaret es va revoltar contra aquesta situació, i va començar a acollir nens. Amb un objectiu: estimar-los com una mare i que poguessin tenir un futur ple donant-los una bona educació.

Avui hem visitat aquest lloc, i hem viscut unes hores molt impactants i al mateix temps fantàstiques en veure tanta alegria junta. Amb els anys (va començar el 1998) se li han anat ajuntant altres mares amb SIDA que fan de tutores d'altres nens orfes de la casa. I tots junts formen una família. Alguns d'aquests nois són grans, els han ajudat a anar a la universitat i s'han emancipat. N'hem conegut un que, després de la universitat, ha trobat una bona feina i s'ha casat. Avui els ha visitat perquè sabia la nostra vinguda.

Tot aquest projecte s'aguanta sobretot per l'ajuda que els arriba de manera constant a través dels monjos del monestir que ens acullen aquests dies. M'ha impressionat.

Quan anàvem per marxar, i continuaven les danses i la joia a l'esplanada que tenen, ens hem reunit uns moments el monjo d'aquí, la Margaret i jo a casa seva. Ella se sentia molt agraïda perquè els havíem visitat, però li he dit que era una gran testimoni per tots nosaltres, i que allà dins havia descobert la raó de tot el que havia pogut fer aquells anys. Li he assenyalat aquesta frase que tenia enganxada a l'armari. I m'ha confirmat que és així: que aquesta és la seva força.



En aquests temps que es qüestiona el paper de la religió (a vegades amb encert pel mal exemple dels qui les practiquem) també hem de poder dir ben clar: Quan la religió es fa servir per estimar, aleshores pot fer miracles i transformar la vida d'una multitud. Avui hem presenciat aquest miracle: una dona malalta està donant la vida pels altres en nom de l'Amor. Al·leluia.

diumenge, 27 d’agost del 2017

"És interessant"


Aquestes eren les paraules que moltes vegades havia sentit del meu Mestre de Novicis, quan li explicava coses. La veritat és que al principi em sorprenia força, però després hi vaig anar trobant gust i ara jo mateix a vegades les faig servir per altres persones :)

M'han vingut a la memòria davant de tot el que vaig vivint i aprenent aquests dies. Quan t'endinses a conèixer un lloc nou, persones concretes, etc... veus coses de diferent signe. Per exemple, he vist que l'Església a Uganda té un paper molt positiu de crear unitat i superar divisions entre les diferents tribus (cosa gens fàcil). Però també he vist altres aspectes de l'Església en general que no em plauen tant. I no per això és menys interessant.

Interessant no vol dir positiu en tots sentits (ni molt menys!), sinó que t'estimula a la reflexió, que et fa pensar. I això és bo i val la pena aprofitar-ho.

Un país no pot ser perfecte. Això seria la visió d'un enamorat, i hi mancaria una dosi important de realisme.

Tot el que és humà és contingent, limitat, caduc. I per això no podem pretendre que tot sigui perfecte. Però sí que pot ser interessant.

Penso en persones que visiteu aquest espai, i que esteu passant dificultats. I us dic ben clar que aquestes paraules no anaven pensades per vosaltres. Perquè quan un passa problemes no espera que li diguin: "és interessant". Però sí que desitjo que, allò que us fa sofrir, d'alguna manera pugueu superar-ho i integrar-ho en la vostra vida. M'ha semblat que no podia acabar aquestes ratlles sense dir això.

PD: La foto és d'un casament tradicional africà al qual vam poder assistir ahir. Tota una experiència! Tot i ser una zona que semblava ben pobra, la gent anava amb vestits molt acolorits i van fer una festassa segons les seves tradicions i amb el seu estil. Molt interessant :)

dimecres, 23 d’agost del 2017

Benedictine Eye Hospital


Aquest és el nom que té la clínica oftalmològica que van fer els monjos al monestir, i que actualment és una referència en el seu camp als països de l'Àfrica de l'est. Les visites que hem fet a aquest lloc m'han fet pensar en com ens situem davant les persones pobres.

Hi ha congregacions que opten per viure pobres entre els pobres, triant no tenir res de res i així poder-los acompanyar i donar suport des de la senzillesa de l'amistat. Estan al seu costat també com a pobres, però compartint amb ells la seva vida interior (que no deixa de ser compartir-los una gran riquesa).

Altres congregacions opten per encapçalar projectes que els portin a guanyar diners, que després podran invertir en ajudar els qui ho necessiten.

Són opcions diferents, amb un comú denominador: compartir i ajudar. Alguns critiquen una opció, altres critiquen l'altra opció. A mi em semblen vàlides les dues, i un tresor molt gran que a l'Església hi hagi carismes tan diversos destinats a fer millor la vida de les persones.

Al Benedictine Eye Hospital ofereixen serveis als rics. I entre el pagament que reben dels rics i les donacions d'alguna fundació poden oferir tractament gratuït a gent realment pobra que, d'altra manera, acabaria cega. Per tant, hi ha un guany econòmic en primer lloc, i hi ha de ser per poder mantenir aquest projecte. Aquesta entrada de diners és justament el que fa possible que la clínica assisteixi a tanta gent sense recursos.

Ho dic perquè a vegades es tendeix a demonitzar tot el que sigui entrada de diners. Crec que, per als cristians, el pecat no està en guanyar diners, sinó en no compartir-los. El quid de la qüestió és què fem amb els diners que tenim.

Sant Benet encoratjava a fer un bon ús dels béns que hem rebut. Aquí hi ha el repte: en no ser fàcils a autojustificar-nos, i a mirar que l'ús que en fem estigui d'acord amb els valors de l'Evangeli.


diumenge, 20 d’agost del 2017

Un monestir benedictí amb totes les lletres


Ahir vam visitar la ciutat amb els nois: un lloc caòtic en general, gens turístic (només vam veure dues noies blanques), amb una zona de carrerons (en realitat no eren carrers, més aviat eren conjunts de barraques juntes) amb un munt de botiguetes de tota mena, amb nens petits venent diferents productes pel carrer... Va ser molt interessant, però no eren imatges bucòliques.

Contrasta amb el monestir: un lloc molt ordenat, bonic, serè, cuidat, ple de vegetació i d'animals que s'hi mouen (hem vist uns quants micos!). El monestir va ser fundat per alemanys, i podríem pensar que aquest és el factor clau. Però crec que n'hi ha un de molt més important: és un lloc benedictí.

Sant Benet va preveure que els monestirs fossin llocs on l'espai i el temps estiguessin ordenats de manera que et portin a poder realitzar allò que hi has anat a buscar. I així és aquest monestir.

Vaig dir als nois que aquest monestir irradia al seu voltant en molts aspectes: tenen una clínica oftalmològica (amb assistència per pobres i rics), una escola tècnica on ensenyen a molts joves a nivell de formació professional en el metall, en perruqueria, fusteria, autoescola... Tenen camps de tota mena amb molts treballadors que tenen una casa que els cedeix el monestir en el seu espai... A banda d'això, tota l'atenció pastoral a molts nivells a moltes persones que s'acosten al monestir o a llocs on ells es deplacen de prop. També una unitat d'atenció a persones amb problemes de salut mental i altres.

Un noi, sobre la irradiació d'aquest monestir, va dir: "Com Montserrat!". I els vaig respondre que no només Montserrat, sinó que a molts països podem trobar comunitats benedictines que irradien de manera significativa al seu voltant. Són comunitats arrelades a la zona on s'estableixen, encarnades en la realitat del seu país. Però al mateix temps, amb els principis benedictins que les configuren i les converteixen en llocs d'espiritualitat, d'acolliment, d'ajuda, de llocs de treball sovint per a molts, de cultura també com a signe fàcilment visible.

En dono gràcies a Déu.

PD: La foto és la vista que tenim just sortir de l'edifici del monestir.

divendres, 18 d’agost del 2017

Amb joves a Uganda


En moments com els que vivim, amb tanta inseguretat i incertesa, ens cal continuar construint ponts entre persones de bona voluntat, siguin d'on siguin. Un altre món és possible. Aquestes són les ratlles escrites just abans de saber l'atemptat de Barcelona, que van en sentit contrari a la bàrbarie i a tot allò que es vol aconseguir des del terrorisme:


Baixant de Montserrat pensava: "I per què m'havia d'embolicar jo amb portar joves a l'Àfrica?". Perquè no pot ser que als antics escolans joves només els oferim experiències com un intercanvi a Austràlia, una estada als Estats Units... Perquè el món és més gran, i ens convé obrir els ulls també a altres realitats tan diferents a les nostres.
Una altra raó és que hi ha una part de matèria primera: perquè sempre m'acabo complicant la vida en nous projectes, etc. És innegable.

Anem a compartir, a conviure, a conèixer. Al Setem (fa quasi vint anys, quan ens preparàvem per anar a un camp de solidaritat a Hondures) ens transmetien que cal evitar les actituds paternalistes, tan fàcils venint dels nostres països. I que calia anar a "aprendre i col·laborar". Hi anem amb aquesta actitud fraternal: tots som germans. I deixeu-me somniar en veu alta: seria molt bonic que d'aquí en pogués sortir algun projecte de col·laboració amb Montserrat! Déu dirà.

Anem a una zona rural, a un monestir benedictí que serà la nostra base. D'allà anirem a conèixer la zona, la cultura, quins problemes tenen, quines il·lusions, quines tradicions, la fe, la família... en definitiva, com viuen.



dimecres, 16 d’agost del 2017

George Washington i l'esclavitud


A l'estat de Virgínia vam poder visitar Mount Vernon: la casa de camp de George Washington, primer president dels Estats Units. Un lloc idíl·lic, amb prats ben verds i just al costat del riu Potomac. Però, al mateix temps, una finca on Washington va viure servit per esclaus.
És un tema que no passa desapercebut ni als mateixos americans. En les instal·lacions externes tenien una exposició dedicada a l'esclavitud en temps de Washington. És un home de referència per a la història d'aquell país, amb frases tan precioses com: "La pau amb tot el món és el meu sincer desig". Un home de pau, i amb esclaus.

Així mateix trobaríem un munt de personatges al llarg de la història: homes que han estat importants, que han fet coses remarcablement positives, però que seguien costums o maneres de fer de l'època sense fer-se'n un problema.
Crec que hem d'anar alerta a l'hora de judicar-los, i que els hem d'entendre en el seu context.
Fins a quin punt hem de justificar allò que eren costums? No tinc la resposta exacta. Perquè alguns fets, fins i tot des del punt de vista de l'Evangeli (del segle I) ja eren execrables tot i ser pràctiques de diferents segles (per exemple, cremar persones vives).
També hi ha una cosa interessant, i és que al llarg de la història hi han hagut sempre homes i dones que, de manera alternativa als costums de l'època, han sabut ser agents de Pau i de Bé per a la societat que els envoltava.

Sigui com sigui, tant el testimoni d'aquests darrers com dels altres ens han de servir per aprendre a ser millors avui. Que al cap i a la fi, el que tenim a les mans és el present.

dijous, 10 d’agost del 2017

Aprendre a llegir els signes de la vida


Darrerament m'he trobat amb vàries persones que han fet un canvi en la seva vida. I que han pres una decisió important. Però això sí: després d'una sèrie de circumstàncies externes. Recordo especialment una persona d'Estats Units. Havia decidit prendre una opció difícil, però va llegir diferents fets al seu voltant com signes que portaven a aquesta decisió. Va entendre que era el moment oportú, tot i costar-li. Ho vaig trobar interessant. Evidentment, la gràcia estar en saber discernir quan convé canviar i quan convé continuar exactament en la mateixa situació.

La vida ens parla de moltes maneres. I és bo d'estar-hi atents, perquè hi poden haver signes que ens ajudin a discernir el pas que convé fer a continuació. A vegades, quan els signes són desagradables o no són els que hauríem previst, la decisió (la que sigui) es pot prendre a contracor. Però hi ha una altra opció: entendre'ls com signes que ens guien a fer un pas en una direcció o en una altra. Aquestes persones ho van entendre així: van llegir el que passava al seu voltant, i van escoltar el seu cor. I van decidir.

No n'hi ha prou d'aprendre a llegir números i lletres. Ens convé aprendre a llegir els signes de la vida. I aquest aprenentatge dura sempre.

dissabte, 5 d’agost del 2017

L'Església en un nou Estat Català


L'Església, en un nou Estat Català, no hauria de tenir cap privilegi. En un estat aconfessional i plural, això no significaria negar les arrels cristianes del país, sinó acceptar que els temps han canviat. Drets i deures com tothom. Refusar els privilegis també aporta molta llibertat.

Dit això, l'Església hauria de poder fer sentir la seva veu com qualsevol altre. Alguns voldrien que l'Església deixés d'existir. L'Església té dret a existir. No més que altres, però tampoc menys! I per tant, té dret a parlar en nom dels valors de l'Evangeli, en defensa dels drets humans. Sempre des del respecte a la pluralitat i als diversos punts de vista.

Aquests dies estic llegint llibres sobre el període que va de la 2a República al final de la Guerra Civil. I em fa pensar que, en el cas que hàgim de construir quelcom, s'ha de fer bé també pel que fa a aquestes qüestions. O almenys intentar-ho.