L'Església, en un nou Estat Català, no hauria de tenir cap privilegi. En un estat aconfessional i plural, això no significaria negar les arrels cristianes del país, sinó acceptar que els temps han canviat. Drets i deures com tothom. Refusar els privilegis també aporta molta llibertat.
Dit això, l'Església hauria de poder fer sentir la seva veu com qualsevol altre. Alguns voldrien que l'Església deixés d'existir. L'Església té dret a existir. No més que altres, però tampoc menys! I per tant, té dret a parlar en nom dels valors de l'Evangeli, en defensa dels drets humans. Sempre des del respecte a la pluralitat i als diversos punts de vista.
Aquests dies estic llegint llibres sobre el període que va de la 2a República al final de la Guerra Civil. I em fa pensar que, en el cas que hàgim de construir quelcom, s'ha de fer bé també pel que fa a aquestes qüestions. O almenys intentar-ho.
ResponEliminaBon dia! Què us en sembla, d’aquest programa per a una església catalana?
____________________________________________________________________
PREGÀRIA PER UNA ESGLÉSIA MÍSTICA, PROFÈTICA, CREATIVA I REBEL
(David Jou)
“L’Església s’ha d’adaptar al món”, diem.
En part sí, en part no. Ha d’escoltar el món, llegir-ne els signes,
amarar-se d’humanitat, acollir el dolor del món i mitigar-lo,
i obrir-lo a l’horitzó de sentit de què se sent portadora.
Ha de ser refugi i escàndol, paraula i silenci, consol i crítica,
claredat de llamp que il•lumina el paisatge i permet orientar-s’hi,
i reverberació de tro que perdura llargament després del llamp.
Ha de dir Déu com Déu s’ha dit a si mateix: des del misteri de les coses,
la paraula dels profetes, la paradoxa de la creu i l’alegria del banquet,
ha de celebrar amb frescor la Raó creadora, salvadora i inspiradora
que anomenem Pare, Fill i Esperit Sant.
On el plaer s’acaba, on el diner traeix, on la salut es trenca,
on la vida sembla enfonsar-se, allà ha d’estar, acompanyant, consolant,
sense interrogar però ajudant a preguntar-se i a aixecar-se,
i obrint les hipotètiques respostes que han il•luminat tantes vides
al llarg de dos mil anys.
La seva única urgència ha de ser la d’ajudar, en les desolacions
del cos i les intempèries de l’ànima; les modes poden ser seguides
amb molta més calma i els prestigis poden esperar.
Ha de ser mística, perquè la fe en Déu s’hi pugui fer experiència
íntima, lliure, personal, profunda, convençuda;
ha de ser profètica, perquè la seva força pugui ser social, oberta,
coratjosa, alliberadora, transformadora, constructora de futurs
esperançadors;
ha de ser creativa, imaginativa tenir l’audàcia de provar solucions
noves, de pensar més a fons, d’explorar més bellesa d’aportar
més alegria;
ha de ser rebel, no acomodar-se mai del tot al món: ser sempre
pregunta, tensió, fricció, testimoni de resurrecció, i un gran no
contra l’abús dels poderosos i la indiferència dels aposentats.
I ha de córrer el risc, si cal, de ser caricaturitzada, denigrada,
atacada, derrotada i màrtir, sabent que Déu no s’acaba mai.
Que per Ell i en Ell, si Ell ho vol, així sigui.
Molt bonic i profund! Diu moltes coses
EliminaUfff, Sergi!!! Que difícil que és!!! Hi he pensat sovint i no tinc gens clar com hauria de ser i tampoc se si estic molt d'acord amb el que dius. Evidentment que privilegis no, però la resta... la veu de l'Església és com la de qualsevol altra? Els meus fills encara ara estan desesperats per allò de l'autobús, i crec que és perquè no era qualsevol qui ho va fer... Espero que si arriba el dia Montserrat hi tingui un paper decisiu amb el seny que sempre mostra.
ResponEliminaGràcies Sergi, per obrir aquest tema!!!
Crec que sí, Marta: l'Església ha d'acceptar ser una més en la societat. No anar-hi amb superioritat. Això no exclou que sigui ella mateixa.
EliminaSergi, fins ara no t'he pogut respondre. Mai he pensat en que l'Església ha de ser superior a ningú, jo encara sóc de l'època que els capellans, fins i tot els bisbes , intentaven ser al màxim com tothom, ser al món sense cap distintiu exterior que fes veure els que eren, i ara em molesta moltíssim veure que es posen el collet i la roba negra només entrar al seminari... Amb tot això només vull dir que l'Església que jo voldria en un nou Estat Català, és una Església diferent: el paper de les dones, el celibat dels capellans, els divorciats, els homosexuals... però això és una reforma estructural. Espero que el Papa Francesc pugui anar canviant alguna d'aquestes coses.
EliminaHe escrit molt, però és que jo sento que formo part d'aquesta Església que estimo, però que hi ha moltes coses que no m'agraden i no sé què hi puc fer per millorar-les.
Moltes gràcies, Sergi!!!
Totalment d'acord. L'Església hauria de deixar ja de tenir privilegis. Per mi no té cap sentit; no tothom de la societat s'hi sent identificat. No és ni superior ni inferior a cap altra institució, ha de tenir els mateixos drets i deures que els altres.
ResponEliminaÉs important que pugui expressar la seva opinió, sens dubte. Però em dóna la sensació que massa vegades es posa on no li toca i en canvi no dóna prou visibilitat a allò realment important que té per fer (i que, de fet, en molts casos fa).
Sí, Benet, jo he parlat dels drets i deures. Però no he entrat en l'oportunitat o inoportunitat de les seves manifestacions públiques. De fet, la mateixa Església és molt àmplia i plural, i hi ha expressions molt diferents. Veig que no les podem posar totes al mateix sac, segur que estem d'acord.
EliminaCrec que efectivament ara, com han estat altres moments de la història, l'Església catalana té una oportunitat per posicionar-se dins de la societat i establir la seva relació amb les institucions. En el passat hi varen haver moments on l'Església va posar-se al costat del poder polític, i gaudia de grans privilegis (estic parlant de l'Edat Mitjana). I més recentment, després de la guerra civil l'Esglesia espanyola també va posicionar-se de forma oficial cap a un bàndol tot i que hi hagués gent dins de la pròpia Església que pensés el contrari. Estic d'acord amb el que dius. No hauríem de caure en la temptació de voler estar aprop del poder polític (sigui del signe que sigui) sino fer la nostra feina ben feta des dels diferents àmbits. Crec que no hem de sortit de "favorits" ni posar-nos cap medalla abans de començar; hem de guanyar-nos el reconeixement pels nostres propis mèrits. Estic pensant en totes les institucions que es dediquen a l'ajuda dels més necessitats, a l'acollida de refugiats, a donar un sostre als que no tenen res, a ajudar les mares solteres, a l'educació dels que no tenen recursos, a escoltar els que passen per un mal moment, a pregar per les necessitats del nostre món,... Privilegis no, però tampoc cal que ens posem pedres a les butxaques. En aquest moment de la història hi ha molta gent que voldria posar punt final a l'Església: fora temples, fora subvencions, fora tot. Entenc fins a cert punt el rebuig d'aquestes persones pels "errors" del passat però tampoc cal que ens passem de frenada. Com va dir Jesús: "Doneu al César allò que és del César i a Déu allò que és de Déu".
ResponEliminaGràcies pel teu comentari, Joan. Tot això que he dit no exclou tenir bona relació amb polítics ni dialogar. Però des del respecte mutu i sabent que només som uns agents més en la societat.
EliminaBon dia! Per reflexionar i aprofundir sobre aquest repte us suggereixo la lectura atenta de “Laïcitat o laïcisme? El rol de l’Església en una societat democràtica” de l’abat Josep M. Soler, que podeu trobar en el llibre LA PLAÇA DE DIOGNET. Val la pena!
ResponEliminaGràcies per la publicitat del llibre del P. Abat! Sempre que li he sentit parlar d'aquest tema al P. Abat, penso que l'encerta de ple.
EliminaSergi, lo que dices me parece estupendo, y creo que por ese camino debemos y queremos ir. Tenemos la oportunidad de construir algo nuevo y en consonancia con el Evangelio de Jesús. No perdamos la oportunidad de hacerlo realidad y de "mantener viva la memoria de Jesús" en nuestra sociedad.
ResponEliminaAhí está el centro: mantener viva la memoria de Jesús. Gracias Pilar
EliminaFantàstic. Cal tenir llibertat i, alhora, saber ser lliures. No n’hi ha prou en tenir llibertat, cal saber ser lliure. La llibertat és una manera de ser. Però el fet de ser lliures, postula tenir llibertat, si no fos així, ser lliure seria una tortura. La llibertat és ser lliure, i estar contínuament alliberant-se.
ResponEliminaI qui mani que no promogui un laïcisme excloent sovint agressiu, del fet religiós. Josep Ramió
Gràcies
Elimina
ResponEliminaBon dia! No em sé estar de transcriure alguns fragments del llibre de Pare Abat Josep M. Soler, que citava suara. (Val la pena, però, llegir-lo sencer!)
___________________________________________
“... l’Església, i per tant els seus membres, han d’assumir sense por la laïcitat positiva i fins i tot l’han de defensar. En la societat d’avui dia i en la cultura dominant allunyada en bona part del cristianisme el que hem de fer els cristians és testimoniar amb la nostra paraula propositiva (“proposar i no pas imposar” ...) i amb el nostre comportament els valors que venen de l’ Evangeli i que l’Església guarda com u tresor.
En aquest aspecte, però, cal ser realistes. Sobre alguns temes que afecten l’ésser humà, els cristians tenim unes conviccions concretes per raons antropològiques. D’altra banda, cal respectar el joc democràtic. Això demana que els cristians fem la pròpia aportació al debat social sobre els diversos temes per contribuir al diàleg i a la reflexió amb vista a una millor presa de decisions. De vegades, però, les conviccions dels cristians poden entrar en contradicció amb les lleis de l’Estat, lleis que, en democràcia, de vegades només poden establir el mal menor. Evidentment, en aquests casos, els cristians no podem pretendre imposar la nostra visió antropològica; en una societat plural, no podem pretendre que la moral cristiana esdevingui llei de l’Estat. (...)
(...)
L’Església, en una societat democràtica, ha de poder parlar en llibertat de la persona humana, de la seva dignitat, de les seves pors, dels seus desitjos, dels seus problemes i aportar la saviesa que brolla de l’ensenyament de Jesús i del seu Evangeli, per tal de contribuir a infondre esperança i joia de viure. Ho ha de fer en diàleg respectuós amb les institucions laiques, respectant l’autonomia de cadascuna i possibilitant una col•laboració sincera al servei del bé comú, tot participant també en els debats sobre els valors morals de la societat (...)
Això demana donar una formació adequada a les persones que són membres de l’Església per tal que sàpiguen fer aquesta aportació a la societat com a agents de concòrdia, d’honestedat, de solidaritat, d’humanisme, etc.; com a denunciadors dins el marc democràtic dels abusos i de les vulneracions dels drets de les persones.”
Molt interessant. Gràcies per compartir-ho!
Elimina