Cirurgia reconstructiva de la uretra

Hola des de Catalunya! Ara ja és clar que m'hauran d'operar, em faran una cirurgia reconstructiva de la uretra. És una operació una mica complexa. L'uròleg, responent les meves preguntes, em va ser molt franc: "No et pensis que això és treure un quist i te'n vas. És una reconstrucció". Però és un cirurgià que ha fet 800 operacions de reconstrucció de la uretra, té experiència.

M'heu escrit alguns que m'havíeu vist a Vespres o aquest matí a Laudes-Missa. Sí, però avui mateix seré fora al dentista. I la setmana vinent seré fora quatre dies. Continuo amb proves i visites mèdiques de diverses menes. 

Ara mateix em costa posar paraules a les sensacions havent tornat després de 3 anys i mig. Em sento molt agraït, però també desubicat pel contrast entre Uganda i Catalunya. És inevitable. Però tinc Pau.

Depèn de com evolucioni tot el tema mèdic, faré alguna entrada nova parlant-ne o bé simplement afegiré alguna informació en els comentaris. Pels qui m'heu dit de venir, de moment em costa fer previsió. M'imagino que en general serà més fàcil quedar entre setmana, però ja ho anirem veient.

Foto: des de la meva nova cel·la, abans de la pluja molt generosa que cau mentre us escric aquestes ratlles.

A la recerca de la mare

Li vaig donar l'única informació que tenia de feia setmanes: la seva mare estava malalta a l'hospital, i ella m'havia parlat de Mulago (l'hospital general de Kampala). Ell estava preocupat des de feia dies, perquè la mare no contestava les trucades. I ell, des de l'escola de secundària lluny de casa, no podia localitzar-la. Tampoc jo, el telèfon estava sempre apagat. Ells dos estan molt units, i era estrany.

Com que començaven les vacances, li vaig donar diners per pagar el transport fins a Tororo. I quan va comprovar que a casa no hi havia ningú, va anar a veure el pare (estan separats) que no en sabia res. Va anar a un poblat lluny on viu l'àvia. Allà hi havia els seus germans petits. L'àvia el va enviar a casa d'una tieta a dues hores de camí amb cotxe. Però allà tampoc no li van explicar res (només hi havia uns cosins joves, però la tieta no). 

Em va trucar, i vam quedar que aniríem junts a Kampala a buscar la mare. Vam passar una tarda amunt i avall de l'hospital de Mulago (que és molt gran, els pacients comparteixen habitació amb molts altres i sense gent que ens pogués dir si hi era perquè era diumenge). Res de res. Aquell vespre la tieta va aparèixer per telèfon, i li va dir que anés a casa seva per poder-li explicar alguna cosa.

Des d'aleshores, no en vaig saber res (no té telèfon) fins que divendres passat m'escriu a través del mòbil d'un cosí. La mare té diabetis, i tot el temps que va passar a l'hospital i el tractament li han costat molts diners. No va poder arribar al de Kampala per falta de diners. Però tot i així, s'ha hagut d'endeutar molt per pagar els dos altres llocs on ha estat, i té por que si torna al poble l'arrestin per no haver pagat. Sembla que no té manera d'aconseguir aquests diners (més de 500 euros). Vaig preguntar al noi si podria tornar a escola per continuar la secundària, i diu que aquest any segurament no perquè ara no tenen res de diners a casa (ell encara està a casa els cosins, i no ha pogut veure la mare). 

Li he dit que ara no podia fer res perquè estava a punt de marxar cap a Catalunya, però que de seguida que tornés ens hauríem de reunir la mare, ell i jo per fer algun pla de futur. 

I sí, ja soc a Catalunya perquè avui comencen les visites mèdiques. I ho visc amb agraïment. Però al mateix temps amb la ferida de saber que tants a Uganda no tenen possibilitat de pagar el metge o tractament, i sovint es queden pel camí. Quina situació tan injusta!

Dies de cens

Aquesta nit passada ha començat a Uganda una cosa molt curiosa per a nosaltres occidentals: un cens de tot el país. Durant una bona colla de dies han fet una formació de moltes persones que seran les encarregades de recórrer tots els racons del país per fer el recompte. 

Nosaltres donem per fet que, quan una persona neix, se l'inscriu a nivell oficial i per tant consta com a ciutadà. Aquí Uganda moltes persones no tenen carnet d'identitat (i menys passaport). I sovint neixen criatures que no són inscrites enlloc. 

Avui el govern ha decretat un dia de festa per poder facilitar les tasques de recompte, que duraran 10 dies. I es demana a tota la població que faciliti ser localitzada per poder obtenir uns resultats precisos. Tinc entès que no només es compten les persones, sinó també les cases i altres dades dels habitants. La darrera vegada que el van realitzar va ser sis anys enrere, i és molt útil per poder dissenyar quines polítiques convé dur a terme.

Ahir, justament, una hora abans de tancar les oficines d'immigració a Kampala, vaig aconseguir el visat!!! Era la darrera oportunitat abans de sortir del país (perquè avui és festa i després hi ha el cap de setmana). Això vol dir que ja tinc el permís de missioner fins a 2027. 

D'altra banda, la línia telefònica (que us vaig comentar) m'ha continuat funcionant gràcies a l'ajuda d'un amic. 

Premiem l'esforç

De cara al manteniment de la granja de l'escola demanem la implicació dels estudiants, però sense obligar ningú. N'hi ha uns 70 que hi van regularment, i ens agrada valorar el seu esforç.

Per això, i gràcies a la Fundació Espai Natura i Joventut, aquests estudiants van rebre aquests conjunts esportius dels seus equips preferits de la Premier League. No són les equipacions oficials, sinó les imitacions que es troben a Uganda. Però es va generar una gran alegria entre tots!

Més enllà del fet en si, això té un sentit: en un país on abunden massa els favoritismes i els amiguismes per aconseguir un objectiu, l'acció de premiar l'esforç és un missatge molt potent. Tothom té les mateixes possibilitats, i els qui s'hi esforcen reben una recompensa merescuda.

Elies i els seus pares

Hi ha un passatge deliciós en el Primer Llibre dels Reis, quan Elies ha derrocat tots aquells profetes farsants. Sap que corre perill, i fuig. És un moment dur, en el qual percep el límit de la pròpia vida. I exclama a Déu: "Pren-me la vida, que no soc pas millor que els meus pares".

Totes les expectatives que hauria pogut tenir de jove s'han fos. I ara s'adona que ell és un més, sotmès als mateixos límits que els seus pares. Entra en crisi. I s'adorm. 

Però Déu se li revela de manera misteriosa: "Aixeca't i menja". Quan estàs decaigut, primer de tot atén les necessitats bàsiques. 

Tanmateix, Déu no el plany. Al contrari, l'envia! I li diu que li queda encara un camí llarg per recórrer. Amb la força de l'aliment rebut, camina "quaranta dies i quaranta nits". Té desig del Senyor, i la seva recerca es veu saciada. El Senyor se li revela a la muntanya en el ventijol suau. 

Entenc que Elies estigués trasbalsat en veure's perseguit. I que sentís que això era excessiu per a ell. Però a mi m'hauria agradat contestar-li amb un fragment de l'Apocalipsi: "Conec la tribulació que passes i la teva pobresa, encara que de fet ets ric". 

Sí, Elies, t'has trobat amb el límit com s'hi van trobar les teves generacions passades. Però des d'aquest tocar fons, aixeca't, menja i camina. Perquè això que perceps com a pobresa és el receptacle necessari perquè Déu s'hi faci present i realitzi la seva obra en tu.