diumenge, 27 de maig del 2018

De poble


Passava per un carreró de Miravet, i vaig veure una senyora gran feinejant amb una caixa de fruita dins d'un garatge obert. Li vaig preguntar una indicació per arribar a un indret, i de seguida em diu: "Vols cireres?". I em va començar a preparar una bossa plena de cireres. Em va explicar que estaven tocades, i ja no les podia vendre. Però eren ben bones! S'anava animant i afegint-hi altra fruita, i li vaig haver de dir que parés. I ens vam posar a xerrar com si ens coneguéssim de fa temps.

Hi ha coses que actualment només solen passar als pobles.

Em va fer pensar en un poblet de la vora del riu Mississippi, a Minnesota. Vaig anar-hi fa anys convidat per la família d'un noi que havíem tingut a Montserrat durant un temps. Vivien en una urbanització que no estava gens malament, i quan vam arribar vaig veure que el noi entrava a casa sense clau. Vaig suposar que ens havien vist arribar, i per això li havien obert la porta. Però no: solien deixar la porta oberta sempre, sense por que ningú hi entrés a fer mal. Deien: "aquí tots ens coneixem".

Acostumats a una vida urbana, ens hem arribat a creure que tot funciona com a les ciutats. Però més enllà de les ciutats hi ha vida, i sovint ben fresca!

dijous, 17 de maig del 2018

Des de la Ribera d’Ebre


Sóc a la Ribera d’Ebre per primera vegada. Concretament a Miravet, un poble ben bonic que s’enfila al turó que voreja el riu Ebre, i encimbellat per un castell dels templers. Em diuen, a tall d’exemple del que s’esdevé: “amb més de 40 anys tu vens a la Ribera d’Ebre per primera vegada, i nosaltres a les vostres terres ja hi havíem vingut amb 3 anys”. El barquer que et passa de banda a banda de riu me’n parla com de la Catalunya oblidada. D’una banda li dol, però de l’altra creu que justament perquè ha estat oblidada, no s’hi han fet tants estralls a nivell natural com en altres zones del país.

Se senten molts ocells. A tot arreu. No hi estic tan avesat, i ho trobo fantàstic. Mirant el riu penso en aquella novel·la que parla de “la tranquil·litat dels grans rius”. Extensions d’arbres fruiters. Aquí es viu en la natura.

El castell: història del país. Val la pena. Però massa cases en venda (diuen que a preus massa alts). Molts joves marxen del poble (els tres fills de la senyora dels queviures són a Barcelona, Reus i Alemanya). Se’n van, i la majoria no tornen. Hi ha immigrants marroquins i paquistanesos. Gran feina d’immersió a l’escola.

Al bar, se m’acosta un home directíssim preguntant-me qui sóc i què hi faig, que ja és el segon dia que em veu pel poble. Malgrat la sorpresa, em venen ganes de riure per dins. Resulta ser l’alcalde. I han quedat per fer una reunió al bar amb els alcaldes dels pobles veïns. Bona ocasió per fer-los preguntes.

Els dic la meva impressió d’aquests dies, sobre el tema de l’equilibri territorial. Penso que políticament s’ha de cuidar el territori, perquè si la gent en va marxant, què en serà d’aquí 50 anys? Fomentar a diversos nivells que les persones s’hi vulguin quedar, que hi vulguin viure i prosperar. En el món que estem, això s’ha de promoure. No esperar que s’esdevingui espontàniament. No estem parlant només de Miravet, sinó també de Benissanet, de Ginestar, de tota la Ribera d’Ebre, i d’altres comarques. I no ho dic per ells, que ja es mouen i s’ajuden, sinó per les polítiques de país que es puguin fer.

Ei, però l’orgull de poble no hi falta eh? Una senyora, referint-se als turistes que arriben des de la costa tarragonina per visitar el castell, em diu que és el monument més visitat de Catalunya. Crec que li faltaven les dades de la Sagrada Família. Però no passa res: tothom a visitar Miravet, i la Ribera d’Ebre!

dimarts, 15 de maig del 2018

Dies de distensió



Estic passant uns dies de descans lluny de Montserrat, en una zona de Catalunya totalment desconeguda per mi. Dies per mirar les coses a distància, per valorar molt més tot allò que forma el meu dia a dia. No són dies per oblidar la realitat quotidiana, sinó per mirar-la amb uns altres ulls i des d’un altre ritme.

Després de prop de 20 anys a Montserrat (encara no) experimento un fort sentit de pertinença a aquesta comunitat, que estimo i amb qui faig camí. Una comunitat plural, amb reptes i oportunitats. Els reptes inclouen les fragilitats que té tota realitat humana, però que són una invitació a fer camí per anar cada dia més lluny. Pràcticament totes les comunitats a Europa es redueixen en nombre, lògicament. Entenc els qui, en la vida religiosa (i a vegades en situacions ben complexes) ho viuen des del desànim. Però ho veig com una oportunitat per repensar moltes coses, per fer replantejaments de manera creativa.

Els pelegrins montserratins de tota la vida tendeixen a comparar el Montserrat que havien conegut amb el d’ara, tant en negatiu com en positiu. Però em sembla que a vegades ens falta més perspectiva històrica, en un lloc que té prop de 1.000 anys i que n’ha vistes de tots colors. Això ens pot ajudar a viure els reptes amb il·lusió i sense més neguits que els necessaris.

Una altra reflexió d’aquests dies. Ja sé que molts em veieu jove. Però també em miro la vida com aquell qui entra a la segona meitat (com a màxim!). I per tant, cal una mirada humil: és a dir, realista i agraïda. I tant de bo que Déu faci que algun dia sigui una mirada sàvia, que pugui fer algun servei.

Agraïment a la meva família, a la comunitat, a tantes persones que han estat i són regals en el camí.

PD: No estava segur de compartir aquests pensaments, però sempre penses que li poden fer bé a algú.
PD2: Per cert, algú endevina per la foto on sóc? (n’he posat una que és una bona pista, sense ser massa evident)

dimarts, 8 de maig del 2018

Reflexionar


L’origen del mot “reflexionar” és molt interessant! És el verb que surt del mot llatí “reflexio, -onis”, que està format pel prefix “re-“ i per “flex-“ (que ve del verb "flectere"). El prefix pot tenir el sentit de “tornar enrere” o “novament”, i “flectere” pot significar “doblegar” però també “tornar”, "guiar", "dirigir". Per tant, el sentit etimològic del mot “reflexionar” seria el de tornar allà on ja s’havia estat. Això, que podria semblar absurd, no m’ho sembla gens.

Quin objectiu podria tenir el d'inclinar-nos cap enrere i tornar allà on ja havíem estat? Doncs el d’agafar perspectiva i un nou impuls. Però un impuls correcte. Perquè si no revisem allò que vivim, si no podem aturar-nos i mirar d’on venim, podríem clavar-nos unes castanyes de campionat.

En aquest sentit, la reflexió és summament necessària! Jo diria que fins i tot imprescindible.

Hi ha situacions personals i col·lectives que no porten a la reflexió, a aquest prendre distància i revisar per poder continuar amb més encert. A vegades hi ha contextos que ho posen dificilíssim perquè una persona o col·lectiu es pot trobar immers en una espiral que no li permet aturar-se. Reflexionar no voldrà dir necessàriament canviar la realitat actual i modificar-la perquè sigui com abans, sinó aturar-se i mirar d'on ve la situació present amb prou calma com per poder-la interpretar correctament.

Tant sí com no, hem d’intentar mirar les coses guanyant perspectiva, tornant la vista a allà d’on venim, i escodrinyar si la via és la correcta. Potser la conclusió serà que sí: doncs endavant! Potser serà que no: aleshores ens cal canviar. I si no ens en sortim, busquem aquells que ens ajudin a fer aquest procés de reflexió.

Això ho he constatat en moltes persones que venen al monestir per fer l'exercici d'aturar-se i prendre distància del seu dia a dia. Els va bé. Però d’això ja en parlaré un altre dia.

dimecres, 2 de maig del 2018

Reflexió positiva


Els del Barça en donen als del Madrid, i viceversa. I els de l'Espanyol i el Girona també!
Els vegetarians en donen als carnívors, i aquests en reben dels vegans.
Els dretans en donens als esquerrans, i viceversa.
Els unionistes en donen als independentistes, i aquests en donen i en reben dels qui no volen saber res de tot això.
Els creients en donen als agnòstics, que també en reben dels ateus.
Els heterosexuals en donen als homosexuals, i viceversa.
Els qui estan a l'atur en donen als qui tenen feina, i viceversa.
Les dones en donen als homes, i els grans als joves.
Els blancs en donen als negres, i viceversa.
Els revolucionaris en donen als qui no canviarien mai res.

I així podríem seguir i seguir. I no em digueu que hi falta res, o que l'ordre podria ser diferent, perquè evidentment és clar que sí. I és que a l'hora d'un gest com el de donar sang hi podeu veure moltes més combinacions i col·lectius possibles.
No hi val si un és així o aixà. Només val la humanitat, la consciència que tots formem part d'aquesta família humana i la generositat d'aquell qui la dona perquè serveixi a qui en tingui més necessitat.

Ho vaig pensar fa uns dies anant a donar sang. Com fan alguns que pengen la foto donant-ne, penso que és bo que ho compartim per encoratjar-nos mútuament a anar-ho fent.
Donar sang és un gest amb un missatge molt potent: volem el bé de tota persona que ho necessiti, sigui qui sigui. I com nosaltres, n'hi ha moltíssims que pensen i fan el mateix. I ens ho hem de dir. Que prou coses negatives hi ha, ens hem de dir també les positives.