dijous, 28 de maig de 2020

Des d’Etiòpia


Us escric des d’Etiòpia. Finalment va ser possible aconseguir vol, i si tot va bé demà divendres al vespre arribaré a Catalunya.

Ahir va ser un dia més que especial. Al matí, els que han fet classe de cant es van estrenar a Missa cantant dues peces amb il.lusió general i càmeres i tot. Al vespre, la comunitat em va fer un sopar de comiat (vam menjar macarrons amb formatge per primer cop en aquests tres mesos!), i em vaig decidir a explicar-los per què havia vingut aquest temps. Era una mica delicat, perquè això incloïa parlar del drama dels africans que moren al mar, etc. Aquests mesos he vist que hi ha gent que no en sap res. No les tenia totes, però he vist que quan parles des del cor la gent ho valora molt. I va ser bonic poder-los compartir les coses que he après d’ells (n’he anat parlant aquí).

Deixo moltíssima feina per fer. Les primeres setmanes van ser per anar coneixent la seva realitat i els seus projectes. Vaig pensar que no tindria sentit arribar i moldre en un lloc sense escoltar la gent primer, fer-los moltes preguntes, observar i pregar. Després vaig començar, però aviat va arribar el confinament pel virus. I de la situació de confinament en va sortir l’experiència musical d’aquestes setmanes.

Us he de dir que la resposta a la campanya per l’escola que vaig fer en aquest espai l’he viscut com un gran suport i un sentit de solidaritat molt bonic, i us ho agraeixo de cor. I agraeixo molt i molt els missatges que he rebut per diferents vies durant aquests mesos! Tot són mostres d’amistat o de solidaritat de gran valor. Moltes gràcies!!!

diumenge, 24 de maig de 2020

Pissarres i altres


Us explico quina és la situació dels projectes que, a través d’aquest espai, vam començar a l’escola. El confinament pel virus fa que tot vagi més lent, perquè l’escola fa setmanes que està tancada. Tot i això, en aquesta foto podeu veure les pissarres ja a punt d’anar a les classes corresponents. Oi que són boniques? S’hi pot escriure per les dues bandes.

El tallagespa “antiserps” el podran comprar quan es relaxin les mesures de confinament. I pel que fa als llibres de text:
- tinc la llista de llibres de tots els oficis menys un (perquè la professora viu lluny). Quan l’escola es reobri, es demanaran.
- un cop estiguin tots a l’escola, la següent fase serà triar quins llibres són més interessants perquè els alumnes en tinguin alguna còpia per compartir.

Ja fa dies que es va arribar a la xifra que us havia dit, i hi ha persones que continuen fent donatius. Sincerament, no m’ho esperava perquè no comptava que tants llegíeu aquest espai. Ha estat molt bonic que, tot i que la majoria no feu comentaris, quan s’ha demanat ajuda pels més necessitats heu respost ben contents i generosos.

No sé quin cost final tindran els llibres, només ho sabrem quan es comprin. Però certament les donacions permetran comprar-ne més dels previstos inicialment: a més dels 9 per cada ofici, se’n podran comprar alguns exemplars més perquè els alumnes els puguin consultar quan els convingui.

I els diners que van arribant ara aniran destinats a altres projectes que més endavant us explicaré.
Per què?
- És una novetat que entrin tants llibres de cop. M’agradaria veure’n la implantació i poder valorar si ja cal comprar-ne més o bé cal prioritzar altres projectes. Quasi segur que serà la segona opció.
- Us podria fer llista llarga de projectes. Però considero que és essencial elaborar-los escoltant-los molt a ells perquè realment sigui allò que necessiten. I al mateix temps, analitzant amb detall les despeses que comporta i com s’hauria de tirar endavant. Per això no em vull precipitar. Tot al seu moment.

No sé si recordareu que fa més temps, parlant d’uns nens malalts o discapacitats, vaig parlar d’un nen de 5 anys que tenia la panxa molt inflada i necessita una operació. Doncs bé: quatre persones de vosaltres es van oferir per pagar-ne totes les despeses. Agraeixo moltíssim l’oferiment de les quatre persones, i també que les altres tres que ja no calien per aquest nen estiguessin disposades a dedicar-ho a l’escola. Els diners per aquest nen ja han arribat al departament del CBR, i estan a l’espera que millorin les mesures del confinament per tirar-ho endavant.


dimecres, 20 de maig de 2020

El domador de la serp


Recordeu la foto que vaig posar des de la balconada on faig les pregàries? Doncs al fons a l’esquerra hi ha un petit caminet. Feia dies que veia un monjo que de tant en tant es dirigia cap allà. Vaig saber que hi tenien la màquina de bombar l’aigua de sota terra i un gran dipòsit d’aigua. Li vaig demanar si hi podríem anar, i m’hi va acompanyar.

Dies després vaig saber que allà hi viu una gran serp. No m’ho podia creure. Li vaig preguntar: “I per què m’hi vas portar? Com és que no m’ho vas dir?”. I em diu: “Perquè hauries marxat corrents”.

Hi ha una certa llegenda urbana (o rural, perquè estem en ple camp!) sobre aquest monjo i la serp. Que si li dona menjar, que si són amics, etc. Però la realitat és que es coneixen i es respecten. El monjo diu que aquesta serp no fa res de mal, i probablement la serp diria el mateix d’ell. La mida: uns dos metres i mig de llarg i de diàmetre és el tronc de palmera jove que us he posat a la foto. Per arrencar a córrer!

Es veu que només dos monjos s’atreveixen a anar-hi com si res. Diuen que és vella. M’ha insistit vàries vegades que la vagi a veure, però no m’ha convençut.

La setmana passada, el monjo que s’encarrega dels porcs diu que en va veure una de molt llarga i amb un diàmetre de la mida d’un puny. Es veu que no és habitual que s’acostin a la zona dels porcs, perquè els porcs les poden matar.

Coincideixen en el fet que no fan res si no se les molesta. Però que s’ha d’anar molt alerta de no trepitjar-ne cap sense voler, perquè aleshores se senten amenaçades i esdevenen perilloses. He pensat que els humans podem funcionar una mica com les serps, no? I que hi ha persones que hi tenen més tendència sense que en realitat estiguin amenaçades, però així és com ho viuen. I que s’ha d’anar alerta perquè no se sentin trepitjades. Tots tenim el risc de ser així, és clar.

Doncs bé, aquest monjo amic de la serp fins i tot hi va de nit per coses del dipòsit d’aigua. I sense cap por. Avui n’he descobert el secret: les habilitats que va aprendre a la seva tribu.

dijous, 14 de maig de 2020

Insectes


Aquí Uganda els insectes són abundantíssims, sobretot en funció de les pluges. I n’hi ha de moltes menes. Un dia els vaig expressar la meva sorpresa per unes mosques que de tant en tant ens visiten al vespre: cauen quasi de cop al terra, es queden de panxa enlaire, van fent voltes com poden fins que es repleguen sobre elles mateixes i sembla que quedin mortes. Em van dir que ni eren mosques ni estaven mortes, sinó que després marxaven.

A vegades ni ells no saben què són alguns insectes. Un vespre hi havia uns quants monjos al voltant d’un insecte realment gros amb uns bigotis llarguíssims. No l’havien vist mai, i reien. Però un dels monjos el va agafar com si res pel bigoti i el va treure fora del passadís.

Algun vespre han aparegut multitud de “white ants” (una classe de termites voladores). Fa uns dies, en anar a Matines a les 6h, el terra n’era ple. I anant a esmorzar vaig veure que tots els passadissos eren nets. Em va sorprendre que no haguessin esperat a netejar-ho després d’esmorzar, però val a dir que són molt nets. Aleshores un d’ells em va dir que alguns les recollien per menjar-se-les. Al principi vaig pensar que era una broma. Però no, era real.

Vaig voler assegurar que no formaven part del menú per a tots, i m’ho van confirmar. Però vaig poder veure com un d’ells se les menjava fregidetes a l’hora de dinar, amb una salsa. Diu que són tan bones.

Un em diu, somrient: “Ni additius ni conservants! Són naturals!”. Em van convidar a provar-les. Però si no he provat mai ni un cargol (amb perdó pels amics de Lleida!) ja us podeu imaginar que tampoc no vaig provar les termites voladores.

PD: a la primera foto, una olla per sopar amb el que aquí coneixen com a “Irish potatoes”, molt bones!


dissabte, 9 de maig de 2020

Situació actual


Amb aquestes ratlles intentaré respondre preguntes que molts m’heu fet aquestes setmanes. Aquí Uganda estem bé en relació amb el virus. Hi han hagut uns 100 casos en tot el país (de 40 milions d’habitants), i de moment cap mort. Això ha estat gràcies a una reacció ràpida del govern fa setmanes, amb mesures dràstiques. Han tancat fronteres del tot i per tots els mitjans. Deixen entrar camioners provinents d’altres països (crec que majoritàriament de Kènia) amb aliments i productes necessaris, però fan la prova a tots els camioners. De fet, dels 100 casos n’hi ha força de camioners. Quan en troben un, prenen totes les mesures possibles perquè el virus no s’escampi.

Això significa que fa setmanes que vivim una mena de confinament. Jo evito sortir del monestir (el recinte és molt gran perquè hi ha molts camps i els diferents projectes del monestir). La raó és sobretot de seguretat. Sé que a alguns llocs han relacionat els blancs amb els portadors del virus, i a Etiòpia per exemple han tirat pedres a ciutadans americans. Per què? Bé, pot ser una barreja de superstició, de por... i a vegades també de falta de formació. He sortit només per anar a recollir els diners dels donatius per la campanya de l’escola, però m’han portat amb cotxe i acompanyat per un monjo africà. No he notat res de dolent, però penso que no s’han de córrer riscos innecessaris.

El tancament de fronteres implica que em van cancel·lar el vol de tornada per final de maig. Estic en contacte amb l’ambaixada que, en coordinació amb la Unió Europea, ens informa amb eficiència de possibles solucions.

Una de les mesures del govern és que no hi poden haver més de 5 persones reunides. Per això, fem les pregàries i els àpats en 8 llocs diferents de la casa. A mi aquestes setmanes m’ha tocat una balconada amb força insectes voladors, sobretot a l’hora de Matines i de Completes (o sigui, quan és fosc). Però al mateix temps té una vista fenomenal (la foto que us poso) amb aquests dos mangos majestuosos sota dels quals a vegades algun monjo s’hi asseu per parlar o per meditar. Des d’aquesta balconada veiem sortir el sol, fer-se de nit, llamps i trons... tot el que vulgueu. Cada dia les Matines comencen que encara és de nit, i ho enllacem amb les Laudes i després la Missa, que acaba amb el sol ja força amunt.


dimecres, 6 de maig de 2020

Classes de música


Un dia, un dels monjos joves em va dir: - Tu saps música?
- ... sí.
- Me’n podries ensenyar?
Jo havia sentit que deien que ell tocava molt bé l’orgue (un teclat) i per això li vaig contestar:
- Home, trobem-nos primer i veurem.
El cas és que, tot i que acompanya els cants en les celebracions, no sabia llegir música. Ho feia tot d’oïda! Això té molt de mèrit. I el mateix un altre dels monjos joves.

Bé, vam començar una classe diària de lectura i de cant, i ràpidament s’hi van afegir altres monjos. El resultat és que ara fem dos grups que han començat pràcticament de zero. Amb tres setmanes, els qui han avançat més estan llegint en clau de sol i clau de fa, i fan cants a quatre veus. És fantàstic veure la motivació que tenen, i la facilitat amb què capten molts aspectes!

A banda d’això, vaig fent classes de teclat als dos monjos que acompanyen els cants perquè puguin llegir partitures. Són tots molt agraïts.

Els materials que fem servir són els que ja tenen, en anglès. A vegades fan cants en suahili, però no massa (el suahili tampoc no és la seva llengua pròpia, sinó que cada tribu té una llengua pròpia i aquí conviu gent de tribus molt diverses).

Després de molts anys de no haver ensenyat música, no m’hauria imaginat fer classes de llenguatge musical, cant i teclat. Però em va fer feliç quan els primers dies em van dir que portava la música a la sang.

A ells també els agrada molt i molt la música. La viuen. I sobretot, els dies de festa, acompanyen els cants amb tambors i altres instruments de percussió. Espero que l’aprenentatge d’aquests dies els ajudi a fer un pas endavant. Sovint acabem un cant a veus, i quedem meravellats tots plegats de com sona. Altres vegades no, i riem força. Alguns cops els suggereixo deixar aparcat per un altre dia algun cant que els costa més, i sempre m’insisteixen perquè hi tornem fins que els surti bé.

A algun cant que han après de nou hi hem posat tambors perquè un d’ells els toca de meravella i té una noció del ritme bestial. I aleshores tots en gaudim.

A la foto veieu un dels alumnes de teclat. Ens van fer la foto a la petita sagristia del monestir, perquè em va tocar presidir la Missa tota la setmana en anglès. Era un repte perquè no ho havia fet mai, però he sobreviscut.


divendres, 1 de maig de 2020

Viure al ritme de la natura


Al principi d’aquesta experiència africana, vaig pensar que seria bo buscar una persona sàvia que conegués el món africà i amb qui poder anar compartint les meves vivències. La vaig trobar, i està essent molt enriquidor.
El primer dia em va remarcar que els africans viuen al ritme de la natura. I penso que té raó. Però la tercera vegada que s'hi va referir vaig pensar que potser això significava que els occidentals no vivim al ritme de la natura.

Des d’un punt de vista occidental, amb criteris d’eficiència o rapidesa, fàcilment jutgem altres maneres de viure. O les interpretem malament.
Aquí treballen molt, us ho puc assegurar. Uns quants treballen la terra, i de manera molt dura. Però no els he vist en cap moment estressats.

I són flexibles. Quan una cosa no es pot fer un dia, es fa un altre. Si una cosa cal més que una altra, es fa abans. Però no es fan un problema de moltes situacions que penso que a Occident sí.

A les nostres latituds, em sap greu quan la gent viu tan estressada que no sé si és vida, o quan diuen que no troben temps per quedar amb els amics o amb persones que estimen. Quan ho pensen fer?

Cada dia veig la sortida del sol i la posta. No perquè m’ho proposi, sinó perquè estem en permanent contacte amb la natura.

La pregunta és inevitable: així, resulta que és possible viure treballant intensament, però al mateix temps relaxat i amb un bon esperit? Doncs em fa l’efecte que aquí és el que predomina.

Si aprenguéssim a tornar a viure al ritme de la natura, potser redescobriríem moltes coses que ens fan més éssers vius, en comunió amb tot el que existeix.





dimarts, 28 d’abril de 2020

Esperança de vida


Li pregunto a un monjo de la comunitat:
- Aquí Uganda quants anys sol viure la gent? Quina és l’esperança de vida?
- Depèn. Pot ser de 0 a 3 anys, o bé quan ets jove pots morir d’accident, o bé cap als 60 o 70 anys.

M’esperava que la resposta donaria l’edat màxima, però no que parlaria de nadons i de joves! En el cas dels accidents, no m’estranya gens. I en el cas dels més petits, també m’ho puc imaginar amb les condicions que molta gent viu.

Una altra cosa que em sorprenia era que, en preguntar l’edat, sovint em deien una xifra i al cap d’una mica afegien: “bé, aquests són els anys que faré el mes tal”. És a dir, que ja deien l’edat que tindrien quan farien l’aniversari, fos quan fos. Al cap d’uns dies, li vaig preguntar a un per què ho deien així.
- És una cosa bona per vosaltres fer-se gran? Esteu contents de fer anys?
I la resposta, sense dubtar, va ser que sí. A més, fer més anys volia dir que series més respectat, perquè als ancians se’ls respecta molt.

Quanta matèria per reflexionar! En lloc de convertir la joventut en un ideal per a tota la vida, aquí hi ha unes societats que valoren positivament fer-se gran i que miren els ancians com un pou de saviesa. Tota una lliçó.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Fantàstic!!


Amics, amb poca estona es va arribar a la quantitat necessària per poder fer realitat els dos projectes que us presentava en la darrera entrada. Quina generositat!! És fantàstic!! Moltíssimes gràcies!!!

Amb missatges que m’envieu, constato que més enllà d’un projecte A o B hi ha ganes d’ajudar. I que veieu que és una aportació concreta que arribarà a bon port. Això m’ha animat a presentar-vos ja el projecte que tinc entre mans: d’aquesta manera els donatius que esteu fent hi poden anar destinats, i s’hi poden sumar altres donatius. No és la meva idea plantejar constantment accions d’aquestes. Com us vaig comentar l’altre dia, hi ha altres fronts de dimensions considerables, i convé pensar amb institucions.

Us explico el tema: el govern d’Uganda envia una llista de llibres de referència per a cada un dels oficis que aprenen els estudiants. En total, aproximadament 25 llibres per cada un dels estudis. Aquests llibres són la base dels exàmens nacionals que els alumnes hauran de passar per obtenir el certificat oficial. Doncs bé: d’aquesta llista de llibres, a l’escola en tenen poquíssims. Senzillament, per un tema econòmic.

Tant professors com alumnes m’han parlat de la necessitat de poder disposar d’alguns d’aquests llibres. Pensem que aquí l’escola internet és molt escàs, i per tant, els professors s’han de refiar de materials com aquests per preparar les classes.

Què estic fent? Reunions amb cada cap de departament perquè em diguin quins serien els llibres prioritaris. Ja els he dit que tots no és possible, perquè són molts diners. Però que compraríem els que poguéssim. Com a objectiu, em fixo 9 llibres per ofici (per tant, 90 llibres en total). Això per a ells ja seria un pas important (o serà).

Fins ara, incloent els dos primers projectes, he rebut missatges garantint 2.900 euros. Per arribar a realitzar aquest projecte dels llibres convindria arribar a 4.500 euros (seria la suma dels tres projectes). Per tant, ara faltarien 1.600 euros. Ja sé que potser caldran uns mesos, però queda dit. En qualsevol cas, amb els diners que hi hagi, comprarem els llibres que es pugui.

Moltíssimes gràcies als qui heu donat, i moltíssimes gràcies als qui no podeu donar però ho heu dit a persones que sí que poden! L’aportació d’uns i altres és d’un gran valor!!!

(Com en l’anterior entrada, qui hi estigui interessat, que m’enviï un comentari que no publicaré donant-me el seu correu si no el tinc, i aleshores ja parlarem de tot el que convingui)

dilluns, 20 d’abril de 2020

Un projecte amb molt de sentit


A Tororo, el monestir sosté una escola de Formació Professional per més de 200 nois i noies. Joves que lluiten per un futur digne. A l’escola els ensenyen un ofici: i això significa que el dia de demà, si s’hi esforcen molt, poden sobreviure més enllà de tenir un petit trosset de terra. Fusteria, metall, mecànica, sastreria, perruqueria, construcció, etc. Aquestes setmanes he pogut parlar amb professors i alumnes, i una de les coses que valoren més de l’escola és que els preparen bé per l’ofici que desenvoluparan.

La majoria d’alumnes hi viuen, perquè són de massa lluny com per desplaçar-se cada dia (per un tema econòmic). I el monestir beca cada any una part dels alumnes que no tindrien possibilitats d’accedir-hi. Què m’he trobat? Que una escola amb un projecte tan interessant no disposa d’aspectes que serien molt importants per al dia a dia de tots els qui en formen part. I m’agradaria que puguin millorar, perquè treballen bé.

A més, aquest projecte és clarament allò de donar la canya per pescar: s’està donant una formació ben feta perquè el dia de demà ells mateixos puguin espavilar-se i tirar endavant. No és això el que diem que s’hauria de fer amb els països pobres? Doncs aquí en tenim un exemple.

Hi ha projectes de gran envergadura (poder disposar de manera més estable de llum i aigua, o la reforma estructural d’algun espai) que demanaran contactar amb alguna institució. Però hi ha altres coses que les vull oferir a persones individuals, sense que ningú s’hi hagi de sentir obligat (per això ho dic simplement aquí). Perquè cadascú sap el que pot fer i el que no. Quan vaig venir a Àfrica, alguns em vau preguntar: com es pot ajudar? I us vaig dir que esperéssiu, perquè volia veure exactament les coses sobre el terreny i no precipitar-me. Però ara sí que puc començar a concretar coses, després d’haver-me informat amb detall. I és clar, puc garantir que són ajudes que arribaran i se’n farà un molt bon ús.

Us presento dos projectes:
- necessiten pissarres per fer classe. Així de senzill. El cost total són 301 euros.
- per seguretat de tots, una màquina tallagespa. És una zona de serps pels voltants. Tota l’escola són petits edificis baixos, i molts espais a l’aire lliure. Aquí plou molt, i la gespa creix molt ràpid. Fa un temps, a un alumne el va picar una serp en un d’aquests espais de l’escola i el van haver de portar a l’hospital. Si la gespa està tallada, les serps no gosen passejar-hi (perquè miren de passar desaparcebudes). La màquina val 736 euros (amb aranzels inclosos, perquè aquí aquesta maquinària és cara i si s’envia des d’Europa encara pitjor).

Puc donar detalls de tots els projectes, i evidentment garantir tot el que convingui. Qui em faci un missatge afirmatiu, no el publicaré i el parlem en privat. Per tant, el missatge hauria d’incloure un correu electrònic si no el tinc. Moltes gràcies ja des d’ara!

dimecres, 15 d’abril de 2020

Natura en estat pur


Feia dies que havia provat una mel boníssima per esmorzar, la més deliciosa que he tastat mai. L’acabava de recollir el monjo que es cuida de les abelles, un dels ancians de la comunitat. Li vaig mostrar interès, i em va dir que els ruscs eren allà mateix i que un dia me’ls ensenyaria.

Va arribar aquest dia. Ens trobem a l’entrada del monestir, ell amb un matxet de dimensions considerables. Li pregunto:
- Per què porta aquest matxet tan gran?
- Ah no! Per si trobem alguna serp. Anem!
- Perdó, com diu?
...
- Escolti, però si apareix alguna serp, què faig? Començo a córrer, em quedo quiet...?
- No, tranquil, no fan res si no se senten amenaçades.

Però ell amb el matxet. Sí, podeu riure imaginant la cara que jo devia fer.

Al cap d’una bona estona de caminar, vam arribar a la zona dels ruscs. Abans i després, em va ensenyar molts arbres que havien plantat feia anys i havien crescut molt. Us poso la foto del “bottle tree” que vam veure. A Uganda tenen arbres molt i molt bonics, i jo diria que més varietat que nosaltres.

La natura aquí és espectacular. Molt diferent de la imatge que a vegades tenim d’Àfrica (almenys de la que tenia jo fa uns anys).

I de tant en tant, amb sorpreses. Com la nit que feia una tempesta ben forta, i vaig saltar literalment del llit en sentir fortíssim un tro i un llamp a la vegada. Sovint plou amb ganes, i això fa que la vegetació creixi molt i ben frondosa. I ara estem en l’estació de pluges.

diumenge, 12 d’abril de 2020

Paraules sàvies

Aquí teniu una entrevista que us recomano. Encara que està feta en el context de la Quaresma, el tema és l’experiència que estem vivint com a societat amb el virus i com afrontar-ho tot plegat. En Toni, coneixedor de la Bíblia i de psicologia, és un home que creu i estima. No us ho perdeu:



dilluns, 6 d’abril de 2020

Pregària pasqual en temps de pandèmia


CRIST AHIR I AVUI
PRINCIPI I FI
ALFA I OMEGA
D’ELL SÓN ELS TEMPS I ELS SEGLES
A ELL LA GLÒRIA I EL PODER
PER TOTA L’ETERNITAT
AMÉN

Senyor de la Vida i de la Història, quan estiguem presos de les dificultats del present, feu-nos sentir germans de tots els qui han viscut abans nostre.

Quan ens descobrim petits, limitats i indefensos, obriu-nos el cor a aquells qui viuen sempre en la precarietat i la incertesa.

Quan enyorem la pregària i el pa compartit amb la comunitat de cristians, ompliu-nos d’un sentit de comunió profunda amb tots els qui arreu del món celebren la Pasqua.

En els temps d’excepcionalitat, ajudeu-nos a valorar més la vida quotidiana, les petites coses de cada dia.

En la globalització que es fa realitat de tantes maneres, feu-nos conscients que tots formem part de la mateixa família humana.

Amor que es contagia, ensenyeu-nos a encomanar el virus de la solidaritat, de l’empatia, i de l’esperança en el vostre Amor que no ens deixa mai.

Vida plena fins a vessar, en totes les adversitats sigueu el nostre Camí i el nostre Sentit.

AMÉN.

BONA PASQUA!!!



dimecres, 1 d’abril de 2020

Quants fills tens?


Fa uns dies vaig poder visitar poblats d’aquí la zona acompanyat per dos professionals del CBR (Community Based Rehabilitation). És un departament del “Benedictine Eye Hospital” dedicat a ajudar nens discapacitats o malalts i les seves famílies. Fan el seguiment de més de 1.000 nens amb tota mena de mals. Jo diria que la proporció de nens amb dificultats és superior a la del nostre país, molt probablement a conseqüència de la gran pobresa en què viuen i que condiciona tantes coses (alimentació, higiene, etc).

Vaig veure coses que no havia vist mai, em va fer molta impressió. Una nena (de fet, tenia 13 anys però semblava una criatura de 6 o 7 anys) que caminava com un animalet: les dues mans posades del revés li feien de potetes del davant, i els genolls eren les potetes del darrere. Té el que s’anomena artrogriposi. Fa anys li van aconseguir una cadira de rodes, i així va poder anar a escola i li van donar una dignitat. Ara s’ha trencat la cadira de rodes, i estan fent gestions per obtenir-ne una altra.

Una altra visita era un nen a qui van haver d’amputar les dues cames, i va néixer amb pocs dits i les mans totalment deformades. Li van aconseguir una cadira de rodes amb taula incorporada, i ha fet grans progressos a l’escola. Se’l veia molt content.

Un altre cas era una nena amb espina bífida. Van poder aconseguir que l’operessin, i ara estan donant eines a la família perquè l’ensenyin a caminar. Es dóna el cas que ja va tenir un germanet amb la mateixa història, i ara ja camina i va a escola.

Després vam veure una mare amb una criatura amb paràlisi cerebral. Vaig poder veure l’acompanyament que li fan a la mare i els consells que li donen com a professionals que li poden ser de gran ajuda.

I finalment vam veure un nen de 5 anys amb una panxa exageradament inflada. Es veu que té una malformació de naixement. El van operar, però necessitaria una altra operació de manera que li poguessin engrandir l’anus (només pot anar de ventre 1 cop a la setmana o cada dues setmanes). Fa anys que esperen poder-lo operar, però no ho fan perquè són pobres. Vaig preguntar quant costava tot plegat, i em van dir que 1.150.000 xílings ugandesos: és a dir, 275 euros. Això inclou l’operació, el transport fins a l’hospital i l’estada dels pares allà amb ell.

Vaig pensar i comprovar que aquesta gent fan una gran gran gran feina. Estan donant un futur a més de 1.000 criatures que, altrament, quedarien arraconades a casa. Es veu que algunes famílies, quan se’ls pregunta quants fills tenen, diuen (per exemple): “4 i un discapacitat”. És a dir, com si el discapacitat no comptés... com si fos una cosa a part. Altres famílies no ho fan així, és clar. Però veig que una part de la feina que fan en aquest departament no és només donar un futur a aquests nens, sinó també una dignitat. I vaig veure que les famílies ho valoraven molt veient-ne els resultats.

Són 4 professionals, i se solen desplaçar a aquests poblats amb moto per uns camins que sovint no semblen ni camins. Em va fer il·lusió veure que una de les motos que disposen els la va proporcionar Montserrat fa dos anys.

Quines desgràcies que hi ha i quanta pobresa... però quanta gent bona també que hi ha al món disposada a ajudar!!! Donem-ne gràcies.

diumenge, 29 de març de 2020

El sofriment d’uns i altres


Alguns de vosaltres teniu un familiar en situació de risc, altres teniu un familiar amb el virus i fins a l’hospital o a la residència sense que els pugueu anar a veure. N’hi ha que patiu amb raó perquè el confinament us suposarà unes pèrdues a nivell econòmic que fa basarda de pensar...

Em trobo que bastants em pregunteu què tal per Uganda. I aleshores us explico la situació tal com és. També uns quants m’heu dit que les coses es deuen veure diferents des de l’Àfrica. Home, segurament. Però això no treu que el sofriment no et deixa indiferent tant si és els dels uns per uns motius com el dels altres per unes altres raons.

S’estan donant situacions greus a Europa, difícils d’imaginar fa ben poc. Persones estimadíssimes pels de casa seva morint allunyades de la família i els amics.

Aquí les coses comencen a ser serioses. Els casos encara no abunden, però les mesures dràstiques que s’han hagut de prendre tenen conseqüències importants per la gent pobra (i aquí n’hi ha molta). Han prohibit els transports públics: anar de paquet en una moto o anar en unes furgonetes on la gent va molt atapeïda. Evidentment, això atura la propagació del virus. Però aquí poca gent disposa de vehicle propi, és massa car. I per tant, significa la impossibilitat de desplaçar-se enlloc des de molts poblats. Com s’ho faran per vendre el poc que tenen i així poder menjar? O per anar al metge segons on es trobin si no tenen cap mitjà? Així estan les coses per moltíssima gent que no compta amb transport privat. Esperem que la situació no s’allargui.

No vull preocupar, però tampoc donar una imatge bucòlica que no es correspongui amb el que viu la gent.

El sofriment és important tant si és dels de més a prop com dels de més lluny. Mai no ens pot ser indiferent. Per això: cuideu-vos molt. I penseu que d’aquí unes setmanes tot això del confinament s’haurà acabat... Una abraçada

dijous, 26 de març de 2020

Veïns


Quan va morir el meu pare, el mes passat, em va agradar molt veure els veïns del meu carrer al tanatori o al funeral. Alguns van venir expressament al tanatori, que estava a tres pobles de casa, i altres van venir l’endemà a l’enterrament. Un va venir tot i fer anys que ja no viu al mateix carrer.

A alguns feia anys que no els veia, i em va fer il·lusió. Tot i ser un poble actualment de 18.000 habitants, els veïns del meu carrer són els veïns de tota la vida.

Aquests dies, més enllà de les notícies sobre la manca d’empatia de persones que, per un instint de supervivència o d’egoisme, tenen conductes insolidàries, m’agradaria ressaltar els gestos de tantes persones que pensen en els altres. I tots sabem que n’hi ha! Veïns que donen un cop de mà, servidors públics en tants àmbits... i ens faltarien adjectius per lloar tantes persones del món sanitari. I molts que es queden a casa seguint el confinament amb rigor no només per ells mateixos, sinó també pensant en el bé de les persones grans o de més risc.

Un agraïment per tots ells!

dissabte, 21 de març de 2020

L’alegria de la comunitat


Feia molt de temps que ho esperaven. Des que va començar aquest monestir de Tororo, a meitat dels anys 80, havien estat una casa depenent d’una congregació benedictina alemanya. Qualsevol decisió important l’havien de consultar. El fundador, de fet, era un monjo alemany. Ara ja són tots africans.

Per fi, després de molt de temps de preparació, havia arribat el moment de la independència. I la festa s’havia de celebrar aquest dissabte 21 de març (festa del Traspàs de Sant Benet). El mateix dia de l’elecció del primer Prior d’aquest Priorat Conventual (així s’anomena el que són ara), al vespre van anunciar a la comunitat que no es podria fer la celebració que tant havien preparat. I a més, es va explicitar que estiguessin preparats per estretors econòmiques importants.

El president d’Uganda acabava de fer un parlament amb mesures dràstiques semblants a les europees (tot i que no hi ha confirmat cap cas de virus en el país, de moment). I aquestes mesures afectaran la seva economia d’una manera clara i inevitable. La diferència amb altres països és que aquí tot quedarà afectat en una proporció molt més gran que a Occident. Potser hi haurà estretors en el menjar o en altres coses bàsiques.

No s’han pres el tema del virus com una broma, i són conscients de les conseqüències. Però aquell mateix vespre el clima va ser d’alegria. Una alegria sana i sincera. I així ha estat els dies posteriors.

(Foto: Lluís Travesset)

dimecres, 18 de març de 2020

Aprenentatges



Les circumstàncies d’aquestes setmanes, a més que les intentem afrontar de la millor manera que puguem, ens poden portar també a fer moltes reflexions. Des de l’estat del benestar a la limitació inherent a tot ésser humà (tot i que a vegades no la tinguem present), també els riscos d’aquelles societats on la sanitat sobretot està a l’abast dels rics (i en una situació com la que estem vivint, això només facilita que el virus s’escampi més ràpid), o l’abisme encara més gran dels països amb una gran part de la població vulnerable.

He trobat molt desconcertant aquesta “TED Talk” que Bill Gates va pronunciar el 2015 a Vancouver predint un fenomen com el que estem vivint. Diria que, en el seu moment, en vaig veure un fragment i no hi vaig donar la importància que ara tots veiem que té.

D’alguna manera, ell treu conclusions a partir de l’epidèmia d’Ebola que va afectar diversos països d’Àfrica. La Mariàngels, en el seu comentari avui, també fa referència a aprenentatges. Quins aprenentatges traurem nosaltres de l’epidèmia del coronavirus?

(El vídeo està en anglès, però podeu posar l’opció de subtítols o bé en anglès o bé en castellà. Val molt la pena mirar-lo sencer)

dissabte, 14 de març de 2020

Llum, aigua, mosquits


Hem passat quasi una setmana sense electricitat a tota la zona, només n’hem tingut algunes estones al dia gràcies a un generador. Just el primer matí que ja teníem llum (per fi tornàvem a tenir llum!) ja m’havia dutxat i afaitat, i amb la pasta de dents encara a la boca s’acaba l’aigua corrent.

L’aigua és un tema delicat en aquestes latituds, convé anar alerta que no estigui contaminada.

En arribar el primer dia, vaig trobar una mosquitera al voltant del llit. La por de la malària és real, perquè quan hagi de parar de prendre el medicament preventiu (d’aquí unes dues setmanes, perquè no seria bo per al fetge prendre’l més temps) estaré ben exposat a aquesta malaltia. Porto repel·lent i intento seguir els consells. Però m’he de fer a la idea que és una possibilitat real que l’agafi, i mirar la part positiva: diuen que després d’haver passat la primera, les altres no són tan dures.

Avui he anat vàries vegades amb moto. No havia pujat a una moto des de petit, perquè més aviat em fan respecte. Però aquí el “taxi” per anar amunt i avall són aquestes motos que es passegen per tot arreu. Sense casc, és clar, i per uns camins plens de sots.

La precarietat forma part de la vida africana. No hi estic habituat. I aquests dies tinc una sensació ben estranya, seguint els esdeveniments d’Europa. El món occidental està desbordat per un virus que ens recorda la nostra contingència i limitació.

Si el virus arriba amb força a Àfrica (encara només hi ha uns casos) pot causar encara estralls més importants. El sistema sanitari és molt més feble i hi ha molta població vulnerable. Tot i així, veig que s’agafen la vida d’una altra manera. I segons com, fins diria que els europeus som més febles que ells quan les dificultats ens envaeixen.

L’altre dia aquí al monestir vaig sentir una frase interessant: “Calm waters make poor sailors” (“Les aigües calmades fan mariners poc hàbils”). Certament, els mariners que estan entrenats en aigües difícils tenen més recursos a l’hora d’afrontar el temporal.

Cuideu-vos molt! Sobretot les persones més grans.

dimarts, 10 de març de 2020

Soc un Muzungu


Els qui seguiu aquest espai de fa anys, ja sabeu que a Uganda i altres països als blancs ens diuen “Muzungus”. Aquest mot prové de les llengües bantús, i etimològicament significava “els qui van amunt i avall”, com deambulant. Aquesta era la impressió que els feien els primers blancs exploradors que van aparèixer per aquests països.

Avui això ha canviat, però la paraula s’ha fossilitzat. I ara ho fan servir per anomenar els blancs, senzillament. Sents que a vegades la gent ho diu pel carrer quan et veuen, o els nens directament ho fan com una manera de saludar. Quan vam punxar a la carretera, el noi que va venir a portar una peça que faltava va intentar cobrar el doble perquè allà hi havia un muzungu.

La manera com utilitzen aquesta paraula et recorda l’exotisme que té encara per a molts d’ells veure un blanc per aquí. Jo em trobo a Tororo, un indret que tot i estar habitat per milers de persones, queda lluny de la capital Kampala i costa força veure-hi persones de raça blanca. Si ja és força exòtic veure’n un, quan a més a més s’acosta i s’interessa per tu preguntant-te coses, aleshores ja la sorpresa és majúscula.

Aquests dies intento ser conscient d’aquesta realitat, i fer passos prudentment i amb respecte. Prenent paciència. Intento que allò que digui o faci no generi la impressió que parlen amb un extraterrestre, sinó amb un germà. Perquè, del color que sigui, tots formem part de la mateixa família humana.

Amb els monjos d’aquí tot això és diferent, és clar. I m’han acollit molt bé. Però ja hi haurà ocasió de parlar-ne.

(Foto: Lluís Travesset)

dimarts, 3 de març de 2020

Desidealitzar


Dins el catàleg de “paraules útils” em sembla important el mot “desidealitzar”. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, una cosa ideal “respon a la idea que concebem del perfecte” i és un “patró de perfecció, bellesa, excel·lència física o moral”. Déu n’hi do!

No trobeu que a vegades idealitzem massa? Em sap greu quan hi ha persones que han idealitzat algú (o alguna institució humana, que al cap i a la fi és el mateix) i se’ls desfà aquesta idealització per la raó que sigui. Potser l’error rau en creure que hi ha realitats humanes que no estan sotmeses a l’ambigüitat, que diria l’antropòleg P. Lluís Duch.

Aleshores hi ha el risc de passar d’admirar algú a rebutjar-lo fins a l’infinit. Jo crec que l’ideal, valgui la redundància, seria poder posar les coses al seu lloc: reconèixer les qualitats i els defectes.

Al llarg de la vida, potser es desidealitzen els pares, els referents que un té de petit, la pròpia cultura, el propi país, etc. I tal vegada és bo que sigui així! Perquè aleshores, quan els veiem sense idealitzar-los, és quan potser els podem començar a estimar més i millor.

Ara estic a Amsterdam, fent escala per volar cap a Kènia aquest vespre. I d’allà a Uganda. Com que sé que alguns esteu pendents de quan hi arribo, quan tingui internet ho posaré com a comentari aquí sota, en la zona de comentaris.

Gràcies per tots els missatges que m’heu fet arribar de diverses maneres!

dilluns, 24 de febrer de 2020

Do not be afraid



Us convido a pregar amb aquestes paraules inspirades en Isaïes 43 i amb una música que porta a la contemplació. Per a mi, no signifiquen que no t'hagi de passar res en allò que facis, sinó que en tota situació recordis que ets estimat per Déu que t'ha creat. En faig pregària confiada.

D'aquí pocs dies, si Déu vol, vaig a una comunitat benedictina d'Uganda que m'acull durant tres mesos. Amb ells viuré el ritme de la pregària monàstica, i col·laboraré amb els seus projectes. Ora et Labora. És bonic com l’estil de vida monàstica pren formes tan diverses i fecundes en tants llocs de la Terra!


Do not be afraid
No tinguis por

For I have redeemed you
perquè jo t'he redimit,

I have called you by your name
t'he cridat pel teu nom

you are mine
ets meu.



When you walk through the waters I'll be with you
Quan travessis aigües profundes, jo estaré amb tu

you will never sink beneath the waves
mai no t'enfonsaràs sota les ones,

when the fire is burning all around you
quan estiguis envoltat pel foc

you will never be consumed by the flames
mai no seràs consumit per les flames.




When the fear of loneliness is looming
Quan s'acosti la por a la solitud

then remember I am at your side
aleshores recorda que estic al teu costat,

when you dwell in the exile of a stranger
quan visquis en l'exili de l'estranger

remember you are precious in my eyes
recorda que ets preciós als meus ulls.




You are mine O my child
Tu ets meu, Oh fill meu,

I am your Father
sóc el teu pare

and I love you with a perfect love
i t'estimo amb un amor total.



dilluns, 17 de febrer de 2020

Cap a Àfrica



El lloc on vaig és un monestir benedictí d'Uganda, molt a prop de la frontera amb Kènia, on tenen projectes de desenvolupament per a la gent d'aquella zona.

dilluns, 10 de febrer de 2020

A les infermeres i infermers, i personal dels hospitals i serveis residencials


Els dies i nits passats a l’hospital acompanyant el meu pare m’han fet palpar de prop la feina de les infermeres (i dels infermers, que també n’hi ha!) i de tot el personal que treballa en els hospitals. Allà t’adones de tipus diferents de malalts, i de com s’han d’adaptar a persones tan diverses! No sempre ho tenen fàcil. I hi ha grans professionals.

A tots els qui teniu paciència amb els malalts i amb les seves peticions,
a tots els qui els tracteu amb tendresa i fins amb afecte, fent-vos càrrec de la seva fragilitat,
a tots els qui els regaleu un somriure,
a tots els qui esteu atents a les seves necessitats,
MOLTES GRÀCIES!!!

No sou simples gestors d’un sistema sanitari. Sou molt més! Sou éssers humans tenint cura d’altres éssers humans. Ho sabeu prou bé, i us ho hem d’agrair.

Un agraïment especial al personal del Respir - Àngel Guimerà, també d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, i de l’Hospital Sant Jaume de Calella, que tan bé vau cuidar en Melcior, el nostre pare.
Una menció especial per la Doctora Roser Garcia Armengol, de Can Ruti, pel Doctor Narcís Cortada, el Dr. Adrián Fariña i la treballadora social Laura Molina de Calella.


diumenge, 2 de febrer de 2020

En la mort del pare


Aquesta tarda ha mort el meu pare.
Després d’uns mesos de malaltia, i d’uns dies de més deteriorament, ha acabat tancant els ulls a aquest món.
Vam poder compartir com enfocava la malaltia. Deia que no li feia por la mort, però que no volia patir. I aquests últims dies era molt conscient que estava en l’etapa final.
Darrerament ens agraïa molt tot el que rebia de nosaltres. Un dia em diu: “Gràcies per tot!”. I jo li dic: “Gràcies de què? Gràcies a tu! Per…”, i aleshores li vaig enumerar tot de coses que havia rebut d’ell al llarg de la vida.
Em vaig sentir sempre profundament respectat per ell, fossin quines fossin les meves opcions. Ell tenia clar que havia de donar suport als fills, féssim el que féssim. No crec que sentís que li pertanyíem, sinó que havia d’estar al nostre costat sempre que el necessitéssim. Quan als 7 anys vaig demanar de ser escolà, va acollir el meu desig i va dir: “d’acord, ens podem informar”. I així va ser al llarg de la vida.
Quan a vegades pensava en la relació amb ell, em venia al cap aquesta foto de petit, quan em va ajudar a pujar al Canigó agafat de la mà.
I aquests darrers dies pensava en aquesta darrera foto, que em va demanar no fa gaires setmanes. Aquí sóc jo qui li posa la mà a l’espatlla, i ell ja va amb bastó. Però fins i tot aquests dies ha acollit els meus projectes amb profund respecte i suport.
“Gràcies per tot!”, em va dir. GRÀCIES A TU, PARE!!!


dijous, 30 de gener de 2020

"Tota música de qualitat és sacra"

En una visita a l'hostatgeria, un musicòleg va afirmar que "tota música de qualitat és sacra". Aquesta frase em va sorprendre d'entrada, sobretot venint d'un clergue de renom. Però l'explicació em va semblar molt interessant. Segons ell, una simfonia o qualsevol música de qualitat vehicula també quelcom espiritual i és expressió de la Bellesa amb majúscules. I per tant, és sagrada.

En aquest sentit, defensava que músiques percebudes com a no religioses puguin ser interpretades en esglésies.

Després, vaig pensar que jo he tingut experiències religioses fortes amb obres d'art no religioses, però que m'han transmès quelcom de la Bellesa amb majúscules. I la Bellesa és un dels noms de Déu.

Fa poc temps vaig descobrir un compositor inspiradíssim. De petit va cantar en una escolania anglesa, i aquest bagatge segur que l'ha ajudat a crear unes músiques al meu gust sublims. Es diu Philip Stopford, i té poc més de 40 anys. Aquí una mostra de la seva música, interpretada per un conjunt que et deixa amb la boca oberta: VOCES8. Gaudiu-ne!

"Lully, lulla, lullay", de Philip Stopford:



dimarts, 21 de gener de 2020

Espaisonant.cat


Fa unes setmanes vaig rebre una petició una mica particular a l’hostatgeria: rebre un hoste que va enregistrant sons pel món. Vaig preguntar quina classe de sons li interessaven, i vaig veure que el seu projecte suggeria més coses de les que es podien intuir en un principi.

Aquest hoste té una pàgina a internet on penja els sons més variats. Quan et parlen d’algú que enregistra sons, d’entrada t’imagines sons especials, únics per la seva bellesa. Però la sorpresa va ser quan vaig veure que tenia interès en sons de tota mena: des dels més quotidians als més singulars, des dels aparentment bonics als aparentment no bonics.

I ell, basant-se només en el so, em deia que per exemple havia descobert que el soroll de cotxes en una autopista era molt i molt semblant a un que va gravar enmig d’un bosc.

L’Albert reivindica l’escolta atenta. Diu que, en el món en què vivim, sentim però no escoltem. La seva idea és que la gent escolti els sons de forma tranquil·la perquè això fa que et concentris, i això per ell fins és una forma de meditar. Relaciona, doncs, concentració i meditació, i diu que escoltar el porta a un estat de pau, de tranquil·litat… perquè estàs focalitzat en una cosa.

És fantàstic que hi hagi gent per a tot! Des que va venir, a vegades em fixo més en alguns sons. Si en voleu sentir alguns, aneu aquí: espaisonant.cat (o espaciosonante.com).

dimecres, 15 de gener de 2020

Una pregària de Bonhoeffer



Avui us ofereixo una pregària que va escriure Dietrich Bonhoeffer des del camp de concentració de Flossenbürg. Enmig de la bogeria nazi, ell hauria pogut trobar una sortida confortable marxant a un altre país. I va optar per comprometre's amb el drama d'aquell moment, que finalment el portaria a la mort en el camp de concentració.
Us n'ofereixo dues versions: la lletra del cant de Taizé en alemany (que agafa una part de la pregària original), i una traducció ampliada d'aquesta pregària en català (no l'he posada tota). Per mi, resulta especialment inspiradora la darrera frase!

Lletra del cant de Taizé:
"Gott, laß meine Gedanken sich sammeln zu dir.
Bei dir ist das Licht, du vergißt mich nicht.
Bei dir ist die Hilfe, bei dir ist die Geduld.
Ich verstehe deine Wegenicht,
aber du weißt den Weg für mich".


Pregària en català (ampliada):
“Senyor, gira els meus pensaments cap a Tu,
que tot sol no me’n surto.
En mi és fosc, però amb Tu hi ha la llum.
Estic sol, però Tu no m’abandones.
Sóc feble, però amb Tu hi ha l’ajuda.
Estic inquiet, però amb Tu hi ha la Pau.
En mi hi ha amargor, però amb Tu hi ha la paciència.
No comprenc els teus camins, però Tu coneixes el camí per a mi”.


dimecres, 8 de gener de 2020

En el terror, l'Amor


Fa pocs dies vaig anar a Auschwitz. Vam assistir a la trobada europea de Taizé, que tenia lloc a Wrocław (Polònia), i en acabar vam visitar Auschwitz i les restes del gueto de Cracòvia. Ara entendreu, doncs, el context de preparació en el qual vam mirar la pel·lícula "La lista de Schindler" que comentava fa uns dies.

I la paraula que em va venir durant aquella visita al camp de concentració era "terror". Molts hi duraven tan sols mesos, especialment dones. Quan ja feia un temps que existia i havien construït més cambres de gas i forns crematoris, molts que arribaven al camp anaven directes a la tortura de la cambra de gas i al forn. Abans d'entrar-hi, els deien que anaven a unes dutxes per desinfectar-se, i fins que es fixessin en el número on deixaven la roba per no confondre's en acabar. Que pervers!

He buscat la paraula "terror", i etimològicament es mou en el camp de la por i de tremolar. "Terrorisme" també ve de la mateixa arrel. Tant el terrorisme com l'experiència en un camp de concentració fan tremolar constantment de por. Així ho volen els qui ho provoquen.

Però enmig d'aquell terror d'Auschwitz, el P. Kolbe va donar la vida per un altre presoner acceptant que això li suposaria una mort lenta i duríssima. En el terror, l'Amor. Vaig poder pregar en el lloc on va morir. Va ser un moment fort, després que el seu testimoni m'hagués acompanyat des de petit. Allà on tot era absurd, ell hi va posar sentit. Allà on tot era desesperació, ell hi va posar esperança.
Crec que la seva esperança no era que tot aniria bé. Era una altra mena d’esperança: una que el va portar a crear possibilitats d’Amor allà on aparentment no n’hi havia. I va demostrar que, per més fosca que sigui la nit, estem cridats a portar esperança amb la nostra vida.

Sant Kolbe, prega per nosaltres.