dimarts, 29 de desembre del 2020

El funeral de l’arquebisbe


Fa uns dies vaig assistir al funeral de l’arquebisbe James Odongo, el primer bisbe africà que va tenir aquesta diòcesi de Tororo (els anteriors havien estat missioners). Va quedar ben clar que havia estat una personalitat de primer ordre per la diòcesi i per tota la regió. Ja va participar en el Concili Vaticà II, i ara feia anys que estava retirat.

El funeral va durar cinc hores. 5 hores!! A més, els que vam arribar poc abans de començar només vam poder-nos posar sota el sol, i feia molta calor. 

Hi havia molta gent, i des d’on érem només podíem intuir que hi havia una gentada. Es va fer a l’esplanada de fora de la Catedral. L’ambient durant la Missa era de molt respecte i silenci, però em va sorprendre (com es veu a la foto) que de tant en tant passaven venedors ambulants de begudes o de souvenirs de l’arquebisbe Odongo (que si un calendari, que si unes fotos...).  

La Missa va tenir una durada normal per ser una celebració solemne. Però la història va començar al final de la Missa, abans de la benedicció final i d’endur-se les despulles de l’arquebisbe per enterrar-lo darrera la Catedral. Van anunciar uns 10 parlaments, detallant qui seria el qui faria cada parlament i en qualitat de què (la seva família, els capellans de la diòcesi, els religiosos, etc). Ja vaig veure que la cosa s’allargaria, i vaig buscar (ara sí) una ombra. Els parlaments van durar hores, i alguns sincerament van ser molt curiosos.

Un d’ells va consistir en una explicació molt detallada de les causes de la mort de l’arquebisbe, amb tota mena de detalls mèdics.

Un altre va ser una lectura de part del seu testament, on també concretava molts aspectes: a qui donava uns llibres, a qui donava el material informàtic, etc etc etc. Em va semblar sorprenent que de tot allò se’n fes lectura pública.

El més sorprenent, però, van ser alguns polítics. Una d’elles va fer campanya política explícita, apel·lant a uns comentaris que l’arquebisbe li havia fet en vida sobre la seva persona, i amb aquest argument vinculava la voluntat de Déu amb la seva elecció d’aquí unes setmanes. Era simpàtica, això sí. Però un representant del govern, al seu torn, la va desautoritzar davant de tothom, dient que per uns comentaris que li hagués fet l’arquebisbe no era motiu d’atribuir la seva futura elecció a la voluntat de Déu. Tot amb un bon to. La gent em va semblar que s’ho agafava amb bon humor. Aquest darrer va aprofitar per fer una reflexió llarga sobre la situació de la pandèmia i les mesures sanitàries que la gent ha de prendre. Suposo que devia pensar que ho havia d’aprofitar ara que tenia la gent al davant.

Els mateixos africans em van dir que els parlaments havien estat massa llargs, però que és el que sol passar. I que si haguessin fet la benedicció abans dels parlaments, molta gent ja hauria marxat. Però com que no havien fet la benedicció, la gent va aguantar estoicament. 

Al final, tots els religiosos que hi havíem anat vam poder anar a dinar a l’aire lliure en una mena d’autoservei que van fer al jardí de la residència de l’arquebisbe. Eren quasi les cinc de la tarda, i hi havia ganes de dinar.

dissabte, 26 de desembre del 2020

Nadal al monestir d’Uganda

Aquest Nadal em feia una mica de respecte, pel fet d’estar tan lluny de casa. Però us puc dir que ha estat un Nadal viscut amb intensitat.

Al vespre, poc abans de la Missa del Gall, vaig rebre un correu molt bonic del P. Abat Josep Maria. Va arribar en el moment més oportú.


La Missa va ser molt solemne pels estàndards d’aquí. A la foto veieu la decoració que van posar, bastant sorprenent per nosaltres, amb banderoles com les que nosaltres posaríem en una festa major i amb globus. Amb el grupet de quatre monjos que van més avançats en música vam cantar la nadala “Away in a Manger” a quatre veus. El resultat va ser molt bo, es va crear un ambient bonic i també es va poder constatar que són capaços de cantar coses de qualitat i amb un bon nivell (si estudien, és clar). Aquí en teniu la versió del King’s College de Cambridge, força semblant a la que vam fer.


El dia de Nadal al matí vaig anar a celebrar la Missa per primera vegada a les monges benedictines que viuen a prop. Em feia un cert respecte (potser sobretot per l’homilia, perquè cadascú té el seu estil), però veig que vam connectar. Després em van fer una rebuda comunitària molt càlida, i vaig esmorzar amb elles. Vaig estar parlant molta estona amb una d’elles, l’antiga Priora que hi era des de la fundació del Monestir. Per l’estil, era una mena d’Abat Cassià. Una persona agradabilíssima, plena de saviesa i molt llesta. Vaig poder conèixer amb més detall l’origen de la comunitat de monjos: va sorgir gràcies a les monges! Elles van insistir en tenir un capellà que les assistís, n’hi van enviar un amb l’encàrrec de portar vocacions de monjos cap a Kènia, i ella el va animar a fundar un monestir de monjos allà Tororo. Em va agradar que les monges fossin l’origen dels monjos! 


Després vaig anar caminant cap al monestir una mitja horeta, parant a la Catedral de Tororo (l’Església de Malgrat és força més gran). Allà només hi vaig trobar una guardiana que passejava damunt d’un altar, i que quan la vaig fotografiar va córrer cap a darrera l’altar principal. Aquí en teniu la foto. 



El dinar amb els monjos va ser solemne, però les grans celebracions aquí sempre es fan per sopar. Després de Vespres, vam sopar en una gran balconada que tenen on hi cabem tots. Un monjo feia de DJ, i va posar música moderna africana i una selecció de nadales cantades per Boney M! En aquestes festes, molts acostumen a beure cervesa. Crec que fins i tot és quelcom cultural. Jo ho he intentat dos cops, però ja vaig claudicar: ni quan he anat a Baviera, ni aquí Uganda… és que no m’agrada gens! Jo em quedo amb el meu suc de fruita, o la meva Coca-Cola… perquè no hi ha Cacaolat! :)


dimarts, 22 de desembre del 2020

Pregària de Nadal


“Al cor de les nits sense estrelles
i dels dies sense sol,
al cor de les multituds denses
on dansa la tristor,
al cor dels cors
d’on el cor és absent,
Déu meu, Vós no hi heu vingut
i, tot i així, jo us espero.

Al cor dels temps immòbils
on el demà ja no té sentit,
al cor de les nostres desesperances
i de les nostres solituds,
al cor, malgrat tot,
de les nostres restes d’esperança,
Déu meu, Vós no hi heu vingut
però tot i així us espero.

És aleshores que al cor del vostre silenci,
Senyor, us sento que em dieu:
Jo estic al cor de les teves nits sense estrelles,
estic al cor dels temps
que tu creies immòbils,
estic al fons del teu desesper
i de la teva solitud;
estic en la nit de Betlem. 
I tu... què, vindràs?
Des de tota l’eternitat que t’estic esperant”.
Albéric de Palmaert

BON NADAL A TOTS!!!

Foto: aquest vitrall tan bonic està fet pels monjos de Montserrat Lluís Juanós i Jordi Puigdevall.

dissabte, 19 de desembre del 2020

Cinefòrum de "La Misión"

 

Quan us vaig parlar d'alguns projectes en el meu servei a Uganda, un d'ells era una obertura al món. Això es pot fer de moltes maneres, i fa uns dies vam iniciar-ne una: els cinefòrums amb els monjos joves per visionar alguna pel·lícula o documental. 

Ells no estan acostumats a veure pel·lícules, i menys a fer un cinefòrum. A l'hora d'escollir els materials (moltes gràcies als qui me'ls vau proporcionar!) vaig intentar que ens aportessin elements de reflexió i de discerniment sobre la realitat. No és fàcil, perquè hi ha el risc d'una colonització cultural: el cinema habitualment ve d'on ve, lògicament. Però sí que hi ha materials audiovisuals molt interessants i val la pena aprofitar-los.

Vam començar amb la pel·lícula "La Misión" ("The Mission"). Els vaig fer una introducció geogràfica amb un mapamundi i un mapa de Sud-amèrica, i també històrica parlant de l'autoanomenat "descobriment d'Amèrica", de la conquesta, dels missioners, etc. Vaig pensar que podia ser molt enriquidor que ells, que són els habitants originaris de l'Àfrica i que com a països també han viscut la colonització, es deixessin interpel·lar per la història en certa manera paral·lela d'altres pobles indígenes del món. 

La primera part de la pel·lícula vaig tenir una sensació poc habitual: reien en llocs on els occidentals no riuríem, i era una mirada que em semblava fins un punt ingènua. Però també hi havia altres moments amb un silenci dens. En acabar la pel·lícula, els vaig passar un qüestionari i després el vam posar en comú. Van fer intervencions molt profundes, i van treure'n molt de suc. Crec que els va sorprendre que d'una pel·lícula se'n poguessin extreure tants aspectes que ens poguessin fer reflexionar. I els vaig agrair que s'haguessin pres l'activitat tan seriosament. 

A final de gener farem el següent.

He posat un vídeo d'aquesta magnífica pel·lícula, hi hauria tants aspectes a comentar-ne! És un tresor. I aquí sota encara un altre vídeo amb la música.

dimecres, 16 de desembre del 2020

Tu tens la clau

Tot i que sembla que el món s’encamina cap a una altra direcció, he trobat que aquest vídeo era ben bonic pel que significa, i m’agrada compartir-lo. Sobretot per les festes que s'acosten.

diumenge, 13 de desembre del 2020

Campanya electoral


L’altre dia passejava pels camins del monestir, i vaig sentir uns coets. Després vaig preguntar a algú:
- Que hi havia una festa a prop? He sentit coets.
- No, no. Eren gasos lacrimògens.
Això passava al poble, que queda a una estoneta a peu des del monestir. No recordava que el dia abans m’havien dit que hi hauria un míting electoral, i vaig suposar que devia ser alguna cosa festiva.

Estem en campanya electoral perquè a mig gener hi ha diverses eleccions a Uganda, la més important de les quals és la de president del país. El president es presenta a la reelecció, i uns quants candidats més. És president des de l’any 1986, i una part nombrosa de la població és l’únic president que ha conegut. 


Fa uns dies hi van haver aldarulls remarcables. Van arrestar el principal opositor al president perquè havia congregat massa gent i això no respectava les restriccions pel virus. Durant els tres dies que va estar detingut, hi van haver incidents importants i més de 50 morts. 


La presència de l’exèrcit i en general de les forces de seguretat és considerable. I aquí no es disparen només bales de goma, tot i que també.


Si algú vol seguir-ho, es van actualitzant notícies sobre Uganda en aquest enllaç.


Jo estic bé. Simplement s’ha de fer cas als locals, que coneixen els riscos: on es pot anar i quan, i on i quan no és aconsellable.


Pel que fa al virus, crec que la gestió del govern ha estat bona. Van tancar fronteres quan van veure el desastre europeu, i l’han contingut força. Sembla que es va escampant, però no com ha passat a Europa. La gent està força tranquil·la, segons les autoritats civils i eclesiàstiques massa confiada i tot, perquè no s’és prou conscient dels riscos que té. No ho sé, s’haurà d’anar veient amb el temps.


dijous, 10 de desembre del 2020

Vacunes


Aquest dimarts ha estat el primer dia que no m’he pres la pastilla preventiva de la malària. És un medicament fort, que a mi sempre em provoca efectes secundaris. I la mateixa nit que no l’he pres ja m’he trobat millor. Recomanen no prendre-la més d’un mes, perquè se’n podria ressentir el fetge. Estic segur que en l’adaptació d’aquestes primeres setmanes ha estat un factor que no m’hi ha ajudat, tot i que positivament ha evitat que agafés la malaltia.

Veig que a Europa ja es comença a posar la vacuna del COVID, i previsiblement a la primavera molta gent ja l’haurà rebut. És una bona notícia, si realment és efectiva. A l’Àfrica deurà trigar força més, si és que arriba a tot arreu. És cert que tots som éssers humans, però és igualment cert que a la pràctica els pobres compten menys i tenen menys drets. És dur, però aquesta és la realitat.


Això em fa pensar en el gran contrast que ha portat a trobar una vacuna per la COVID en tan poc temps, i en els anys i anys que fa que s’investiga la malària sense trobar una vacuna efectiva. No serà que, com que afecta bàsicament a països pobres, econòmicament no seria tan rendible i aleshores no s’hi destinen els mateixos esforços? Penso que és molt bèstia aquesta pregunta, però no puc deixar de formular-me-la.


PD: Aquests dies estic acabant de contactar amb els qui us heu apuntat a “El Jardí dels Arbres” (excepte el grup de pares d’antics escolans). Si no heu rebut cap correu meu, podria ser que el tingués mal escrit. Si és així, em podríeu enviar un missatge per aquí tornant-me’l a donar? Gràcies!


dilluns, 7 de desembre del 2020

En Xavier Aldekoa

Fa temps el vaig descobrir a Twitter per les coses que explicava sobre Àfrica. I el vaig trobar molt interessant, perquè penso que molt sovint a nivell periodístic o bé s’ignora Àfrica o es cau en tòpics que poden ser injustos. Ell no. Ha trepitjat el terreny, i es nota. A més, sent passió per l’Àfrica i passió per les persones, i això també es comunica.

Acabo de llegir el seu llibre “Oceà Àfrica” i us el recomano vivament si voleu descobrir Àfrica! Llegint-lo, he tingut la sensació que el seu relat sí que respon a la realitat. També ha escrit “Fills del Nil” i “Indestructibles”, tots tres llibres es poden trobar en català i castellà. 


Les seves cròniques a “La Vanguardia” són interessants (quina sort que van fer a “La Vanguardia” amb un corresponsal com ell!). Però els seus relats encara m’agraden més: com explica les vivències que té, allò que observa, els problemes i esperances de les persones amb rostres concrets, el context polític i social… tot en un. També les ambigüitats i contradiccions de tota petjada humana: des de l’USB amb arxius d’un mercenari que té fotos terribles convivint amb imatges dolces, o un nen que intenta prostituir la seva germaneta perquè malviuen en la misèria, fins a l’interessant capítol “Xinàfrica” sobre l’estil amb el qual Xina va penetrant en aquest continent.


La seva aproximació a la realitat africana ens demostra que sí que és possible un periodisme que tingui en compte les persones, que intenti no estar contaminat per prejudicis ideològics sinó d’entrada escoltar i contemplar per provar d’entendre, i fer-ho des d’una sincera humanitat, bon humor i fins estimació. Que per molts anys continuï així!


divendres, 4 de desembre del 2020

Una donació del FCBarcelona

A la vida, hi ha coses essencials i coses que no ho són, però que porten molta alegria i valen la pena. Així va ser amb les samarretes que el FCBarcelona em va donar per l’escola.

Fa mesos, ells m’havien comentat que els aniria bé tenir unes samarretes per quan juguen amb altres equips. Però el que no s’haurien imaginat mai és que el mateix FCBarcelona els en donaria.

Uganda és un país que viu amb passió el futbol, i molta gent dona suport al Barça. Els encanta jugar a futbol.

Aquestes samarretes per ells eren més que samarretes: era sentir que són algú per a algú. I a més, el Barça!

A les fotos només en veieu algunes, però vaig arribar carregat amb dues maletes plenes. Al Barça van ser generosos. A l’aeroport d’Entebbe vaig suar: em van fer obrir una maleta, i una senyora em va preguntar què era. Li vaig explicar que eren una donació solidària, i que no eren per cap profit comercial (altrament, m’haurien fet pagar una taxa elevada).

- Per on dius que són exactament?

- Per l’escola benedictina de Tororo.

Va obrir una bossa, i va canviar la cara quan va veure que eren samarretes del Barça.

- Aquí no hi diu “benedictí”.

- No, perquè són d’un club de futbol. Però són un donatiu.

Per un moment, vaig pensar que n’hi hauria de regalar una per poder passar... Però finalment no va caldre.



M’agradaria afegir la molt bona impressió que vaig tenir a Catalunya, quan des del Barça em van derivar a una altra fundació per recollir-les. En arribar allà, vam saber que és una fundació formada per persones discapacitades o amb risc d’exclusió social. Haurien pogut gestionar tot això d’altres maneres, però des de la Fundació del Barça ho tenen muntat en col·laboració amb aquesta fundació, i això encara em fa més content de ser culer.

Visca el Barça!


dimarts, 1 de desembre del 2020

Una benedicció


Dissabte passat, tota l’estona que vaig ser a Nabuyoga ens va acompanyar el catequista d’aquella zona. Allà un catequista és una figura respectada i requerida en diferents ocasions.

Mentre érem allà, van trucar-lo perquè pogués beneir una dona embarassada que anava cap a l’hospital per donar a llum. Al cap d’una estona, va arribar fins a la casa on érem aquesta dona amb la seva mare. 

Ell va dir unes paraules i va llegir l’Evangeli en la llengua de la tribu. Després, em va demanar que fos jo qui la beneís. En acabar, el catequista em va preguntar:

- Com es diu la teva mare?

- Teresa.

- I tu? 

- Sergi.

Doncs si el naixement va bé, si és una nena es dirà Teresa i si és nen es dirà Sergi.

Jo em vaig quedar al·lucinant, però em va dir que allà és costum perquè l’havia beneït abans del part.

Encara que lògicament no podia fer-hi res més que el que havia fet, vaig notar una pressió… Imagina’t que no anés bé… 


L’endemà al matí, l’estudiant em va dir que li havien comunicat que el part havia anat bé, i que era un nen. 


dissabte, 28 de novembre del 2020

Excursió a Nabuyoga


Una de les tasques que m’he proposat és anar coneixent com viu la gent de la zona. I això avui m’ha portat a conèixer el poblat de Nabuyoga, d’on és un dels estudiants de l’escola del monestir. Hi hem anat amb moto una bona estona, i pel camí m’he adonat de quant de verd tenen en aquest país! Arbres molt bonics i variats, prats i cultius regats per la pluja que abunda en aquestes terres. Anant-hi, hem constatat que allà no hi van muzungus: només calia veure la reacció de força gent quan em veien dalt la moto. He acabat amb el cul força destrossat pels sotracs en aquells camins de terra, però encantat del viatge.

M’interessava especialment poder entendre d’on vénen els estudiants, com viuen a casa seva, quines diferències hi ha amb la vida a l’escola. La pobresa d’aquella zona és gran. M’ha impressionat veure el petit espai on dormen tots els germans (de 3 a 23 anys), a terra, sobre una màrfega ben senzilla. 


Hem anat caminant fins a la seva antiga escola de Primària. Aquí sota en teniu una foto.





Sí, aquesta va ser la seva escola: un arbre. Es reunien tots al voltant de l’arbre, i així cada dia. I quan plovia? Cap a casa. Ara, al costat, hi han construït una escola (edifici). 


El dinar ha estat deliciós: arròs blanc amb espècies, patata bullida i pollastre. Un amic de la família m’ha dit que era excepcional en aquella zona menjar pollastre, i que ho havien fet en deferència a mi. He pensat en allò que diu Sant Benet, de rebre l’hoste com el Crist. Aquí ho viuen amb tota naturalitat sense conèixer la frase de Sant Benet.


Hi ha hagut un clima molt bonic tota l’estona. I en marxar, he vist que la mare parlava a part amb el noi, i després m’han dit que em donaven un gall dindi. No sabia com reaccionar, perquè per ells això és una cosa de valor. I d’altra banda, com portar-lo a la moto? Els ho he agraït molt, i han volgut fer una foto i tot en el moment de l’entrega. 


Durant el viatge de tornada, he gaudit del paisatge. Però pendent del gall dindi, que no em mossegués el genoll que tenia tan a prop (soc urbà, no hi ha res a fer). 


Avui ells s’han sentit honorats, però jo he après moltes coses. Donem-ne gràcies a Déu. I del gall dindi, que és un segon tast del Nadal. Bon Advent a tots!!!


dimecres, 25 de novembre del 2020

EL JARDÍ DELS ARBRES

Com vaig anunciar aquí, s’obre un nou espai a La Font de Greccio:


“El Jardí dels Arbres” és un webinar, una eina que s’ha utilitzat molt darrerament. Webinar és una barreja de “web” i “seminari”. Hi ha una xerrada i els participants interactuen.

Com apuntar-s’hi? Feu un comentari en aquesta entrada (no el publicaré), donant-me el vostre correu electrònic. A partir d’aquí podrem començar a concretar quins horaris anirien bé, etc

Freqüència de trobades: 1 al mes, durant 10 mesos

Durada: 1 hora

Donatiu solidari per sessió: 15 euros (si algú no hi pot arribar, que m’ho digui)

Què cal tècnicament? Ordinador o mòbil amb càmera


Agraeixo a Romà Alonso que m’hagi autoritzat per utilitzar la seva música “El jardí dels arbres blaus” per al vídeo inicial d’aquesta proposta espiritual i solidària. Aquí teniu el seu vídeo original i ben bonic: https://youtu.be/frhV1z-YMaE


dilluns, 23 de novembre del 2020

En Bernat


Suposo que tots, excepte els lectors més joves, teniu present la Guerra de l’Iraq i totes les manifestacions del “No a la Guerra” que hi va haver aquell 2003. Potser alguns també recordareu que hi va haver una sèrie de persones que es van oferir per anar com a escuts humans a l’Iraq per protegir els civils en zones clau com hospitals o escoles. 

A Catalunya, va sobresortir el cas d’un noi de 19 anys que va ser el que va iniciar a casa nostra aquest moviment que s’estava gestant en altres països. Vaig llegir una entrevista que li van fer, i vaig quedar tan impactat que amb 19 anys fos capaç de jugar-se la vida literalment per defensar aquella gent, que vaig buscar-ne l’adreça. La vaig trobar, el vaig escriure i ens vam conèixer a Montserrat. Guardo un record meravellós de la seva estada a l’hostatgeria, i de com vam poder compartir la nostra visió del món.

Pocs dies abans de marxar a l’Àfrica, va tornar a fer una estada a l’hostatgeria per posar-nos al dia de les nostres vides. Ara ell és un pare de família, i psicòleg clínic. Va fundar una escola on preparen els psicòlegs que volen passar el PIR (com el MIR, però per psicòlegs). Vaig admirar la manera com viu la seva professió de psicòleg clínic, amb quina generositat atén els seus pacients (que no està renyida amb la professionalitat, només faltaria!). Però també em va agradar molt la naturalitat amb què parla dels seus dons i límits.

I vaig pensar que aquell noi de 19 anys que estava disposat a jugar-se la vida pels altres continuava essent el mateix en el seu viure de cada dia. 


Una vegada un noi em va dir que no hi havia gent bona en el món. Li vaig dir que ho veia diferent, perquè jo havia pogut conèixer MOLTA gent MOLT bona. Que hi són, i tant! En Bernat és un d’ells.


divendres, 20 de novembre del 2020

Quins projectes hi ha sobre la taula?

Penso que és bo compartir amb vosaltres quins projectes estan previstos a dia d’avui en el meu servei a Uganda. Són àmbits o temes que van anar apareixent durant els tres mesos de primavera que hi vaig ser, sobretot escoltant les necessitats que ells senten i dialogant-hi. Ara es tracta de posar fil a l’agulla. Aquí els teniu:

- Conèixer més el lloc, la seva gent… Estic en un monestir, i els projectes formen part del seu recinte. Per tant, hauré de ser proactiu en aquest sentit. Sobretot les converses amb la gent són de les coses més enriquidores, perquè comprens més com viuen i què pensen.

- Obertura al món. En un món tan interconnectat pot semblar estrany, però hi ha territoris que viuen aïllats, que no compten per a la resta. Igual com passa en les zones rurals al nostre país en relació a les ciutats, amb Àfrica això es multiplica: és un continent oblidat, i això porta a l’isolament en molts aspectes. Hi ha moltes maneres d’estar oberts al món. Penso que l’experiència de l’Escolania en diversos sentits em pot ser útil.

- Millora de l’escola de Formació Professional, necessitats que ells mateixos han expressat: instal·lacions, materials… Suport al professorat i als estudiants. Això es diu breument, però aquí hi ha moltíssima feina per fer.

- Col·laboració amb el Benedictine Eye Hospital. Propostes molt variades que he rebut per part d’amics, s’ha de veure com es concreten de mica en mica. 

- Classes de música als monjos. 

- Col·laboració en la formació dels monjos joves.

Tot això necessitarà d’humilitat i determinació. Humilitat perquè aquí hi ha més riscos i precarietat, i no tot està a les nostres mans (ni molt menys!). Per això cal viure cada pas com un regal. I determinació perquè tot plegat val la pena. 

Moltes gràcies a tots els qui ja us heu ofert per col·laborar-hi! Quan vegi projectes prou madurs, els plantejaré. 


dimarts, 17 de novembre del 2020

El nen de la panxa inflada

Una de les primeres coses que volia fer en arribar a Uganda era visitar aquell nen de la panxa inflada que vaig explicar aquí. Si ho recordeu, després de compartir la seva història en aquest espai van sortir persones disposades a pagar-li l’operació. El cas és que, quan vam iniciar el procés per curar-lo, els metges es van adonar que la situació era més complexa del que s’hauria esperat. Això ha significat un pla de tres operacions, amb el cost que han assumit dues donants que es mereixen un agraïment infinit perquè aquest nen avui té present i futur.

De moment li han fet les dues primeres operacions, i per les fotos de baix ja veureu que la panxa s’ha reduït notablement. Els metges han preferit esperar unes setmanes abans de fer la tercera operació, perquè estava baix de defenses. En aquest moment té un tros d’intestí a l’exterior del cos (no ho havia vist mai, feia bastant d’efecte). Amb la tercera operació, li posaran l’intestí a dins i podrà anar de ventre amb normalitat. 

La mare ens explicava que en Zadok, des de les operacions, té més gana. Diu que abans era un nen aïllat, i que ara juga amb els altres i s’ha socialitzat. 

En arribar, l’hem vist córrer una mica i tot per anar a avisar la seva mare!

Tota l’estona ha estat molt tímid, perquè en aquell poblat no hi van mai muzungus, i a més, jo anava vestit quasi de blanc i ell associa aquests colors als metges. 

L’alegria de la mare era molt bonica. Serena, i molt de veritat. Qui l’ha vist i qui la veu!


Aquests primers dies l’adaptació m’està costant una mica. No soc Superman. Pas a pas. Però hi ha tanta feina per fer i projectes per engegar, que val la pena anar endavant!

I em sembla que, amb això d’avui, ja hem tingut un primer tast del Nadal. 





dimarts, 10 de novembre del 2020

Torno a l'Àfrica

Si Déu vol, demà emprenc el viatge de tornada cap a l'Àfrica. Vaig al monestir benedictí d'Uganda per continuar el que tot just hi vaig poder començar fa uns mesos.
Tinc el cor ple de moltes coses per compartir. Però avui prefereixo oferir-vos aquesta Pregària de Sant Francesc d'Assís, que he enregistrat en aquest vídeo. Penso que expressa el més important que sento.
Si sou creients, us agrairé una pregària. I si no, que em tingueu present.
Avisaré quan arribi al monestir i tingui internet (que no sé quan serà) escrivint un comentari en aquesta mateixa entrada. 
Fins aviat si Déu vol!

dimecres, 4 de novembre del 2020

Pobresa o desigualtat?

Aquests dies ens estan llegint al refetor de Montserrat la nova encíclia del Papa Francesc: “Fratelli tutti”. Hi ha molts fragments que, quan els sento, penso que els clava del tot. 

L’altre dia, com de passada, el Papa comentava que el concepte de pobresa s’ha d’entendre en el context de cada època. I posava l’exemple de l’electricitat: fa molts anys no s’hauria entès la manca d’electricitat com a pobresa. I afirma: “La pobresa sempre s’analitza i s’entén en el context de les possibilitats reals d’un moment històric concret”.

Per tant, quan avui ens referim a pobresa, potser en el fons molt sovint volem parlar de desigualtat. No és just que hi hagi persones que, en funció del país o context social on han nascut tinguin moltes oportunitats, i altres no les tinguin per aquests motius tan arbitraris.

Hem de combatre la pobresa entesa com a desigualtat de condicions entre els éssers humans. I hem de treballar perquè la fraternitat no sigui tan sols una utopia abstracta sinó un projecte amb concrecions. 

“Germans tots” s’ha titulat la darrera encíclica del Papa. Un repte per avui i per a tots.

diumenge, 1 de novembre del 2020

Els darrers dies del P. Kolbe

Bastants coneixeu la meva admiració pel P. Kolbe, en vaig parlar aquí fa un temps. Hi ha un detall sobre ell que sol passar desapercebut per la magnitud del seu gest de donar la vida per un altre presoner. I és com va viure els seus últims dies tancat en aquell soterrani de la presó d'Auschwitz, on tots sabien que sofririen una mort lenta.

Sabem per algun carceller que ell va mantenir en tot moment una actitud de gran dignitat i serenitat ajudant, amb el seu exemple i les seves paraules, els companys de captiveri. 

Evidentment no estem vivint una situació com la que viure ell. Però sí que aquests dies es respira molta preocupació, hi ha persones angoixades o espantades a nivell de salut, o en el pla econòmic o social en general. I el testimoni del P. Kolbe ens pot ser un estímul: enmig d'un sofriment tan gran com patia, va continuar sent portador de Pau i Bé fins al final.

dimarts, 27 d’octubre del 2020

Als herois sense capa


A les persones del món sanitari que fa mesos que suporten tanta pressió i que donen el millor d'ells mateixos per salvar vides,

als mestres i professors que afronten amb molt d'esforç el dia a dia tan ple d'incerteses, i hi posen tots els sentits per donar la millor educació possible en aquestes condicions tan complexes,

a les mares i pares que capegen dia sí dia també les normes, els confinaments, i tot el que convingui perquè estimen els fills,

als polítics que no es mouen pels interessos de partit, sinó que prioritzen les necessitats de la gent i viuen amb esperit de servei el seu càrrec, sacrificant moltes hores d'estar amb els seus,

als religiosos, voluntaris i membres d’ONG que continuen a primera línia per donar resposta als qui més ho necessiten,

al personal de neteja i altres tasques amagades dels centres escolars, hospitals i residències,

als qui ja han passat el virus però porten la mascareta perquè no s'espantin els qui no l'han passat en veure'ls sense mascareta,

a tots els qui anònimament posen el seu gra de sorra perquè les coses vagin millor, animant els qui ho necessiten, intentant viure amb responsabilitat aquests temps:

Tots sou els nostres herois sense capa. A tots: MOLTES GRÀCIES!

divendres, 23 d’octubre del 2020

El cristianisme és gore?


El comentari de la Lucy, encara que no hi tingués relació directa, m'ha evocat la pregunta que fa temps em va fer una persona agnòstica: "No trobes que el cristianisme és una mica gore?". Vaig pensar que era una pregunta per ser escoltada, venint d'una persona que es mirava la religió cristiana des de fora i sense jutjar-la. 

Certament hi ha un contrast amb les imatges d'altres religions. Els qui visiteu aquest espai de fa més temps, recordareu el comentari que en vaig fer amb motiu de la gira de l'Escolania a la Xina: "Expressions religioses". 

Home, associar el cristianisme al gènere cinematogràfic "gore", en el qual la sang i el terror són tan presents, pot sonar exagerat. Però per una persona que no estigui immersa en el cristianisme, pot ser aquesta la impressió en veure segons quines imatges. 

És bo de recordar que els primers cristians no representaven mai la creu de Jesús. Era terrible recordar els sofriments pels que havia hagut de passar, i preferien representar-lo com un bon pastor, com a mestre de saviesa, etc. Però no sagnant i patint fins a l'extrem, clavat en una creu.

A vegades el cristianisme ha tendit a subratllar els aspectes de sofriment, i també a vegades haurà semblat que el centre era sobretot el sofriment. I aquest és el risc: que oblidem que el centre de la nostra fe és l'Amor. Un Amor portat fins a les últimes conseqüències. Però al cap i a la fi, l'Amor.

Per veure, una representació més gràfica del que deia, podeu clicar aquí.

dissabte, 17 d’octubre del 2020

Ni purs ni perfectes


Recordo que en Quim, el catequista de Confirmació que vaig tenir de jove, ens va dir que li feia impressió que els cristians comencéssim les celebracions dient "Senyor, tingueu pietat". Ens deia: "Quants col·lectius trobaríem que comencin les seves reunions demanant perdó?". I anàvem repassant: partits polítics, clubs esportius, grups de tota mena. La veritat és que no se'ns n'acudia cap. 

Potser hi estem tan acostumats en cada celebració que no hi caiem. Però no deixa de ser curiós i singular. I gosaria dir que bonic, si es fa amb sinceritat.

Tanmateix, igualment com us comparteixo això, no crec que la imatge que predomini de l'Església sigui aquesta. Més aviat, diria que sovint es percep la imatge d'una institució que es presenta com a pura, perfecta, i capaç de donar lliçons perquè sap com es fan les coses i les fa bé. I jo diria que això no l'afavoreix, perquè com tota realitat humana està sotmesa a la fragilitat. 

I ara parlo de l'Església, però també podríem parlar de partits polítics o d'altres grups que projecten la imatge que ells sí que fan bé les coses i acusen els qui no actuen correctament. I quan s'evidencia que també ells són humans, aleshores la reacció vers ells és encara més furibunda.

No seria més interessant presentar-se amb senzillesa com a persones i col·lectius que intenten fer les coses bé, però que estan en camí com qualsevol altra realitat humana?

Tots estem en camí, tots podem aprendre de tots.

diumenge, 11 d’octubre del 2020

Quedar bocabadat

 
Des de fa uns anys a vegades em passa que, davant d'alguna experiència intensa de contemplació musical o de la natura, em trobo amb la boca ben oberta. I he comprès l'origen del mot "bocabadat", que figuradament fa referència a quelcom que sorprèn o meravella, però literalment significa amb la boca oberta. No trobeu que és ben bonic que, en lloc del verb "obrir", en català es faci servir el mot "badar" per significar el mateix? 

Tinc la vaga sensació que de petit algun cop m'havia sentit dir: "Què fas amb la boca oberta? Vols que t'hi entrin mosques?", però no recordo l'experiència de quedar bocabadat per qüestions com les que he anomenat. Aquest estiu, per exemple, tot contemplant les estrelles en silenci una bona estona amb un grup. I no fa tants dies, escoltant els solistes del Rèquiem de Mozart a Montserrat. 

Concretament vaig sentir-me privilegiat de poder sentir en directe una mezzosoprano que no m'hauria imaginat mai: Elīna Garanča. A més, tant abans com després del concert vaig poder intercanviar algunes paraules amb ella, i em va semblar una persona maca. Li vaig dir que la seva veu em semblava un regal de Déu.

El seu color de veu que em fascina més és aquest que us ofereixo aquí: el de la Barcarola, de "Els contes de Hoffmann" d'Offenbach, que aquí canta amb la també excepcional Anna Netrebko. Però quan l'Elīna comença sola, quina veu més meravellosa! 

dimarts, 6 d’octubre del 2020

Memento mori

Diuen que en l'Antiga Roma quan un general entrava a la ciutat després d'una victòria es feia una desfilada espectacular i llarga anomenada "triumphus". Els carrers de Roma s'omplien per contemplar el seu heroi amb la cara pintada de vermell, precedit pels presoners i seguit per les seves tropes. Ell estava dalt del seu carruatge portat per cavalls, i just darrere seu hi havia un esclau aguantant una corona sobre el seu cap i dient-li: "Memento mori!", és a dir: "Recorda que has de morir!". Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure?

No soc dels qui pensen que qualsevol època passada va ser millor, en el sentit d'idealitzar cultures de segles passats. Però sí que opino que a vegades les cultures antigues hi tocaven molt. I altres vegades no, és clar. Però fins i tot quan no l'encertaven, conèixer-ne alguns aspectes ens dona material de reflexió. 

És arriscat jutjar-les segons els nostres criteris i context. Per mi es tracta d'escoltar-les, i mirar si en podem aprendre alguna cosa que ens serveixi o il·lumini el nostre present.

divendres, 2 d’octubre del 2020

Reflexió per al temps de tardor

M'ha arribat aquest text, que em sembla formidable i molt adient per aquest temps de tardor:

LES FULLES NO CAUEN, ES DEIXEN ANAR

Sempre m'ha semblat espectacular la caiguda d'una fulla.

Ara, tanmateix, m'adono que cap fulla "cau" sinó que arribat l'escenari de la tardor inicia la dansa meravellosa de deixar-se anar.

Cada fulla que es deixa anar és una invitació a la nostra predisposició al despreniment.

Les fulles no cauen, es desprenen en un gest suprem de generositat i pregon de saviesa: la fulla que no s’aferra a la branca i es llança al buit de l’aire sap del batec profund d’una vida que està sempre en moviment i en actitud de renovació.

La fulla que es deixa anar comprèn i accepta que l’espai buit deixat per ella és la matriu generosa que acollirà el brot d’una nova fulla.

La coreografia de les fulles deixant-se anar i abandonant-se a la simfonia del vent traça un indicible cant de llibertat i suposa una interpel·lació constant i contundent per a tots i cadascun dels arbres humans que som nosaltres. 

Cada fulla a l’aire em xiuxiueja a l’oïda de l’ànima: “Deixa’t anar! Entrega’t! Abandona’t! I confia!”.

Cada fulla que es deslliga queda unida invisiblement i subtil a l’oreig de la seva pròpia entrega i llibertat.

Amb aquest gest la fulla realitza el seu més impressionant moviment de creativitat ja que amb ell està gestant la irrupció d’una pròxima primavera.

Reconec i confesso públicament, davant d’aquest públic de fulles movent-se al compàs de l’aire del matí, que soc un arbre al qual li costa deixar anar moltes de les seves fulles. 

Tinc por davant la incertesa de la nova brotada. 

Em sento tan còmode i segur amb aquestes fulles predictibles, amb aquests hàbits perennes, amb aquestes conductes fixades, amb aquests pensaments arrelats, amb aquest entorn ja conegut...!

Vull, en aquest temps, sumar-me a aquesta saviesa, generositat i bellesa de les fulles que “es deixen caure”.

Vull llançar-me a aquest abisme tardorenc que em submergeix en un autèntic espai de fe, confiança, esplendidesa i donació.

Sé que quan soc jo qui es deixa anar, des de la seva pròpia consciència i llibertat, el despreniment de la branca és molt menys dolorós i més bonic. 

Només les fulles que es resisteixen, que neguen l’evident, hauran de ser arrancades per un vent molt més agressiu i impetuós i cauran a terra pel pes del seu propi dolor

(traducció d’un text de José María Toro, del llibre “La Sabiduría de Vivir”)

dissabte, 26 de setembre del 2020

Sabeu què vol dir “ojalá”?


No sé si heu dit mai la paraula “ojalá”. Jo soc dels qui la deia al principi de la normalització lingüística, després ja vaig virar cap al “tant de bo”.  Però fa un temps vaig saber l’origen del mot, i el vaig trobar ben interessant. 


“Ojalá” ve de l’àrab. I hi ha una certa discussió de si vol dir “si Déu vol” o “si Déu volgués”. Crec que el més precís sembla ser que en àrab hispànic “law šá lláh” significava “si Déu vol”, però que l’expressió venia de l’àrab clàssic “وشاء اله” (“si Déu volgués”). 


En tot cas, es refereix a un desig de quelcom que no és controlable per part nostra. S’apel·la a la divinitat com a signe del que està per damunt de les nostres possibilitats. I m’ha fet pensar que, com a actitud, era interessant per als nostres temps: amb la pandèmia, ens hem adonat que hi ha tota una sèrie de  factors que estan més enllà del nostre abast. Conèixer i acceptar allò que podem fer i també allò que s’escapa de la nostra capacitat pot ser un bon inici per trobar Pau. I això només es pot fer des la humilitat.


M’agrada constatar que els prehistòrics ja van tenir aquesta intuïció. Ells s’adonaven que no tot depenia d’ells, i atribuïen a les forces de la natura uns poders divins que els sobrepassaven. Ara ja sabem què causa el llamp o el tro, i gràcies als coneixements científics no trauríem les mateixes conclusions que ells. Però la intuïció de fons es manté: saber que pertanyem a un tot més gran, que hi ha realitats que ens depassen i que ens cal molta humilitat. Humilitat que vol dir també agraïment per tot allò de positiu que ens és donat cada dia.  


dimarts, 22 de setembre del 2020

Aprendre a viure en la incertesa


Hola a tots després d'aquests mesos! Ha passat l'estiu, i continuem tots vivint en la incertesa. Un "tots" que inclou el món sencer. Podem fer plans a llarg termini, però sempre amb un gran interrogant perquè no sabem quina serà l'evolució del virus o les normes que caldrà seguir. Ara el que predomina són els projectes pel més immediat: avui, demà o la setmana vinent. 

A certes latituds estan avesats a viure en la incertesa i a valorar molt el moment present. Nosaltres vivíem com si ho tinguéssim tot controlat, i ens hem descobert fràgils com a societat. 

Els qui es volien casar, i ho han hagut d'ajornar. O celebracions que s'esperaven plenes de gent, i han estat amb aforament limitat. Fills que no deixen marxar els avis per por que els agafi el virus. Molts amb ERTO o amb dubtes quant al futur laboral. La gent del món sanitari i residencial amb uns mesos que els ho ha demanat tot i més. I els del món de l'ensenyament! I tots els qui han perdut persones estimades...

Encara hi ha persones afectades pel llarg confinament: per alguns la convivència a casa va ser complicada, altres persones amb dificultats psicològiques ho van viure fatal i això no va fer més que agreujar els mals que ja tenien. No són moments fàcils.

Tot i així, és cert que algunes persones van viure el confinament positivament, i els va ajudar a trobar-se més ells mateixos o a fer una aturada que necessitaven.

Jo visc també, com molts, aprenent a viure en la incertesa. Pensant en el present i futur més immediats, i també amb mirada llarga intentant albirar més enllà... però amb la humilitat que ens cal especialment en una situació així. Ja en parlarem.

Content de tornar-vos a trobar, això sí! I amb el desig de compartir. 

M'ha sorprès veure que tot l'estiu han continuat diàriament les visites a aquest espai, i des de diferents països. Però ara sí, ja toca actualitzar-lo amb noves entrades. Gràcies per ser-hi!

dijous, 2 de juliol del 2020

Un temps per a escoltar


Diu el llibre del Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa". També parla d'un temps de callar i un temps de parlar. No és tant que senti la necessitat de callar, sinó sobretot d'escoltar. Escoltar en el meu interior i escoltar aquest Déu en qui crec. Déu, la Vida, ens parla de moltes maneres i a través de moltes persones i situacions. Convé estar-hi atent, i els creients portar-ho a la pregària i deixar-se interpel·lar per aquest Déu en qui creiem.

No deixaré pas de fer atenció a persones ni activitats de grup, ni de treballar a l'hostatgeria (ja hem reobert!), però prefereixo deixar en silenci aquest espai durant unes setmanes.

Gràcies per l'estimació que transmeteu sempre quan escriviu o quan m'ho comenteu de paraula.

Una abraçada i bon estiu a tots!

diumenge, 28 de juny del 2020

Els espais de La Font de Greccio


La font, com us vaig dir, està al bell mig de la plaça de Greccio. A un cantó de la plaça, hi ha un banc des del qual comparteixo algunes reflexions. Just al davant del banc, a l'altra banda de la font, hi ha una escalinata que dona lloc a un replà anomenat "l'atri". Des d'aquest indret parlo de temes de fe i d'espiritualitat. Però no ho faig "des de la trona" o "des de la sagristia", és a dir, només dirigit a un públic de Missa (perquè ens entenguem). Intento que puguin ser paraules significatives també per a aquells que no se senten creients o que estan en recerca. I les comparteixo com qui ha trobat un tresor, així ho visc.

Des del banc, a la dreta abans de l'atri, hi ha la tartana (com la de la foto). La inspiració són les pel·lícules de l'Oest. Recordeu aquelles coses que feien a l'Oest? "¡La mujer barbuda!", "¡el hombre de las tres piernas!", "¡el elixir de la juventud!". La tartana presentava coses singulars dignes de prestar-hi atenció. Sí, això de la tartana té una mica d'humor. Però a la tartana d'aquesta plaça no hi apareixen coses de circ o d'humor, sinó testimonis o gestos que considero exemplars. Per això està al mateix nivell que l'atri: perquè tot fa referència a l'Amor.

A l'esquerra del banc, hi trobem dues paradetes: una és la de les paraules útils, pel meu gust per l'etimologia dels mots i per la significació que poden tenir les paraules com a expressió d'allò que pensem i som. Just al costat, hi ha la paradeta de segona mà. Potser ni l'una ni l'altra són el centre de la plaça, però m'agrada que hi siguin.

I al costat d'aquestes paradetes, abans d'arribar a l'atri, s'està obrint un passatge per entrar en un altre espai. Encara no està a punt, però està en preparació.