dimecres, 25 de novembre de 2020

EL JARDÍ DELS ARBRES

Com vaig anunciar aquí, s’obre un nou espai a La Font de Greccio:


“El Jardí dels Arbres” és un webinar, una eina que s’ha utilitzat molt darrerament. Webinar és una barreja de “web” i “seminari”. Hi ha una xerrada i els participants interactuen.

Com apuntar-s’hi? Feu un comentari en aquesta entrada (no el publicaré), donant-me el vostre correu electrònic. A partir d’aquí podrem començar a concretar quins horaris anirien bé, etc

Freqüència de trobades: 1 al mes, durant 10 mesos

Durada: 1 hora

Donatiu solidari per sessió: 15 euros (si algú no hi pot arribar, que m’ho digui)

Què cal tècnicament? Ordinador o mòbil amb càmera


Agraeixo a Romà Alonso que m’hagi autoritzat per utilitzar la seva música “El jardí dels arbres blaus” per al vídeo inicial d’aquesta proposta espiritual i solidària. Aquí teniu el seu vídeo original i ben bonic: https://youtu.be/frhV1z-YMaE


dilluns, 23 de novembre de 2020

En Bernat


Suposo que tots, excepte els lectors més joves, teniu present la Guerra de l’Iraq i totes les manifestacions del “No a la Guerra” que hi va haver aquell 2003. Potser alguns també recordareu que hi va haver una sèrie de persones que es van oferir per anar com a escuts humans a l’Iraq per protegir els civils en zones clau com hospitals o escoles. 

A Catalunya, va sobresortir el cas d’un noi de 19 anys que va ser el que va iniciar a casa nostra aquest moviment que s’estava gestant en altres països. Vaig llegir una entrevista que li van fer, i vaig quedar tan impactat que amb 19 anys fos capaç de jugar-se la vida literalment per defensar aquella gent, que vaig buscar-ne l’adreça. La vaig trobar, el vaig escriure i ens vam conèixer a Montserrat. Guardo un record meravellós de la seva estada a l’hostatgeria, i de com vam poder compartir la nostra visió del món.

Pocs dies abans de marxar a l’Àfrica, va tornar a fer una estada a l’hostatgeria per posar-nos al dia de les nostres vides. Ara ell és un pare de família, i psicòleg clínic. Va fundar una escola on preparen els psicòlegs que volen passar el PIR (com el MIR, però per psicòlegs). Vaig admirar la manera com viu la seva professió de psicòleg clínic, amb quina generositat atén els seus pacients (que no està renyida amb la professionalitat, només faltaria!). Però també em va agradar molt la naturalitat amb què parla dels seus dons i límits.

I vaig pensar que aquell noi de 19 anys que estava disposat a jugar-se la vida pels altres continuava essent el mateix en el seu viure de cada dia. 


Una vegada un noi em va dir que no hi havia gent bona en el món. Li vaig dir que ho veia diferent, perquè jo havia pogut conèixer MOLTA gent MOLT bona. Que hi són, i tant! En Bernat és un d’ells.


divendres, 20 de novembre de 2020

Quins projectes hi ha sobre la taula?

Penso que és bo compartir amb vosaltres quins projectes estan previstos a dia d’avui en el meu servei a Uganda. Són àmbits o temes que van anar apareixent durant els tres mesos de primavera que hi vaig ser, sobretot escoltant les necessitats que ells senten i dialogant-hi. Ara es tracta de posar fil a l’agulla. Aquí els teniu:

- Conèixer més el lloc, la seva gent… Estic en un monestir, i els projectes formen part del seu recinte. Per tant, hauré de ser proactiu en aquest sentit. Sobretot les converses amb la gent són de les coses més enriquidores, perquè comprens més com viuen i què pensen.

- Obertura al món. En un món tan interconnectat pot semblar estrany, però hi ha territoris que viuen aïllats, que no compten per a la resta. Igual com passa en les zones rurals al nostre país en relació a les ciutats, amb Àfrica això es multiplica: és un continent oblidat, i això porta a l’isolament en molts aspectes. Hi ha moltes maneres d’estar oberts al món. Penso que l’experiència de l’Escolania en diversos sentits em pot ser útil.

- Millora de l’escola de Formació Professional, necessitats que ells mateixos han expressat: instal·lacions, materials… Suport al professorat i als estudiants. Això es diu breument, però aquí hi ha moltíssima feina per fer.

- Col·laboració amb el Benedictine Eye Hospital. Propostes molt variades que he rebut per part d’amics, s’ha de veure com es concreten de mica en mica. 

- Classes de música als monjos. 

- Col·laboració en la formació dels monjos joves.

Tot això necessitarà d’humilitat i determinació. Humilitat perquè aquí hi ha més riscos i precarietat, i no tot està a les nostres mans (ni molt menys!). Per això cal viure cada pas com un regal. I determinació perquè tot plegat val la pena. 

Moltes gràcies a tots els qui ja us heu ofert per col·laborar-hi! Quan vegi projectes prou madurs, els plantejaré. 


dimarts, 17 de novembre de 2020

El nen de la panxa inflada

Una de les primeres coses que volia fer en arribar a Uganda era visitar aquell nen de la panxa inflada que vaig explicar aquí. Si ho recordeu, després de compartir la seva història en aquest espai van sortir persones disposades a pagar-li l’operació. El cas és que, quan vam iniciar el procés per curar-lo, els metges es van adonar que la situació era més complexa del que s’hauria esperat. Això ha significat un pla de tres operacions, amb el cost que han assumit dues donants que es mereixen un agraïment infinit perquè aquest nen avui té present i futur.

De moment li han fet les dues primeres operacions, i per les fotos de baix ja veureu que la panxa s’ha reduït notablement. Els metges han preferit esperar unes setmanes abans de fer la tercera operació, perquè estava baix de defenses. En aquest moment té un tros d’intestí a l’exterior del cos (no ho havia vist mai, feia bastant d’efecte). Amb la tercera operació, li posaran l’intestí a dins i podrà anar de ventre amb normalitat. 

La mare ens explicava que en Zadok, des de les operacions, té més gana. Diu que abans era un nen aïllat, i que ara juga amb els altres i s’ha socialitzat. 

En arribar, l’hem vist córrer una mica i tot per anar a avisar la seva mare!

Tota l’estona ha estat molt tímid, perquè en aquell poblat no hi van mai muzungus, i a més, jo anava vestit quasi de blanc i ell associa aquests colors als metges. 

L’alegria de la mare era molt bonica. Serena, i molt de veritat. Qui l’ha vist i qui la veu!


Aquests primers dies l’adaptació m’està costant una mica. No soc Superman. Pas a pas. Però hi ha tanta feina per fer i projectes per engegar, que val la pena anar endavant!

I em sembla que, amb això d’avui, ja hem tingut un primer tast del Nadal. 





dimarts, 10 de novembre de 2020

Torno a l'Àfrica

Si Déu vol, demà emprenc el viatge de tornada cap a l'Àfrica. Vaig al monestir benedictí d'Uganda per continuar el que tot just hi vaig poder començar fa uns mesos.
Tinc el cor ple de moltes coses per compartir. Però avui prefereixo oferir-vos aquesta Pregària de Sant Francesc d'Assís, que he enregistrat en aquest vídeo. Penso que expressa el més important que sento.
Si sou creients, us agrairé una pregària. I si no, que em tingueu present.
Avisaré quan arribi al monestir i tingui internet (que no sé quan serà) escrivint un comentari en aquesta mateixa entrada. 
Fins aviat si Déu vol!

dimecres, 4 de novembre de 2020

Pobresa o desigualtat?

Aquests dies ens estan llegint al refetor de Montserrat la nova encíclia del Papa Francesc: “Fratelli tutti”. Hi ha molts fragments que, quan els sento, penso que els clava del tot. 

L’altre dia, com de passada, el Papa comentava que el concepte de pobresa s’ha d’entendre en el context de cada època. I posava l’exemple de l’electricitat: fa molts anys no s’hauria entès la manca d’electricitat com a pobresa. I afirma: “La pobresa sempre s’analitza i s’entén en el context de les possibilitats reals d’un moment històric concret”.

Per tant, quan avui ens referim a pobresa, potser en el fons molt sovint volem parlar de desigualtat. No és just que hi hagi persones que, en funció del país o context social on han nascut tinguin moltes oportunitats, i altres no les tinguin per aquests motius tan arbitraris.

Hem de combatre la pobresa entesa com a desigualtat de condicions entre els éssers humans. I hem de treballar perquè la fraternitat no sigui tan sols una utopia abstracta sinó un projecte amb concrecions. 

“Germans tots” s’ha titulat la darrera encíclica del Papa. Un repte per avui i per a tots.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Els darrers dies del P. Kolbe

Bastants coneixeu la meva admiració pel P. Kolbe, en vaig parlar aquí fa un temps. Hi ha un detall sobre ell que sol passar desapercebut per la magnitud del seu gest de donar la vida per un altre presoner. I és com va viure els seus últims dies tancat en aquell soterrani de la presó d'Auschwitz, on tots sabien que sofririen una mort lenta.

Sabem per algun carceller que ell va mantenir en tot moment una actitud de gran dignitat i serenitat ajudant, amb el seu exemple i les seves paraules, els companys de captiveri. 

Evidentment no estem vivint una situació com la que viure ell. Però sí que aquests dies es respira molta preocupació, hi ha persones angoixades o espantades a nivell de salut, o en el pla econòmic o social en general. I el testimoni del P. Kolbe ens pot ser un estímul: enmig d'un sofriment tan gran com patia, va continuar sent portador de Pau i Bé fins al final.

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Als herois sense capa


A les persones del món sanitari que fa mesos que suporten tanta pressió i que donen el millor d'ells mateixos per salvar vides,

als mestres i professors que afronten amb molt d'esforç el dia a dia tan ple d'incerteses, i hi posen tots els sentits per donar la millor educació possible en aquestes condicions tan complexes,

a les mares i pares que capegen dia sí dia també les normes, els confinaments, i tot el que convingui perquè estimen els fills,

als polítics que no es mouen pels interessos de partit, sinó que prioritzen les necessitats de la gent i viuen amb esperit de servei el seu càrrec, sacrificant moltes hores d'estar amb els seus,

als religiosos, voluntaris i membres d’ONG que continuen a primera línia per donar resposta als qui més ho necessiten,

al personal de neteja i altres tasques amagades dels centres escolars, hospitals i residències,

als qui ja han passat el virus però porten la mascareta perquè no s'espantin els qui no l'han passat en veure'ls sense mascareta,

a tots els qui anònimament posen el seu gra de sorra perquè les coses vagin millor, animant els qui ho necessiten, intentant viure amb responsabilitat aquests temps:

Tots sou els nostres herois sense capa. A tots: MOLTES GRÀCIES!

divendres, 23 d’octubre de 2020

El cristianisme és gore?


El comentari de la Lucy, encara que no hi tingués relació directa, m'ha evocat la pregunta que fa temps em va fer una persona agnòstica: "No trobes que el cristianisme és una mica gore?". Vaig pensar que era una pregunta per ser escoltada, venint d'una persona que es mirava la religió cristiana des de fora i sense jutjar-la. 

Certament hi ha un contrast amb les imatges d'altres religions. Els qui visiteu aquest espai de fa més temps, recordareu el comentari que en vaig fer amb motiu de la gira de l'Escolania a la Xina: "Expressions religioses". 

Home, associar el cristianisme al gènere cinematogràfic "gore", en el qual la sang i el terror són tan presents, pot sonar exagerat. Però per una persona que no estigui immersa en el cristianisme, pot ser aquesta la impressió en veure segons quines imatges. 

És bo de recordar que els primers cristians no representaven mai la creu de Jesús. Era terrible recordar els sofriments pels que havia hagut de passar, i preferien representar-lo com un bon pastor, com a mestre de saviesa, etc. Però no sagnant i patint fins a l'extrem, clavat en una creu.

A vegades el cristianisme ha tendit a subratllar els aspectes de sofriment, i també a vegades haurà semblat que el centre era sobretot el sofriment. I aquest és el risc: que oblidem que el centre de la nostra fe és l'Amor. Un Amor portat fins a les últimes conseqüències. Però al cap i a la fi, l'Amor.

Per veure, una representació més gràfica del que deia, podeu clicar aquí.

dissabte, 17 d’octubre de 2020

Ni purs ni perfectes


Recordo que en Quim, el catequista de Confirmació que vaig tenir de jove, ens va dir que li feia impressió que els cristians comencéssim les celebracions dient "Senyor, tingueu pietat". Ens deia: "Quants col·lectius trobaríem que comencin les seves reunions demanant perdó?". I anàvem repassant: partits polítics, clubs esportius, grups de tota mena. La veritat és que no se'ns n'acudia cap. 

Potser hi estem tan acostumats en cada celebració que no hi caiem. Però no deixa de ser curiós i singular. I gosaria dir que bonic, si es fa amb sinceritat.

Tanmateix, igualment com us comparteixo això, no crec que la imatge que predomini de l'Església sigui aquesta. Més aviat, diria que sovint es percep la imatge d'una institució que es presenta com a pura, perfecta, i capaç de donar lliçons perquè sap com es fan les coses i les fa bé. I jo diria que això no l'afavoreix, perquè com tota realitat humana està sotmesa a la fragilitat. 

I ara parlo de l'Església, però també podríem parlar de partits polítics o d'altres grups que projecten la imatge que ells sí que fan bé les coses i acusen els qui no actuen correctament. I quan s'evidencia que també ells són humans, aleshores la reacció vers ells és encara més furibunda.

No seria més interessant presentar-se amb senzillesa com a persones i col·lectius que intenten fer les coses bé, però que estan en camí com qualsevol altra realitat humana?

Tots estem en camí, tots podem aprendre de tots.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

Quedar bocabadat

 
Des de fa uns anys a vegades em passa que, davant d'alguna experiència intensa de contemplació musical o de la natura, em trobo amb la boca ben oberta. I he comprès l'origen del mot "bocabadat", que figuradament fa referència a quelcom que sorprèn o meravella, però literalment significa amb la boca oberta. No trobeu que és ben bonic que, en lloc del verb "obrir", en català es faci servir el mot "badar" per significar el mateix? 

Tinc la vaga sensació que de petit algun cop m'havia sentit dir: "Què fas amb la boca oberta? Vols que t'hi entrin mosques?", però no recordo l'experiència de quedar bocabadat per qüestions com les que he anomenat. Aquest estiu, per exemple, tot contemplant les estrelles en silenci una bona estona amb un grup. I no fa tants dies, escoltant els solistes del Rèquiem de Mozart a Montserrat. 

Concretament vaig sentir-me privilegiat de poder sentir en directe una mezzosoprano que no m'hauria imaginat mai: Elīna Garanča. A més, tant abans com després del concert vaig poder intercanviar algunes paraules amb ella, i em va semblar una persona maca. Li vaig dir que la seva veu em semblava un regal de Déu.

El seu color de veu que em fascina més és aquest que us ofereixo aquí: el de la Barcarola, de "Els contes de Hoffmann" d'Offenbach, que aquí canta amb la també excepcional Anna Netrebko. Però quan l'Elīna comença sola, quina veu més meravellosa! 

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Memento mori

Diuen que en l'Antiga Roma quan un general entrava a la ciutat després d'una victòria es feia una desfilada espectacular i llarga anomenada "triumphus". Els carrers de Roma s'omplien per contemplar el seu heroi amb la cara pintada de vermell, precedit pels presoners i seguit per les seves tropes. Ell estava dalt del seu carruatge portat per cavalls, i just darrere seu hi havia un esclau aguantant una corona sobre el seu cap i dient-li: "Memento mori!", és a dir: "Recorda que has de morir!". Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure?

No soc dels qui pensen que qualsevol època passada va ser millor, en el sentit d'idealitzar cultures de segles passats. Però sí que opino que a vegades les cultures antigues hi tocaven molt. I altres vegades no, és clar. Però fins i tot quan no l'encertaven, conèixer-ne alguns aspectes ens dona material de reflexió. 

És arriscat jutjar-les segons els nostres criteris i context. Per mi es tracta d'escoltar-les, i mirar si en podem aprendre alguna cosa que ens serveixi o il·lumini el nostre present.

divendres, 2 d’octubre de 2020

Reflexió per al temps de tardor

M'ha arribat aquest text, que em sembla formidable i molt adient per aquest temps de tardor:

LES FULLES NO CAUEN, ES DEIXEN ANAR

Sempre m'ha semblat espectacular la caiguda d'una fulla.

Ara, tanmateix, m'adono que cap fulla "cau" sinó que arribat l'escenari de la tardor inicia la dansa meravellosa de deixar-se anar.

Cada fulla que es deixa anar és una invitació a la nostra predisposició al despreniment.

Les fulles no cauen, es desprenen en un gest suprem de generositat i pregon de saviesa: la fulla que no s’aferra a la branca i es llança al buit de l’aire sap del batec profund d’una vida que està sempre en moviment i en actitud de renovació.

La fulla que es deixa anar comprèn i accepta que l’espai buit deixat per ella és la matriu generosa que acollirà el brot d’una nova fulla.

La coreografia de les fulles deixant-se anar i abandonant-se a la simfonia del vent traça un indicible cant de llibertat i suposa una interpel·lació constant i contundent per a tots i cadascun dels arbres humans que som nosaltres. 

Cada fulla a l’aire em xiuxiueja a l’oïda de l’ànima: “Deixa’t anar! Entrega’t! Abandona’t! I confia!”.

Cada fulla que es deslliga queda unida invisiblement i subtil a l’oreig de la seva pròpia entrega i llibertat.

Amb aquest gest la fulla realitza el seu més impressionant moviment de creativitat ja que amb ell està gestant la irrupció d’una pròxima primavera.

Reconec i confesso públicament, davant d’aquest públic de fulles movent-se al compàs de l’aire del matí, que soc un arbre al qual li costa deixar anar moltes de les seves fulles. 

Tinc por davant la incertesa de la nova brotada. 

Em sento tan còmode i segur amb aquestes fulles predictibles, amb aquests hàbits perennes, amb aquestes conductes fixades, amb aquests pensaments arrelats, amb aquest entorn ja conegut...!

Vull, en aquest temps, sumar-me a aquesta saviesa, generositat i bellesa de les fulles que “es deixen caure”.

Vull llançar-me a aquest abisme tardorenc que em submergeix en un autèntic espai de fe, confiança, esplendidesa i donació.

Sé que quan soc jo qui es deixa anar, des de la seva pròpia consciència i llibertat, el despreniment de la branca és molt menys dolorós i més bonic. 

Només les fulles que es resisteixen, que neguen l’evident, hauran de ser arrancades per un vent molt més agressiu i impetuós i cauran a terra pel pes del seu propi dolor

(traducció d’un text de José María Toro, del llibre “La Sabiduría de Vivir”)

dissabte, 26 de setembre de 2020

Sabeu què vol dir “ojalá”?


No sé si heu dit mai la paraula “ojalá”. Jo soc dels qui la deia al principi de la normalització lingüística, després ja vaig virar cap al “tant de bo”.  Però fa un temps vaig saber l’origen del mot, i el vaig trobar ben interessant. 


“Ojalá” ve de l’àrab. I hi ha una certa discussió de si vol dir “si Déu vol” o “si Déu volgués”. Crec que el més precís sembla ser que en àrab hispànic “law šá lláh” significava “si Déu vol”, però que l’expressió venia de l’àrab clàssic “وشاء اله” (“si Déu volgués”). 


En tot cas, es refereix a un desig de quelcom que no és controlable per part nostra. S’apel·la a la divinitat com a signe del que està per damunt de les nostres possibilitats. I m’ha fet pensar que, com a actitud, era interessant per als nostres temps: amb la pandèmia, ens hem adonat que hi ha tota una sèrie de  factors que estan més enllà del nostre abast. Conèixer i acceptar allò que podem fer i també allò que s’escapa de la nostra capacitat pot ser un bon inici per trobar Pau. I això només es pot fer des la humilitat.


M’agrada constatar que els prehistòrics ja van tenir aquesta intuïció. Ells s’adonaven que no tot depenia d’ells, i atribuïen a les forces de la natura uns poders divins que els sobrepassaven. Ara ja sabem què causa el llamp o el tro, i gràcies als coneixements científics no trauríem les mateixes conclusions que ells. Però la intuïció de fons es manté: saber que pertanyem a un tot més gran, que hi ha realitats que ens depassen i que ens cal molta humilitat. Humilitat que vol dir també agraïment per tot allò de positiu que ens és donat cada dia.  


dimarts, 22 de setembre de 2020

Aprendre a viure en la incertesa


Hola a tots després d'aquests mesos! Ha passat l'estiu, i continuem tots vivint en la incertesa. Un "tots" que inclou el món sencer. Podem fer plans a llarg termini, però sempre amb un gran interrogant perquè no sabem quina serà l'evolució del virus o les normes que caldrà seguir. Ara el que predomina són els projectes pel més immediat: avui, demà o la setmana vinent. 

A certes latituds estan avesats a viure en la incertesa i a valorar molt el moment present. Nosaltres vivíem com si ho tinguéssim tot controlat, i ens hem descobert fràgils com a societat. 

Els qui es volien casar, i ho han hagut d'ajornar. O celebracions que s'esperaven plenes de gent, i han estat amb aforament limitat. Fills que no deixen marxar els avis per por que els agafi el virus. Molts amb ERTO o amb dubtes quant al futur laboral. La gent del món sanitari i residencial amb uns mesos que els ho ha demanat tot i més. I els del món de l'ensenyament! I tots els qui han perdut persones estimades...

Encara hi ha persones afectades pel llarg confinament: per alguns la convivència a casa va ser complicada, altres persones amb dificultats psicològiques ho van viure fatal i això no va fer més que agreujar els mals que ja tenien. No són moments fàcils.

Tot i així, és cert que algunes persones van viure el confinament positivament, i els va ajudar a trobar-se més ells mateixos o a fer una aturada que necessitaven.

Jo visc també, com molts, aprenent a viure en la incertesa. Pensant en el present i futur més immediats, i també amb mirada llarga intentant albirar més enllà... però amb la humilitat que ens cal especialment en una situació així. Ja en parlarem.

Content de tornar-vos a trobar, això sí! I amb el desig de compartir. 

M'ha sorprès veure que tot l'estiu han continuat diàriament les visites a aquest espai, i des de diferents països. Però ara sí, ja toca actualitzar-lo amb noves entrades. Gràcies per ser-hi!

dijous, 2 de juliol de 2020

Un temps per a escoltar


Diu el llibre del Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa". També parla d'un temps de callar i un temps de parlar. No és tant que senti la necessitat de callar, sinó sobretot d'escoltar. Escoltar en el meu interior i escoltar aquest Déu en qui crec. Déu, la Vida, ens parla de moltes maneres i a través de moltes persones i situacions. Convé estar-hi atent, i els creients portar-ho a la pregària i deixar-se interpel·lar per aquest Déu en qui creiem.

No deixaré pas de fer atenció a persones ni activitats de grup, ni de treballar a l'hostatgeria (ja hem reobert!), però prefereixo deixar en silenci aquest espai durant unes setmanes.

Gràcies per l'estimació que transmeteu sempre quan escriviu o quan m'ho comenteu de paraula.

Una abraçada i bon estiu a tots!

diumenge, 28 de juny de 2020

Els espais de La Font de Greccio


La font, com us vaig dir, està al bell mig de la plaça de Greccio. A un cantó de la plaça, hi ha un banc des del qual comparteixo algunes reflexions. Just al davant del banc, a l'altra banda de la font, hi ha una escalinata que dona lloc a un replà anomenat "l'atri". Des d'aquest indret parlo de temes de fe i d'espiritualitat. Però no ho faig "des de la trona" o "des de la sagristia", és a dir, només dirigit a un públic de Missa (perquè ens entenguem). Intento que puguin ser paraules significatives també per a aquells que no se senten creients o que estan en recerca. I les comparteixo com qui ha trobat un tresor, així ho visc.

Des del banc, a la dreta abans de l'atri, hi ha la tartana (com la de la foto). La inspiració són les pel·lícules de l'Oest. Recordeu aquelles coses que feien a l'Oest? "¡La mujer barbuda!", "¡el hombre de las tres piernas!", "¡el elixir de la juventud!". La tartana presentava coses singulars dignes de prestar-hi atenció. Sí, això de la tartana té una mica d'humor. Però a la tartana d'aquesta plaça no hi apareixen coses de circ o d'humor, sinó testimonis o gestos que considero exemplars. Per això està al mateix nivell que l'atri: perquè tot fa referència a l'Amor.

A l'esquerra del banc, hi trobem dues paradetes: una és la de les paraules útils, pel meu gust per l'etimologia dels mots i per la significació que poden tenir les paraules com a expressió d'allò que pensem i som. Just al costat, hi ha la paradeta de segona mà. Potser ni l'una ni l'altra són el centre de la plaça, però m'agrada que hi siguin.

I al costat d'aquestes paradetes, abans d'arribar a l'atri, s'està obrint un passatge per entrar en un altre espai. Encara no està a punt, però està en preparació.

dimarts, 23 de juny de 2020

Què és La Font de Greccio?


Segons com, no faria falta que us digués què és. Perquè si la definíssiu vosaltres, segurament n'encertaríeu molts aspectes. Però per què la font? Per què de Greccio?

La idea de la font ve del Papa Joan XXIII. Ell, tot pensant en el Concili, va dir que pensava en l'Església com "una font d'aigua fresca enmig de la plaça del poble perquè tots puguin beure'n". Vaig pensar que aquest espai havia de ser com una plaça amb una font ben gran al mig, oberta a tothom. Per tant, el llenguatge i el que s'hi compartís no havia de ser només per un tipus molt determinat de persones, sinó per qualsevol persona que hi vingués amb esperit positiu. Em consta que és així, perquè aquí hi entren creients i no creients, persones de diferents opcions polítiques i de situacions personals molt diverses. I és així com la imaginava.

Per què de Greccio? Per tot el que significa aquest poblet on la nit de Nadal de 1.223 Francesc d'Assís va crear el primer pessebre de la història. Senzillesa, humanitat, solidaritat... Evangeli.

En aquesta plaça hi ha passejat molta gent, la majoria no hi heu comentat. Però en la columna de la dreta hi ha els noms de tots els qui, a més de passejar-hi, hi heu parlat. Ho vaig posar perquè dono molta importància a aquells que doneu vida a aquest espai. Aquesta plaça no seria res si no hi fóssiu, si no hi hagués aquesta interacció que jo agraeixo moltíssim.

És un espai imaginari? No, és una plaça de veritat on compartim, al voltant de la font, allò que pensem, creiem, vivim. Amb senzillesa, i de veritat.

Jo em sento un més dels qui passeja per la plaça, dels qui seu al banc o parla des de l'atri. I qui és la Font? Ell és la font de tota Pau i tot Bé. Els altres, som simples instruments. No més, però tampoc menys. Donem-ne gràcies per si fins ara ha pogut portar Pau i Bé a algunes persones.

dijous, 18 de juny de 2020

Mocar-se en públic


Un dia, a Uganda, estàvem sopant quatre en una saleta. Un va dir: "Disculpeu", es va aixecar i va marxar uns moments. Al cap d'una mica, un altre. I una mica després, el que encara no ho havia fet. Semblava que ho fessin per torns. Com que en vaig veure dos que, en tornar, semblava que guardessin el mocador, els vaig preguntar si s'havien anat a mocar a fora. Em van dir que sí. I els dic: "És com de mala educació mocar-se en públic?". I em van respondre que no era l'ideal. Ràpidament vaig intentar recordar la quantitat de vegades que aquelles setmanes m'havia mocat en públic... (Podeu riure)

A l'altre extrem, recordo una senyora en una aldea d'Honduras que es mocava amb la part superior lateral de la samarreta... Segurament no tenia mocadors.

Una vegada, anys enrere, algú em va corregir perquè feia servir l'escuradents en públic.

Són costums que en un context o cultura poden tenir unes connotacions, i en un altre no hi donin més importància. M'agrada conèixer els costums de cada lloc per adaptar-m'hi. I només els descobreixes quan els veus o te'ls expliquen.

Recordo una noia del grup a Honduras que estava tan conscienciada que no havia de fer una cosa, que la va fer de seguida! Ens havien avisat que no diguéssim "pisar" ni "coger" perquè allà eren paraules amb connotació sexual. En lloc d'això, havíem de dir "patear" i "agarrar". Doncs encara estàvem a la "paila" del "carro" (la part de darrera del cotxe, on van les càrregues) que ens va portar fins a la primera aldea, i ella sense voler em trepitja i davant de la gent que ens rebia em diu: "Ay, perdona, que te he pisado". I els afegeix: "Un momento, que voy a coger la mochila". Sort que eren bona gent!

diumenge, 14 de juny de 2020

Enyorar



Aquesta setmana vinent el pare hauria fet 77 anys. Fa setmanes, em va sorprendre una persona dient-me que l'havia encomanat a Déu perquè feia mesos que ens havia deixat (tot i no haver conegut el pare). Va pregar per ell i "pels qui l'enyoreu". Això ens va portar a compartir com vivia la seva absència.

La veritat és que el tinc present sovint. Però no amb tristesa, sinó amb un somriure. A vegades, amb un punt d'emoció. Però és una experiència bonica: és el record fet agraïment.

Aquella persona em va dir que un enyorament podia ser també una vivència positiva. I així és com ho visc: crec que no tots els enyoraments són iguals. Podem sentir enyorament d'un lloc, d'una persona, però no viure-ho amb el tremendisme de pensar que allò mai més no serà igual. Sinó com un record dolç d'allò que no serà però que ens acompanyarà sempre.

No sé si us passa que hi ha músiques per a diferents tipus d'emocions. A mi sí, i la de l'enyorament en general és aquesta banda sonora de "Fried Green Tomatoes" ("Tomàquets verds fregits"). Crec que és per la música en si, però també d'alguna manera per la mateixa pel·lícula. No us sabria dir per què, però és una història que em va captivar. Aquí en teniu una versió més llarga i variada: https://www.youtube.com/watch?v=gINPMWVHhpM

dilluns, 8 de juny de 2020

La relació amb la natura: usdefruit


Ara farà un any que la M. Claustre Solé, biblista, ens va fer un curs sobre els primers capítols del Gènesi a l'hostatgeria de Montserrat. Vam gaudir-ne molt! Una de les idees que em va quedar era que sovint s'ha interpretat malament la idea del Gènesi segons la qual se'ns ofereix "dominar" la Creació. I ella apuntava que la crida és a tenir-ne cura.

Anant al text hebreu, apareix el mot "כָּבַשׁ" ("kabash") que literalment vol dir dominar, o sotmetre. Però ella ens deia que a vegades s'ha llegit això com si es convidés l'ésser humà a fer el que li donés la gana amb la Creació, quan la proposta és a tenir-ne cura des de la responsabilitat.

Com vaig dir l'altre dia, nosaltres som part de la natura. I no sempre és fàcil trobar l'equilibri entre respectar la natura i mirar de sobreviure. Per exemple, a Uganda vaig veure que els micos (que nosaltres trobem tan simpàtics) allà destrossen collites i altres coses. I per això, de tant en tant es fa alguna batuda amb gossos per caçar-ne un. D'aquesta manera, durant uns mesos s'allunyen de la zona.

Em va encantar la idea que la mateixa M. Claustre ens va compartir: el món com a usdefruit de l'ésser humà. La paraula "usdefruit" ve dels mots llatins "usus" i "fructus", és a dir, "ús" i el que jo traduiria com a "gaudi" o "fruïció". Per tant, se'ns ha donat el món perquè en disposem i en gaudim. Però sabent que no en som propietaris, sinó que l'hem rebut generosament perquè en tinguem cura.

I quina millor manera de gaudir-ne que estar-hi en comunió?

PD: No sé si la M. Claustre llegirà aquest escrit, però s'admet rèplica, matisos i correcció.

dimarts, 2 de juny de 2020

Ocells a Montserrat


Us escric des de Montserrat. Vaig arribar divendres a la nit, i he passat aquests dies confinat en una cel·la del monestir sense rebre cap visita per si de cas: havia agafat diferents vols, i havíem d'assegurar que no tingués el virus. Ara ja sabem que no el tinc, i començo vida normal. La "nova normalitat", que diuen.

Vaig marxar a principi de març, i el país que trobo està canviat de dalt a baix. Montserrat també té un aspecte molt diferent, tan buit. I m'ha sorprès el cant dels ocells, sobretot a primera hora del matí. No sentia tants ocells a Montserrat des que era petit. És veritat allò que la natura (no humana) ha anat prenent el terreny que li han deixat lliure els éssers humans.

De moment, quasi només m'he trobat amb els monjos de la infermeria perquè hem dinat junts. M'ha fet molta il·lusió veure'ls. I a partir de Vespres, retorno a la vida comunitària.

Seran dies de reunions i de planificar la reobertura de l'hostatgeria. No sé quin dia es reobrirà, però és qüestió de pensar bé com s'ha de fer i anar-ho preparant. Em consta que hi ha persones que ja volen pujar, i hem d'anar veient els passos que hem de fer.

Les fotos que us he posat estan tirades des de la cel·la de confinament. No em podia pas queixar. Aquests dies m'han servit per anar aterrant: el canvi de l'Àfrica a Catalunya és brutal, ja us ho podeu imaginar.



dijous, 28 de maig de 2020

Des d’Etiòpia


Us escric des d’Etiòpia. Finalment va ser possible aconseguir vol, i si tot va bé demà divendres al vespre arribaré a Catalunya.

Ahir va ser un dia més que especial. Al matí, els que han fet classe de cant es van estrenar a Missa cantant dues peces amb il.lusió general i càmeres i tot. Al vespre, la comunitat em va fer un sopar de comiat (vam menjar macarrons amb formatge per primer cop en aquests tres mesos!), i em vaig decidir a explicar-los per què havia vingut aquest temps. Era una mica delicat, perquè això incloïa parlar del drama dels africans que moren al mar, etc. Aquests mesos he vist que hi ha gent que no en sap res. No les tenia totes, però he vist que quan parles des del cor la gent ho valora molt. I va ser bonic poder-los compartir les coses que he après d’ells (n’he anat parlant aquí).

Deixo moltíssima feina per fer. Les primeres setmanes van ser per anar coneixent la seva realitat i els seus projectes. Vaig pensar que no tindria sentit arribar i moldre en un lloc sense escoltar la gent primer, fer-los moltes preguntes, observar i pregar. Després vaig començar, però aviat va arribar el confinament pel virus. I de la situació de confinament en va sortir l’experiència musical d’aquestes setmanes.

Us he de dir que la resposta a la campanya per l’escola que vaig fer en aquest espai l’he viscut com un gran suport i un sentit de solidaritat molt bonic, i us ho agraeixo de cor. I agraeixo molt i molt els missatges que he rebut per diferents vies durant aquests mesos! Tot són mostres d’amistat o de solidaritat de gran valor. Moltes gràcies!!!

diumenge, 24 de maig de 2020

Pissarres i altres


Us explico quina és la situació dels projectes que, a través d’aquest espai, vam començar a l’escola. El confinament pel virus fa que tot vagi més lent, perquè l’escola fa setmanes que està tancada. Tot i això, en aquesta foto podeu veure les pissarres ja a punt d’anar a les classes corresponents. Oi que són boniques? S’hi pot escriure per les dues bandes.

El tallagespa “antiserps” el podran comprar quan es relaxin les mesures de confinament. I pel que fa als llibres de text:
- tinc la llista de llibres de tots els oficis menys un (perquè la professora viu lluny). Quan l’escola es reobri, es demanaran.
- un cop estiguin tots a l’escola, la següent fase serà triar quins llibres són més interessants perquè els alumnes en tinguin alguna còpia per compartir.

Ja fa dies que es va arribar a la xifra que us havia dit, i hi ha persones que continuen fent donatius. Sincerament, no m’ho esperava perquè no comptava que tants llegíeu aquest espai. Ha estat molt bonic que, tot i que la majoria no feu comentaris, quan s’ha demanat ajuda pels més necessitats heu respost ben contents i generosos.

No sé quin cost final tindran els llibres, només ho sabrem quan es comprin. Però certament les donacions permetran comprar-ne més dels previstos inicialment: a més dels 9 per cada ofici, se’n podran comprar alguns exemplars més perquè els alumnes els puguin consultar quan els convingui.

I els diners que van arribant ara aniran destinats a altres projectes que més endavant us explicaré.
Per què?
- És una novetat que entrin tants llibres de cop. M’agradaria veure’n la implantació i poder valorar si ja cal comprar-ne més o bé cal prioritzar altres projectes. Quasi segur que serà la segona opció.
- Us podria fer llista llarga de projectes. Però considero que és essencial elaborar-los escoltant-los molt a ells perquè realment sigui allò que necessiten. I al mateix temps, analitzant amb detall les despeses que comporta i com s’hauria de tirar endavant. Per això no em vull precipitar. Tot al seu moment.

No sé si recordareu que fa més temps, parlant d’uns nens malalts o discapacitats, vaig parlar d’un nen de 5 anys que tenia la panxa molt inflada i necessita una operació. Doncs bé: quatre persones de vosaltres es van oferir per pagar-ne totes les despeses. Agraeixo moltíssim l’oferiment de les quatre persones, i també que les altres tres que ja no calien per aquest nen estiguessin disposades a dedicar-ho a l’escola. Els diners per aquest nen ja han arribat al departament del CBR, i estan a l’espera que millorin les mesures del confinament per tirar-ho endavant.


dimecres, 20 de maig de 2020

El domador de la serp


Recordeu la foto que vaig posar des de la balconada on faig les pregàries? Doncs al fons a l’esquerra hi ha un petit caminet. Feia dies que veia un monjo que de tant en tant es dirigia cap allà. Vaig saber que hi tenien la màquina de bombar l’aigua de sota terra i un gran dipòsit d’aigua. Li vaig demanar si hi podríem anar, i m’hi va acompanyar.

Dies després vaig saber que allà hi viu una gran serp. No m’ho podia creure. Li vaig preguntar: “I per què m’hi vas portar? Com és que no m’ho vas dir?”. I em diu: “Perquè hauries marxat corrents”.

Hi ha una certa llegenda urbana (o rural, perquè estem en ple camp!) sobre aquest monjo i la serp. Que si li dona menjar, que si són amics, etc. Però la realitat és que es coneixen i es respecten. El monjo diu que aquesta serp no fa res de mal, i probablement la serp diria el mateix d’ell. La mida: uns dos metres i mig de llarg i de diàmetre és el tronc de palmera jove que us he posat a la foto. Per arrencar a córrer!

Es veu que només dos monjos s’atreveixen a anar-hi com si res. Diuen que és vella. M’ha insistit vàries vegades que la vagi a veure, però no m’ha convençut.

La setmana passada, el monjo que s’encarrega dels porcs diu que en va veure una de molt llarga i amb un diàmetre de la mida d’un puny. Es veu que no és habitual que s’acostin a la zona dels porcs, perquè els porcs les poden matar.

Coincideixen en el fet que no fan res si no se les molesta. Però que s’ha d’anar molt alerta de no trepitjar-ne cap sense voler, perquè aleshores se senten amenaçades i esdevenen perilloses. He pensat que els humans podem funcionar una mica com les serps, no? I que hi ha persones que hi tenen més tendència sense que en realitat estiguin amenaçades, però així és com ho viuen. I que s’ha d’anar alerta perquè no se sentin trepitjades. Tots tenim el risc de ser així, és clar.

Doncs bé, aquest monjo amic de la serp fins i tot hi va de nit per coses del dipòsit d’aigua. I sense cap por. Avui n’he descobert el secret: les habilitats que va aprendre a la seva tribu.

dijous, 14 de maig de 2020

Insectes


Aquí Uganda els insectes són abundantíssims, sobretot en funció de les pluges. I n’hi ha de moltes menes. Un dia els vaig expressar la meva sorpresa per unes mosques que de tant en tant ens visiten al vespre: cauen quasi de cop al terra, es queden de panxa enlaire, van fent voltes com poden fins que es repleguen sobre elles mateixes i sembla que quedin mortes. Em van dir que ni eren mosques ni estaven mortes, sinó que després marxaven.

A vegades ni ells no saben què són alguns insectes. Un vespre hi havia uns quants monjos al voltant d’un insecte realment gros amb uns bigotis llarguíssims. No l’havien vist mai, i reien. Però un dels monjos el va agafar com si res pel bigoti i el va treure fora del passadís.

Algun vespre han aparegut multitud de “white ants” (una classe de termites voladores). Fa uns dies, en anar a Matines a les 6h, el terra n’era ple. I anant a esmorzar vaig veure que tots els passadissos eren nets. Em va sorprendre que no haguessin esperat a netejar-ho després d’esmorzar, però val a dir que són molt nets. Aleshores un d’ells em va dir que alguns les recollien per menjar-se-les. Al principi vaig pensar que era una broma. Però no, era real.

Vaig voler assegurar que no formaven part del menú per a tots, i m’ho van confirmar. Però vaig poder veure com un d’ells se les menjava fregidetes a l’hora de dinar, amb una salsa. Diu que són tan bones.

Un em diu, somrient: “Ni additius ni conservants! Són naturals!”. Em van convidar a provar-les. Però si no he provat mai ni un cargol (amb perdó pels amics de Lleida!) ja us podeu imaginar que tampoc no vaig provar les termites voladores.

PD: a la primera foto, una olla per sopar amb el que aquí coneixen com a “Irish potatoes”, molt bones!


dissabte, 9 de maig de 2020

Situació actual


Amb aquestes ratlles intentaré respondre preguntes que molts m’heu fet aquestes setmanes. Aquí Uganda estem bé en relació amb el virus. Hi han hagut uns 100 casos en tot el país (de 40 milions d’habitants), i de moment cap mort. Això ha estat gràcies a una reacció ràpida del govern fa setmanes, amb mesures dràstiques. Han tancat fronteres del tot i per tots els mitjans. Deixen entrar camioners provinents d’altres països (crec que majoritàriament de Kènia) amb aliments i productes necessaris, però fan la prova a tots els camioners. De fet, dels 100 casos n’hi ha força de camioners. Quan en troben un, prenen totes les mesures possibles perquè el virus no s’escampi.

Això significa que fa setmanes que vivim una mena de confinament. Jo evito sortir del monestir (el recinte és molt gran perquè hi ha molts camps i els diferents projectes del monestir). La raó és sobretot de seguretat. Sé que a alguns llocs han relacionat els blancs amb els portadors del virus, i a Etiòpia per exemple han tirat pedres a ciutadans americans. Per què? Bé, pot ser una barreja de superstició, de por... i a vegades també de falta de formació. He sortit només per anar a recollir els diners dels donatius per la campanya de l’escola, però m’han portat amb cotxe i acompanyat per un monjo africà. No he notat res de dolent, però penso que no s’han de córrer riscos innecessaris.

El tancament de fronteres implica que em van cancel·lar el vol de tornada per final de maig. Estic en contacte amb l’ambaixada que, en coordinació amb la Unió Europea, ens informa amb eficiència de possibles solucions.

Una de les mesures del govern és que no hi poden haver més de 5 persones reunides. Per això, fem les pregàries i els àpats en 8 llocs diferents de la casa. A mi aquestes setmanes m’ha tocat una balconada amb força insectes voladors, sobretot a l’hora de Matines i de Completes (o sigui, quan és fosc). Però al mateix temps té una vista fenomenal (la foto que us poso) amb aquests dos mangos majestuosos sota dels quals a vegades algun monjo s’hi asseu per parlar o per meditar. Des d’aquesta balconada veiem sortir el sol, fer-se de nit, llamps i trons... tot el que vulgueu. Cada dia les Matines comencen que encara és de nit, i ho enllacem amb les Laudes i després la Missa, que acaba amb el sol ja força amunt.


dimecres, 6 de maig de 2020

Classes de música


Un dia, un dels monjos joves em va dir: - Tu saps música?
- ... sí.
- Me’n podries ensenyar?
Jo havia sentit que deien que ell tocava molt bé l’orgue (un teclat) i per això li vaig contestar:
- Home, trobem-nos primer i veurem.
El cas és que, tot i que acompanya els cants en les celebracions, no sabia llegir música. Ho feia tot d’oïda! Això té molt de mèrit. I el mateix un altre dels monjos joves.

Bé, vam començar una classe diària de lectura i de cant, i ràpidament s’hi van afegir altres monjos. El resultat és que ara fem dos grups que han començat pràcticament de zero. Amb tres setmanes, els qui han avançat més estan llegint en clau de sol i clau de fa, i fan cants a quatre veus. És fantàstic veure la motivació que tenen, i la facilitat amb què capten molts aspectes!

A banda d’això, vaig fent classes de teclat als dos monjos que acompanyen els cants perquè puguin llegir partitures. Són tots molt agraïts.

Els materials que fem servir són els que ja tenen, en anglès. A vegades fan cants en suahili, però no massa (el suahili tampoc no és la seva llengua pròpia, sinó que cada tribu té una llengua pròpia i aquí conviu gent de tribus molt diverses).

Després de molts anys de no haver ensenyat música, no m’hauria imaginat fer classes de llenguatge musical, cant i teclat. Però em va fer feliç quan els primers dies em van dir que portava la música a la sang.

A ells també els agrada molt i molt la música. La viuen. I sobretot, els dies de festa, acompanyen els cants amb tambors i altres instruments de percussió. Espero que l’aprenentatge d’aquests dies els ajudi a fer un pas endavant. Sovint acabem un cant a veus, i quedem meravellats tots plegats de com sona. Altres vegades no, i riem força. Alguns cops els suggereixo deixar aparcat per un altre dia algun cant que els costa més, i sempre m’insisteixen perquè hi tornem fins que els surti bé.

A algun cant que han après de nou hi hem posat tambors perquè un d’ells els toca de meravella i té una noció del ritme bestial. I aleshores tots en gaudim.

A la foto veieu un dels alumnes de teclat. Ens van fer la foto a la petita sagristia del monestir, perquè em va tocar presidir la Missa tota la setmana en anglès. Era un repte perquè no ho havia fet mai, però he sobreviscut.


divendres, 1 de maig de 2020

Viure al ritme de la natura


Al principi d’aquesta experiència africana, vaig pensar que seria bo buscar una persona sàvia que conegués el món africà i amb qui poder anar compartint les meves vivències. La vaig trobar, i està essent molt enriquidor.
El primer dia em va remarcar que els africans viuen al ritme de la natura. I penso que té raó. Però la tercera vegada que s'hi va referir vaig pensar que potser això significava que els occidentals no vivim al ritme de la natura.

Des d’un punt de vista occidental, amb criteris d’eficiència o rapidesa, fàcilment jutgem altres maneres de viure. O les interpretem malament.
Aquí treballen molt, us ho puc assegurar. Uns quants treballen la terra, i de manera molt dura. Però no els he vist en cap moment estressats.

I són flexibles. Quan una cosa no es pot fer un dia, es fa un altre. Si una cosa cal més que una altra, es fa abans. Però no es fan un problema de moltes situacions que penso que a Occident sí.

A les nostres latituds, em sap greu quan la gent viu tan estressada que no sé si és vida, o quan diuen que no troben temps per quedar amb els amics o amb persones que estimen. Quan ho pensen fer?

Cada dia veig la sortida del sol i la posta. No perquè m’ho proposi, sinó perquè estem en permanent contacte amb la natura.

La pregunta és inevitable: així, resulta que és possible viure treballant intensament, però al mateix temps relaxat i amb un bon esperit? Doncs em fa l’efecte que aquí és el que predomina.

Si aprenguéssim a tornar a viure al ritme de la natura, potser redescobriríem moltes coses que ens fan més éssers vius, en comunió amb tot el que existeix.





dimarts, 28 d’abril de 2020

Esperança de vida


Li pregunto a un monjo de la comunitat:
- Aquí Uganda quants anys sol viure la gent? Quina és l’esperança de vida?
- Depèn. Pot ser de 0 a 3 anys, o bé quan ets jove pots morir d’accident, o bé cap als 60 o 70 anys.

M’esperava que la resposta donaria l’edat màxima, però no que parlaria de nadons i de joves! En el cas dels accidents, no m’estranya gens. I en el cas dels més petits, també m’ho puc imaginar amb les condicions que molta gent viu.

Una altra cosa que em sorprenia era que, en preguntar l’edat, sovint em deien una xifra i al cap d’una mica afegien: “bé, aquests són els anys que faré el mes tal”. És a dir, que ja deien l’edat que tindrien quan farien l’aniversari, fos quan fos. Al cap d’uns dies, li vaig preguntar a un per què ho deien així.
- És una cosa bona per vosaltres fer-se gran? Esteu contents de fer anys?
I la resposta, sense dubtar, va ser que sí. A més, fer més anys volia dir que series més respectat, perquè als ancians se’ls respecta molt.

Quanta matèria per reflexionar! En lloc de convertir la joventut en un ideal per a tota la vida, aquí hi ha unes societats que valoren positivament fer-se gran i que miren els ancians com un pou de saviesa. Tota una lliçó.

dimecres, 22 d’abril de 2020

Fantàstic!!


Amics, amb poca estona es va arribar a la quantitat necessària per poder fer realitat els dos projectes que us presentava en la darrera entrada. Quina generositat!! És fantàstic!! Moltíssimes gràcies!!!

Amb missatges que m’envieu, constato que més enllà d’un projecte A o B hi ha ganes d’ajudar. I que veieu que és una aportació concreta que arribarà a bon port. Això m’ha animat a presentar-vos ja el projecte que tinc entre mans: d’aquesta manera els donatius que esteu fent hi poden anar destinats, i s’hi poden sumar altres donatius. No és la meva idea plantejar constantment accions d’aquestes. Com us vaig comentar l’altre dia, hi ha altres fronts de dimensions considerables, i convé pensar amb institucions.

Us explico el tema: el govern d’Uganda envia una llista de llibres de referència per a cada un dels oficis que aprenen els estudiants. En total, aproximadament 25 llibres per cada un dels estudis. Aquests llibres són la base dels exàmens nacionals que els alumnes hauran de passar per obtenir el certificat oficial. Doncs bé: d’aquesta llista de llibres, a l’escola en tenen poquíssims. Senzillament, per un tema econòmic.

Tant professors com alumnes m’han parlat de la necessitat de poder disposar d’alguns d’aquests llibres. Pensem que aquí l’escola internet és molt escàs, i per tant, els professors s’han de refiar de materials com aquests per preparar les classes.

Què estic fent? Reunions amb cada cap de departament perquè em diguin quins serien els llibres prioritaris. Ja els he dit que tots no és possible, perquè són molts diners. Però que compraríem els que poguéssim. Com a objectiu, em fixo 9 llibres per ofici (per tant, 90 llibres en total). Això per a ells ja seria un pas important (o serà).

Fins ara, incloent els dos primers projectes, he rebut missatges garantint 2.900 euros. Per arribar a realitzar aquest projecte dels llibres convindria arribar a 4.500 euros (seria la suma dels tres projectes). Per tant, ara faltarien 1.600 euros. Ja sé que potser caldran uns mesos, però queda dit. En qualsevol cas, amb els diners que hi hagi, comprarem els llibres que es pugui.

Moltíssimes gràcies als qui heu donat, i moltíssimes gràcies als qui no podeu donar però ho heu dit a persones que sí que poden! L’aportació d’uns i altres és d’un gran valor!!!

(Com en l’anterior entrada, qui hi estigui interessat, que m’enviï un comentari que no publicaré donant-me el seu correu si no el tinc, i aleshores ja parlarem de tot el que convingui)

dilluns, 20 d’abril de 2020

Un projecte amb molt de sentit


A Tororo, el monestir sosté una escola de Formació Professional per més de 200 nois i noies. Joves que lluiten per un futur digne. A l’escola els ensenyen un ofici: i això significa que el dia de demà, si s’hi esforcen molt, poden sobreviure més enllà de tenir un petit trosset de terra. Fusteria, metall, mecànica, sastreria, perruqueria, construcció, etc. Aquestes setmanes he pogut parlar amb professors i alumnes, i una de les coses que valoren més de l’escola és que els preparen bé per l’ofici que desenvoluparan.

La majoria d’alumnes hi viuen, perquè són de massa lluny com per desplaçar-se cada dia (per un tema econòmic). I el monestir beca cada any una part dels alumnes que no tindrien possibilitats d’accedir-hi. Què m’he trobat? Que una escola amb un projecte tan interessant no disposa d’aspectes que serien molt importants per al dia a dia de tots els qui en formen part. I m’agradaria que puguin millorar, perquè treballen bé.

A més, aquest projecte és clarament allò de donar la canya per pescar: s’està donant una formació ben feta perquè el dia de demà ells mateixos puguin espavilar-se i tirar endavant. No és això el que diem que s’hauria de fer amb els països pobres? Doncs aquí en tenim un exemple.

Hi ha projectes de gran envergadura (poder disposar de manera més estable de llum i aigua, o la reforma estructural d’algun espai) que demanaran contactar amb alguna institució. Però hi ha altres coses que les vull oferir a persones individuals, sense que ningú s’hi hagi de sentir obligat (per això ho dic simplement aquí). Perquè cadascú sap el que pot fer i el que no. Quan vaig venir a Àfrica, alguns em vau preguntar: com es pot ajudar? I us vaig dir que esperéssiu, perquè volia veure exactament les coses sobre el terreny i no precipitar-me. Però ara sí que puc començar a concretar coses, després d’haver-me informat amb detall. I és clar, puc garantir que són ajudes que arribaran i se’n farà un molt bon ús.

Us presento dos projectes:
- necessiten pissarres per fer classe. Així de senzill. El cost total són 301 euros.
- per seguretat de tots, una màquina tallagespa. És una zona de serps pels voltants. Tota l’escola són petits edificis baixos, i molts espais a l’aire lliure. Aquí plou molt, i la gespa creix molt ràpid. Fa un temps, a un alumne el va picar una serp en un d’aquests espais de l’escola i el van haver de portar a l’hospital. Si la gespa està tallada, les serps no gosen passejar-hi (perquè miren de passar desaparcebudes). La màquina val 736 euros (amb aranzels inclosos, perquè aquí aquesta maquinària és cara i si s’envia des d’Europa encara pitjor).

Puc donar detalls de tots els projectes, i evidentment garantir tot el que convingui. Qui em faci un missatge afirmatiu, no el publicaré i el parlem en privat. Per tant, el missatge hauria d’incloure un correu electrònic si no el tinc. Moltes gràcies ja des d’ara!

dimecres, 15 d’abril de 2020

Natura en estat pur


Feia dies que havia provat una mel boníssima per esmorzar, la més deliciosa que he tastat mai. L’acabava de recollir el monjo que es cuida de les abelles, un dels ancians de la comunitat. Li vaig mostrar interès, i em va dir que els ruscs eren allà mateix i que un dia me’ls ensenyaria.

Va arribar aquest dia. Ens trobem a l’entrada del monestir, ell amb un matxet de dimensions considerables. Li pregunto:
- Per què porta aquest matxet tan gran?
- Ah no! Per si trobem alguna serp. Anem!
- Perdó, com diu?
...
- Escolti, però si apareix alguna serp, què faig? Començo a córrer, em quedo quiet...?
- No, tranquil, no fan res si no se senten amenaçades.

Però ell amb el matxet. Sí, podeu riure imaginant la cara que jo devia fer.

Al cap d’una bona estona de caminar, vam arribar a la zona dels ruscs. Abans i després, em va ensenyar molts arbres que havien plantat feia anys i havien crescut molt. Us poso la foto del “bottle tree” que vam veure. A Uganda tenen arbres molt i molt bonics, i jo diria que més varietat que nosaltres.

La natura aquí és espectacular. Molt diferent de la imatge que a vegades tenim d’Àfrica (almenys de la que tenia jo fa uns anys).

I de tant en tant, amb sorpreses. Com la nit que feia una tempesta ben forta, i vaig saltar literalment del llit en sentir fortíssim un tro i un llamp a la vegada. Sovint plou amb ganes, i això fa que la vegetació creixi molt i ben frondosa. I ara estem en l’estació de pluges.

diumenge, 12 d’abril de 2020

Paraules sàvies

Aquí teniu una entrevista que us recomano. Encara que està feta en el context de la Quaresma, el tema és l’experiència que estem vivint com a societat amb el virus i com afrontar-ho tot plegat. En Toni, coneixedor de la Bíblia i de psicologia, és un home que creu i estima. No us ho perdeu:



dilluns, 6 d’abril de 2020

Pregària pasqual en temps de pandèmia


CRIST AHIR I AVUI
PRINCIPI I FI
ALFA I OMEGA
D’ELL SÓN ELS TEMPS I ELS SEGLES
A ELL LA GLÒRIA I EL PODER
PER TOTA L’ETERNITAT
AMÉN

Senyor de la Vida i de la Història, quan estiguem presos de les dificultats del present, feu-nos sentir germans de tots els qui han viscut abans nostre.

Quan ens descobrim petits, limitats i indefensos, obriu-nos el cor a aquells qui viuen sempre en la precarietat i la incertesa.

Quan enyorem la pregària i el pa compartit amb la comunitat de cristians, ompliu-nos d’un sentit de comunió profunda amb tots els qui arreu del món celebren la Pasqua.

En els temps d’excepcionalitat, ajudeu-nos a valorar més la vida quotidiana, les petites coses de cada dia.

En la globalització que es fa realitat de tantes maneres, feu-nos conscients que tots formem part de la mateixa família humana.

Amor que es contagia, ensenyeu-nos a encomanar el virus de la solidaritat, de l’empatia, i de l’esperança en el vostre Amor que no ens deixa mai.

Vida plena fins a vessar, en totes les adversitats sigueu el nostre Camí i el nostre Sentit.

AMÉN.

BONA PASQUA!!!



dimecres, 1 d’abril de 2020

Quants fills tens?


Fa uns dies vaig poder visitar poblats d’aquí la zona acompanyat per dos professionals del CBR (Community Based Rehabilitation). És un departament del “Benedictine Eye Hospital” dedicat a ajudar nens discapacitats o malalts i les seves famílies. Fan el seguiment de més de 1.000 nens amb tota mena de mals. Jo diria que la proporció de nens amb dificultats és superior a la del nostre país, molt probablement a conseqüència de la gran pobresa en què viuen i que condiciona tantes coses (alimentació, higiene, etc).

Vaig veure coses que no havia vist mai, em va fer molta impressió. Una nena (de fet, tenia 13 anys però semblava una criatura de 6 o 7 anys) que caminava com un animalet: les dues mans posades del revés li feien de potetes del davant, i els genolls eren les potetes del darrere. Té el que s’anomena artrogriposi. Fa anys li van aconseguir una cadira de rodes, i així va poder anar a escola i li van donar una dignitat. Ara s’ha trencat la cadira de rodes, i estan fent gestions per obtenir-ne una altra.

Una altra visita era un nen a qui van haver d’amputar les dues cames, i va néixer amb pocs dits i les mans totalment deformades. Li van aconseguir una cadira de rodes amb taula incorporada, i ha fet grans progressos a l’escola. Se’l veia molt content.

Un altre cas era una nena amb espina bífida. Van poder aconseguir que l’operessin, i ara estan donant eines a la família perquè l’ensenyin a caminar. Es dóna el cas que ja va tenir un germanet amb la mateixa història, i ara ja camina i va a escola.

Després vam veure una mare amb una criatura amb paràlisi cerebral. Vaig poder veure l’acompanyament que li fan a la mare i els consells que li donen com a professionals que li poden ser de gran ajuda.

I finalment vam veure un nen de 5 anys amb una panxa exageradament inflada. Es veu que té una malformació de naixement. El van operar, però necessitaria una altra operació de manera que li poguessin engrandir l’anus (només pot anar de ventre 1 cop a la setmana o cada dues setmanes). Fa anys que esperen poder-lo operar, però no ho fan perquè són pobres. Vaig preguntar quant costava tot plegat, i em van dir que 1.150.000 xílings ugandesos: és a dir, 275 euros. Això inclou l’operació, el transport fins a l’hospital i l’estada dels pares allà amb ell.

Vaig pensar i comprovar que aquesta gent fan una gran gran gran feina. Estan donant un futur a més de 1.000 criatures que, altrament, quedarien arraconades a casa. Es veu que algunes famílies, quan se’ls pregunta quants fills tenen, diuen (per exemple): “4 i un discapacitat”. És a dir, com si el discapacitat no comptés... com si fos una cosa a part. Altres famílies no ho fan així, és clar. Però veig que una part de la feina que fan en aquest departament no és només donar un futur a aquests nens, sinó també una dignitat. I vaig veure que les famílies ho valoraven molt veient-ne els resultats.

Són 4 professionals, i se solen desplaçar a aquests poblats amb moto per uns camins que sovint no semblen ni camins. Em va fer il·lusió veure que una de les motos que disposen els la va proporcionar Montserrat fa dos anys.

Quines desgràcies que hi ha i quanta pobresa... però quanta gent bona també que hi ha al món disposada a ajudar!!! Donem-ne gràcies.

diumenge, 29 de març de 2020

El sofriment d’uns i altres


Alguns de vosaltres teniu un familiar en situació de risc, altres teniu un familiar amb el virus i fins a l’hospital o a la residència sense que els pugueu anar a veure. N’hi ha que patiu amb raó perquè el confinament us suposarà unes pèrdues a nivell econòmic que fa basarda de pensar...

Em trobo que bastants em pregunteu què tal per Uganda. I aleshores us explico la situació tal com és. També uns quants m’heu dit que les coses es deuen veure diferents des de l’Àfrica. Home, segurament. Però això no treu que el sofriment no et deixa indiferent tant si és els dels uns per uns motius com el dels altres per unes altres raons.

S’estan donant situacions greus a Europa, difícils d’imaginar fa ben poc. Persones estimadíssimes pels de casa seva morint allunyades de la família i els amics.

Aquí les coses comencen a ser serioses. Els casos encara no abunden, però les mesures dràstiques que s’han hagut de prendre tenen conseqüències importants per la gent pobra (i aquí n’hi ha molta). Han prohibit els transports públics: anar de paquet en una moto o anar en unes furgonetes on la gent va molt atapeïda. Evidentment, això atura la propagació del virus. Però aquí poca gent disposa de vehicle propi, és massa car. I per tant, significa la impossibilitat de desplaçar-se enlloc des de molts poblats. Com s’ho faran per vendre el poc que tenen i així poder menjar? O per anar al metge segons on es trobin si no tenen cap mitjà? Així estan les coses per moltíssima gent que no compta amb transport privat. Esperem que la situació no s’allargui.

No vull preocupar, però tampoc donar una imatge bucòlica que no es correspongui amb el que viu la gent.

El sofriment és important tant si és dels de més a prop com dels de més lluny. Mai no ens pot ser indiferent. Per això: cuideu-vos molt. I penseu que d’aquí unes setmanes tot això del confinament s’haurà acabat... Una abraçada

dijous, 26 de març de 2020

Veïns


Quan va morir el meu pare, el mes passat, em va agradar molt veure els veïns del meu carrer al tanatori o al funeral. Alguns van venir expressament al tanatori, que estava a tres pobles de casa, i altres van venir l’endemà a l’enterrament. Un va venir tot i fer anys que ja no viu al mateix carrer.

A alguns feia anys que no els veia, i em va fer il·lusió. Tot i ser un poble actualment de 18.000 habitants, els veïns del meu carrer són els veïns de tota la vida.

Aquests dies, més enllà de les notícies sobre la manca d’empatia de persones que, per un instint de supervivència o d’egoisme, tenen conductes insolidàries, m’agradaria ressaltar els gestos de tantes persones que pensen en els altres. I tots sabem que n’hi ha! Veïns que donen un cop de mà, servidors públics en tants àmbits... i ens faltarien adjectius per lloar tantes persones del món sanitari. I molts que es queden a casa seguint el confinament amb rigor no només per ells mateixos, sinó també pensant en el bé de les persones grans o de més risc.

Un agraïment per tots ells!