En Bernat

Suposo que tots, excepte els lectors més joves, teniu present la Guerra de l’Iraq i totes les manifestacions del “No a la Guerra” que hi va haver aquell 2003. Potser alguns també recordareu que hi va haver una sèrie de persones que es van oferir per anar com a escuts humans a l’Iraq per protegir els civils en zones clau com hospitals o escoles. 

A Catalunya, va sobresortir el cas d’un noi de 19 anys que va ser el que va iniciar a casa nostra aquest moviment que s’estava gestant en altres països. Vaig llegir una entrevista que li van fer, i vaig quedar tan impactat que amb 19 anys fos capaç de jugar-se la vida literalment per defensar aquella gent, que vaig buscar-ne l’adreça. La vaig trobar, el vaig escriure i ens vam conèixer a Montserrat. Guardo un record meravellós de la seva estada a l’hostatgeria, i de com vam poder compartir la nostra visió del món.

Pocs dies abans de marxar a l’Àfrica, va tornar a fer una estada a l’hostatgeria per posar-nos al dia de les nostres vides. Ara ell és un pare de família, i psicòleg clínic. Va fundar una escola on preparen els psicòlegs que volen passar el PIR (com el MIR, però per psicòlegs). Vaig admirar la manera com viu la seva professió de psicòleg clínic, amb quina generositat atén els seus pacients (que no està renyida amb la professionalitat, només faltaria!). Però també em va agradar molt la naturalitat amb què parla dels seus dons i límits.

I vaig pensar que aquell noi de 19 anys que estava disposat a jugar-se la vida pels altres continuava essent el mateix en el seu viure de cada dia. 

Una vegada un noi em va dir que no hi havia gent bona en el món. Li vaig dir que ho veia diferent, perquè jo havia pogut conèixer MOLTA gent MOLT bona. Que hi són, i tant! En Bernat és un d’ells.