diumenge, 25 de novembre del 2018

Una frase que va sorprendre


Amb motiu del cap de setmana per a agnòstics, va sorprendre a algunes persones la frase que un dels assistents va dir per la tele: que "les religions són per distreure el poble" i que bàsicament ell marxava com havia vingut. Entenc que sorprengués així fora de context (alguns es preguntaven per què havia vingut, doncs), però en el context és diferent. Què més va dir i que no es veia en el reportatge de vídeo? (però sí en la notícia escrita). Ell deia que havia vingut a acompanyar la seva esposa, que ell té bona relació amb els monjos, que un servidor havia explicat les coses molt bé però que a ell això li ve de lluny, que havia estat educat en el nacionalcatolicisme i que hi ha en ell una arrel profunda de no creure. Vist el context, fins i tot és comprensible que no se senti creient!
A banda d'això, és bo de saber que no és el primer cop que ve a l'hostatgeria, i que ja té lloc guardat per tornar d'aquí uns mesos!

Alguns dels assistents em van dir per escrit o de paraula que, tot i sentir-se agnòstics, que no els toquin la Mare de Déu de Montserrat, a qui preguen a vegades. Algú també que parla amb algun familiar ja difunt.

Alguns altres també que, després de tot allò que havíem compartit, es plantejaven que potser no eren tan agnòstics com es pensaven. Altres sí que s'hi continuen sentint, és clar.

Un que es va autodefinir davant el grup com a més agnòstic que altres va ser justament el qui va fer una defensa aferrissada de l'Església que ens va sorprendre a tots.

I encara altres m'han anat escrivint aquests dies amb ganes de tornar, o amb inquietuds clarament espirituals. I tornaran a fer alguna visita o fins i tot recés.

Com vaig dir en algun mitjà de comunicació, penso que a vegades ni els creients són tan creients (dies abans em van contactar també força creients amb molts dubtes de fe), ni els agnòstics tan agnòstics. Amb excepcions, és clar.

I els qüestionaments que ens arribin per la nostra fe, acollim-los. Deixem-nos qüestionar. I que ens ajudin a anar més a fons en allò que mou la nostra vida.

PD: A la imatge, Karl Marx. Algú que va qüestionar la religió i tantes coses de manera interessant, tant si estàs d’acord amb el que deia com si no.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Pastoral online


Aquests dies he estat convidat a participar en una trobada amb joves universitaris i postuniversitaris a Anglaterra. Ho organitzava un moviment de laics benedictins xilens amb molta experiència. En primer lloc, caldria dir: “Salvant totes les distàncies...”. I és que el món anglès és molt diferent del nostre a nivell religiós. Aquí hi ha molts joves actius, i els serveis d’atenció religiosa a les universitats tenen desenes de joves que hi participen i s’hi impliquen. Per tant, no es tracta d’aplicar directament allò que viuen ells, però sí d’escoltar, d’agafar idees, de tenir material per a la reflexió.

Dit això, hi ha temes que són plantejables a tot arreu. I un dels que es plantegen ells i a mi també m’interessa és el de fer grup online. Hem compartit avantatges i desavantatges. Evidentment sempre és millor una trobada presencial. Però la mobilitat de la gent (i els estudis!) a vegades ho fan difícil. Com fer que persones que viuen en diferents països puguin continuar compartint la fe i la vida de tant en tant? Fa uns anys vaig fer alguna prova per Skype, i no en vaig quedar descontent. Però van ser coses molt puntuals.

Ara, després de la reflexió d’aquest cap de setmana, estic decidit a fer algun intent més endavant. Perquè joves que no es podrien trobar presencialment quasi mai, i es coneixen i tenen molt per compartir, puguin continuar fent camí i creixent junts.

En la meva presència a internet, de tant en tant em trobo amb persones que m’escriuen compartint coses d’ells sense conèixer-me personalment. A vegades no és fàcil saber com respondre de manera encertada sense conèixer la persona. Però és bonic que la gent et pugui contactar amb facilitat. Ara bé, en el cas de persones que ja es coneixen, l’avantatge de les noves tecnologies és claríssim i no el podem desaprofitar.

PD: Les fotos les vaig tirar ahir. Un paisatge esplèndid de la zona de Yorkshire.



divendres, 16 de novembre del 2018

Ni àngels ni bèsties


“L’home no és ni àngel ni bèstia. I qui fa l’àngel, fa la bèstia”. Encara fa pocs mesos, en una conversa amb el Lluís Duch (monjo de la comunitat, que va morir fa pocs dies) va sortir aquesta cita de Pascal. Era una de les seves preferides.

A mi m’agrada explicar-la amb la imatge de Superman. Quan l’ésser humà es pensa que és Superman, se sol clavar unes castanyes de campionat. Perquè la realitat sempre ens acaba fent tocar de peus a terra. Som éssers humans, amb totes les possibilitats però també limitacions que comporta.

I això ve de molt lluny. El relat d’uns primers éssers que no acceptaven la seva condició humana (Adam i Eva), uns homes que volen construir la torre de Babel per arribar al cel (on ells creien que habitava Déu) i per tant ser com aquell déu que ells imaginaven... i acaben barallats i sense entendre’s.

És l’ambigüitat humana de la qual també tan sovint parlava el Lluís Duch, des de la seva visió antropològica i també teològica. En el cap de setmana per a agnòstics, un dels assistents es va sentir incòmode amb el qüestionament d’un altre que m’havia preguntat sobre l’Església. Tota persona, tota institució, tota realitat humana està sotmesa a aquesta ambigüitat. I per tant, ha de ser qüestionable.

No som ni àngels ni bèsties. Som humans. I només des d’aquest reconeixement d’allò que som podrem construir quelcom interessant.
Jo penso que allò que som implica la nostra animalitat però també el nostre desig profund de divinitat (plenitud, eternitat, felicitat, infinit, digueu-ho com vulgueu) i l’empremta de divinitat que penso que tots també tenim!


dimarts, 6 de novembre del 2018

Visita d’una persona transsexual


(escrit amb el permís d’ell)

Fa uns mesos va venir a l’hostatgeria un senyor homosexual que em va compartir algun aspecte del seu itinerari. Li vaig dir que, més enllà del que ell ha viscut, veig que avui es parla molt de transsexuals, transgènere, intersex... i que vaig massa perdut perquè em falta formació sobre aquests temes. I que, si volem servir la gent i acollir-los de la millor manera, necessitem també conèixer algunes realitats per poder ajudar millor quan ens vinguin.

Al cap d’unes setmanes, em va escriure proposant-me de rebre un amic seu que és transsexual, que em vindria a compartir la seva experiència si em semblava bé. Li vaig dir que sí, i tant! I va venir.

Li agraeixo profundament la seva transparència en les explicacions, i que acollís bé els meus dubtes i les meves preguntes sobre tot el que havia viscut. Vaig intentar escoltar-lo amb molta atenció, posar-me a la seva pell i comprendre’l.

Vaig arribar a la conclusió que els éssers humans provem de classificar i compartimentar la realitat en uns àmbits determinats, però que la realitat humana a vegades (o sovint) és més complexa. I convé escoltar amb atenció.

Vaig veure que la societat (Església inclosa) a vegades ha tractat molt malament aquestes realitats. I que ens queda molt de camí per fer. Són persones que no ho tenen gens fàcil, i en general encara els ho posem més difícil del que ja pot ser la situació per si mateixa.

Ens ho creiem o no que tothom és fill estimat de Déu?