Final de curs

Aquesta setmana acabem el curs escolar, i els estudiants començaran en llocs molt diversos les pràctiques de l’ofici que han estudiat. Han estat setmanes intenses, amb moltes visites d’alumnes al despatx. Alguns venen per presentar la petició de rebre una ajuda del “Social Program”, i així poder iniciar un projecte que els doni ingressos en aquesta propera etapa. La conversa sempre val la pena: el seu futur, el context familiar… surten coses molt interessants. Altres venen per compartir abans de marxar de vacances. I a alguns els estic cridant jo per parlar dels seus problemes amb l’alcohol (darrerament hem tingut un grup que s’hi ha acostumat massa). La veritat és que fins i tot aquestes converses són maquíssimes. Ells entenen que se’ls vol ajudar, i ho viuen com un regal. Però de cor us dic que el regal més gran el rebo jo. Us podeu imaginar el privilegi de servir-los? 

I a partir de la setmana vinent, vacances. Em fa gràcia sentir aquesta paraula, perquè la llista de coses que m’agradaria fer aquests dos mesos (aquí són les vacances llargues de l’any) és tan extensa que serà impossible… però m’ho agafo “a l’africana”: faré el que pugui, i el que no pugui quedarà per més endavant. I no cal estressar-s’hi. M’agradaria prioritzar posar ordre en diversos aspectes, i visitar bastantes famílies en els poblats. Deixar-se acollir també és una manera d’estimar.

No tinc dubte que trobaré a faltar els alumnes. Però també tinc ganes que marxin, i així poder centrar-me en activitats que habitualment em resulta més difícil. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara toca canviar d’activitats.

Foto: he posat el vitrall de la Visitació de Taizé. I és que aquesta escena em suggereix el que he experimentat aquests dies: com una visita es pot convertir en una benedicció del Senyor pel qui visita i pel qui és visitat. 

Coetanis

Aquí l’Àfrica em fa impressió sempre que conec algú de la meva edat. Inevitablement penso en els contrastos entre les seves vides i la meva. Em va passar a Nairobi, amb en Vincent, el director del “St. Benedict Children Centre”. Crec recordar que té tres fills, i està desenvolupant una tasca meravellosa per ajudar els nens del carrer. I em va passar també amb en Jude, el pare d’en Conard: un home que ha de treballar moltíssim per poder tirar endavant la família, i des de fa anys amb el repte de tenir un fill amb dificultats importants. 

Els coetanis africans que m’he anat trobant sempre han tingut vides més difícils que la meva. També acostumo a adonar-me del gran valor que té la lluita que han hagut de dur a terme per construir un futur. I sí, tinc la sensació que amb tot el que he rebut hauria de fer molt més. No em desanima, m’és un estímul a intentar fer més. 

Foto: en Vincent al centre per a nens del carrer, als slums de Nairobi.

Concert a Nova York per Tororo

Aquest diumenge 26 de novembre, a les 19h, el pianista Albert Cano Smit farà un recital de piano a la Klavierhaus de Nova York en benefici dels projectes d’Uganda! Em fa molt i molt feliç que hagi tingut la iniciativa de fer un concert per a nosaltres. L’entrada serà gratuïta, taquilla inversa, o sigui que tothom pot donar el que li sembli. I tots el beneficis aniran a parar a l’escola de Primària “Saint Margaret” del poblat de Pomede. És l’escola vinculada a l’Orphan’s Club, i té moltes necessitats: una cuina, una tanca per a l’escola, i mil coses més. 

Si teniu un amic a Nova York, no dubteu a fer-li-ho saber! L’Albert és un antic escolà de 27 anys, i és un prodigi del piano (aquí en vaig parlar). 

Moltíssimes gràcies Albert!!! Que Déu et beneeixi.

Adreça:

Klavierhaus, 790

11th Avenue

New York

Repertori:

J.S. Bach - Prelude and Fugue in C Major, WTCI

J.S. Bach - Prelude and Fugue in G minor, WTCII

Fanny Mendelssohn - Melodie, Op. 4 No. 2 (1847)

C. Debussy - La plus que Lente

Fanny Mendelssohn: Über allen Gipfeln ist Ruh from Six Lieder, Op. 7 (1835), arr. Albert Cano Smit

Olivier Messiaen: “Le baiser de l’enfant Jésus” from Vingt regards sur l’enfant Jésus (1945)

Ludwig van Beethoven: Sonata No. 32 in C minor, Op. 111 (1821-1822)

Foto inicial: ©2020 Chris Lee

Se m’ha acabat el menjar

Ahir em va escriure un exalumne de l’escola, un que va entrar en el Social Program fa menys de mig any. Havia demostrat ser molt treballador i va obtenir uns bons resultats. Per això el vam ajudar a començar un projecte de tenir animals a casa, i així poder-se pagar els estudis següents.

Però al cap de poc de començar-lo, em va dir que el seu pare (mestre d’escola) li havia dit que anés ja a continuar els estudis (tot i no disposar de tots els diners de la quota). Em va semblar precipitat perquè són una família pobríssima, però confien que el fill gran (ell) pugui treballar aviat i així ajudar a pagar l’educació dels germans petits.

Doncs bé, ahir em va compartir amb vergonya que se li ha acabat el menjar, i no sap com arribar fins a Nadal. Que els preus allà on estudia són diferents del preu del menjar al poblat. No el podia pas deixar tirat (tot i que a principi d’any li va passar semblant). En aquest cas he estat més seriós, i li he dit que quan vingui de vacances ens hauríem de veure i analitzar la situació. Que va començar un projecte per pagar els estudis, i que va marxar tenint només una part dels diners. I que potser val més treballar un any per poder viure més tranquil i no haver d’estar amb l’aigua al coll contínuament. 

A l’hora de demanar-me menjar, al matí el preu era un i a la tarda s’havia doblat. Li he dit que no, i que havia de ser seriós. Que jo li donaria menjar simple, només perquè pogués passar el mes. Us ho dic així mateix, tal com ha anat, perquè sovint cal anar discernint qué fa falta realment i amb què algú potser s’aprofitaria de la situació. I això que és bon noi, eh? I no dubto que se li ha acabat el menjar.

No és fàcil a vegades trobar l’equilibri. No pots ser indiferent quan algú et diu que no té menjar. Però al mateix temps has d’intentar que aprengui a planificar abans d’embrancar-se en segons quina aventura. És un camí. I penso (o vull creure) que ha entès que li deia tot això amb estimació. 

No normalitzem

Els darrers temps he observat alguna actitud per part d’algun religiós que m’ha xocat. I això m’ha fet rumiar. Amb els mals exemples, hauríem de poder-nos mirar a nosaltres mateixos i revisar la nostra coherència. M’adono de la facilitat amb què els éssers humans ens podem enganyar a nosaltres mateixos, normalitzant coses de manera errònia.

La paraula “normalitzar” ve del “normalis” llatí. I té les connotacions de quelcom usual, comú, que per la seva reiteració pot acabar semblant natural, i que se’n pot arribar a fer una certa norma per la seva constància. El problema s’esdevé quan normalitzem accions o actituds que no són positives.

Sant Benet molt sàviament alerta els monjos de no dir “sant” a tot allò que ens agrada o que escollim. Es tracta de ser molt honestos amb nosaltres mateixos, i saber-nos dir si quelcom és bo o no, més enllà de si ens plau o no.

Crec que és un risc en totes les opcions de vida: deixar-nos portar per allò que ens abelleix, i arribar a justificar-nos normalitzant aspectes que no haurien de ser “norma”. I no cal que siguin grans coses, un es pot enganyar amb petites coses que no s’haurien de normalitzar.

Llibretes

Aquestes darreres setmanes hem tingut a Uganda en Marc, un noi que ha desenvolupat un projecte personal. Dintre d'aquest projecte, em va demanar què podria aportar a nivell material que fos útil als ugandesos. I li vaig suggerir llibretes per als estudiants.

D'entrada, nosaltres europeus no ens imaginem com d'importants poden arribar a ser les llibretes en una escola ugandesa. La majoria d'escoles no disposen de llibres de text, de manera que l'únic contingut que roman pels alumnes és el que apunten a la seva llibreta copiant el que el mestre escriu a la pissarra.

Per aquesta raó, els calen un bon número de llibretes cada any. I a vegades he vist com han expulsat nens d'una escola de Primària per no portar-ne. Però és que sovint la gent és tan pobra que no tenen diners ni per comprar llibretes!

Doncs bé, gràcies a la campanya que ha fet en Marc s'han pogut donar centenars de llibretes als nens d'una escola de Primària vinculada a l'Orphan's Club, i un miler de llibretes als alumnes de la nostra escola d'oficis. Ho han agraït molt.

Gràcies per aquest gest que de ben segur els ajudarà en els estudis aquest any vinent.

Foto: Pep Sentmartí 

El Jardí dels Arbres 2024

Per quart any, ofereixo la possibilitat d'una trobada mensual online per aprofundir alguns temes amb els lectors de La Font de Greccio. Aquest 2024 farem una reflexió sobre l'ésser humà des de diferents perspectives: psicològica, espiritual, antropològica... Hi haurà diversos ponents (a més d'una trobada específica amb un servidor):

- Jaume Duran: doctor en medicina, doctor en filosofia i teòleg

- Geraldo González: monjo brasiler

- M. Claustre Solé: religiosa, doctora en Sagrada Escriptura

- Toni Pou: monjo de Montserrat, doctor en teologia i psicòleg

- Bernat Carreras: psicòleg clínic

- Conxita Gómez: monja de Montserrat, química

Seran 10 sessions amb periodicitat mensual. Els dissabtes al matí, durant una hora. 

El cost són 15 euros per sessió (per tant, 150 euros a l'any) que aniran a parar als projectes solidaris d'Uganda. Els qui ja sou socis de "El gra de mostassa", només cal que pagueu 30 euros perquè ja esteu col·laborant amb els projectes.

Els qui hi estigueu interessats, digueu-m'ho i en parlem. Les places són limitades, perquè no m'interessa fer un grup excessivament gran.

La valoració del present

Aquesta d’avui és d’alguna manera la segona part d’aquesta entrada.

Al cap de poc de ser a Uganda, em va sorprendre que la gent es felicités per l’inici d’un nou mes: t’ho diuen, o t’envien imatges per whatsapp com a felicitació. Al principi em va xocar, i em va semblar exagerat haver de felicitar un nou mes. Nosaltres felicitem el nou any com una fita més en la nostra vida. Però un nou mes? Per què ho fan? Perquè, donades les condicions de vida en aquest país tan pobre, un nou mes és un regal que cal valorar i felicitar. 

Per la mateixa raó, sovint hi ha gent (inclosos joves) que comencen les seves pregàries donant gràcies per haver arribat vius al dia d’avui. Perquè no és tan evident. Nosaltres ho donem per sabut com si no tingués més valor. Però per ells, que viuen en una fragilitat tan gran i plena de riscos, un nou dia és un gran regal.

Aprendre a viure el present. Penso que en això els ugandesos ens donen una lliçó. 

No vols caldo?

A vegades la vida té ironies divertides. Jo soc dels qui els agrada planificar les coses amb temps, i sovint amb molt detall. No sé si és per formació o per caràcter, o per tot plegat. Però el contrast a l’Àfrica és brutal.

Aquí són capaços de canviar plans de manera del tot imprevista en un tres i no res. I no se’n fan més problema. En vaig parlar aquí, així com dels avantatges i desavantatges. 

Crec que m’he tornat més flexible, tot i que fins a cert punt (perquè penso que és bo planificar). I he anat buscant estratègies per sobreviure. Fa temps que elaboro una llista setmanal amb totes les tasques que m’agradaria resoldre durant la setmana. I cada dia decideixo les que penso que es podran fer. Però sempre pendent de cancel·lacions o canvis d’última hora. Aleshores, com que tinc la llista setmanal, puc rescatar en qualsevol moment una tasca que havia deixat per un altre dia i així aprofito el temps. 

A vegades me’n ric de mi mateix, perquè penso que és divertit que em trobi en un context de tanta improvisació. I em dic: “No vols caldo? Doncs dues tasses!”.

PD: He il·lustrat l’entrada amb escudella barrejada. Fa tres anys que no en menjo, i us asseguro que la de Montserrat era sublim! 

PD2: La paraula “caldo” (provinent del “calidus” llatí) m’evoca el temps en el qual em proposava parlar normativament al 1.000% i no deia ni un barbarisme. Aleshores l’IEC va decidir admetre, entre altres, “caldo” (a més de “brou”) i vaig decidir no ser tan estricte en el parlar. Penseu que deia “estupend” i coses per l’estil!

L'assassinat d'en Simon

Aquesta és una història complicada. I encara ara em desconcerta. Fa unes setmanes van matar a cops de matxet en Simon. És (o era) aquell catequista que em va fer beneir aquella noia que anava a parir, i que això va provocar que el nen es digui Sergi. 

Ell era amic d'una família amiga meva. I les vegades que ens havíem trobat sempre havia estat molt amable amb mi. Amb una visita de catalans fins i tot vam anar a casa seva, i vam plantar dos arbres plegats.  

Ja sé que sonarà surrealista, però us ho explico tal com va anar. Resulta que ell havia tret un dimoni d'una dona (ja us he avisat que sonaria surrealista), i aquesta dona va acabar deixant el marit. Aleshores ell sembla que va comprar una casa a la dona, i que hi convivia. I ell ja tenia dues dones més, una de les quals jo havia conegut.

Aquí la gent no es fa problema dels homes que tenen vàries dones, està com normalitzat. Però al marit de la dona no li va fer gens de gràcia. El va anar a matar, i uns dies després es va suïcidar. Em diuen que ara la dona és a la presó, per tant aquí hi ha coses que se m'escapen quan intento entendre-les.

Quan es va descobrir el cadàver d'en Simon, la gent enviava la foto del seu cos cobert de matxetades a través de whatsapp (tant persones que el coneixien com persones que no). La vaig esborrar de seguida. 

Li vaig preguntar a algú que el coneixia de prop si la gent l'havia culpat del fet que s'hagués embolicat amb aquella dona després de treure-li el dimoni. I em va dir que no.

Em sap molt greu una història tan tràgica. I hi ha molts elements que em costa d'entendre del tot. Que Déu els hagi perdonat a tots.