dimarts, 27 d’agost del 2019

Que la ciència pugui no vol dir que convingui


Els qui em coneixen saben que defenso la ciència i el treball dels científics des de molts punts de vista. Els avenços científics en tants camps són encoratjadors.

Però em pregunto si en algunes situacions humanes no hem divinitzat la ciència. Quan una persona està molt degradada físicament, la ciència permet fer encara moltes reparacions a la nostra màquina, anar-hi posant mil pedaços... M'agrada el plantejament d'intentar salvar tota vida en la mesura del possible. Però també em pregunto si, en certes situacions, val la pena allargar-ho si la qualitat de vida de la persona serà més que dubtosa.

Evidentment, aquí hi ha un tema fonamental: la voluntat del malalt. El sentit que hi pugui trobar. Vull dir que si un malalt creu que val la pena que li facin tota mena de virgueries per continuar en vida, més enllà de la qualitat de vida que pugui tenir després, aleshores em sembla perfectament respectable. Per això hi ha el testament vital o document de voluntats anticipades.

On anava jo amb el meu comentari és que a vegades em sembla que tenim com un xip incorporat segons el qual hem de permetre a la ciència fer tot el que pugui tècnicament, com si un altre tipus de plantejaments com els que he compartit no fossin també molt importants. Què us en sembla? Heu fet el vostre testament vital?

dimarts, 20 d’agost del 2019

Un clam per la llibertat


Des de fa un temps m'informo a través de la cadena "BBC World News", on hi ha multitud de reportatges sobre els llocs més diversos del món. D'una banda, t'adones que el món és molt més gran que el que a vegades pensem (per exemple Àfrica, on viuen tants milions de persones). Però al mateix temps, observant la realitat de tants països, també perceps elements comuns.

Un element comú seria el populisme, que en indrets ben distants va augmentant. També els fenòmens migratoris, amb els qui fugen de la guerra o la fam, o els qui senzillament busquen una vida millor. I un altre element és el d'un clam per la llibertat.

Penso que hi ha hagut una evolució en referència a segles anteriors. Malgrat que els drets humans no són respectats en molts països, va creixent la reivindicació de molts pobles per poder decidir què volen per al seu territori. Fa segles, un rei o un emperador decidia el futur del seu territori i qualsevol cosa que hi tingués a veure, fins i tot arribaven a decidir la religió dels seus habitants!

Els poders miren encara ara de controlar la situació. Van balancejant-se entre l'intent de reprimir les protestes (traient del mapa qualsevol opositor que pugui triomfar, o amb respostes policials contundents contra manifestants pacífics, etc) i l'opció pel diàleg intel·ligent amb els qui reivindiquen més drets. Solen optar pel diàleg quan veuen que no hi ha més remei, això també. Però ja és alguna cosa.

divendres, 9 d’agost del 2019

Revelacions extraordinàries


L'altre dia em referia a un objecte provinent de Fàtima, compartint amb vosaltres el que em suggeria.

Hi ha un fenomen en el qual no vaig entrar i vull fer-ho amb molt de respecte, i és el de les aparicions o revelacions extraordinàries en llocs com Lourdes, Fàtima, etc. Penso que és molt fàcil carregar-se tot això. Però sempre m'ha inspirat un gran respecte. Sobretot perquè quan t'hi endinses i en llegeixes coses, perceps que aquelles persones eren molt sinceres relatant el que havien experimentat.

És clar que al llarg de la història humana trobaríem gent que s'han inventat experiències totalment inexistents, o altres que s'han autosuggestionat d'una manera increïble. Jo mateix recordo un dia que una persona em va demanar que la beneís, i la seva reacció en rebre la benedicció fins i tot em va sobresaltar perquè no l'esperava. Ho dic amb un somriure.

Com saber si una experiència d'aquestes és autèntica? Jo no posaria l'accent en aquests fets extraordinaris. Ni per afirmar-los ni per negar-los. En canvi, sí que dono importància a una frase de l'Evangeli: "Pels seus fruits els coneixereu". Si la persona ha tingut una experiència interior autèntica, aleshores això crec que hauria de tenir algun tipus d'incidència positiva en la seva vida.

Això no significa que la persona es transformi de dalt a baix i arribi a ser perfecte. Perquè de perfecte només n'hi ha un, segons els creients: Déu. Però si d'aquesta experiència en surten obres d'amor, aleshores a mi em mereix tot el respecte del món.

I això em porta a pensar que, si algun dia hem fet alguna experiència interior autèntica, n'haurien de sortir obres bones.

PD: Em consta que una persona que entra en aquest espai té informació interessant sobre una d'aquestes experiències més conegudes. Estaria molt bé que ens en vulgués compartir alguna cosa aquí! Però si creu que no és el lloc, també ho entendré.

diumenge, 4 d’agost del 2019

El coração de Fatima


Quan ens van convidar al Centenari de Fàtima, em va sorprendre l'obsequi que ens van donar com a símbol de la commemoració: un cor amb un mirallet incorporat. Conec el sentit que hi volien donar en relació al cor de Maria, i em sembla molt bé. Però trobo especialment suggerent que et donin un objecte religiós que et convidi a mirar-te a tu mateix, en el més profund de tu mateix.

A vegades busquem veritats a fora de nosaltres mateixos. I en el més profund d'un mateix, allà on tot ésser humà sense excepció pot trobar aquest desig autèntic de pau i de bondat, allà és on se'ns convida a mirar. Com va dir Madeleine Delbrêl: "Si te'n vas a la fi del món, trobaràs la petjada de Déu. Si te'n vas al més profund de tu mateix, és Déu mateix qui trobaràs".

Alguns l'anomenaran Déu, altres ho faran d'altres maneres. Però aquesta Veritat crec que habita en l'interior de cada ésser humà. I que val la pena cercar-la.