dissabte, 30 d’abril del 2016

La història de la Mònica

Més d'una vegada m'he trobat amb algun jove que sosté que no hi ha gaires persones bones al món, a la qual cosa jo contesto que he tingut la sort de conèixer moltes persones bones! I que sí: que n'hi ha! Aquí en teniu un testimoni. Amb uns minuts ja us fareu una idea de la història, però potser us passarà com a mi, que l'acabareu veient tot. He tingut la sort de conèixer una persona que coneix la Mònica, i em confirma que és tan bona com apareix al vídeo. Aquí el teniu: En nom de l'amor

diumenge, 24 d’abril del 2016

La rutina en la pregària

Seguint la reflexió de l'altre dia, i partint del significat etimològic del mot "rutina" com a "marxa per un camí molt conegut", m'agradaria parlar de la rutina en la pregària. Algú es podria preguntar (i de fet, algun cop ens ho pregunten) si no es fa pesat dir tants Parenostres o repetir tant els salms. I la veritat és que no.

En primer lloc, mai no som exactament els mateixos a dins nostre. Cap dia no estem exactament igual. Ens han passat coses diverses, hem trobat persones o situacions diferents. No hi ha ni un sol dia repetit en la nostra vida. Per tant, cada pregària ressona d'una altra manera en funció de com estàs o què acabes de viure.

Però en segon lloc, a mi m'agrada de tant en tant donar un to diferent a algunes pregàries. Algun dia no, perquè estàs cansat i et deixes dur simplement per allò que està establert. Però alguns dies dediques aquella pregària, o aquell Parenostre, a alguna persona determinada o a un grup concret de gent. Els fas presents. Em diverteix especialment fer presents persones que no ho dirien mai.

Altres vegades, et fixes en imatges de Déu relatives a un tema. O en valors que et transmeten els salms. Ho dic tan sols com a exemples que et fan viure aquella pregària d'una manera creativa. I aleshores aquell camí tan conegut perquè l'has fet moltes vegades pren un altre color, i n'observes detalls que altres vegades t'havien passat potser més desapercebuts.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Rutina

És una paraula que té mala premsa: en els nostres dies, es parla de com trencar la rutina, de com fer-ho per no caure en la rutina... Com si fos quelcom per ser evitat, o un mal senyal si s'esdevé en les nostres vides.

Anem a l'origen de la paraula. Ve del francès "routine". I d'on ve "routine"? Si ens traslladem al francès antic, el mot original és "rote" i significa "camí obert enmig d'un bosc o d'una zona de matolls". Aquest mot va evolucionar al francès modern com a "route" ("camí" o "carretera"). Per tant, en principi una ruta és quelcom que traça l'ésser humà per anar d'un lloc a un altre.

I com es passa de la ruta a la rutina? Doncs bé, la rutina és una "marxa per un camí ja molt conegut". La ruta pot ser imaginada o recorreguda per primera vegada. En canvi, la rutina implica que aquella ruta ja s'ha recorregut moltes vegades. I això em sembla molt interessant.

En la vida de cada dia, tots tenim rutines. I em semblen excel·lents! Penso en les rutines que tinc, i n'hi ha des d'aspectes d'higiene a espais fixos de cada dia que t'ajuden a donar una estabilitat a tot allò que fas durant el dia. Et permeten no haver de reflexionar a cada segon o minut sobre tot el que faràs, especialment sobre gestos ben simples. I pots destinar més atenció a aspectes que probablement sí que requereixen més atenció i capacitat reflexiva.

També és cert que cap dia no és idèntic, perquè cap dia no estem igual i ens passen coses diverses. I, almenys en el meu cas, molt sovint les jornades són tan plenes de variabilitat en funció de les tasques, que no va gens malament que hi hagi un esquelet que sigui estable i unes activitats que puguin ser realitzades de la mateixa manera.

I penso que tot això que he escrit és perfectament compatible (i complementari!) amb el que vaig dir temps enrere sobre les vacances: http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2015/07/vacances.html


dissabte, 9 d’abril del 2016

Pie Jesu, de Fauré

Hi ha músiques sublims, que no et canses d'escoltar. I no només no te'n canses, sinó que t'agrada sentir-ne diferents interpretacions. Perquè cada artista les recrea d'alguna manera en interpretar-les. El cantant les fa seves i els dóna un color particular, únic.

El Pie Jesu, de Fauré (dins del seu Requiem, també ben bonic) és una d'aquestes peces per mi. I ja fa temps vaig trobar-ne una interpretació que em captiva: la de la soprano eslovaca Lucia Popp, a qui la malaltia es va endur massa jove.

No és un cant per escoltar amb presses, sinó per contemplar.

I avui em ve de gust compartir-lo.