Sobre la humilitat i els talents

El deixeble preguntà:

- L'altre dia em van preguntar com anava d'humilitat perquè vaig compartir els meus èxits. És dolent explicar-los?

I el mestre respongué:

- Bé, pot ser més apropiat o menys en funció del context. Però l'important és com vius aquests èxits. Reconèixer els propis talents o allò que hem fet bé no és pas dolent. Però sempre tenint present que tot és do, fins i tot la capacitat d'esforçar-nos també és un regal. Tot ho hem rebut. Convé no oblidar-ho, i estar-ne sempre agraïts!

I el deixeble continuà:

- Però el fet d'explicar-los pot ser interpretat com una forma d'orgull...

I el mestre conclogué amb una imatge:

- Fa anys vaig llegir que els arbres més carregats de fruits s'abaixen pel pes dels seus fruits. I que en canvi, els arbres que no tenen cap fruit per oferir es mantenen tibats i altius. Em sembla una imatge suggerent. Aquell que té molts talents potser no necessita tant que tothom ho sàpiga. En canvi, el qui necessita compartir-ho potser és perquè se sent mancat d'un reconeixement o de quelcom que l'altre no necessita, no? Com ho veus? I no és qüestió de jutjar, tan sols de comprendre per què tenim unes actituds o unes altres. 

Un dels millors

Ens vam conèixer a la zona de Tororo fa unes setmanes. Quan m’explicava qui era, va oferir diversos detalls per fer-me saber que des de petit havia estat un dels millors (i el millor en alguns casos) a tot arreu on havia anat. El segon dia que ens vam trobar va insistir en el tema, i espontàniament (i potser erròniament) em va sortir preguntar-li:

- I com portes la humilitat?

Va quedar molt parat de la pregunta, i respon:

- Bé, amb la gràcia de Déu…

Jo, volent arreglar la situació (però de fet encara vaig reblar més el clau):

- No, t’ho dic perquè si ets un dels millors a tot arreu i tens tants de talents, entenc que el teu principal repte deu ser el de la humilitat, no?

No va saber què dir, i vaig intentar canviar de tema ràpidament.

"Justícia i Pau" a Uganda

Gràcies a un dels Pares Blancs que hi treballa com a voluntari, avui amb en Thomas hem pogut visitar aquest centre de Justícia i Pau a Kampala. És un projecte intercongregacional de 7 congregacions religioses diferents, i el director és un laic. 

Tinc un bon record de les activitats de Justícia i Pau de Malgrat, portades per en Quim Duran i en Jordi Bayarri. Una bona eina per sensibilitzar. Aquí Uganda fan sensibilització i també molta acció a causa del context en què es troben.

Ells destaquen tres àmbits principals en la seva acció:

Treball en assentaments de refugiats provinents de Sudan del Sud al nord d’Uganda. Formen els líders de les comunitats perquè siguin constructors de pau. Sovint hi ha conflictes que ja provenen del país d’origen, o a vegades amb la població d’acollida o entre els refugiats mateixos per poder accedir a béns diversos.

Estudi sobre el tràfic de persones. Ajuda d’advocats i assistencial. És un tema controvertit. Tant en això com en relació als refugiats, miren d’empoderar especialment joves i dones perquè construeixin el seu futur. 

Sensibilització sobre el medi ambient anant sobretot a escoles, i accions concretes per incidir en temes mediambientals. Ells destaquen, tant en aquest àmbit com els altres, que més enllà de fer una tasca assistencial volen crear consciència en els ciutadans sobre els problemes que hi ha, que es preguntin per les causes d’allò que s’esdevé. 

Informe mèdic en els comentaris.

En la mort del G. Pere Damià

A vegades hi ha monjos que no són gens coneguts a fora, però que a nivell intern de la comunitat alegren els qui tenen el voltant i fan la vida molt més agradable. És el cas del G. Pere Damià, que ens va deixar fa unes setmanes. 

Era un monjo que feia broma amb facilitat, i els qui em coneixeu ja podeu imaginar que això m’agradava. Ens punxàvem cada dia, jo el provocava i ell intentava picar-me amb el bastó. Val a dir que tenia punteria, però un servidor calculava la distància necessària perquè no hi arribés. 

En morir, un escolà de quan jo era Prefecte em va escriure recordant que l’anomenaven entre ells el “Pare Cacauet” per motius que podeu deduir. Una vegada li vaig dir: “saps com et diuen els escolans?”. “Com?”, amb un somriure. “El Pare Cacauet”. I no se li va acudir res més, al cap d’uns dies, que donar-me una bossa plena de cacauets per als escolans.

Al final de l’estudi del vespre, vaig dir als escolans que li havia dit al “Pare Cacauet” que l’anomenaven així. No s’ho podien creure. “L’hi has dit??!!!”. I encara van al·lucinar més quan vaig treure la bossa plena de cacauets de part d’ell, que es va acabar ràpid. Aleshores van tenir l’acudit que a partir d’aquell moment li dirien el “Pare PlayStation”, a veure si queia una PlayStation.

Només recordo una vegada que es va posar especialment seriós amb mi. Va ser quan va saber que volia anar a l’Àfrica. Ell coneixia aquest món a través d’uns nebots seus que havien estat uns anys a Rwanda per tasques sanitàries. Em va encoratjar en aquesta tasca.

Pere Damià, descansa en Pau. I que es preparin al Cel si hi arribes amb el bastó. Espero que allà puguis menjar xocolata desfeta cada dia.

Informació mèdica: en els comentaris.

La història d’en Thomas

Fa uns dies us vaig parlar per primera vegada d’en Thomas. El vaig conèixer a Tororo, quan despatxava tot el dia i els set dies de la setmana en una botiga de productes de primera necessitat. No cobrava cap sou, però li subministraven el menjar i un matalàs a la rebotiga (i de fet, ja li feien un favor perquè ell no tenia res de res). Venia d’una família pobríssima. Perquè us feu una idea, va fer tota la Primària descalç perquè no tenia diners per comprar unes sabates. Després va estudiar tota la Secundària fins acabar Batxillerat.

Com a molts de vosaltres, em va impactar el seu continu somriure. I un dia li vaig preguntar si tenia cap somni. De seguida va contestar: “Estudiar comptabilitat”. Vam fer un pla per deixar-li diners per a un projecte, i que així pogués anar-se guanyant els diners per estudiar. 

Però un amic el va trucar des de Mbarara (molt lluny de Tororo) oferint-li una molt bona feina en una empresa de comerç online. El vaig ajudar a anar-hi, però allà tot va resultar ser una estafa. L’empresa li demanava molts diners amb l’excusa de diferents requeriments, i a més havia d’enganyar dos joves més com el seu amic havia fet amb ell. Tots dos vam veure clar que no s’havia d’entrar en aquell joc.

I aleshores ell mateix va proposar obrir una botiga de teles per a la confecció de roba. Li va semblar que allà podria fer negoci, i el vam ajudar a començar el projecte. Ha tingut alguns reptes importants, com per exemple que li han entrat a robar dues vegades. Però és emprenedor i treballador de mena. Actualment una família del Penedès està doblant tot allò que estalvia (moltes gràcies!!!) de cara als futurs estudis.

Algú, després de llegir l’explicació de l’altre dia, va dir que era el meu deixeble. I sí, ho vivim així. Però sense renunciar al paper de mestre (i pare) li dic que jo soc deixeble de la seva bondat com a persona. Tots podem aprendre de tots.

En els comentaris, a sota, us actualitzo el meu estat de salut per als qui ho voleu seguir.

I va ser un error

En l’última entrada, en Joan va respondre: “el Sergi crec que ha volgut integrar-se 100% amb la comunitat d’allà, fent i patint les mateixes limitacions que ells”. Bé, el que jo volia evitar era fer servir un privilegi que tinc com a europeu: agafo un avió, i m’opero a Catalunya com si res. Per això vaig buscar la sanitat de més qualitat que vaig trobar a Uganda. 

I després de tot plegat, ara veig que em vaig equivocar. Això em va generar frustració, perquè m’adono que en alguns aspectes no puc ser com ells. És un tema de prioritats. Si jo no estic bé, no puc dur a terme la missió que tinc encomanada. Per tant, el primordial és estar bé de salut. Altrament, posaria en risc tot el meu treball aquí. I si això significa que m’he d’anar a operar a Europa, doncs hi vaig i després torno curat.

Aquesta ha estat la conclusió a la qual he arribat aquests dies. Entenc, per comentaris que he rebut, que això és una evidència per a molts de vosaltres. Per a mi no ha estat tan fàcil, i només l’experiència m’ho ha fet acceptar. I és que em sembla que vivim en un món tan injust, que em sap greu fer servir els privilegis que tinc per haver nascut a Europa. Però en algun cas, justament pensant en la missió, s’ha de fer. 

Ara mateix no crec que faci falta. Explico els detalls mèdics per als qui us interessi en un comentari a sota, en aquesta mateixa entrada. Gràcies a tots per les pregàries i l’interès. De tot cor.

La comunió en la fragilitat

Fa molts anys vaig aprendre aquest concepte del P. Miquel Estradé (i en vaig parlar a Oikía). Ell presentava el fet de compartir mútuament les pròpies fragilitats com quelcom positiu. Penso que cal encertar el context, i que per exemple enmig d’un acompanyament cal discernir bé quan és oportú compartir-la o no si ets l’acompanyant (sempre pensant en el bé de l’altre). 

Però l’experiència d’aquests dies m’hi ha fet pensar. A vegades m’he trobat amb gent que m’idealitza, com si jo hagués fet un treball espiritual i personal que ja res no m’afectés massa. Home, no us negaré que al cap dels anys sí que hi ha un increment de coneixement d’un mateix i una maduració a diversos nivells. Però estem fets de fang, com us vaig comentar amb to de broma parlant dels homes i els constipats (i jo un d’ells). 

Quan no tinc salut, quedo totalment inservible. I no em fa res que els altres ho sàpiguen. No soc fort. 

A vegades penso que, quan tantes persones s’han sentit compreses per mi en la seva fragilitat és perquè un servidor també he aprofundit en la pròpia i per això puc fer-me càrrec de la dels altres. Tots som fets de fang, i això es tradueix en diferents tipus de fragilitat. Conèixer-la i acceptar-la ja és un primer pas. 

De tant en tant, a La Font de Greccio he escrit històries d’un mestre i un deixeble. Tots som mestres i tots som deixebles. Tots hem après coses i tots estem en camí. Donem-ne gràcies a Déu.

Per què incertesa?

Soc conscient que l'altre dia no vaig explicar prou quina era la situació, sinó més aviat com l'estava vivint.

Fa quatre dies l'uròleg em va enviar a fer anàlisi de sang. Vam anar a l'hospital més proper d'on ens allotgem, un dels més prestigiosos d'Uganda. Ens diuen: "Torneu d'aquí dues hores a recollir els resultats". Al cap de dues hores, en Thomas hi va anar i li van dir que havien perdut la mostra de sang.  Us ho dic només a tall d'exemple. Imagineu-vos que des del dia de l'operació s'han anat succeint despropòsits, l'un darrere l'altre. Això m'ha generat estrès i preocupació. 

El problema principal no són les morenes. Cert que m'han portat molt més dolor del que m'havien dit amb aquest tractament de làser, però entenc que és un procés i que s'ha de passar durant unes setmanes. 

El que em preocupa és la sonda urinària que em van posar, i que ha presentat complicacions des del principi. I incertesa, que es pot resoldre en el marge d'uns dies, setmanes o mesos. No entro en detalls, per tant deixeu-ho córrer. Però simplement perquè us en pugueu fer una idea.

Tot i estar en un moment baix, calia passar a l'acció. No em puc permetre posar en risc la missió que tinc. Em vaig posar en contacte d'una banda amb el metge americà que fa un seguiment de la meva salut (algun dia us hauré de parlar d'ell). I amb un uròleg català que em mereix molta confiança: el Dr Salvador Esquena. Ell farà un seguiment del tema en contacte amb mi i amb l'uròleg ugandès. 

Òbviament que em preocupa la meva salut, però sobretot perquè si jo no estic bé no puc ajudar altra gent. I ara mateix un bon número de gent depèn del que jo pugui fer. Sento responsabilitat. Per tant, faré el que convingui assessorat per en Salvador. És inevitable estar unes setmanes fora de joc de l'activitat habitual.

Però pas a pas. 

Gràcies pel vostre interès i pregàries. De tot cor. 

Que sigui

(continua)

Dies de prova. Dolor. Preocupació. Incomprensió del que passa. Incertesa.

Estic a la casa dels Missionaries of Africa (antics “Pares Blancs”) a Kampala. N’hi ha per dies. Sondat i amb medicaments. 

Necessitaré setmanes per recuperar-me físicament, també psicològicament. Sé que alguns heu passat coses més greus, i tant. Però em sembla que és bo compartir com em sento, sense maquillatge (no soc Superman).

En la pregària, li dic a Jesús que és la meva vida i que l’estimo. I li dic a Déu que, si de debò em vol per tot el que vaig entendre, que ho arregli. Que sigui el que hagi de ser.

 

“MAY IT BE” (“QUE SIGUI”), d’Enya.

Que l’estrella del capvespre brilli damunt teu

Que quan caigui la foscor el teu cor sigui veritable

Camines una travessa solitària. Oh, que lluny estàs de casa!

La foscor ha arribat. Creu i trobaràs el camí.

La foscor ha caigut. Una promesa viu ara dins teu.

Que la crida de l’ombra s’allunyi volant

Que la teva ruta continuï per il·luminar el dia

Quan s’ha superat la nit, pots alçar-te per trobar el sol.

La foscor ha arribat. Creu i trobaràs el camí.

La foscor ha caigut. Una promesa viu ara dins teu.

Una promesa viu ara dins teu.

Començo l'any a l'hospital

Als qui seguiu la meva evolució: després del meu missatge positiu de l'altre dia en els comentaris, amb un to realista però volgudament optimista, la veritat és que aquests dos dies han estat un calvari. He tingut molt dolor, tot i els calmants. I un vespre es van passar amb la dosi de calmants (perquè no tenien la dosi normal) i em vaig despertar ben drogat. Em vaig espantar molt, perquè no sabia què estava passant i tenia dificultats per parlar i per moure'm amb normalitat. Ara vaig millorant de mica en mica, i segurament demà deixaré l'hospital per continuar l'evolució en una casa d'una congregació aquí Kampala. He de continuar sondat unes setmanes.

Aquests dies està amb mi 24 hores un noi que em considera el seu pare. La seva generositat m'admira. La primera nit no va voler dormir de cap manera en el llit supletori per si em calia la seva ajuda. Ja li vaig dir que, encara que dormís, ja el cridaria si el necessitava, però es va passar tota la nit vetllant-me assegut en una cadira. Sé que m'està molt agraït per com l'he ajudat, però aquests dies s'han canviat els papers i ara soc jo qui li diu gràcies per tanta bondat. A la foto el podeu veure, es diu Thomas. Si li dieu alguna cosa als comentaris, li traduiré.