dijous, 21 de setembre del 2017

El sistema menys dolent


Recordo que en una visita del President Maragall a la comunitat li vaig plantejar la meva incomoditat amb com funcionava a vegades la política. Concretament li vaig dir que, fins i tot a nivell municipal, a vegades es veia com un dels partits es portava molt diferent en funció de si estava al govern o a l'oposició. I que recordava un cas d'un partit que anava en contra de tot fins que va fer un pacte i va entrar al govern municipal: aleshores tot es va convertir en vots a favor. Ho vaig trobar de poca honestedat. Si un pensa en el bé del poble al qual serveix, per què moure's per purs interessos de partit?

Sense negar-me el que deia, em va respondre citant Winston Churchill que la democràcia era el sistema menys dolent que havíem trobat. I em va defensar aquests rols diferents que hi ha en aquest sistema, en funció de si un és govern o oposició. El paper del govern com a responsable de tirar les coses endavant, i el de l'oposició de qüestionar allò que fa el govern. Ara simplifico, per tant disculpeu. Però em va semblar honest en la seva resposta.

I penso que té raó. La democràcia no garanteix que allò que decideixi la majoria sigui correcte. Una majoria podria votar un disbarat, és clar, això és innegable (també una minoria podria votar un disbarat, això també és evident). Però la democràcia és el sistema menys dolent que com a societats hem trobat. Perquè confiem en un cert sentit comú general.

I per tant, endavant amb la democràcia!! Que el poble sigui escoltat de veritat.

divendres, 15 de setembre del 2017

Un esperó


Quan de petit ens van explicar a classe el significat de la paraula "esperó" ja el vaig trobar d'allò més interessant. Aquell objecte tan concret s'havia utilitzat amb el pas del temps com a imatge per definir altres situacions.

La paraula original és antiga, i es refereix a la peça de metall que el genet porta al taló i que serveix per estimular el cavall i fer-lo anar en una direcció o en una altra. Després, s'ha parlat també d'esperó referit a altres objectes que comparteixen alguna forma amb l'esperó pels cavalls. Però el que em sembla interessant és l'ús del mot referit a situacions de la vida.

L'esperó és quelcom incòmode, que punxa. No ha de fer sang, però sí provocar una certa incomoditat. I al mateix temps és útil, ensenya una direcció, empeny a anar cap endavant.

És el que estic experimentant aquests dies de retorn de l'Àfrica. Com podeu suposar, després d'unes setmanes en un lloc tan absolutament diferent i amb tants contrastos, les realitats de pobresa i necessitat que ara conec de primera mà són com un esperó que em punxa. Però també m'estimula cap endavant.

dimarts, 5 de setembre del 2017

Els Mzungus tornen a casa


Demà ja marxem del monestir i anem cap a l'aeroport. I comptem arribar a Barcelona el dia 7. Tornem a casa.

Els Mzungus som nosaltres. Així (però pronunciat "Muzungus") és com anomenen els homes blancs. Hem estat en zones del país on no hem vist quasi cap blanc tots aquests dies, i hem constatat que veure'n per ells era una cosa força exòtica. Quan passàvem amb la furgoneta per diferents llocs, els nens que hi havia pels camins sovint cridaven saludant i alegres: "Mzungus! Mzungus!".

Hem tingut la consciència de ser Mzungus, de ser singulars en un món molt diferent del nostre a molts nivells. La veritat és que a tot arreu ens han acollit molt i molt bé. Ens han explicat la vida que fan, els problemes que hi ha, hem compartit celebracions al seu estil, hem pogut visitar llocs ben bonics (com el de la foto inicial, a Sipi Falls).

Els nois han escrit una llarga reflexió cada un sobre aquesta experiència. Un d'ells parla d'un "viatge de consciència", experiència compartida per tots. A Catalunya han sentit multitud de vegades coses com "valora el que tens", etc. Però quan s'ha vist personalment com és el dia a dia de gent que viu amb tan poques coses, aleshores això esdevé una vivència forta.

Venia amb un grapat de somnis, i aquí tot han estat portes ben obertes i il·lusió per tirar-los endavant. Posem-ho en mans de Déu, que és Provident.

Vam arribar amb la consciència que tots som germans. Però el dia a dia ens ha fet veure que també hi ha diferències importants. Provenim de dues cultures molt diverses. M'ha agradat molt comprovar que les reflexions dels nois no han estat gens simplistes: no qualifiquen la realitat de blanc o negre, sinó que hi veuen molts matisos (en la relació que tenim i tenen ells amb la natura, en els rols familiars, en la manera de viure la religió, en les expectatives per la vida, en la relació o no entre pobresa i felicitat, en la importància de la col·lectivitat vs. l'individu, en els aspectes positius i negatius de les tribus...).

Acabo el relat d'aquests dies amb una foto de l'entrada al monestir. És un camí que em transmet Pau. Aquesta Pau que el monestir comunica a tanta gent a través dels seus variats projectes.

A aquest país li queda molta feina per fer. I als nostres països occidentals, prendre més consciència de la realitat d'aquests països que tenen la seva pròpia personalitat i és bo que així sigui. Però que, al mateix temps, són germans nostres.

Gràcies als que heu anat seguint les reflexions que he compartit durant aquests dies. I records a tots!


divendres, 1 de setembre del 2017

Sister Rosann


Aquests dies hem pogut fer una visita a les monges benedictines de Jinja i conèixer Sister Rosann. És la superiora actualment, i prové d'Estats Units. Ha estat interessant poder-li fer preguntes sobre el país que estem visitant perquè és una persona molt compromesa però al mateix temps s'ho mira des d'una perspectiva occidental com nosaltres. Ens ha servit per tenir un altre punt de vista.

Aquestes monges porten un centre de salut que atén 200 persones cada dia, i una escola per 600 criatures. Viuen en una zona molt pobra, i m'han semblat molt implicades socialment.

Durant la conversa que hem tingut, li he preguntat si no trobava a faltar els Estats Units. I m'ha contestat que sí, que és clar. Però que viu el fet de ser missionera com un privilegi. Ha explicat que per ella és un honor i un privilegi poder ajudar els altres d'aquesta manera, que a Jinja poden veure els fruits del seu treball al centre de salut i a l'escola, i que això és un goig molt gran.

Ella era monja als Estats Units. Va anar un mes a Tanzània, i després se'n va tornar. Però quan aquella comunitat de Tanzània va haver d'escollir superiora, la van triar a ella. Ara fa 10 anys que és a l'Àfrica.

Em fa impressió veure persones que ho han deixat tot TOT per poder-se donar als altres d'aquesta manera. I que visquin com un privilegi poder entregar la vida generosament. Quina autenticitat!

No sóc dels qui pensen que els missioners tenen més mèrit que altres persones que hi ha a Catalunya. Certament Sister Rosann m'ha fet impressió, però penso que a tot arreu fa falta gent compromesa i que a Catalunya també hi ha molta feina per fer!

Una anècdota final: durant la conversa, Sister Rosann ha dit que havia vist fotos de Montserrat perquè s'hi va organitzar fa uns anys el congrés internacional de joves d'escoles benedictines. Ha dit que a aquest congrés hi va assistir un grupet de la seva escola de Tanzània, i que els va ser una experiència fantàstica. Aquesta coincidència ha estat una sorpresa molt agradable, perquè hi vam tenir molta feina. Ha estat bonic!


dimecres, 30 d’agost del 2017

Descobridors de les fonts del Nil


Fa uns dies un monjo ugandès ens va dir que als llibres d'Història de les escoles d'Uganda hi figura l'explorador anglès John Hanning Speke (a la foto) com a descobridor de les fonts del Nil. I ho deia amb sentit de l'humor, afirmant que no hi ha dret perquè abans que hi arribés ell al segle XIX, ja hi havia població autòctona que hi vivia de feia molts anys. Per tant, no va ser-ne el descobridor.

Ahir vam visitar les fonts del Nil, i vam navegar des del Nil fins al Llac Victòria, baixant de la barca a un illot on es veia el punt on s'ajunten les aigües del Llac Victòria amb les del Nil. Era d'aquestes barques baixes i allargades, on podries tocar l'aigua amb els dits. No em va fer massa gràcia en veure un rèptil entrant a l'aigua que venia a ser un llangardaix gegant i força més petit que un cocodril. Però en fi, va anar tot bé i va ser fantàstic.


El guia a la barca va explicar molt bé el "descobriment": va dir que el primer home blanc en arribar-hi va ser John Hanning Speke, però que feia molts anys que allà hi havia habitants.

Hem escrit la Història els blancs, els occidentals. Cal tornar-la a escriure amb la veu d'aquells que van ser silenciats o com a mínim ignorats. Ens hem cregut el centre del món, i hem tractat els altres pobles com si fossin inferiors. I humilment davant els pobles africans (i tants altres pobles del món) els hem de reconèixer que ens vam equivocar.

Dit això, val la pena dir que Speke va ser un explorador interessant. Però no el primer humà en explorar aquells territoris.

dilluns, 28 d’agost del 2017

La Margaret



Quan va saber que estava malalta, la Margaret va decidir que abans de morir volia fer alguna cosa pels altres. I va començar a acollir nens orfes a causa de la SIDA. Al principi, 20. En aquest moment, 150.

Si el pare o la mare agafen la SIDA, la solen acabar agafant tots dos i la majoria de vegades moren deixant nens petits. La SIDA aquí Uganda encara està molt estigmatitzada, i un cop morts els pares, sovint els parents (tiets o altres membres del clan) fan marxar els nens de casa seva amb l'argument que no és culpa seva que els seus pares agafessin la SIDA (es considera una vergonya tenir-la). Sona molt fort, però és així.

La Margaret es va revoltar contra aquesta situació, i va començar a acollir nens. Amb un objectiu: estimar-los com una mare i que poguessin tenir un futur ple donant-los una bona educació.

Avui hem visitat aquest lloc, i hem viscut unes hores molt impactants i al mateix temps fantàstiques en veure tanta alegria junta. Amb els anys (va començar el 1998) se li han anat ajuntant altres mares amb SIDA que fan de tutores d'altres nens orfes de la casa. I tots junts formen una família. Alguns d'aquests nois són grans, els han ajudat a anar a la universitat i s'han emancipat. N'hem conegut un que, després de la universitat, ha trobat una bona feina i s'ha casat. Avui els ha visitat perquè sabia la nostra vinguda.

Tot aquest projecte s'aguanta sobretot per l'ajuda que els arriba de manera constant a través dels monjos del monestir que ens acullen aquests dies. M'ha impressionat.

Quan anàvem per marxar, i continuaven les danses i la joia a l'esplanada que tenen, ens hem reunit uns moments el monjo d'aquí, la Margaret i jo a casa seva. Ella se sentia molt agraïda perquè els havíem visitat, però li he dit que era una gran testimoni per tots nosaltres, i que allà dins havia descobert la raó de tot el que havia pogut fer aquells anys. Li he assenyalat aquesta frase que tenia enganxada a l'armari. I m'ha confirmat que és així: que aquesta és la seva força.



En aquests temps que es qüestiona el paper de la religió (a vegades amb encert pel mal exemple dels qui les practiquem) també hem de poder dir ben clar: Quan la religió es fa servir per estimar, aleshores pot fer miracles i transformar la vida d'una multitud. Avui hem presenciat aquest miracle: una dona malalta està donant la vida pels altres en nom de l'Amor. Al·leluia.

diumenge, 27 d’agost del 2017

"És interessant"


Aquestes eren les paraules que moltes vegades havia sentit del meu Mestre de Novicis, quan li explicava coses. La veritat és que al principi em sorprenia força, però després hi vaig anar trobant gust i ara jo mateix a vegades les faig servir per altres persones :)

M'han vingut a la memòria davant de tot el que vaig vivint i aprenent aquests dies. Quan t'endinses a conèixer un lloc nou, persones concretes, etc... veus coses de diferent signe. Per exemple, he vist que l'Església a Uganda té un paper molt positiu de crear unitat i superar divisions entre les diferents tribus (cosa gens fàcil). Però també he vist altres aspectes de l'Església en general que no em plauen tant. I no per això és menys interessant.

Interessant no vol dir positiu en tots sentits (ni molt menys!), sinó que t'estimula a la reflexió, que et fa pensar. I això és bo i val la pena aprofitar-ho.

Un país no pot ser perfecte. Això seria la visió d'un enamorat, i hi mancaria una dosi important de realisme.

Tot el que és humà és contingent, limitat, caduc. I per això no podem pretendre que tot sigui perfecte. Però sí que pot ser interessant.

Penso en persones que visiteu aquest espai, i que esteu passant dificultats. I us dic ben clar que aquestes paraules no anaven pensades per vosaltres. Perquè quan un passa problemes no espera que li diguin: "és interessant". Però sí que desitjo que, allò que us fa sofrir, d'alguna manera pugueu superar-ho i integrar-ho en la vostra vida. M'ha semblat que no podia acabar aquestes ratlles sense dir això.

PD: La foto és d'un casament tradicional africà al qual vam poder assistir ahir. Tota una experiència! Tot i ser una zona que semblava ben pobra, la gent anava amb vestits molt acolorits i van fer una festassa segons les seves tradicions i amb el seu estil. Molt interessant :)

dimecres, 23 d’agost del 2017

Benedictine Eye Hospital


Aquest és el nom que té la clínica oftalmològica que van fer els monjos al monestir, i que actualment és una referència en el seu camp als països de l'Àfrica de l'est. Les visites que hem fet a aquest lloc m'han fet pensar en com ens situem davant les persones pobres.

Hi ha congregacions que opten per viure pobres entre els pobres, triant no tenir res de res i així poder-los acompanyar i donar suport des de la senzillesa de l'amistat. Estan al seu costat també com a pobres, però compartint amb ells la seva vida interior (que no deixa de ser compartir-los una gran riquesa).

Altres congregacions opten per encapçalar projectes que els portin a guanyar diners, que després podran invertir en ajudar els qui ho necessiten.

Són opcions diferents, amb un comú denominador: compartir i ajudar. Alguns critiquen una opció, altres critiquen l'altra opció. A mi em semblen vàlides les dues, i un tresor molt gran que a l'Església hi hagi carismes tan diversos destinats a fer millor la vida de les persones.

Al Benedictine Eye Hospital ofereixen serveis als rics. I entre el pagament que reben dels rics i les donacions d'alguna fundació poden oferir tractament gratuït a gent realment pobra que, d'altra manera, acabaria cega. Per tant, hi ha un guany econòmic en primer lloc, i hi ha de ser per poder mantenir aquest projecte. Aquesta entrada de diners és justament el que fa possible que la clínica assisteixi a tanta gent sense recursos.

Ho dic perquè a vegades es tendeix a demonitzar tot el que sigui entrada de diners. Crec que, per als cristians, el pecat no està en guanyar diners, sinó en no compartir-los. El quid de la qüestió és què fem amb els diners que tenim.

Sant Benet encoratjava a fer un bon ús dels béns que hem rebut. Aquí hi ha el repte: en no ser fàcils a autojustificar-nos, i a mirar que l'ús que en fem estigui d'acord amb els valors de l'Evangeli.


diumenge, 20 d’agost del 2017

Un monestir benedictí amb totes les lletres


Ahir vam visitar la ciutat amb els nois: un lloc caòtic en general, gens turístic (només vam veure dues noies blanques), amb una zona de carrerons (en realitat no eren carrers, més aviat eren conjunts de barraques juntes) amb un munt de botiguetes de tota mena, amb nens petits venent diferents productes pel carrer... Va ser molt interessant, però no eren imatges bucòliques.

Contrasta amb el monestir: un lloc molt ordenat, bonic, serè, cuidat, ple de vegetació i d'animals que s'hi mouen (hem vist uns quants micos!). El monestir va ser fundat per alemanys, i podríem pensar que aquest és el factor clau. Però crec que n'hi ha un de molt més important: és un lloc benedictí.

Sant Benet va preveure que els monestirs fossin llocs on l'espai i el temps estiguessin ordenats de manera que et portin a poder realitzar allò que hi has anat a buscar. I així és aquest monestir.

Vaig dir als nois que aquest monestir irradia al seu voltant en molts aspectes: tenen una clínica oftalmològica (amb assistència per pobres i rics), una escola tècnica on ensenyen a molts joves a nivell de formació professional en el metall, en perruqueria, fusteria, autoescola... Tenen camps de tota mena amb molts treballadors que tenen una casa que els cedeix el monestir en el seu espai... A banda d'això, tota l'atenció pastoral a molts nivells a moltes persones que s'acosten al monestir o a llocs on ells es deplacen de prop. També una unitat d'atenció a persones amb problemes de salut mental i altres.

Un noi, sobre la irradiació d'aquest monestir, va dir: "Com Montserrat!". I els vaig respondre que no només Montserrat, sinó que a molts països podem trobar comunitats benedictines que irradien de manera significativa al seu voltant. Són comunitats arrelades a la zona on s'estableixen, encarnades en la realitat del seu país. Però al mateix temps, amb els principis benedictins que les configuren i les converteixen en llocs d'espiritualitat, d'acolliment, d'ajuda, de llocs de treball sovint per a molts, de cultura també com a signe fàcilment visible.

En dono gràcies a Déu.

PD: La foto és la vista que tenim just sortir de l'edifici del monestir.

divendres, 18 d’agost del 2017

Amb joves a Uganda


En moments com els que vivim, amb tanta inseguretat i incertesa, ens cal continuar construint ponts entre persones de bona voluntat, siguin d'on siguin. Un altre món és possible. Aquestes són les ratlles escrites just abans de saber l'atemptat de Barcelona, que van en sentit contrari a la bàrbarie i a tot allò que es vol aconseguir des del terrorisme:


Baixant de Montserrat pensava: "I per què m'havia d'embolicar jo amb portar joves a l'Àfrica?". Perquè no pot ser que als antics escolans joves només els oferim experiències com un intercanvi a Austràlia, una estada als Estats Units... Perquè el món és més gran, i ens convé obrir els ulls també a altres realitats tan diferents a les nostres.
Una altra raó és que hi ha una part de matèria primera: perquè sempre m'acabo complicant la vida en nous projectes, etc. És innegable.

Anem a compartir, a conviure, a conèixer. Al Setem (fa quasi vint anys, quan ens preparàvem per anar a un camp de solidaritat a Hondures) ens transmetien que cal evitar les actituds paternalistes, tan fàcils venint dels nostres països. I que calia anar a "aprendre i col·laborar". Hi anem amb aquesta actitud fraternal: tots som germans. I deixeu-me somniar en veu alta: seria molt bonic que d'aquí en pogués sortir algun projecte de col·laboració amb Montserrat! Déu dirà.

Anem a una zona rural, a un monestir benedictí que serà la nostra base. D'allà anirem a conèixer la zona, la cultura, quins problemes tenen, quines il·lusions, quines tradicions, la fe, la família... en definitiva, com viuen.



dimecres, 16 d’agost del 2017

George Washington i l'esclavitud


A l'estat de Virgínia vam poder visitar Mount Vernon: la casa de camp de George Washington, primer president dels Estats Units. Un lloc idíl·lic, amb prats ben verds i just al costat del riu Potomac. Però, al mateix temps, una finca on Washington va viure servit per esclaus.
És un tema que no passa desapercebut ni als mateixos americans. En les instal·lacions externes tenien una exposició dedicada a l'esclavitud en temps de Washington. És un home de referència per a la història d'aquell país, amb frases tan precioses com: "La pau amb tot el món és el meu sincer desig". Un home de pau, i amb esclaus.

Així mateix trobaríem un munt de personatges al llarg de la història: homes que han estat importants, que han fet coses remarcablement positives, però que seguien costums o maneres de fer de l'època sense fer-se'n un problema.
Crec que hem d'anar alerta a l'hora de judicar-los, i que els hem d'entendre en el seu context.
Fins a quin punt hem de justificar allò que eren costums? No tinc la resposta exacta. Perquè alguns fets, fins i tot des del punt de vista de l'Evangeli (del segle I) ja eren execrables tot i ser pràctiques de diferents segles (per exemple, cremar persones vives).
També hi ha una cosa interessant, i és que al llarg de la història hi han hagut sempre homes i dones que, de manera alternativa als costums de l'època, han sabut ser agents de Pau i de Bé per a la societat que els envoltava.

Sigui com sigui, tant el testimoni d'aquests darrers com dels altres ens han de servir per aprendre a ser millors avui. Que al cap i a la fi, el que tenim a les mans és el present.

dijous, 10 d’agost del 2017

Aprendre a llegir els signes de la vida


Darrerament m'he trobat amb vàries persones que han fet un canvi en la seva vida. I que han pres una decisió important. Però això sí: després d'una sèrie de circumstàncies externes. Recordo especialment una persona d'Estats Units. Havia decidit prendre una opció difícil, però va llegir diferents fets al seu voltant com signes que portaven a aquesta decisió. Va entendre que era el moment oportú, tot i costar-li. Ho vaig trobar interessant. Evidentment, la gràcia estar en saber discernir quan convé canviar i quan convé continuar exactament en la mateixa situació.

La vida ens parla de moltes maneres. I és bo d'estar-hi atents, perquè hi poden haver signes que ens ajudin a discernir el pas que convé fer a continuació. A vegades, quan els signes són desagradables o no són els que hauríem previst, la decisió (la que sigui) es pot prendre a contracor. Però hi ha una altra opció: entendre'ls com signes que ens guien a fer un pas en una direcció o en una altra. Aquestes persones ho van entendre així: van llegir el que passava al seu voltant, i van escoltar el seu cor. I van decidir.

No n'hi ha prou d'aprendre a llegir números i lletres. Ens convé aprendre a llegir els signes de la vida. I aquest aprenentatge dura sempre.

dissabte, 5 d’agost del 2017

L'Església en un nou Estat Català


L'Església, en un nou Estat Català, no hauria de tenir cap privilegi. En un estat aconfessional i plural, això no significaria negar les arrels cristianes del país, sinó acceptar que els temps han canviat. Drets i deures com tothom. Refusar els privilegis també aporta molta llibertat.

Dit això, l'Església hauria de poder fer sentir la seva veu com qualsevol altre. Alguns voldrien que l'Església deixés d'existir. L'Església té dret a existir. No més que altres, però tampoc menys! I per tant, té dret a parlar en nom dels valors de l'Evangeli, en defensa dels drets humans. Sempre des del respecte a la pluralitat i als diversos punts de vista.

Aquests dies estic llegint llibres sobre el període que va de la 2a República al final de la Guerra Civil. I em fa pensar que, en el cas que hàgim de construir quelcom, s'ha de fer bé també pel que fa a aquestes qüestions. O almenys intentar-ho.

divendres, 28 de juliol del 2017

Fundació Espai, Natura i Joventut


Fa uns mesos em van demanar si voldria formar part del patronat de la Fundació Espai, Natura i Joventut, i evidentment vaig dir que sí. Aquests mesos he pogut veure en acció dos projectes en ple funcionament. El primer va ser "la Brúixola", un centre a Badalona per donar suport educatiu a nens i joves amb desig de tirar endavant però amb necessitat d'ajuda. Em va agradar molt l'ambient sa que s'hi respirava, i vaig anar preguntant als petits i joves per què els agradava anar-hi.
I no fa massa dies vaig poder visitar l'altre projecte a Sant Quirze de Besora: "El Solà", que conté un refugi i cinc zones d'acampada. Una finca ben gran, de la qual tots els beneficis van a parar a mantenir la tasca solidària de la Fundació.

Per què us en parlo? Doncs perquè les coses boniques són per compartir-les. I perquè ens demostra, una vegada més, que hi ha gent molt bona al món. En Marcel·lí, el fundador, és una d'aquestes persones bones que hi ha al món. Aquesta fundació no és gran com altres, però fa una molt bona feina!

I us en parlo, també (i sobretot!), perquè si mai sabeu d'algun esplai, o cau, o algun grup que vol anar a fer acampada o a un refugi, doncs sapigueu que hi ha un paratge ben bonic que és El Solà. I on no només estareu bé, sinó que pel sol fet d'anar-hi estareu contribuint amb una fundació solidària.

Si voleu conèixer-ho més, o descobrir-ne altres aspectes com el compromís amb Àfrica, podeu entrar a la web: http://www.fundacioespainaturajoventut.org/


dissabte, 22 de juliol del 2017

L'orgullós i l'humil


L'orgullós mira els altres amb superioritat.
L'humil els mira amb senzillesa.

L'orgullós rep els honors com un nen el dia de Reis.
L'humil agraeix els honors, però no en depèn per ser feliç.

L'orgullós s'ofèn quan no se sent tingut en compte.
L'humil viu com un regal qualsevol consideració.

L'orgullós, en el fons, se sent inferior encara que expressi el contrari.
L'humil coneix els seus dons, però els reconeix com a dons rebuts.

A l'orgullós li encanten els títols, els privilegis, sentir-se algú.
L'humil és prou madur com per no necessitar-ho.

L'orgullós és pobre i fràgil, i ho porta fatal.
L'humil també, perquè és ésser humà, però ho viu amb alegria i confiança.

"Els humils posseiran la terra, fruiran d'una gran pau" (Salm 36, 11).

divendres, 21 de juliol del 2017

Quan els comentaris van més enllà


Després de llegir els comentaris que s'han anat deixant a la darrera entrada que vaig fer, m'adono que és un tema que també interessa i inquieta altres persones. I que hi ha comentaris que van més enllà del que jo havia dit. Per tant, abans de fer cap altra entrada, us suggereixo que els llegiu perquè val la pena: http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2017/07/un-nou-llenguatge.html

dissabte, 15 de juliol del 2017

Un nou llenguatge


Ja sé que això que escrigui no servirà de gran cosa (i que com a molt molt ho llegirà algun bisbe però tampoc no ho sabré), però us comparteixo una cosa que penso de tant en tant. A vegades (més sovint del que voldria) penso que el llenguatge de l'Església ha quedat com fossilitzat, i que ja no arriba a moltes generacions joves.

Podem dir que ara la gent no està tan receptiva, etc etc etc. Però més enllà d'això, crec que massa sovint es fa servir un llenguatge que ja no és el d'ara. O estàs molt en el "mundillo" eclesiàstic, o bona part del que es diu et sona a discurs estrany (quan no sectari, a orelles d'alguns que no tenen cap relació amb l'Església).

El contingut del missatge que ha rebut l'Església és preciós. És un gran tresor!! Però, perquè no es faci malbé, no el toquem ni per abrillantar-lo. I no permetem que llueixi com li escau.

Hauríem de trobar un llenguatge capaç d'expressar amb paraules d'avui allò essencial de la fe, allò que és tan vàlid en els nostres dies!! No estic proposant una revolució. Simplement proposo que fem allò que van fer els primers cristians: explicar amb les categories del seu temps la seva fe robusta en Jesús. I que estiguem atents a allò que viuen els nostres contemporanis. El mateix Sant Pau, a Atenes, va dirigir-se als grecs sobre Déu amb la referència que tenien ells en "l'altar al déu desconegut".

Un nou llenguatge per vehicular el tresor que hem rebut. Per alguns, un treball innecessari. Per altres, un repte engrescador.

dilluns, 10 de juliol del 2017

Sentit de pertinença


Aquests dies a Estats Units he sentit i pogut conversar amb bastants americans sobre el seu país i sobre el tema estrella els darrers mesos: Donald Trump. Hem viatjat a les dues costes, i per tant, ja podeu imaginar que molta gent hi està en contra i es fan creus de poder tenir un president com ell. Ara bé, tant els qui estan a favor de Trump com els qui hi estan en contra tenen un comú denominador que no és petit: tots se senten americans.

Això no és banal. I ja ho vaig viure a Austràlia. Dos països que, més enllà dels seus límits (que els tenen com els tenim tots els països) han sabut aconseguir que persones de procedències absolutament diverses se sentin identificades amb aquest país i vibrin amb l'himne, amb la bandera, i sentin que pertanyen a aquesta col·lectivitat en la qual viuen.

El dia de la independència, en la desfilada a Washington DC, hi havia minories d'altres països (bastants asiàtics) que desfilaven joiosos de les dues pertinences: l'americana i l'altra.

Un dels reptes per al nostre petit país pot ser justament aquest: que tots els nouvinguts, sense perdre els seus orígens, sentin que els poden viure com a catalans. I estimin les dues identitats: la catalana i la de provinença.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Adormir-se mirant les estrelles

Els primers dies de l'estada als Estats Units he estat acollit en una casa de Nova Jersey, en un poblet pertanyent a un altre poble no gaire més gran. Enmig de la natura d'aquest estat de Nova Jersey, que no per casualitat s'anomena "The Garden State". Pels camins que ens portaven a aquesta casa isolada del poble hem vist cèrvols que passegen lliurement, cavalls i altres animals (hi ha qui ha vist petits óssos i tot!).

M'ha tocat dormir en una habitació amb una claraboia, a través de la qual es veuen les estrelles quan estàs al llit. M'ha fet pensar en la importància de viure en contacte amb la natura, i no pas donant-li l'esquena.

La dona que ens ha acollit ens ha explicat com va créixer vivint en una granja envoltada de prats, molt a prop d'on viu ara. Li vaig comentar que un monjo em deia que els paisatges configuren les persones, i que pensava que en el seu cas havia estat ben bé així. Quina sort viure en comunió amb la natura!

Us he adjuntat una foto d'ella davant del seu bus de feina. Sí, així mateix! És fisioterapeuta i fa massatges en aquest bus que desplaça a casa dels seus clients. Diu que allà hi ha furgonetes totalment equipades per rentar gossos i fer-los altres serveis, i que van per les cases. I ella va pensar: si ho fan pels gossos, per què no puc fer-ho jo per fer la meva feina amb les persones? I ha convertit aquest antic autobús en una sala perfectament equipada pel seu servei de massatgista fisioterapeuta.

dimecres, 21 de juny del 2017

Els pèls del nas


Per fi la meva mare se'n va sortir. Feia temps que m'havia dit que a vegades alguns pèls blancs del meu nas semblaven mocs secs. I finalment, se'n va sortir que fes servir una maquineta per eliminar-los i no fer aquest mal efecte.

Ja ens ve de família tenir el nas gros (el meu pare i algun tiet em guanyen, tot s'ha de dir). No sé si ve de la meva àvia, que es podia tocar el nas amb la punta de la llengua (val a dir que quan ho feia acabàvem tots rient!).

Però no escric això per parlar de nassos, sinó perquè em va fer pensar en la confiança que hi ha per dir tantes coses de la vida quan hi ha proximitat i estimació. A una persona que t'estima, i que saps que allò que et diu és perquè t'estima, li consenteixes que es posi amb els pèls del nas i amb moltes altres coses (més importants, certament). I el mateix que passa amb els familiars, també amb els amics més propers.

És bonic que algú es pugui posar "amb els pèls del nas" i no passi res. Penso que és lògic que la gent no s'ho prengui igual en funció de qui l'hi digui. I és que hi ha persones que t'estimen, altres que potser no, i altres que ho volen fer creure però els seus fets ho desmenteixen. Aquests darrers són els pitjors.

La gràcia, tal vegada, seria arribar a saber escoltar el missatge i la seva validesa independentment de l'honestedat del missatger. Però penso que els qui solen encertar més són els qui t'estimen i també et coneixen més.

divendres, 16 de juny del 2017

Una anècdota de l'Abbé Pierre


La pregunta d'en Toni en un dels comentaris em suggereix el que ara llegireu. Quan algú m'explica que s'ha intentat suïcidar, em ve al cap una anècdota real de l'Abbé Pierre que vaig llegir ja fa anys. Aquí la teniu:

"París. Un jove truca a una porta sobre la qual es pot llegir: "Qualsevol que ho necessiti, que truqui a aquesta porta. Aquí hi viu un pobre home disposat a donar un cop de mà a qui pugui necessitar-ho".

- Pare, vingui amb mi. Al costat de casa meva un home ha intentat suïcidar-se. Encara no és mort.
Uns minuts més tard l'Abbé Pierre es trobava davant d'un home que havia assassinat el seu pare i acabava de complir la seva condemna de vint anys.

- A qui li importa que jo continuï vivint?
I no hi havia trobat resposta: sense amics, sense família, ofegat per la desesperació, havia escollit el carreró negre del suïcidi.

L'Abbé Pierre no li va dir el de sempre: "et donaré un cop de mà, no et desesperis, perquè sempre hi ha una porta oberta pels qui sofreixen".
Ben al contrari. Primerament li aplicà els auxilis urgents per tal que no perdés sang. Després el va agafar per les solapes de la jaqueta:

- Desgraciat! No et puc donar de res. Treballo de nit per les mares abandonades, pels que no tenen sostre, pels infants malalts. Jo també estic malalt i ja no puc més. Em vols ajudar? Abans de matar-te, vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera?

Aquell home no va morir. I no només va seguir viu. Ara sabia per què havia de viure!
Hom no pot morir quan tot està per fer, quan existeix una gran raó per viure: els altres!"

dijous, 8 de juny del 2017

Un suïcidi


P.A. In memoriam

I digué el deixeble:
- Estic molt xocat. Un noi s'ha suïcidat, el coneixia i era molt bona persona. I la vida li havia anat molt bé (o això semblava). No entenc res.

I respongué el mestre:
- El suïcidi és una cosa terrible. Deixa les persones de l'entorn amb una gran tristesa i impotència. I sovint amb un sentiment fort de culpabilitat, per no haver-ho sabut evitar o preveure. És fatal, perquè no hi ha marxa enrere. Gràcies a Déu, ara ja no es jutja les persones que se suïciden. I se sol comprendre que si han arribat a aquest punt tan dramàtic és fruit de la seva gran desesperació. Però això tampoc no significa que aquestes persones no hagin viscut coses boniques al llarg de la seva vida. Vol dir que en un moment determinat no han sabut afrontar la situació que sigui, i l'única solució que han trobat ha estat la d'acabar definitivament. Ho dic perquè, a vegades, la família i amics se senten tan culpables que poden arribar a creure que aquella persona mai no va ser feliç. I no és així: té molt valor tot el que havien compartit. Però en un moment donat, són persones que no han sabut trobar un altre camí.

I continuà el deixeble:
- I si Déu existeix, què els deu dir en arribar al Cel?

I acabà el mestre:
- Déu els abraça.


dissabte, 3 de juny del 2017

Sobretot que aculli


Senyor, ajuda la nostra Església a saber estimar de debò. Que intenti comprendre totes les situacions humanes, i que quan parli ho faci sempre amb respecte.
Que no s'autocontempli com a única dipositària de la Veritat, sinó que cerqui la Veritat que hi ha en aquells que viuen en les perifèries humanes o, senzillament, que pensen o creuen diferent.
Que escolti més que parli. I pregui!
Que somrigui més que s'enfadi.
Que abraci, perdoni, consoli, encoratgi, proposi. Que aculli.
Que lluiti contra la injustícia, però que es qüestioni contínuament on és el Bé (no fos cas que errés).
Que es deixi sorprendre cada dia més per Déu, que es pot revelar a través de les persones o els fets que menys ens pensaríem.
I que serveixi, serveixi i serveixi.
Amén.

dissabte, 27 de maig del 2017

La pregària d'uns joves


La família
Estic viu
La salut
La Creació
He nascut

Aquestes són les coses que van dir uns nois i noies amb qui fa pocs dies vam fer una pregària. Els vaig convidar a donar gràcies pel que vulguessin, i així és com van expressar.

Els vaig dir que es fixessin que totes aquelles coses que havien dit no es podien comprar i que les havíem rebut gratis, com un gran regal. I que val la pena ser-ne conscient i viure amb actitud d'agraïment.

Cada dia rebem dons. Sabem valorar la natura que se'ns presenta de tantes formes diferents? Som conscients del fet que estem vius amb tot el que significa quant a possibilitats? Estimem la salut i fem el possible per escoltar el cos i tenir-ne cura? Sabem apreciar el fet que hi ha gent que ens estima i els ho comuniquem d'alguna manera? Aprofitem tot el que ens ofereix el miracle d'haver nascut?

dissabte, 20 de maig del 2017

Hi ha gent bona


Fa dies vaig rebre un grup de gent que visitaven el monestir, i en el diàleg amb ells va aparèixer la cagada solemne que havia fet un conegut comú. Em va meravellar l'actitud amb què en van parlar. En lloc de mostrar-se ofesos o enfadats, es van expressar amb serenor i esforçant-se per comprendre les raons que podien haver portat aquella persona a fer una errada d'aquesta magnitud.

A vegades pot semblar que ens podem enfadar o ofendre seguint un criteri de proporcionalitat. En part, seria ben lògic. Però hi ha una altra lògica: la que mira de comprendre l'altra persona en les seves accions (que no vol dir justificar ni estar d'acord). I que la mirada envers l'altre sigui una mirada de benvolença, i no de judici.

Aleshores l'abraçada a l'altre no està moguda per una admiració cap a l'altre, ni per estar-hi d'acord, sinó per un reconeixement de la seva dignitat i per bondat.

I sí: hi ha gent bona. Persones que obren camins perquè altres els puguin seguir.


dissabte, 13 de maig del 2017

Que es barallin les ideologies


Fa setmanes, amb la mort d'un personatge públic, vaig llegir un tuit fantàstic escrit per part d'oponents polítics. Deia: "Que es barallin les ideologies, que s'estimin les persones". I acabava enviant força als qui estaven de dol.

En l'àgora pública dels nostres dies, a vegades es barregen coses. La discrepància amb algú per les seves idees deriva en atacs a la seva persona, que van més enllà del qüestionament de les seves idees. Cal anar alerta.

Hi hauria d'haver uns mínims per no oblidar mai: la dignitat de cada persona, i si a nosaltres ens agradaria que ens parlessin així.

Alguns polítics a mi no m'agraden gens. Però no per això els insultaré. En tot cas, discutiré les seves idees o fins la seva manera de fer. Però sense faltar al respecte, encara que aquesta persona ho hagi fet amb el col·lectiu que sigui.

En aquests nostres temps tan moguts, crec que pot ser bo tenir-ho present: "Que es barallin les ideologies, que s'estimin les persones". O com a mínim, que es respectin. Que ja és una manera d'estimar.

divendres, 5 de maig del 2017

Pressa


En la mateixa conferència que comentava la setmana passada, l'Abadessa de Sant Benet es va referir a l'etimologia de la paraula "pressa". I aquí hi ha el que m'ha suggerit.

És un mot que prové del llatí "pressus", que al seu temps ve de "premere": és a dir, prémer. D'aquí en ve premsar, comprimir, esprémer. Per obtenir oli, has de premsar. Perquè hi càpiguen molts documents en poc espai, els has de comprimir. Per obtenir suc de taronja, has d'esprémer.

El risc que tenim en el nostre temps és que la pressa s'ha convertit en quelcom tan habitual que pot acabar per no donar oli ni suc de taronja ni res.

Un ha de saber escoltar el seu cos, el seu cor.

La pressa a vegades és necessària, però també a vegades la descompressió. Hi ha temporades en les quals la pressa pot ser molt útil, i altres en les quals la descompressió també igual d'important.

I ens cal saber què convé a cada moment.

No he posat el dofí com a símbol de la pressa. Sinó de la descompressió, del nedar a mar obert. A vegades també convé.

divendres, 28 d’abril del 2017

Defensar o proposar


Fa dies vaig assistir a una conferència de l'Abadessa de Sant Benet, la Mare Maria del Mar. Entre moltes coses, ens va parlar del risc de l'Església de viure més preocupada per defensar una doctrina que per proposar el camí cristià. Defensa versus proposta. Em va agradar.

Una actitud a la defensiva pot arribar a ser agressiva envers els altres. Pot ser comprensible, perquè pot estar moguda per la por a perdre el que sigui (el poder d'abans, un codi normatiu...). Però no crec que fos el model de Jesús. A través dels evangelis, entenc que Jesús oferia un camí als qui el volien seguir. Una opció lliure de ser seguida o no. Una proposta.

En un món plural com el nostre, és bàsic respectar totes les altres opcions de vida. Si volem ser respectats, hem de respectar.

Crec que probablement l'arrel d'aquesta defensa aferrissada pot ser perquè un es creu en possessió de la Veritat absoluta.

Però al mateix temps que us comparteixo aquesta idea, veig que també té les seves limitacions si s'aplica a tot indiferentment. I és que el compromís cristià ha de portar a una defensa (aquí sí!) del Bé i a una lluita contra la desigualtat. Sense mitges tintes. Per tant, en contra de totes les discriminacions injustes.

El repte, doncs, és discernir allò que convé fer a cada moment. La clau ha de ser sempre la mateixa: l'Amor. Però el repte és saber-lo concretar en el nostre aquí i ara.

dijous, 20 d’abril del 2017

En la pell del pacient


He llegit aquest llibre del Dr. Salvador Esquena, metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica, i l'he trobat molt interessant. Entenc que haurà generat un cert rebuig en el seu àmbit per diversos motius (i també adhesions, ja ho crec). I entenc també que és un llibre que pot incomodar, perquè es mostra molt crític amb algunes actituds i pràctiques que ha vist en la professió mèdica.

A mi personalment no em fa mirar els metges amb uns altres ulls. Primer, perquè sé que hi ha metges que són persones excel·lents. Però sobretot perquè penso de fa temps que en tots els col·lectius hi ha de tot. I encara que algunes professions tinguin més prestigi a nivell social, totes estan formades per persones. I la persona humana, com deia algú, és ambigua.

I aquí és on m'ha dut la lectura d'aquest llibre: a reflexionar sobre la fragilitat humana, de la qual ningú no pot escapar. Crec que és un llibre que, més que dur-nos a pensar que hi ha gent que són uns ineptes i uns galtes (paraula que veig que li agrada a l'autor), ens pot portar a reflexionar sobre alguns aspectes negatius de nosaltres mateixos que en aquesta obra són magníficament descrits (en aquest cas, aplicats a la professió mèdica).

La mirada del Dr. Esquena és afilada, irònica a vegades, reivindicativa altres, tendra amb els pacients, exigent amb els metges, sempre apassionada. I a banda d'això, mostra un gust pel saber que va més enllà de l'àmbit mèdic, cosa que és sempre d'agrair.

Només m'ha quedat una pregunta sense resposta: per què parla diverses vegades de la "paciència benedictina". Espero que algun dia m'ho resolgui. No sé si tindré la paciència benedictina d'esperar molt temps a rebre la resposta.

dissabte, 15 d’abril del 2017

Bona Pasqua?


Per a molta gent encara és hivern, un hivern ben llarg. Massa.

Les guerres no han parat. Els qui han de deixar casa seva continuen fugint. Els qui han patit ruptures no han refet la seva vida. Els qui han perdut algú estimat no el tornaran a tenir.

Però l'ametller ha florit.

Enmig de l'hivern més llarg, l'ametller ha pressentit que vindria la primavera. I ha florit.

Sap que corre el risc encara d'una gelada traïdora. Però més arriscat seria no florir, i no poder afrontar la sequedat de l'estiu.

Som cridats a ser ametllers. A florir enmig de l'hivern més llarg.

Sabem que correm el risc d'una gelada. Però més arriscat seria no florir.

Molt bona Pasqua!

dissabte, 8 d’abril del 2017

L'Amor crucificat


Quan calles per caritat,
quan continues estimant tot i rebre indiferència,
quan jugues net encara que algú altre no ho faci amb tu,
quan ets pacient amb els límits de l'altre,
quan ets capaç de veure els dons d'algú encara que no et tracti bé,
quan acceptes que estimar algú és també sofrir amb ell,
quan creus que l'altre no sap el que fa en el moment que no estima...
...estàs vivint l'Amor crucificat.

No és un amor superficial, ni caduc.
És quelcom més profund i durador.
Ple de sentit. No exempt de dolor.
Però curull de Vida en plenitud.

Bona Setmana Santa!

dissabte, 1 d’abril del 2017

No sempre som iguals

Aquesta setmana algú es preguntava què passa quan algú s'odia a si mateix per alguna cosa que ha fet, i els altres l'odien per la mateixa raó. I em deia que no sempre és fàcil perdonar algú segons què ha fet.

M'ha fet pensar que no sempre som iguals davant el Mal en totes les seves formes (tant en relació als qui el fan com als qui el pateixen). Algunes persones serien més capaces de perdonar algú que n'ha fet una de grossa, però a qui quasi no coneixen, que no pas perdonar algú que viu a la mateixa casa i que fa la punyeta (però de manera molt menor). O al revés: a algunes persones els genera compassió allò que viuen els de l'entorn, i en canvi els qui pateixen situacions injustes en altres racons del planeta els queden molt llunyanes perquè no els poden posar un rostre concret.

Això també es dona en col·lectius: grans defensors de causes d'altres llocs del planeta, i sembla que tinguin una bena als ulls del que passa en el nostre país i dels drets que no se li respecten.

No es tracta d'ignorar o ser freds del que passa en altres indrets, ni molt menys. Sinó de tenir unes mateixes actituds davant el Mal o el sofriment, s'esdevinguin on s'esdevinguin.

Estem en camí. I el més important és saber en quina direcció caminem.

divendres, 24 de març del 2017

Odi a un mateix


I digué el deixeble:
- Has conegut mai algú que senti odi per ell mateix?

I respongué el mestre:
- I tant! Persones que es veuen a si mateixes com un monstre, i no exagero. Per alguna cosa que han fet, o per com són, sí. Són persones que pateixen molt.

- I què els dius?

- Depèn de cada cas. En primer lloc, les escolto molt i intento posar-me a la seva pell per entendre com se senten. I després, siguin quines siguin les circumstàncies, intento que entenguin que són només això: circumstàncies. És a dir, que com a persones valen. I que això està per damunt de tot. També les convido a preguntar-nos què podem fer amb allò que els fa tanta nosa, com integrar-ho, amb quina clau de lectura es pot intentar afrontar. Com passar d'aquella absurditat a una experiència amb sentit que faci créixer. Però una cosa et puc dir: el sol fet de sentir-se tractades amb estimació per damunt de les circumstàncies personals és quelcom que ja allibera. És un primer pas.

Foto: vista des del Mont de les Benaurances


dissabte, 18 de març del 2017

Esquirols

Mantes velles de quadres i ratlles, gastades en el cotxe i en els prats. Tendes de campanya. Grups de famílies. Excursions. Aigua freda per rentar-te. Estanys de la Pera. Vaques. Taules de càmping. Aquelles cadires plegables. Beget. Família. Llargs viatges en els successius Citroën. I música dels casets dels Esquirols, escoltada una vegada i una altra. Un record inesborrable. Una barreja de gust per la natura, d'ambient familiar, de catalanitat, de kumbaià.
Els Esquirols com a banda sonora. Gràcies Esquirols!

dissabte, 11 de març del 2017

50.000

El comptador ha arribat a les 50.000 visites a "La font de Greccio". El més important que us puc dir avui és: GRÀCIES!

Sé que n'hi ha que hi entreu sovint. Altres, de tant en tant. Alguns comenteu, altres no deixeu mai cap comentari. Però d'una manera o altra, tots sou visitants d'aquest espai que vol ser acollidor i obert.

Aprofito per comentar alguns aspectes del mateix espai que a vegades se m'han preguntat:

- Per què a vegades trigues a escriure-hi?
Senzillament, perquè la feina que tinc encomanada (i que és prioritària) m'absorbeix molt i no trobo el clima adequat per posar-me a escriure. Intento escriure cada setmana, però no sempre és possible.

- Coneixes els comentaristes?
En conec la majoria, però no tots. Alguns escriuen amb pseudònim (cosa que no em sembla pas malament). Fa dies va trucar a Montserrat la (o el) comentarista "Oreneta", i no em vaig poder posar al telèfon. No sé qui és, tot i que sé que fa temps que segueix aquest lloc. I m'agradaria un dia saber-ho! En canvi, la persona amb pseudònim "MNC" sí que em va escriure en privat (com li demanava) i ens vam conèixer.

- Com hi arriba la gent?
Crec que molts hi han arribat a través del meu compte de Twitter, perquè cada vegada que faig una entrada acostumo a fer-ho saber al Twitter. Altrament, aquesta pàgina no tindria quasi cap difusió.

- Com està aquella senyora africana amb càncer de qui vas parlar fa temps?
Doncs després d'aquell escrit, vaig rebre missatges de persones que la volien ajudar. I tot aquest temps ha rebut sessions de quimioteràpia gràcies a aquestes persones que li han fet arribar ajudes. Està dèbil degut al tractament, i s'ha d'anar veient com evoluciona amb el temps. Quina gent més generosa!!!

- Per què fas aquest espai?
Sens dubte, no és per avorriment. És un servei, una manera de ser present i accessible a persones que no vénen a Montserrat i que potser agraeixen llegir un paraula de reflexió. Des d'aquesta perspectiva, no tindria cap sentit mantenir "La font de Greccio" sense persones que hi passegéssiu. Això és el que hi dóna sentit. I per tant: moltes gràcies per fer d'aquest espai un indret viu on compartir i passejar!!

dilluns, 6 de març del 2017

Cantar amb altres


M'he passat la vida cantant. Des de ben petit, des d'abans de tenir ús de raó (pel que em diuen). M'agrada i puc expressar-hi coses que d'altra manera no sabria com. Canto cada dia, perquè la vida que he triat m'hi porta. Però aquests dies n'estic fent experiència d'una manera intensa amb el Rèquiem de Mozart (de moment només hem fet un dels concerts, però ja hem fet uns quants assajos). No l'havia cantat mai, i val a dir que la vivència de cantar-lo no és exactament la mateixa que escoltar-lo. Tot i que penso que ambdues valen molt la pena i són recomanables.

En el dia a dia, sovint em toca cantar sol. Però quan gaudeixo més del cant és quan canto juntament amb altres, i si pot ser a diferents veus. Cadascú amb la seva veu, amb el seu rol, tots plegats seguint les indicacions d'un director perquè allò que podria ser una massa caòtica esdevingui quelcom ordenat i agradable a l'oïda.

Sentir que formes part d'un grup. Que cadascú accepta el seu paper. Que tothom sap que, d'una manera o altra, pot aportar al conjunt. Sent conscients que entre tots podem crear una cosa bella. I que allò pot fer Bé a d'altres. És un privilegi. Un regal.

Algunes vegades, quan són peces que tinc molt sabudes, m'agrada pensar en els altres amb qui estic cantant. I em sento agermanat a ells. I prego per ells. Especialment en l'Ave Maria, encomanant-los "ara i en l'hora de la nostra mort".

PD: Us he posat una de les meves peces preferides. "Ave Maris Stella", de Tomás Luis de Victoria. Em fa sentir molta Pau. La mateixa Pau que desitjo a tots els qui visiteu aquest racó.



dissabte, 25 de febrer del 2017

La dignificació de la nostra animalitat


M'agrada veure com els éssers humans, que som uns animals (sense ànim d'ofendre!) ens enfrontem a la nostra animalitat per dignificar-la.

Perquè alguns aspectes de l'ésser humà són compartits amb els animals no racionals, i l'ésser humà els exerceix d'alguna manera com els altres animals, però d'alguna manera no.

I és que l'home i la dona poden donar un sentit a comportaments que es podrien exercir des del no-sentit. Per exemple, el fet de menjar. És una necessitat, evidentment! Però els humans hi hem sabut donar un to ritual (un dinar en una comunitat religiosa, un dinar de Nadal en família, etc) que el fa aparèixer amb un sentit nou. I allò que podia ser simplement per saciar una necessitat es converteix també en espai per compartir.

O un altre aspecte és el tema de la sexualitat i la reproducció. L'ésser humà l'exerceix, però el pot omplir del sentit de l'amor, de la donació a l'altre, signe d'un projecte compartit. I aquell acte que podria ser purament instintiu es converteix en signe de quelcom més gran.

Fa uns dies parlava de l'instint animal de supervivència. Tots aquests instints els podem viure exactament com els altres animals. Però també, com a éssers racionals, els podem transformar en quelcom nou. I aquesta és la grandesa de l'ésser humà.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Supervivència


Fa anys vaig mirar un documental sobre una espècie de tigres que em va fer rumiar força. El tigre sempre m'havia aparegut com un animal que podia ser violent, molt perillós, que si te'n trobaves un ja l'havies dinyat. I no vaig deixar de veure'l així. Però el reportatge incidia en les raons que portaven el tigre a actuar d'aquella manera. Vaig concloure que la supervivència era un factor importantíssim que el portava a actuar com ho feia. I no m'ho havia plantejat mai així.

Penso que les persones podem ser així, i actuar per instint de supervivència. Sovint molts atacs i agressivitat cap als altres no són altra cosa que maneres de defensar-se davant d'allò que es considera una amenaça. Aquí hi hauria molt per dir: convindria saber si realment les amenaces són amenaces reals, i si l'atac és la millor manera de sobreviure. He tornat a aquesta reflexió veient alguns polítics o partits que arreu del món reben tants suports. Perquè aquest instint de supervivència també és aplicable als pobles. I hi ha el risc que això es converteixi en agressivitat, en tancament de fronteres davant els refugiats o immigrants, en decisions que directament disparen contra els Drets Humans.

Convé que vetllem atentament.

(continuarà)

dissabte, 4 de febrer del 2017

Els qui...i els qui...


Fa uns dies va venir la televisió a fer un reportatge, i en l'entrevista a un dels escolans li van preguntar com era la convivència. Aquest noi de deu anys em va sorprendre amb la seva resposta: "Hi ha els que t'ajuden quan ho necessites...i hi ha els que tu pots ajudar". Ho vaig trobar fantàstic! Havia dividit els seus iguals en dues categories que no discriminaven ningú. Hauria pogut dir: "Hi ha els qui t'ajuden, i els qui et fan la punyeta", o "Hi ha aquells amb qui t'entens, i aquells amb qui no". En canvi, havia triat posar aquells que no podia dir que l'ajudin com a persones a qui es pot ajudar.

És clar que podríem dir que tots un dia o altre ajudem o necessitem ser ajudats. Però, sense que ningú li hagués dit aquella idea, de manera fresca ho va exposar així. I em va semblar un plantejament feliç per aplicar amb els nostres iguals en qualsevol col·lectiu. Perquè certament hi ha els qui no t'ajuden, però probablement ells puguin ser receptors de la teva ajuda.

dissabte, 28 de gener del 2017

Tenir present la mort


I digué el deixeble:
- Fa uns dies va morir de sobte un noi que coneixia, i m'ha fet un impacte fort. No m'ho trec del cap.

I respongué el mestre:
- Sí, quan mor un jove tothom queda molt impactat, perquè sentim que s'esdevé abans d'hora. I ens recorda que som finits, i que qualsevol dia (qualsevol dia!) pot ser l'últim. Sé que aquesta idea a algunes persones les neguiteja. Però hauríem d'aprendre a integrar la mort com una part de la vida. Tots sabem que un dia o altre hem de morir, però la gent prefereix viure com si tot plegat no tingués un final. No creus que si tinguéssim més present que un dia ja no hi serem, aleshores viuríem amb més intensitat? No podria ser que aleshores relativitzéssim algunes coses sense importància real (encara que a vegades ens ocupin tant de temps i espai en la ment) i donéssim més importància al que realment té valor a la vida? Viu amb intensitat, aprofita cada moment. Cada minut és un regal únic en la història de la teva vida. Valora'l com a do que reps, i converteix-lo en do per als altres. I tindràs una vida feliç i plena.


dissabte, 21 de gener del 2017

L'amic


L'amic no necessita que li expliquis tot perquè ho comprengui. Sap qui ets, et coneix, i no es va posant interrogants davant de tot el que li comparteixes.

A l'amic li agrada que l'escoltis, però també li agrada escoltar-te.

L'amic et pot fer bromes i posar-se amb tu com pocs ho podrien fer. A l'amic li pots fer bromes i posar-t'hi com amb pocs. Perquè fins i tot això es converteix en un signe de l'amistat i la confiança.

L'amic no es posa davant teu amb prejudicis. Al davant, només l'estimació sincera.

L'amic et mira al cor, i com una mare, sempre busca el teu racó de bondat.

L'amic no et valora en funció del que fas o el que dius, sinó perquè ets. Senzillament.

dissabte, 14 de gener del 2017

No aconseguireu el meu odi


Fa uns dies vaig llegir un llibre interessant: "No aconseguireu el meu odi" (Edicions 62). Està escrit per un home que va perdre la seva dona en l'atemptat de la sala Bataclan de París. Descriu amb una claredat que glaça com va viure les primeres hores i els primers dies després d'aquesta notícia tràgica que li havia canviat la vida de cop. Parla sense embuts de com afronta la comunicació d'aquell terrible succés al seu fill tan petit, les ajudes que se li ofereixen per part de gent variada, i tot el que li corre per dintre.

No és un manual per aprendre a estimar els terroristes, com es podria deduir pel títol. Però sí un llibret molt interessant per entendre com pot viure una persona que passa per una experiència traumàtica de manera tan sobtada. I val la pena perquè sapiguem comprendre millor (i per tant, poder ajudar de manera més eficient) les persones que es trobin amb moments d'aquests.

Un llibret així també ens pot afavorir la reflexió de com és d'important aprofitar al màxim els moments amb la gent que estimem.

I em quedo amb un paràgraf:
"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor".


divendres, 6 de gener del 2017

Parodiar no és fàcil

De paròdies en trobem de tota mena i per a tots els gustos. Però amb qualitats molt desiguals. Aquí us n'ofereixo una que m'han fet arribar, i que penso que està molt ben feta. No ha d'haver estat fàcil, i els qui l'han fet han de tenir coneixements musicals per força. És per riure amb ganes, sobretot si sabeu música i si en coneixeu l'original. Es tracta del "Zadok the Priest", un dels Coronation Anthems de Händel. Se sol interpretar en la coronació dels reis de la Gran Bretanya, i els de la Champions League s'hi van inspirar per fer el seu himne. Aquí teniu la paròdia:



Després d'aquesta magnífica paròdia, us ofereixo l'original interpretada per l'Academy of Ancient Music (que els qui fan la paròdia presenten com a excel·lent en la descripció del seu vídeo):



Us puc confessar que he rigut molt amb la paròdia, però que al cap d'uns minuts ja em semblava tot igual. En canvi, la versió original és per gaudir-la sencera i més vegades!


dimarts, 3 de gener del 2017

Art de veritat


Trobada europea de joves. Riga (Letònia). Nit de Cap d'Any. Festa de les nacions. Escola on van conviure, reflexionar i pregar uns dies joves russos, ucraïnesos, polonesos, francesos, catalans. Durant la festa: actuacions, danses, jocs.

El Sasha, el noi rus que aquests dies ens havia acompanyat la pregària del matí a l'escola, amb el seu acordió puja a l'escenari. Tot i que ja l'han presentat, encara hi ha soroll a la sala, alguna gent amb moltes ganes de festa.

Comença a tocar. Concentrat. Virtuós. El silenci s'apodera de la sala, i tothom seu. Només se sent l'acordió.

No ens mira. És ell i l'instrument. Sovint mou el cap a la dreta i es queda així aturat mentre toca amb un talent que ens deixa a tots sense paraules ni moviment.

No ens mira, però està compartint quelcom molt profund amb nosaltres. I ho sap.

M'ha passat poques vegades, però no és la primera: la impressió que la persona i l'instrument formen una unitat. L'instrument seria quasi una prolongació de la persona. Quelcom que li permet parlar sense paraules. Parla d'ell mateix, comunica coses molt profundes de dins seu. Expressa l'inefable.

Al cap d'uns minuts, acaba la interpretació. Tothom dempeus, tothom impressionat.

Aquell noi que dies enrere ens havia donat avisos pràctics, que improvisava els acords per acompanyar els cants de Taizé, resulta que era un virtuós de la música. Algú que ens havia transportat a un altre món amb el seu art.

PD: la foto no és d'aquest acordionista, sinó d'un pianista que també va néixer el 1996 i de qui diria exactament el mateix que avui us he compartit.