dissabte, 15 de juliol del 2017
Un nou llenguatge
Ja sé que això que escrigui no servirà de gran cosa (i que com a molt molt ho llegirà algun bisbe però tampoc no ho sabré), però us comparteixo una cosa que penso de tant en tant. A vegades (més sovint del que voldria) penso que el llenguatge de l'Església ha quedat com fossilitzat, i que ja no arriba a moltes generacions joves.
Podem dir que ara la gent no està tan receptiva, etc etc etc. Però més enllà d'això, crec que massa sovint es fa servir un llenguatge que ja no és el d'ara. O estàs molt en el "mundillo" eclesiàstic, o bona part del que es diu et sona a discurs estrany (quan no sectari, a orelles d'alguns que no tenen cap relació amb l'Església).
El contingut del missatge que ha rebut l'Església és preciós. És un gran tresor!! Però, perquè no es faci malbé, no el toquem ni per abrillantar-lo. I no permetem que llueixi com li escau.
Hauríem de trobar un llenguatge capaç d'expressar amb paraules d'avui allò essencial de la fe, allò que és tan vàlid en els nostres dies!! No estic proposant una revolució. Simplement proposo que fem allò que van fer els primers cristians: explicar amb les categories del seu temps la seva fe robusta en Jesús. I que estiguem atents a allò que viuen els nostres contemporanis. El mateix Sant Pau, a Atenes, va dirigir-se als grecs sobre Déu amb la referència que tenien ells en "l'altar al déu desconegut".
Un nou llenguatge per vehicular el tresor que hem rebut. Per alguns, un treball innecessari. Per altres, un repte engrescador.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Et recomano que llegeixis les obres del bisbe episcopalià John Shelby Spong, que van en el sentit del que dius. I també les de Matthew J. Fox. Aquest darrer era dominic, però en Ratzinger el va fer fora per dir el que va dir. Tanmateix, endavant en la recerca d'un nou llenguatge!
ResponEliminaGràcies per les recomanacions, les desconeixia. I gràcies per escriure aquí per primer cop!
EliminaTotalment d'acord amb el teu pensament.
ResponEliminaL'esglesia es queixa que el joves no s'hi combreguen. Com voleu que hi combreguin si el seu missatge no arriba?
Alhora, quan algún membre de l'esglesia cambia el lleguatge per apropar-lo als joves feligresos es amonestat publicament i relegat (Pere Casaldàliga).
Tant de bo l'Església s'expressés més sovint en el llenguatge que, per exemple, fas servir a les teves homilies... Una reflexió molt valenta i necessària!
ResponEliminaGràcies per escriure en aquest espai per primera vegada, i pel que dius de les homilies. Certament les faig pensant en les persones que m'escolten. Moltes gràcies!
EliminaBen cert que transmets amb les teves homilies...senzillesa,i acolliment per els creients i també per els que estan més allunyats de l'església. Només cal veure amb l'atenció que se't escolta .Crec que ningú està pensant amb el dinar o amb la compra ,cosa que molt sovint em passa a mi,quant a mitja homilia ja estic perduda entre mig de tanta filigrana de vocabulari.
EliminaEns calen persones que facin arribar el missatge senzillament i amb valentia tal com penso que va fer Jesús .No canviïs mai Sergi d'Assís ,som molts els que ens has fet apropar.nos a l'església al veure la brillantor d'un llenguatge proper i contemporani.GRACIES !!
Estic d'acord amb el que dius Sergi. Cal que l'Església faci servir un llenguatge més "adaptat" als temps moderns; capaç d'arribar a tants joves que avui en dia viuen "desconnectats" de l'Església. Però també faig autocrítica. Què fem nosaltres (els que ens diem cristians) per arribar a la gent jove? Quin llenguatge fem servir per "connectar" amb els joves i parlar-nos del contingut del missatge de Jesús? Ens queixem de que l'Església no sap expressar amb el llenguatge que toca però els que no som bisbes també som Església, no? Jo més aviat crec que les úniques revolucions que generen canvis són les que comencen des de la gent del carrer; no esperem que els de dalt ens ho solucionin tot. I el mateix aplica amb altres àmbits del nostre voltant; educació, política, ... Amb això no dic que els de dalt no han de moure fitxa (i és clar que si) però nosaltres també hem d'ajudar a empenyer per fer-ho possible. Gràcies Sergi per la teva reflexió, i no estic d'acord amb que "no servirà de gran cosa"; ans al contrari, ens ajuda a pensar i molt.
ResponEliminaBufa! Quina pila de coses que han sortit Sergi!!! M'afegeixo al que es diu, però sí que m'agradaria puntualitzar que no m'agrada fer crítica del malament que es poden fer les coses, prefereixo que es facin propostes positives del que podem fer nosaltres, la veritat és que no tinc gaires idees del que es pot fer. Fa llàstima veure les esglésies tan buides... potser el camí és un altre, no ho sé.
ResponEliminaPel que ha sortit de les teves homilies a mi també m'agraden molt, les que has fet en diumenge estan penjades a la pàgina de l'abadia, però les d'entre setmana no les pengeu i clar, també ens agradaria poder-les llegir, fins i tot no només les teves... a mi m'agraden les misses diàries perquè les homilies acostumen a ser més properes, et demano si no les podríeu penjar també...
Moltes gràcies, Sergi!!! I et felicito per obrir aquests diàlegs tan interessants!!!
Certament les homilies de cada dia són diferents de les de diumenge. Jo les faig més llargues el diumenge, i també amb un to una mica diferent. El tipus de persones que ens escolten els dies entre setmana també penso que és una mica diferent, potser no tan variat. De fet, hi ha gent que entre setmana segueixen les misses a través d'internet, perquè també les retransmeten.
EliminaSí Sergi, quan puc ho faig, però si estguessin penjades es podrien consultar com les altres. Gràcies per la resposta!!!
EliminaVery, very true. I think a great change is needed in the "church language" not only spoken but also gestures and signs.
ResponEliminaI agree. But there are so many people in Church very commited with others! I think Pope Francis is a blessing in what he says and what he does. Thank you!
EliminaDEURES DE VACANCES
ResponEliminaIntenteu reescriure el Credo per tal que el pugui entendre, per exemple, un noi de 15 anys que no estigui en el “mundillo” eclesiàstic. (Un consell: deixeu la lupa del dogma al calaix). És un bon exercici; gens fàcil.
Si no us voleu complicar tant la vida, comenceu pel Parenostre.
Ah, i feu la prova del cotó! Passeu-li al noi, és clar!
Renoi
EliminaMolt interessants els deures, però com trobes un noi de 15 anys que no que no estigui al mundillo eclesiàstic i et vulgui escoltar?
EliminaMarta, jo no he hagut d'anar gaire lluny! A la família mateix! Proveu-ho! Si més no, és un bon exercici per repensar i reformular allò (i en Qui) que diem que creiem. (Us confesso que jo no vaig treure gaire bona nota en l'experiment: NM, necessita millorar)
ResponEliminaHola Sergi! He arribat per casualitat al teu blog i al article: Un nou llenguatge. Jo fa molt temps que hi penso. Però el llenguatge és expressió del pensament i potser necessitem un nou pensament. A més de John S. Spong, que et recomanen, jo afegiria: José Maria Vigil, Santiago Villamayor, Roger Leanaers, la Comisió Teològica Internacional de la EATWOT... Trobaràs articles d'aquests autors i d'altres també molt recomanables a la revista Relat, del Serveis Koinonia. Tot per internet, esclar. L'interès per aquests temes tant i tant interessants és molt reduït. Tant de bo ajudem a ampliar-lo. Perdona la intromissió i gràcies per llegir-ho.
ResponEliminaMoltes gràcies i benvinguda a aquest espai!
EliminaMÉS DEURES D’ESTIU
ResponElimina(Encara els tinc pendent. Algun cop de mà?)
Com respondre, més enllà de l’argot intraeclesial, preguntes com aquestes que et venen des de perifèria: De què em salva Déu? De què em pot salvar? M’ha de salvar de res? Si som el resultat d’una evolució biològica, els sers humans som com som, ¿per què ens cal “redempció”? (No cal dir que això de “redempció”, “pecat”, “sacrifici expiatori” etc. els sona a música celestial!)
Aquest repte me l'apunto per parlar-ne potser més endavant. Algun cop hi he donat voltes. Gràcies.
EliminaAquest és un tema sobre el qual fa temps que sé que cal canviar. No és la missió principal o de les més importants de l'Església fer arribar el missatge de Jesús a tothom? Llavors, per què s'aferra a un llenguatge tan obscur que només entén aquell que ja hi està acostumat? Fa anys, qui més qui menys anava a missa, coneixia les quatre coses principals. Però avui en dia, la quantitat de gent que no ha trepitjat una església en tota la seva vida és realment gran. No podem pretendre que els arribi un missatge amb una manera d'expressar-lo completament allunyada de la seva realitat. És una tasca impossible.
ResponEliminaI no només als que estan allunyats de la fe els pot semblar estrany aquest llenguatge. A mi mateix, que ja fa anys que vaig a missa, a vegades m'avorreix, em sembla insípid. Hi estic més o menys acostumat, però no m'aporta res de nou. No em fa rumiar, ni anar més enllà.
La nostra era és la de la comunicació. Hi ha tantes maneres de comunicar-nos amb els altres! I, en canvi, l'Església s'ha quedat bastant enrere i aturada en aquest aspecte. Evidentment hi ha intents que això canviï, però crec que encara hi ha moltíssim a fer. Potser no una revolució (o sí), però sí que cal, al meu parer, un canvi molt important.
I, certament, també de mentalitat, com diu l'Ana Maria. Som nosaltres el rostre del cristianisme per a qui n'està allunyat. Algú que no conegui Jesús pot emportar-se una bona o mala imatge d'ell gràcies o per culpa nostra. És important que en siguem conscients. Per exemple, em sorprèn veure alts càrrecs eclesiàstics (i no tan alts) portant vestidures senyorials, amb ornaments plens d'or, mentre, per exemple, realitzen una celebració, en què potser parlen sobre la senzillesa de vida que ha de caracteritzar els cristians, o de la pobresa de cor amb què cal que visquem (omple de béns el pobres i els rics se'n tornen sense res...). I aleshores em pregunto: quin missatge transmeten als que ho veuen? A algú que no estigui dins d'aquest ambient ni hi estigui acostumat, de senzillesa i pobresa n'estic segur que no. Més aviat d'opulència. I com aquest exemple, tants i tants d'altres. No només el llenguatge és important. Les formes de transmetre'l i de la manera que ho fem també ho són. I molt.
Crec que ens cal imitar molt més a Jesús. No va destacar perquè vestís bé, perquè tingués moltes possessions, perquè fos una persona tancada de ment. Tot al contrari. Ell estava al costat del poble, sempre, com un més. Va transmetre el seu missatge amb un llenguatge inintel·ligible a la gent que l'envoltava? Evientment que no. Sabia transmetre l'alegria que tenia a dins, la pau que l'omplia, la seva felicitat, la seva manera de veure el món, d'una manera que fins i tot el més petit i senzill podia percebre. I per què? Penso que, en primer lloc, perquè ho vivia de veritat. Això és fonamental. I després perquè sabia comunicar-se amb la gent, perquè va entendre que cal transmetre'l amb un llenguatge planer, a l'abast de tothom, i va aprendre a fer que la gent no fos un mer espectador, sinó que en participés, que se sentís vinculada a allò que deia, que l'afectés d'alguna manera.
Sincerament, em sap greu veure com allò tan fantàstic que posseïm, aquest tresor que tenim i que volem oferir a tanta gent, perquè realment ens ha canviat la vida, no arriba als altres per culpa nostra. Nosaltres, que el volem fer arribar a tothom, som els mateixos que no sabem explicar-lo bé, i moltes vegades ni tan sols viure'l.
Sí, cal un canvi, i cal ja (penso). La societat avança rapidíssim, està en canvi constant. No podem permetre'ns el luxe de quedar-nos enrere.
Benet, és evident que el tema et toca de prop. Moltes gràcies per compartir-nos el que penses.
EliminaTreballo amb adolecents i hi estic totalment d'acord, hem de canviar el llenguatge o encara millor, els llenguatges, no només comuniquem amb la paraula. Amb quines paraules expliquem avui als joves el missatge de Jesús, amb quines imatges? El llenguatge visual és molt important i tampoc aquí sembla que parlem el mateix idioma que els nostres joves. Ara bé, hi ha quelcom que si els arriba, com a mínim a alguns, i com diu Siro López, només que sigui a un ja ha val la pena: qui som! Emerson ja va dir al segle XIX que el soroll de qui som no deixa sentir als nostres infants (adolescents i joves) el que diem. Si trobem les paraules però no SOM, no arribarem tampoc enlloc. Com diu en Benet al comentari anterior, viure-ho i comunicar-ho. Tenim un veritable tresor que oferir
ResponEliminaBen important el llenguatge de les imatges, i tant! Benvinguda, ets el primer cop que comentes en aquest espai. Gràcies!
EliminaHi ha un comentari anònim, resposta a un altre comentari, arribat cap a les 9h. No publico comentaris anònims. Si me'l reenvieu amb un nom (o pseudònim) aleshores sí. Gràcies!
ResponEliminaTORNEM-HI AMB EL LLENGUATGE
ResponEliminaHavent treballant força anys amb adolescents (i no tan), he après que moltes vegades una primera resposta que desconcerti dona peu després a continuar un diàleg que ja no sigui “in-sensat”.
Poso un exemple, una “pàgina viscuda” més d’una vegada:
- Per què vas a missa? Què hi trobes?
- Doncs hi vaig perquè en surto més alegre, més content i més lliure.
I a partir d’aquí es pot continuar un diàleg que desfaci tòpics, prejudicis ...
(I que als missaires ens faci emportar-nos uns quants interrogants de com podem fer més visible al mig de la plaça “la font d’aigua fresca”, perquè la set d’alegria i llibertat prou que hi és!)