diumenge, 23 de desembre del 2018

Les narracions de la infància de Jesús


Aquests dies els qui som del ram escoltem del dret i del revés les narracions de la infància de Jesús. I els qui no són del ram, pot ser que en un moment o altre durant aquestes festes també en sentin alguna cosa. Hi ha qui es queda amb la part bucòlica de la història, altres s'ho agafen al peu de la lletra com si es tracés d'un llibre d'història contemporània... cadascú s'ho pot mirar com vulgui, és clar.

Ara, per mi hi ha un risc. I és que com que tendim a passar-ho tot pel filtre de si és històric literalment o no ho és, aleshores quan es dubta de la historicitat del que sigui es passa a considerar allò com a mentida i a llençar-ho a les escombraries.

Les narracions de la infància de Jesús (només presents en dos dels 4 evangelis) són interessants. Des del meu punt de vista, això és indubtable. Els experts no descarten que hi pugui haver alguna traça històrica, tot i que més aviat escassa. Però són textos molt profunds teològicament. Amb molt de missatge! Ara bé: com que estan explicats com a relats poden semblar fútils o intranscendents. I aquí és on penso que ens equivocaríem. Perquè en aquella cultura explicar quelcom en forma d'història no volia dir que no es parlés d'una Veritat més profunda, com és el cas.

Ja sé que amb aquestes ratlles no he explicat res de la teologia d'aquestes narracions (se n'han escrit molts llibres!), però sí que convido a fer-ne una lectura receptiva, sense prejudicis, deixant-se interpel·lar pels personatges i intentant esbrinar quin missatge contenen.

I ara sí: Bon Nadal a tots els qui passegeu per aquest espai!!
De tot cor: Bon Nadal!!

dilluns, 17 de desembre del 2018

M'ho emporto a la tomba


Fa bastants anys una dona em va sorprendre quan li vaig preguntar si podia confiar-li una cosa (que d'altra banda no era res de l'altre món). Em va respondre que s'ho emportaria a la tomba. Em vaig quedar parat perquè l'ocasió no s'ho valia, però també per l'honestedat que em transmetia. I al llarg dels anys, altres vegades jo he dit el mateix a algunes persones quan m'ha semblat que les ajudaria a estar tranquil·les.

M'he trobat amb persones que han vingut a Montserrat a abocar tot el que portaven dins, a vegades traumes de feia molts anys o experiències que no explicaven a ningú del seu entorn malgrat ser gent tan estimada (o justament per això). Els darrers temps m'ha passat sovint amb visitants de l'estranger. Ells saben que deixen el seu "secret" a Montserrat, i que algú el custodia. Alguns han tornat altres vegades, però en algunes ocasions són persones que no he vist mai més. N'estic segur que aquell moment va ser important per elles, perquè van poder "vomitar" (perdoneu l'expressió) quelcom que els feia mal.

És molt bonic quan la gent ve una vegada i tornen. Amb alguns fem camí de manera periòdica. Però també és bonic quan una persona ve, i no torna. Expressa aquesta llibertat de cada persona. I ens recorda la nostra missió: ser-hi per donar aigua a qui sigui. Si tornen, meravellós. Si no, potser és que no els cal o que ja vam fer el que podíem en aquell moment. Però us puc assegurar que algunes històries, tot i emportar-me-les a la tomba, no les oblidaré mentre visqui. Perquè no et pot ser indiferent allò que viuen els altres, especialment quan pateixen. I de tant en tant penso: què se'n deu haver fet d'aquella dona? I d'aquell noi? I d'aquell senyor de tan lluny? D'alguna manera, continuen presents a Montserrat. I tant!

Fa dies parlàvem del mot "discernir". Etimològicament té un mot germà: la discreció. Ve de la mateixa arrel indoeuropea, i requereix la necessitat de poder distingir allò que es pot dir i allò que no. També demana un discerniment. Jo li dono importància, i veig que la gent la valora molt quan se'ls garanteix.

dilluns, 10 de desembre del 2018

Guies turístics


Al llarg dels anys, tot organitzant les gires de l'Escolania a països ben diferents, m'ha tocat conèixer de prop guies turístics que ens han acompanyat durant uns dies. Ha estat una experiència fantàstica. En puc parlar així perquè, al cap d'uns dies de convivència, surten converses que van més enllà de l'explicació suposadament governamental. I en països amb dèficits democràtics importants (que aquí no anomenaré) els pots acabar preguntant que t'expliquin (ni que sigui en privat) quina és la situació real del país i de la seva gent. I en algun cas tot plegat ha derivat en amistat, perquè ells també ho han aprofitat per fer-me moltes preguntes sobre la vida monàstica, sobre el sentit que per mi té la vida i coses d'aquest estil.

Crec que és una professió no prou valorada. Pensem que és la gent que fa "el relat" del país que sigui a molts visitants! Una visita ben explicada pot suscitar moltes coses, o pot deixar indiferent. Però el tema del relat no és secundari.

Aquí Catalunya he tingut la sort de conèixer guies turístics molt preparats. I us en diré dos exemples: en Carles Roig i la Tate Cabré. Amb en Carles ens vam conèixer en un curs que anualment es fa a Montserrat dirigit a guies turístics. És un curset molt interessant, perquè reben moltes explicacions que els aporten molta informació per quan expliquin què és Montserrat als visitants. Amb en Carles hem mantingut relació, i aquí teniu un enllaç d'una entrevista que li van fer no fa molt a l'Ara (el vídeo és llarg, però a sota del vídeo hi ha un resum ben fet): Entrevista a Carles Roig

Amb la Tate ens hem conegut a l'hostatgeria. Quan ve, a més d'amarar-se d'aquest lloc, avança el llibre que va escrivint en aquell moment. Una persona de gran qualitat humana, amb una base cultural important, i amb una curiositat per aprendre sempre més. N'estic segur que és un luxe tenir una guia així. Aquí teniu la seva web: Tate Cabré

Algú podria pensar: i per què dedica una entrada a parlar dels guies turístics? Doncs perquè hi ha professions que a vegades ens passen desapercebudes, i que fan la seva aportació que no és gens petita. Felicitats a tots els que feu tan bé la vostra feina!

diumenge, 2 de desembre del 2018

Un lloc que es diu tendresa


Una senyora que va assistir al cap de setmana per a agnòstics ens va explicar el seu testimoni, i posteriorment també el va relatar en un reportatge de la televisió. Va perdre el fill d’accident fa uns anys, un noi ben jove. I ens deia que, per ella, el seu fill no és al cel sinó en un lloc que es diu tendresa.

Em va agradar com ho va explicar, perquè aquest “lloc que es diu tendresa” a mi em sonava a un cel meravellós. Ella associa el cel als àngels, als núvols... a conceptes o imatges que no li evoquen res. En canvi, la tendresa li suggereix el seu fill. No ho trobeu preciós? No trobo altra paraula per definir-ho.

A vegades hem volgut definir realitats transcendents de manera tan tancada i acotada que sembli que no hi cap res més. La Teresa, amb la seva creativitat i sinceritat, ha anomenat aquesta realitat “tendresa”.

M’agrada quan persones ben diferents defineixen com s’imaginen o com viuen a dins seu aquest més enllà. Mossèn Ballarín deia que s’imaginava el cel com un lloc on el Barça marca un gol al Madrid cada minut. Humor genuí de Mossèn Ballarín!

El millor de la definició de la Teresa és que en aquest lloc que es diu tendresa hi cap tothom, de tota religió o pensament. I sí, jo també penso que el seu fill està en un lloc que es diu tendresa. I dono gràcies per aquesta mare que, en l’absència del fill, el recordarà sempre amb tota la tendresa del món.

diumenge, 25 de novembre del 2018

Una frase que va sorprendre


Amb motiu del cap de setmana per a agnòstics, va sorprendre a algunes persones la frase que un dels assistents va dir per la tele: que "les religions són per distreure el poble" i que bàsicament ell marxava com havia vingut. Entenc que sorprengués així fora de context (alguns es preguntaven per què havia vingut, doncs), però en el context és diferent. Què més va dir i que no es veia en el reportatge de vídeo? (però sí en la notícia escrita). Ell deia que havia vingut a acompanyar la seva esposa, que ell té bona relació amb els monjos, que un servidor havia explicat les coses molt bé però que a ell això li ve de lluny, que havia estat educat en el nacionalcatolicisme i que hi ha en ell una arrel profunda de no creure. Vist el context, fins i tot és comprensible que no se senti creient!
A banda d'això, és bo de saber que no és el primer cop que ve a l'hostatgeria, i que ja té lloc guardat per tornar d'aquí uns mesos!

Alguns dels assistents em van dir per escrit o de paraula que, tot i sentir-se agnòstics, que no els toquin la Mare de Déu de Montserrat, a qui preguen a vegades. Algú també que parla amb algun familiar ja difunt.

Alguns altres també que, després de tot allò que havíem compartit, es plantejaven que potser no eren tan agnòstics com es pensaven. Altres sí que s'hi continuen sentint, és clar.

Un que es va autodefinir davant el grup com a més agnòstic que altres va ser justament el qui va fer una defensa aferrissada de l'Església que ens va sorprendre a tots.

I encara altres m'han anat escrivint aquests dies amb ganes de tornar, o amb inquietuds clarament espirituals. I tornaran a fer alguna visita o fins i tot recés.

Com vaig dir en algun mitjà de comunicació, penso que a vegades ni els creients són tan creients (dies abans em van contactar també força creients amb molts dubtes de fe), ni els agnòstics tan agnòstics. Amb excepcions, és clar.

I els qüestionaments que ens arribin per la nostra fe, acollim-los. Deixem-nos qüestionar. I que ens ajudin a anar més a fons en allò que mou la nostra vida.

PD: A la imatge, Karl Marx. Algú que va qüestionar la religió i tantes coses de manera interessant, tant si estàs d’acord amb el que deia com si no.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Pastoral online


Aquests dies he estat convidat a participar en una trobada amb joves universitaris i postuniversitaris a Anglaterra. Ho organitzava un moviment de laics benedictins xilens amb molta experiència. En primer lloc, caldria dir: “Salvant totes les distàncies...”. I és que el món anglès és molt diferent del nostre a nivell religiós. Aquí hi ha molts joves actius, i els serveis d’atenció religiosa a les universitats tenen desenes de joves que hi participen i s’hi impliquen. Per tant, no es tracta d’aplicar directament allò que viuen ells, però sí d’escoltar, d’agafar idees, de tenir material per a la reflexió.

Dit això, hi ha temes que són plantejables a tot arreu. I un dels que es plantegen ells i a mi també m’interessa és el de fer grup online. Hem compartit avantatges i desavantatges. Evidentment sempre és millor una trobada presencial. Però la mobilitat de la gent (i els estudis!) a vegades ho fan difícil. Com fer que persones que viuen en diferents països puguin continuar compartint la fe i la vida de tant en tant? Fa uns anys vaig fer alguna prova per Skype, i no en vaig quedar descontent. Però van ser coses molt puntuals.

Ara, després de la reflexió d’aquest cap de setmana, estic decidit a fer algun intent més endavant. Perquè joves que no es podrien trobar presencialment quasi mai, i es coneixen i tenen molt per compartir, puguin continuar fent camí i creixent junts.

En la meva presència a internet, de tant en tant em trobo amb persones que m’escriuen compartint coses d’ells sense conèixer-me personalment. A vegades no és fàcil saber com respondre de manera encertada sense conèixer la persona. Però és bonic que la gent et pugui contactar amb facilitat. Ara bé, en el cas de persones que ja es coneixen, l’avantatge de les noves tecnologies és claríssim i no el podem desaprofitar.

PD: Les fotos les vaig tirar ahir. Un paisatge esplèndid de la zona de Yorkshire.



divendres, 16 de novembre del 2018

Ni àngels ni bèsties


“L’home no és ni àngel ni bèstia. I qui fa l’àngel, fa la bèstia”. Encara fa pocs mesos, en una conversa amb el Lluís Duch (monjo de la comunitat, que va morir fa pocs dies) va sortir aquesta cita de Pascal. Era una de les seves preferides.

A mi m’agrada explicar-la amb la imatge de Superman. Quan l’ésser humà es pensa que és Superman, se sol clavar unes castanyes de campionat. Perquè la realitat sempre ens acaba fent tocar de peus a terra. Som éssers humans, amb totes les possibilitats però també limitacions que comporta.

I això ve de molt lluny. El relat d’uns primers éssers que no acceptaven la seva condició humana (Adam i Eva), uns homes que volen construir la torre de Babel per arribar al cel (on ells creien que habitava Déu) i per tant ser com aquell déu que ells imaginaven... i acaben barallats i sense entendre’s.

És l’ambigüitat humana de la qual també tan sovint parlava el Lluís Duch, des de la seva visió antropològica i també teològica. En el cap de setmana per a agnòstics, un dels assistents es va sentir incòmode amb el qüestionament d’un altre que m’havia preguntat sobre l’Església. Tota persona, tota institució, tota realitat humana està sotmesa a aquesta ambigüitat. I per tant, ha de ser qüestionable.

No som ni àngels ni bèsties. Som humans. I només des d’aquest reconeixement d’allò que som podrem construir quelcom interessant.
Jo penso que allò que som implica la nostra animalitat però també el nostre desig profund de divinitat (plenitud, eternitat, felicitat, infinit, digueu-ho com vulgueu) i l’empremta de divinitat que penso que tots també tenim!


dimarts, 6 de novembre del 2018

Visita d’una persona transsexual


(escrit amb el permís d’ell)

Fa uns mesos va venir a l’hostatgeria un senyor homosexual que em va compartir algun aspecte del seu itinerari. Li vaig dir que, més enllà del que ell ha viscut, veig que avui es parla molt de transsexuals, transgènere, intersex... i que vaig massa perdut perquè em falta formació sobre aquests temes. I que, si volem servir la gent i acollir-los de la millor manera, necessitem també conèixer algunes realitats per poder ajudar millor quan ens vinguin.

Al cap d’unes setmanes, em va escriure proposant-me de rebre un amic seu que és transsexual, que em vindria a compartir la seva experiència si em semblava bé. Li vaig dir que sí, i tant! I va venir.

Li agraeixo profundament la seva transparència en les explicacions, i que acollís bé els meus dubtes i les meves preguntes sobre tot el que havia viscut. Vaig intentar escoltar-lo amb molta atenció, posar-me a la seva pell i comprendre’l.

Vaig arribar a la conclusió que els éssers humans provem de classificar i compartimentar la realitat en uns àmbits determinats, però que la realitat humana a vegades (o sovint) és més complexa. I convé escoltar amb atenció.

Vaig veure que la societat (Església inclosa) a vegades ha tractat molt malament aquestes realitats. I que ens queda molt de camí per fer. Són persones que no ho tenen gens fàcil, i en general encara els ho posem més difícil del que ja pot ser la situació per si mateixa.

Ens ho creiem o no que tothom és fill estimat de Déu?


dilluns, 29 d’octubre del 2018

Discernir


El comentari d'en Ramon em porta a escriure la següent entrada. De fet, en publicar la darrera ja vaig pensar que podia aparèixer un comentari com el seu, perquè hi ha contextos molt diferents, i no es poden posar tots al mateix sac de manera simple. Què fer quan qui necessita ajuda està en una situació delicada, és una persona que estimes i t'estima, i veus que s'estrellarà? Aquesta era la situació implícita de la darrera entrada. Entenc que estava oberta a altres interpretacions.

Però en Ramon, amb la seva experiència personal, ens estimula a reflexionar sobre la importància de discernir bé en cada situació.

Discernir. Aquesta és la qüestió. És una paraula que ve del llatí "discernere", però l'origen el situem en un punt molt més arcaic: el protoindoeuropeu! El mot estaria format per "dis-" (que vol dir "a part") i "cernere" (del grec antic "krino", provenint del protoindoeuropeu "krey", i significa "separar"). Per tant, el sentit de discernir seria el de poder separar dues realitats i distingir-les l'una de l'altra.

El missatge del mot discernir és que no tot és igual. I per tant, cada context o situació demana poder ser distingit. I a partir de la distinció, aleshores actuar de manera adequada.

Tots som aprenents, i estem en camí.

divendres, 19 d’octubre del 2018

Quan un no es deixa ajudar


I digué el deixeble:
- Em desespera veure que algú necessita ajuda, i no es deixa ajudar.

I respongué el mestre:
- És bo que no et sigui indiferent, vol dir que estimes.

- I aleshores, què fer?

- No hi ha receptes màgiques, amic. Però sí camins. El camí de saber esperar amatent al més petit gest que l'altre faci, a la més petita paraula que pronunciï d'obertura a allò que se li pot donar. El camí de pregar per ell, si ets creient. I si no ho ets, de portar-lo igualment en el teu cor. El camí d'estimar-lo des del silenci. El camí del respecte a la seva llibertat, encara que la seva opció no et sembli la millor. I el camí de l'enginy, també, per esbrinar si hi ha alguna manera d'ajudar-lo que li pugui anar bé i que pugui fins apreciar. El més important, tanmateix, és que en el teu cor no renunciïs mai a estimar. I la vida t'anirà mostrant el camí més oportú a cada moment. Confia.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Una línia prima


Fa poc explicava a una amiga que sovint venen a Montserrat persones que pateixen trastorns mentals. I a vegades també persones que tenen alguna dificultat mental no diagnosticada i que no ho són en un grau que requereixi l'internament en un centre, però que al cap d'uns minuts de sentir-les parlar veus que no estan bé. En situacions així, t'adones que la separació entre les persones que estan bé i les que no ho estan sovint és molt subtil. Persones que aparentment estan bé (als ulls dels qui les veuen pel carrer) viuen situacions realment complexes amb elles mateixes.

Aquesta amiga, que havia tingut contacte amb persones amb problemes de salut mental, em parlava d'una "línia prima" que separa estar bé i no estar bé. I que tots som vulnerables.

Amb massa facilitat socialment s'ha estigmatitzat tot el que tingui a veure amb salut mental: "bojos", "manicomis", "tarats"... paraules molt dures per referir-se a persones o a les dificultats que viuen. Ella em comentava com, amb una gran facilitat, una persona que està bé pot passar a situacions de gran fragilitat per un problema personal, per una circumstància que ha viscut...

Hem d'afinar la mirada (i el cor) davant d'aquestes realitats.

diumenge, 7 d’octubre del 2018

I es parlarà de vida


No sé vosaltres, però jo he vist els darrers mesos molta gent patint per tot el que està passant al nostre país. I jo sóc un d'ells. Perquè no ens és indiferent allò que hi passa, i voldríem que els problemes tan complexos es poguessin resoldre. I hem viscut com en unes muntanyes russes per l'acceleració en certs moments, o per girs sobtats que no es preveien, o al contrari per considerar que tot anava massa lent en altres punts del trajecte... Sóc dels qui ja abans del referèndum pensava que ens esperaven mesos (i aleshores deia que potser anys) d'un caos monumental. I per tant, us he de dir que encara m'imaginava que les coses anirien pitjor de com estan anant.

Ens cal aprendre a no intoxicar-nos per tanta ... (s'hi poden posar moltes paraules negatives) com hi ha. Aprendre a posar distància emocional, i amb tota la determinació ocupar-nos de posar el nostre gra de sorra. Ocupar-nos-hi sí, però intentant no preocupar-nos-hi més del compte. És possible, almenys així és com ho he viscut.

A veure si em sabré explicar, perquè hi ha tanta sensibilitat amb tot això que és fàcil molestar algú o crear malentesos innecesaris.

He titulat aquesta entrada: "I es parlarà de vida". Aquestes paraules tan afortunades que han musicat de manera genial els de Txarango, prenent el testimoni previ i valuós de l'Ovidi Montllor i Cesk Freixas! Si no ho entenc malament, se'n parla com d'una situació futura en la qual podrem parlar de vida, havent ja superat esculls que ara ho fan difícil. I animen a fer-ho realitat.

A mi em sembla que ja ara hem de parlar de vida. Que no podem esperar més. Tot i trobar-nos en una situació col·lectiva complicada, amb molts interrogants, hem de parlar ja ara de vida. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Hem de treballar per un futur millor, cadascú des del seu lloc. Però hem de parlar de vida al mateix temps!

Em passa sovint que, en anar a escriure sobre alguna cosa a les xarxes o en aquest espai, em pregunto: com puc parlar d'això ("de vida") mentre estem emmig d'aquests problemes com a país? M'ha passat aquests últims dies, també. Tenia moltes coses per parlar que no tenen a veure amb l'1-O, però pensava: com puc parlar de qualsevol cosa mentre estem vivint dies tan intensos col·lectivament?

Doncs sí, també ho hem de fer. "I es parlarà de vida". Parlem-ne ja. Que una cosa no treu l'altra.

Bona setmana!

divendres, 28 de setembre del 2018

Volia ser feliç com aquell home!


Fa un temps vam tenir un capellà relativament jove passant uns dies a Montserrat. Li vaig preguntar per què s’havia fet capellà, què l’havia portat a aquesta opció. I em va dir que el causant va ser el capellà del seu poble, ell el veia una persona feliç. I em va dir: “Volia ser feliç com aquell home!”. I continuava: “Després va venir el fet de voler ser capellà, però al principi de tot era que volia ser feliç com ell”.

Em va fer rumiar. No tant pel fet que acabés sent capellà com aquell mossèn del seu poble, sinó pel desig de ser tan feliç com aquell bon home. I penso que això pot ser vàlid per tothom, no? Que ens fixem en aquelles persones que han reeixit en la vida, que transmeten felicitat. I que ens preguntem què els ha portat fins aquí, quines circumstàncies i sobretot quines actituds i opcions les han ajudat a arribar-hi.

Tenim tant per aprendre dels altres!


dimecres, 19 de setembre del 2018

Una reflexió lúcida


Durant l’estada a Taizé, els joves estan implicats en serveis molt diversos per contribuir al funcionament diari de molts aspectes. I se sol captar un ambient molt positiu entre tohom.
Un dels joves que van venir, en la reflexió final, escrivia: “Veus un clima de simpatia en general i t’adones que les coses es poden fer d’una altra manera a les nostres vides, a un altre ritme”. Afegia que “normalment tenim la sensació d’anar de bòlit i atabalats”, però valorava com es prenien coses “fins i tot la gent amb feines menys agraïdes (recollidors de bols, gent que neteja els lavabos)”.
I acaba la seva reflexió: “M’he adonat que ser feliç no depèn tant de fer allò que realment t’agrada, perquè a la vida s’ha de fer de tot, sinó de la manera com encares aquelles tasques menys plaents”.
M’ha semblat que era una reflexió interessant de compartir.

PD: A la foto, una mostra de l’esmorzar de Taizé. Els qui hi heu estat, l’haureu reconegut de seguida.


dimecres, 12 de setembre del 2018

Hi ha joves i joves


A vegades generalitzem amb massa facilitat. I a tot arreu i en tots els col·lectius hi sol haver de tot. Fa uns dies vaig sentir les explicacions d'un jove de 19 anys amb una inquietud interessantíssima per les llengües. Hi ha gent que té llista de llibres per llegir, doncs ell té llista de llengües per aprendre. Ara sap català, castellà, anglès, està aprenent la Llengua de Signes Catalana (LSC) i està a un nivell bàsic d'esperanto. I vol aprendre suec, finès, japonès, aranès i swahili. No són somnis impossibles. És una persona tenaç, i no està perdent el temps.

Li pregunto per què li interessa tant aprendre llengües. I em diu que tota llengua és part de la identitat de cada persona, i que per això troba bonic poder comprendre les persones en la seva pròpia llengua. I té un gust per les llengües minoritàries perquè hi ha menys gent que pugui comprendre els seus parlants en la seva llengua.

Està estudiant Traducció i Interpretació. Aquest trimestre farà immersió en llengua de signes (en una escola bilingüe de català i llengua de signes, i en una associació de persones amb sordesa). El treball de recerca del batxillerat (TdR) el va fer sobre la llengua Quenya i altres llengües creades per J.R.R.Tolkien. I és que, a més, té gust pel fet lingüístic com a fenomen humà i per la creació de llengües.

Potser alguns no sou apassionats per les llengües (jo sóc filòleg, i ja sabeu que el tema m'interessa), però el sol fet de trobar algú que s'endinsa amb tant interès en alguna disciplina no ho trobeu ben bonic?

dimecres, 5 de setembre del 2018

Cap de setmana per a agnòstics


Els dies 3-4 de novembre farem un cap de setmana per a agnòstics a l'Hostatgeria de Montserrat. Ja sé que d'entrada pot sorprendre, i fins i tot algú podria pensar que com que cada cop hi ha menys gent a les esglésies ara convidem els agnòstics. Mireu, no és el cas: l'hostatgeria s'omple molt i a vegades les dificultats són per trobar-hi lloc. El tema és un altre: és voler compartir allò que som amb persones que busquen com nosaltres, però no des d'una vida creient.

La idea és compartir valors de la nostra vida monàstica, valors que pensem que poden ser útils a persones que no són monjos i fins i tot interessants per persones que no se senten creients. No són valors extraterrestres, sinó elements molt humans (i a vegades crec que plens de sentit comú, tot i que això ja seria discutible).

A qui està obert? A qualsevol persona agnòstica que estigui receptiva al que li puguem oferir. És a dir, esperit positiu (lògicament!). Algú que pugui caminar per la muntanya (no farem escalada, però tampoc no estarem quiets els dos dies).

Qui ho organitza? Un servidor. Aquí pugen molts agnòstics, no-creients, membres d'altres religions... però no fem activitats específiques per a ells. En canvi, aquesta està pensada amb aquest format.

Com apuntar-s'hi? Escrivint un correu a hostatgeriademontserrat@gmail.com i explicitant que es vol participar en aquesta activitat concreta.

Els qui em coneixeu riureu, perquè pensareu que sempre m'acabo embolicant amb coses noves. I és cert. Mira, és una activitat que fa il·lusió! No sé si s'hi apuntarà gent... però, provem-ho!

dissabte, 1 de setembre del 2018

Malentesos del món modern



Rebo un missatge d'una visita que havia d'arribar a Montserrat:
A: Hi ha retencions
Sd'A: No passa res. No et quedaràs amb gana :)
A: I això que el gos m'avisava. Però també m'ha volgut enganyar alguna vegada. I ja no li he fet cas
Sd'A: El gos?? Ja no entenc res
A: *GPS


Rebo un missatge d'una mare d'escolà:
M: Recepta: Calamars fregits amb all a bocinets, julivert, ceba a bocins molt petitets i un rajolinet de vi negre. Sal i un polsim de pebre
Sd'A: ?
M: Oish!!! Disculpa
Sd'A: Vols que et faci sopar?
M: Faig un sopar romà amb els alumnes de batxillerat avui a l'institut i el Sergi, un alumne, havia perdut la recepta!


Rebo, per error, un correu que un pare d'escolà volia adreçar a la seva dona. Era una cosa ben breu i purament pràctica, en resposta a un correu meu. Però transmetia un "carinyo" entre ells dos ben bonic, i acabava dient-li: "Petonets". Li vaig contestar de seguida dient-li que em sabria greu que els petonets no arribessin a la destinatària. Ens vam fer tots un tip de riure.


dimecres, 29 d’agost del 2018

Diàleg interreligiós a Taizé


Els darrers dies he pogut escoltar el camí que està fent la comunitat de Taizé (França) en el camp del diàleg interreligiós. El mes passat a Taizé van celebrar un cap de setmana d’amistat islamo-cristiana, amb l’assistència de nombrosos musulmans. I, en relació al budisme, hi han hagut germans de la comunitat que han visitat un monestir budista de Corea, i alguns monjos budistes els han visitat a Taizé.

Un vespre d’aquesta setmana passada, el Prior de Taizé es va prestar a respondre les preguntes dels joves. Una jove musulmana li va preguntar sobre la relació entre les dues religions. Una de les coses boniques que li va respondre és que, quan entrem en contacte amb una altra religió, és bo mirar què en podem aprendre. I va posar l’exemple de l’actitud d’adoració dels musulmans en la pregària.

Una altra noia li va preguntar per la relació que tenen amb el budisme. I va comentar que, d’una banda, havien constatat valors comuns que compartien: la recerca de la pau interior, la importància de la compassió... Però que, al mateix temps, havien experimentat que en alguns aspectes rellevants eren també diferents: per exemple, en relació a la fe en un Déu personal. I posava l’accent en el fet que, més enllà de les diferències, l’objectiu és conèixer-nos i fer una amistat autèntica. No es tracta que un deixi de ser allò que és, però sí que s’obri a compartir amb l’altre.

En relació als cristians, va expressar que la fe en Jesús ens ha de portar a treballar per la unitat de la família humana. I que aquesta pot ser una aportació molt vàlida dels cristians en el món: treballar per la unitat de la família humana.

Aire fresc. Inspirador. Encoratjador.

dimarts, 14 d’agost del 2018

Tu ets necessari


"Si la nota deia: una nota no fa música, no hi hauria simfonia.
Si la paraula deia: una paraula no fa una pàgina, no hi hauria llibre.
Si la pedra deia: una pedra no puja pas una paret, no hi hauria casa.
Si la gota d'aigua deia: una gota d'aigua no fa un riu, no hi hauria oceà.
Si el gra de blat deia: un gra de blat no pot pas sembrar un camp, no hi hauria collita.
Si la persona deia: un gest d'amor no salvarà pas la humanitat, no hi hauria mai ni justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat damunt la terra.

Talment la simfonia necessita cada nota,
talment el llibre necessita cada paraula,
talment la casa necessita cada pedra,
talment l'oceà necessita cada gota d'aigua,
talment la collita necessita cada gra de blat,
la humanitat sencera et necessita a tu,
onsevulla que siguis, únic, val a dir: insubstituïble."


(Michel Quoist)

dissabte, 11 d’agost del 2018

Una amenaça de mort

En una entrevista que m'han fet per la revista del meu poble, he dit que amb motiu de l'homilia del 24 de setembre vaig rebre una amenaça. Numèricament és irrisori si es compara amb l'allau d'agraïments que vaig rebre i alguna crítica també. Les crítiques són especialment bones si es fan amb estimació i criteri. Però a mi no se m'acudiria mai amenaçar algú de mort, ni que pensés que n'ha fet una de grossa.

I encara que vingués d’una sola persona, al primer moment em va fer impressió perquè sempre hi pot haver un eixelebrat que faci un disbarat. Però en cap moment no em vaig penedir d'haver defensat els drets humans. És un tema d'escala de valors: no vols que et facin mal (és clar!) però encara menys vols renunciar a la defensa dels drets més fonamentals.

Algú, en saber-ho, va pensar que vaig callar a les xarxes per aquest motiu. I no és així. El mateix vespre de l'homilia, davant d’una allau tan impressionant, vaig decidir que no volia entrar en una espiral mediàtica sense aturador. No em vaig fer monjo per això. Per aquesta raó vaig fer un tuit implícit dient que l'endemà em tocava anar a Matines. I l'amenaça va venir després. Però estem en un món on sembla que no pugui ser que un es negui a concedir entrevistes. Durant mesos (sobretot les primeres setmanes), periodistes d’aquí i de l’estranger em contactaven per fer-me entrevistes. Però em va semblar que ja havia estat prou clar, i no calia afegir-hi res més.

No vaig estar inactiu durant aquells mesos. Hi ha molta feina per fer, i moltes maneres d’ajudar. Només faltaria.

Però a nivell de xarxes, sabia que pararia un temps i que tornaria a escriure. Perquè sento que tinc coses per dir. Més encara: per comunicar.

No us demano que estigueu d’acord amb aquest plantejament. Simplement us l’he compartit tal com el vaig viure.

Mesos enrere en aquest mateix espai havia dit que l’Església ha de defensar els drets humans. No eren paraules buides. Les crec, i tenen aplicacions concretes. Podem discutir de moltes coses, podem tenir criteris molt diferents i respectables. Però els Drets Humans no són negociables, no creieu?

Gràcies per llegir aquestes paraules escrites des del cor, ara que ho puc mirar amb més perspectiva.


dimarts, 31 de juliol del 2018

El Rusc


Diverses vegades he tingut la sort de tenir contacte amb "El Rusc", de Tordera, i m'ha fet bé. És una comunitat al servei dels discapacitats intel·lectuals, disposa de 3 llars amb 25 persones acollides i un centre ocupacional per una trentena de persones.

Ja sabem que arreu hi ha centres per a diversos tipus de discapacitats, on són degudament atesos. "El Rusc" pertany a les comunitats cristianes de L'Arca, fundades pel canadenc Jean Vanier, escampades per tot el món. Són comunitats amb un fort sentit de família, on hi viuen discapacitats (o persones amb capacitats diferents) conjuntament amb altres persones, treballadors i voluntaris. A casa, cadascú aporta allò que pot segons la seva capacitat, i és admirable veure com s'ajuden i es complementen en funció del que pot fer cada un.

En la darrera visita que els he fet m'ha sorprès la gran quantitat de voluntaris internacionals joves que s'hi estan durant un temps compartint, ajudant, convivint. Fa impressió veure com el contacte amb els anomenats discapacitats transforma de manera considerable els qui hi estan a l'entorn, tant treballadors com voluntaris.

Un dels acollits, en Juanito, es posa tothom a la butxaca. Som bons amics! És un senyor ancià, bastant pillo i de la broma, i canta amb molt de sentiment. Té la síndrome de Down. Em fa feliç ser testimoni de com persones com ell són acollits amb tota la dignitat i estimació que mereixen.

Chapeau pel Rusc! Per molts anys!!

dimecres, 25 de juliol del 2018

Déu al diccionari


La mateixa religiosa de qui us parlava l'altre dia es va posar a aprendre albanès en arribar a Albània. I en el diccionari albanès que li van donar, "Déu" apareixia definit com a "personatge de faula". Evidentment, molt significatiu de l'ateisme que es fomentava (per dir-ho suau) des del comunisme. Em podreu dir que des del cristianisme s'havia fet el mateix a la inversa en molts aspectes, i és cert. I tant.

Però comento això perquè m'ha suscitat alguns pensaments. Em sembla que, segons com es presenta Déu o depèn de com se l'entengui, pot aparèixer ben bé com a personatge de faula. Sense anar més lluny, molts relats bíblics llegits literalment poden suggerir un personatge més de conte que de realitat. S'han d'interpretar. I aquella imatge tan difosa de Déu com un home gran amb barba blanca...segur que Déu és molt més gran que tot això. Si existeix, és clar. I aquí anava!

Per mi, creure en l'existència de Déu no va d'acceptar una idea cegament, més enllà de si és raonable o no, i només perquè algú altre ho ha dit. No és com creure en els follets del bosc. Per mi, la fe és una experiència. Déu no és el senyor de barba blanca, sinó un nom per definir aquest origen de tot plegat (tan desconegut) que penso que ha de ser un origen bo (és discutible, però ho crec així). I al mateix temps, aquest Déu és perceptible com la força de l'amor que tot ésser humà té dins seu en potència.

A vegades he pensat que, ni que el Papa de Roma sortís a dir que Déu no existeix, no em convenceria. Perquè per mi la fe va d'una altra cosa.

Sóc conscient que ara només he fet unes pinzellades (i això té sempre el risc de ser imperfecte, incomplet i imprecís). Però que serveixin per dir que almenys, abans d'afirmar o descartar la idea de Déu, mirem quin significat hi posem al darrere. Perquè pot canviar totalment.

dijous, 19 de juliol del 2018

Un país sense flors


Fa uns dies vaig conèixer una religiosa que va viure 22 anys com a missionera a Albània. Hi va arribar poc després de la caiguda del mur, i m’explicava com era un país sense flors als carrers ni a les cases. Durant la llarga etapa comunista, els deien que això de tenir flors no era cosa de proletaris sinó de burgesos. Que s’havia de mirar pel rendiment de les coses, i que les flors són efímeres i sense utilitat. Actualment diu que a la capital Tirana (1 milió d’habitants) només hi ha 2 floristeries, i que cap més en el país. Però que els contactes amb l’estranger van canviant la situació, i que ara ja hi ha gent que té alguna flor a casa.

És evident que les flors són efímeres. Però no m’havia plantejat mai que no tinguessin utilitat. Si ho voleu és un petit detall, però a mi em sembla significatiu d’altres coses.

I em fa pensar en aspectes de la vida quotidiana que, segons com es mirin, són “inútils”. Però que està molt bé que hi hagi coses gratuïtes a la vida, que les tinguem o les fomentem simplement perquè són boniques, més enllà de si són “útils” segons uns paràmetres determinats.

Crec que no tot ha de tenir el seu rendiment productiu. La Bellesa també ens humanitza i ens dignifica com a éssers humans.

dissabte, 14 de juliol del 2018

Una depressió


Fa uns dies em vaig referir en una homilia a les persones que passen una depressió, i en especial a les persones que estan al seu entorn. I he rebut agraïments molt sentits per aquelles paraules.

Feia temps que en volia parlar en aquest espai. I és que, tot i que hi ha hagut evolució en la comprensió d'aquest tema els darrers anys, encara queda camí per fer.

Les persones amb depressió sovint s'han de sentir dir: "t'has d'esforçar", "t'has de sobreposar" i coses per l'estil. I aquestes frases, dites amb tota la bona fe del món, sovint l'únic que aconsegueixen és enfonsar més la persona que no veu sortida a la seva situació.

Els que hauríem de fer un esforç més aviat som els qui ens trobem a l'entorn de la persona que ho sofreix. Com? Mirant de comprendre com se sent la persona per dintre. Mirant d'entendre, també, que és una malaltia. No són manies ni capritxos de la persona, sinó una situació molt dura que els sobrepassa. Se senten com en el més profund d'un pou sense saber com sortir-ne. Com en un túnel sense llum ni al darrere ni al davant. Però el més fumut és que en aquest túnel no poden fer marxa enrere, i no saben si més endavant hi ha llum!

Què es pot fer? Acompanyar la persona, mirar que se senti al màxim de compresa. I en part fa de mal dir perquè cada persona és diferent, també les causes que hauran provocat la depressió poden ser molt variades, i per tant poden caldre coses ben diverses. Però en tot cas, que mai la persona se senti tractada des d'un pla de superioritat d'algú que li diu que s'ha d'esforçar i se n'ha de sortir sola, com si la depressió fos poca cosa o quelcom semblant a comèdia.

M'agradarà llegir els vostres comentaris sobre el tema.


dijous, 28 de juny del 2018

D'on sou? O millor: qui sou?


La sorpresa de rebre el comentari d'un bisbe des del Marroc m'ha empès a fer aquesta entrada. En les estadístiques veig els països d'on entreu a visitar aquesta pàgina. I ho trobo ben sorprenent, perquè passeu per La Font de Greccio persones de diferents continents. Alguns països destaquen com a habituals: Estats Units, Rússia, Polònia, França, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, Ucraïna, Itàlia, Txèquia, Emirats Arabs Units!

I m'agradaria molt saber qui sou. Evidentment, teniu la llibertat d'entrar-hi sense dir res, només faltaria! Però em faria gràcia. Potser alguns preferireu no dir-ho, doncs cap problema. Potser altres preferireu fer-me un comentari explicant-ho, però sense que jo el publiqui: doncs aleshores m'ho comenteu, i no el publicaré. I potser a altres no us fa res que els passejants habituals d'aquest espai ho sàpiguen: doncs aleshores ens ho podeu explicar!

Queda dit. A veure...

divendres, 22 de juny del 2018

Confessar


Suposo que a alguns això de la confessió us deu sonar cosa de petits, o d'èpoques passades, o d'una visió de l'Església culpabilitzadora... i els vostres motius deureu tenir. La veritat és que era de les coses que menys m'atreia a l'hora de ser ordenat prevere. Tot i saber el sentit que té, al mateix temps pensava: "què m'han de venir a explicar a mi el que hagin fet malament, si jo sóc el primer que també s'equivoca!". I us puc dir que després ha estat un regal poder confessar, i veus que pots fer molt de bé als qui la volen rebre.

És una situació molt delicada, perquè la persona es posa davant de Déu. I tota relació entre l'ésser humà i Déu és molt personal i sagrada. Només s'hi pot entrar de puntetes. I has de vetllar molt perquè qualsevol paraula que diguis sigui sempre des de l'Amor.

No és un moment de culpabilitzar la persona: tot al contrari! Aquesta es posa amb humilitat davant d'ella mateixa i davant del Déu en qui creu, i repassa les pedres que porta a la motxilla i que li fan feixuc el camí. Aleshores, el prevere ajuda a descarregar aquestes pedres. És un alliberament. És Amor tangible.

No és màgia. És un signe. Els éssers humans necessitem signes. Però poden ser poderosos. Una acció performativa. Això sí: perquè tingui sentit, s'ha de viure amb sinceritat. Si no, no val la pena.

L'objectiu no és mai que la persona se senti malament. Al revés: es tracta d'encoratjar-la a fer camí, a reconèixer l'Amor que l'habita i que la pot impulsar cap endavant. És un SÍ a la vida, amb agraïment i esperança.

Hi ha persones a qui els fa cosa que algú pugui conèixer els seus errors. Comprensible. A mi em passa just al contrari amb aquells a qui confesso: creixen en el concepte que tinc d'ells. Perquè no és cap novetat saber que una persona és fràgil: tots en som! Però quan veig algú que ho reconeix amb humilitat, aquella persona es fa gran als meus ulls. M'impressiona.

No pretenc que tot el que he dit hagi de ser així i no pugui ser d'una altra manera. Simplement us he volgut compartir la meva experiència, perquè penso que no és habitual que els qui confessem compartim com ens sentim. Al cap i a la fi, tots som éssers humans.

dijous, 14 de juny del 2018

L'hostatgeria de Montserrat


Fa mesos em van demanar el servei d'hostatger, i feia dies que us en volia parlar perquè ara mateix bona part de la meva vida gira a l'entorn d'aquest àmbit del monestir. I és molt probable que alguns dels meus escrits sorgeixin del que hi visc.

No trobareu publicitat d'aquest lloc perquè s'omple amb facilitat els caps de setmana, i entre setmana sempre hi ha també algunes persones. Els uns ho diuen als altres, i quan són estrangers és perquè suposen que un monestir ha de tenir un lloc d'acolliment i ens en demanen informació. Potser m'ha sorprès aquest darrer aspecte: que a més de gent d'aquí, sovint ve gent de països molt diferents.

En un lloc on sempre entra i surt gent no és possible establir molt contacte amb tothom, sobretot quan són grups. Però sempre hi ha persones que ens demanen poder conversar sobre aspectes de la seva vida. Som un equip de monjos, i em sento afortunat de compartir amb tres monjos que són molt amables amb la gent, molt acollidors.

Una de les experiències més maques d'aquests mesos ha estat quan algunes persones (bastantes) m'han dit que algun monjo els ha ajudat en algun moment important de la vida.

I potser el comú denominador dels qui hi venen a passar uns dies és que són persones que busquen. Busquen tranquil·litat, pau, potser desconnectar, a vegades ser escoltats, o confessats, o acabar quelcom que necessita concentració (una tesi doctoral, per exemple). A vegades creients, a vegades d'altres religions o no-creients. Però gent que volen compartir la nostra pregària o bé que es fan preguntes i busquen. O tot alhora.

Una gràcia de Déu pels qui hi podem ser.

dijous, 7 de juny del 2018

El Evangelio debe ser incómodo


Fa uns mesos va passar uns dies a Montserrat el cardenal d’El Salvador, Gregorio Rosa Chávez, amic personal de l’arquebisbe Óscar Romero que va ser assassinat pel seu compromís amb el poble. Em van fer impressió la seva senzillesa i la seva autenticitat. És un home que traspua Evangeli.

Quan va parlar a la comunitat, una de les frases que ens va dir amb convicció va ser: “El Evangelio es incómodo, y debe ser incómodo”. Aquells dies vaig entendre que, per ell, la predicació i la vida de l’Església no haurien de ser quelcom desencarnat, purament abstracte i que no digués res a la vida de la gent. El compromís que ha demostrat per les persones i pels drets humans és conseqüència directa de la seva vivència evangèlica. Així ho va aprendre de Monseñor Romero.

Com sempre, correm el perill de fer un Evangeli arregladet, a la nostra mida. Tenim el risc d’agafar només aquells aspectes de Jesús que ens agraden i que no ens fan moure gaire de la nostra situació de confort. És això el que pretenia Jesús?

Penso que el Cardenal Rosa Chávez encerta quan diu que l’Evangeli és incòmode i que ha de ser incòmode. Senyor, fes que no ens deixi d’incomodar perquè cada dia estiguem més al costat dels qui sofreixen.

divendres, 1 de juny del 2018

El pagès i els olivers


Vaig visitar un camp d'oliveres (o "olivers", com en deien allà). I el pagès em va explicar tot el procés que havia fet des que va arrendar els olivers. I us el vull compartir.
Els va podar, i reconeixia que els estava marcant d'alguna manera però a fi de bé, perquè creixessin de nou. Els podava segons el que ell creia més adequat. Deia que quant més fortes són les podes, sempre que no siguin excessives, els olivers creixen millor. I a partir d'aquí, cada any els vas netejant i els deixes espais interiors perquè hi entri la llum. La foscor fa que habitin més fongs dins de l'arbre, i per això els va bé la llum. A l'estiu, se seleccionen els olivers que tenen oliva més negra, per fer oli bo. A la tardor, es recullen les olives. El mateix dia que s'han collit les olives es fa l'oli, que servirà per aliment. Aquest oli és aromàtic perquè s'ha collit abans de les pluges de tardor, i és pur perquè surt de les calors de l'estiu. A mesura que vas podant cada any, vas aprenent sempre amb el consell de persones que ja en saben. Diu que els primers anys podava fort i collia poc, però molt bones olives. I amb els anys, han crescut millor gràcies a les podes fortes. Diu que els olivers necessiten literalment com un "reset".

Jo no sóc expert en oliverars, ni molt menys. Però m'ha semblat que aquest contacte del pagès amb la terra era summament interessant i evocador de molts altres aspectes de la vida. Segur que com tantes coses és opinable, i si per aquí hi passa un expert en olivers potser ho veurà diferent. Com tantes coses a la vida, que són un art. Però sempre es pot aprendre del camí que prèviament altres han recorregut.

PD: La foto és d'aquest camp d'olivers

diumenge, 27 de maig del 2018

De poble


Passava per un carreró de Miravet, i vaig veure una senyora gran feinejant amb una caixa de fruita dins d'un garatge obert. Li vaig preguntar una indicació per arribar a un indret, i de seguida em diu: "Vols cireres?". I em va començar a preparar una bossa plena de cireres. Em va explicar que estaven tocades, i ja no les podia vendre. Però eren ben bones! S'anava animant i afegint-hi altra fruita, i li vaig haver de dir que parés. I ens vam posar a xerrar com si ens coneguéssim de fa temps.

Hi ha coses que actualment només solen passar als pobles.

Em va fer pensar en un poblet de la vora del riu Mississippi, a Minnesota. Vaig anar-hi fa anys convidat per la família d'un noi que havíem tingut a Montserrat durant un temps. Vivien en una urbanització que no estava gens malament, i quan vam arribar vaig veure que el noi entrava a casa sense clau. Vaig suposar que ens havien vist arribar, i per això li havien obert la porta. Però no: solien deixar la porta oberta sempre, sense por que ningú hi entrés a fer mal. Deien: "aquí tots ens coneixem".

Acostumats a una vida urbana, ens hem arribat a creure que tot funciona com a les ciutats. Però més enllà de les ciutats hi ha vida, i sovint ben fresca!

dijous, 17 de maig del 2018

Des de la Ribera d’Ebre


Sóc a la Ribera d’Ebre per primera vegada. Concretament a Miravet, un poble ben bonic que s’enfila al turó que voreja el riu Ebre, i encimbellat per un castell dels templers. Em diuen, a tall d’exemple del que s’esdevé: “amb més de 40 anys tu vens a la Ribera d’Ebre per primera vegada, i nosaltres a les vostres terres ja hi havíem vingut amb 3 anys”. El barquer que et passa de banda a banda de riu me’n parla com de la Catalunya oblidada. D’una banda li dol, però de l’altra creu que justament perquè ha estat oblidada, no s’hi han fet tants estralls a nivell natural com en altres zones del país.

Se senten molts ocells. A tot arreu. No hi estic tan avesat, i ho trobo fantàstic. Mirant el riu penso en aquella novel·la que parla de “la tranquil·litat dels grans rius”. Extensions d’arbres fruiters. Aquí es viu en la natura.

El castell: història del país. Val la pena. Però massa cases en venda (diuen que a preus massa alts). Molts joves marxen del poble (els tres fills de la senyora dels queviures són a Barcelona, Reus i Alemanya). Se’n van, i la majoria no tornen. Hi ha immigrants marroquins i paquistanesos. Gran feina d’immersió a l’escola.

Al bar, se m’acosta un home directíssim preguntant-me qui sóc i què hi faig, que ja és el segon dia que em veu pel poble. Malgrat la sorpresa, em venen ganes de riure per dins. Resulta ser l’alcalde. I han quedat per fer una reunió al bar amb els alcaldes dels pobles veïns. Bona ocasió per fer-los preguntes.

Els dic la meva impressió d’aquests dies, sobre el tema de l’equilibri territorial. Penso que políticament s’ha de cuidar el territori, perquè si la gent en va marxant, què en serà d’aquí 50 anys? Fomentar a diversos nivells que les persones s’hi vulguin quedar, que hi vulguin viure i prosperar. En el món que estem, això s’ha de promoure. No esperar que s’esdevingui espontàniament. No estem parlant només de Miravet, sinó també de Benissanet, de Ginestar, de tota la Ribera d’Ebre, i d’altres comarques. I no ho dic per ells, que ja es mouen i s’ajuden, sinó per les polítiques de país que es puguin fer.

Ei, però l’orgull de poble no hi falta eh? Una senyora, referint-se als turistes que arriben des de la costa tarragonina per visitar el castell, em diu que és el monument més visitat de Catalunya. Crec que li faltaven les dades de la Sagrada Família. Però no passa res: tothom a visitar Miravet, i la Ribera d’Ebre!

dimarts, 15 de maig del 2018

Dies de distensió



Estic passant uns dies de descans lluny de Montserrat, en una zona de Catalunya totalment desconeguda per mi. Dies per mirar les coses a distància, per valorar molt més tot allò que forma el meu dia a dia. No són dies per oblidar la realitat quotidiana, sinó per mirar-la amb uns altres ulls i des d’un altre ritme.

Després de prop de 20 anys a Montserrat (encara no) experimento un fort sentit de pertinença a aquesta comunitat, que estimo i amb qui faig camí. Una comunitat plural, amb reptes i oportunitats. Els reptes inclouen les fragilitats que té tota realitat humana, però que són una invitació a fer camí per anar cada dia més lluny. Pràcticament totes les comunitats a Europa es redueixen en nombre, lògicament. Entenc els qui, en la vida religiosa (i a vegades en situacions ben complexes) ho viuen des del desànim. Però ho veig com una oportunitat per repensar moltes coses, per fer replantejaments de manera creativa.

Els pelegrins montserratins de tota la vida tendeixen a comparar el Montserrat que havien conegut amb el d’ara, tant en negatiu com en positiu. Però em sembla que a vegades ens falta més perspectiva històrica, en un lloc que té prop de 1.000 anys i que n’ha vistes de tots colors. Això ens pot ajudar a viure els reptes amb il·lusió i sense més neguits que els necessaris.

Una altra reflexió d’aquests dies. Ja sé que molts em veieu jove. Però també em miro la vida com aquell qui entra a la segona meitat (com a màxim!). I per tant, cal una mirada humil: és a dir, realista i agraïda. I tant de bo que Déu faci que algun dia sigui una mirada sàvia, que pugui fer algun servei.

Agraïment a la meva família, a la comunitat, a tantes persones que han estat i són regals en el camí.

PD: No estava segur de compartir aquests pensaments, però sempre penses que li poden fer bé a algú.
PD2: Per cert, algú endevina per la foto on sóc? (n’he posat una que és una bona pista, sense ser massa evident)

dimarts, 8 de maig del 2018

Reflexionar


L’origen del mot “reflexionar” és molt interessant! És el verb que surt del mot llatí “reflexio, -onis”, que està format pel prefix “re-“ i per “flex-“ (que ve del verb "flectere"). El prefix pot tenir el sentit de “tornar enrere” o “novament”, i “flectere” pot significar “doblegar” però també “tornar”, "guiar", "dirigir". Per tant, el sentit etimològic del mot “reflexionar” seria el de tornar allà on ja s’havia estat. Això, que podria semblar absurd, no m’ho sembla gens.

Quin objectiu podria tenir el d'inclinar-nos cap enrere i tornar allà on ja havíem estat? Doncs el d’agafar perspectiva i un nou impuls. Però un impuls correcte. Perquè si no revisem allò que vivim, si no podem aturar-nos i mirar d’on venim, podríem clavar-nos unes castanyes de campionat.

En aquest sentit, la reflexió és summament necessària! Jo diria que fins i tot imprescindible.

Hi ha situacions personals i col·lectives que no porten a la reflexió, a aquest prendre distància i revisar per poder continuar amb més encert. A vegades hi ha contextos que ho posen dificilíssim perquè una persona o col·lectiu es pot trobar immers en una espiral que no li permet aturar-se. Reflexionar no voldrà dir necessàriament canviar la realitat actual i modificar-la perquè sigui com abans, sinó aturar-se i mirar d'on ve la situació present amb prou calma com per poder-la interpretar correctament.

Tant sí com no, hem d’intentar mirar les coses guanyant perspectiva, tornant la vista a allà d’on venim, i escodrinyar si la via és la correcta. Potser la conclusió serà que sí: doncs endavant! Potser serà que no: aleshores ens cal canviar. I si no ens en sortim, busquem aquells que ens ajudin a fer aquest procés de reflexió.

Això ho he constatat en moltes persones que venen al monestir per fer l'exercici d'aturar-se i prendre distància del seu dia a dia. Els va bé. Però d’això ja en parlaré un altre dia.

dimecres, 2 de maig del 2018

Reflexió positiva


Els del Barça en donen als del Madrid, i viceversa. I els de l'Espanyol i el Girona també!
Els vegetarians en donen als carnívors, i aquests en reben dels vegans.
Els dretans en donens als esquerrans, i viceversa.
Els unionistes en donen als independentistes, i aquests en donen i en reben dels qui no volen saber res de tot això.
Els creients en donen als agnòstics, que també en reben dels ateus.
Els heterosexuals en donen als homosexuals, i viceversa.
Els qui estan a l'atur en donen als qui tenen feina, i viceversa.
Les dones en donen als homes, i els grans als joves.
Els blancs en donen als negres, i viceversa.
Els revolucionaris en donen als qui no canviarien mai res.

I així podríem seguir i seguir. I no em digueu que hi falta res, o que l'ordre podria ser diferent, perquè evidentment és clar que sí. I és que a l'hora d'un gest com el de donar sang hi podeu veure moltes més combinacions i col·lectius possibles.
No hi val si un és així o aixà. Només val la humanitat, la consciència que tots formem part d'aquesta família humana i la generositat d'aquell qui la dona perquè serveixi a qui en tingui més necessitat.

Ho vaig pensar fa uns dies anant a donar sang. Com fan alguns que pengen la foto donant-ne, penso que és bo que ho compartim per encoratjar-nos mútuament a anar-ho fent.
Donar sang és un gest amb un missatge molt potent: volem el bé de tota persona que ho necessiti, sigui qui sigui. I com nosaltres, n'hi ha moltíssims que pensen i fan el mateix. I ens ho hem de dir. Que prou coses negatives hi ha, ens hem de dir també les positives.

dijous, 26 d’abril del 2018

La llegenda de la Mare de Déu de Montserrat


Les llegendes són llegendes. No són història científica, però tampoc no les hem de menysprear perquè poden contenir missatges interessants. És el que s'esdevé amb la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha algunes variacions sobre aquesta llegenda, però alguns punts van apareixent en quasi totes les versions i em semblen aspectes significatius.

Descobreixen la imatge uns pastors, que veuen una llum que surt d'una cova de la muntanya. Uns pastors, com els qui van trobar Jesús en primer lloc. Gent senzilla. Els senzills són els qui descobreixen la Veritat, no els qui d'entrada poden semblar més importants. A l'establia, després hi van els savis d'Orient, però primer els pastors.

En la llegenda de la Mare de Déu, els pastors avisen les autoritats d'aquell fet excepcional, i aleshores se l'intenta traslladar a una ciutat propera. I en arribar on ara hi ha el santuari, la imatge esdevé tan pesant que és impossible moure-la. Entenen que la Mare de Déu es vol quedar en aquell lloc. Una manera fantàstica de dir que aquesta muntanya i aquest lloc és sant, és sagrat (o si ho preferiu: és molt especial, altres dirien "màgic"). Però en la llegenda ho diuen de manera narrativa.

I això, a part de ser bonic, és una crida a tots els qui estimem Montserrat a tenir cura d'aquest lloc.

Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat!

dimecres, 18 d’abril del 2018

Saber o no saber


En la darrera entrada vaig escriure tres vegades el verb "saber", i no casualment: "saben respectar", "saben ser empàtics", "saben ser crítics amb ells mateixos".

I és que em sembla un concepte clau per enfocar la realitat d'una manera o d'una altra, i en conseqüència per viure-la diferentment.

El mot "saber" ve del llatí "sapere", que a la seva vegada ve d'una arrel indoeuropea ("sap-"). La paraula llatina té el significat de "tastar" (i més tardanament el significat de "conèixer", com nosaltres). Però l'arrel indoeuropea "sap-" té un sentit interessantíssim: "percebre, adonar-se, prendre consciència".

Per tant, el qui no sap és aquell que no s'adona del que sigui, no ha pres consciència de la realitat que sigui. N'és ignorant. Aplicant això a les frases que vaig escriure el darrer dia, podríem dir que els qui no saben respectar, ni ser empàtics ni són crítics amb ells mateixos és perquè no han pres consciència de com podrien ser de feliços si visquessin d'una altra manera.

Ja sé que alguns pensareu en noms concrets, i us sortirà espontàniament: "i tant que saben el que es fan!". Home, jo diria: tothom vol ser feliç i viure amb plenitud. No serà que qui no viu estimant és una persona equivocada, perquè no ha optat pel camí que el faria més feliç?

Això no porta a acceptar qualsevol mal perquè aquella persona no sap el que fa. Però sí a mirar-la amb uns altres ulls. Perquè, no en dubtis: quan una persona fa el mal, no és feliç.

I mentre escric tot això, també m’ho dic a mi mateix. Perquè tots tenim el risc de no saber. Sempre som aprenents.


PD: Us preguntareu per què he posat una imatge de maduixes. De petit, sempre saltava d’alegria quan hi havia maduixes amb nata... però menjava tota la nata i deixava les maduixes! De gran he après el bon gust que tenen, tot i que continuo preferint la nata :)

dijous, 12 d’abril del 2018

Feliços els qui...


Feliços els qui, enmig de temps de prova, són signes d'esperança
sense deixar de tocar de peus a terra.
Feliços els qui saben respectar les opinions dels qui pensen diferent
sense deixar de ser ells mateixos.
Feliços els qui diuen sí quan és sí i no quan és no,
sense deixar-se arrossegar per la postveritat.
Feliços els qui saben ser empàtics i posar-se a la pell dels altres,
sense que això els tregui la il·lusió tenaç del dia a dia.
Feliços els qui creuen en la validesa dels Drets Humans
i treballen perquè siguin respectats arreu.
Feliços els qui saben ser crítics amb ells mateixos
sense que això signifiqui caure en el desànim.
Feliços els qui relativitzen allò que és relatiu
i absolutitzen allò que és irrenunciable.