diumenge, 7 d’octubre de 2018

I es parlarà de vida


No sé vosaltres, però jo he vist els darrers mesos molta gent patint per tot el que està passant al nostre país. I jo sóc un d'ells. Perquè no ens és indiferent allò que hi passa, i voldríem que els problemes tan complexos es poguessin resoldre. I hem viscut com en unes muntanyes russes per l'acceleració en certs moments, o per girs sobtats que no es preveien, o al contrari per considerar que tot anava massa lent en altres punts del trajecte... Sóc dels qui ja abans del referèndum pensava que ens esperaven mesos (i aleshores deia que potser anys) d'un caos monumental. I per tant, us he de dir que encara m'imaginava que les coses anirien pitjor de com estan anant.

Ens cal aprendre a no intoxicar-nos per tanta ... (s'hi poden posar moltes paraules negatives) com hi ha. Aprendre a posar distància emocional, i amb tota la determinació ocupar-nos de posar el nostre gra de sorra. Ocupar-nos-hi sí, però intentant no preocupar-nos-hi més del compte. És possible, almenys així és com ho he viscut.

A veure si em sabré explicar, perquè hi ha tanta sensibilitat amb tot això que és fàcil molestar algú o crear malentesos innecesaris.

He titulat aquesta entrada: "I es parlarà de vida". Aquestes paraules tan afortunades que han musicat de manera genial els de Txarango, prenent el testimoni previ i valuós de l'Ovidi Montllor i Cesk Freixas! Si no ho entenc malament, se'n parla com d'una situació futura en la qual podrem parlar de vida, havent ja superat esculls que ara ho fan difícil. I animen a fer-ho realitat.

A mi em sembla que ja ara hem de parlar de vida. Que no podem esperar més. Tot i trobar-nos en una situació col·lectiva complicada, amb molts interrogants, hem de parlar ja ara de vida. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Hem de treballar per un futur millor, cadascú des del seu lloc. Però hem de parlar de vida al mateix temps!

Em passa sovint que, en anar a escriure sobre alguna cosa a les xarxes o en aquest espai, em pregunto: com puc parlar d'això ("de vida") mentre estem emmig d'aquests problemes com a país? M'ha passat aquests últims dies, també. Tenia moltes coses per parlar que no tenen a veure amb l'1-O, però pensava: com puc parlar de qualsevol cosa mentre estem vivint dies tan intensos col·lectivament?

Doncs sí, també ho hem de fer. "I es parlarà de vida". Parlem-ne ja. Que una cosa no treu l'altra.

Bona setmana!

9 comentaris:

  1. Benvolgut Sergi: M'he sentit tant identificada en llegir el teu escrit¡¡¡, que m'he emocionat. El que vivim és molt greu, a mi personalment em depassa i m'ha afectat molt i he viscut moments molt dolorosos -com saps una persona molt propera hi està mol involucrada-. Finalment, he après a prendre distància, a desconectar, perquè al marge dels polítics i malgrat els polítics hi ha vida i,com dius tu, hem de parlar de vida. Penso que hem de fer el que cadascun de nosaltres puguem per un present -també un futur- millor i això ho hem de fer amb el que tenim ara, sense esperar el que desitgem perquè potser no ho aconseguirem mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies pel teu comentari, Maite

      Elimina
  2. A l'anònim d'avui: el teu comentari és ben correcte, però no publico mai anònims. Estaria bé si el pots enviar amb un nom (o almenys pseudònim). Gràcies!

    ResponElimina
  3. Justament aquesta setmana he parlat amb varia gent en aquest sentit! Ens escoltem massa les crítiques negatives!! Hem de viure en positiu el moment que com a poble estem passant. Cadascu des de la seva responsabilitat i pensant en els qui han sacrificat tant. El camí no és gens fàcil ni ràpid, però és caminant que es fa camí. No hem de ser ingenus, però si tenir esperança en que tot el que hem passat no es en va.

    ResponElimina
  4. Jo també sóc una de les que pateixen. Per mi la incertesa sempre ha estat un problema i ara vivim uns moments tan incerts… I també sóc una dels més de dos milions de persones que vam anar a votar, i suposo que també com tants, la meva pregunta era i el dia 2 què passarà? Doncs encara som al dia 2!!!
    Ja fa molt que no miro notícies a la tele, quan vull saber alguna cosa ho miro a les xarxes en algun dels mitjans que per mi són fiables. Prefereixo llegir-ho a que em bombardegin!!!
    Bona la imatge que poses, caiguda lliure, no del tot (porta un paraigües), l'ensurt dels qui s'ho miren, fins i tot del qui l'orquestra :) No es pot explicar millor!!!
    Mirem endavant parlant de vida, així ha de ser Sergi, moltes gràcies pel que dius i per com ho dius, immillorable!!!

    ResponElimina
  5. Jo també vaig anar a votar,. Tinc de dir que amb el cor encongit,quant vaig saber que el meu fill era en una porta del col•legi on teníem d’anar ,per si passava quelcom .
    Tenim vivint a casa a la meva mare de 97 anys,a qui parlar de la política i de les circumstancies que estem vivint ,la fa posar molt neguitosa.
    La seva resposta es...no vull parlar-ne ni escoltar res...jo ja ho vaig viure molt igual i la vida em va canviar del blanc al negre.tenia 15 0 16 anys quant la república i despres la guerra civil li va trencar la seva vida.
    A mi m'agradaria poder tenir esperança de que tot anirà fluint amb unes aigües tranquil.les,pero com moltes persones ,jo tampoc escolta la tv.em sobrepassa .Com també em trenca el cor ,passejar com feia, fins a la presó dels Lledoners ,ara es impossible ,la rabia em fa caure les llàgrimes cara avall.
    Gracies per l, assossec que desprenen les teves paraules Sergi !!!

    ResponElimina
  6. Sergi, totalment d'acord i identificada amb el teu escrit. Gràcies.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies, Sergi! Necessitem paraules com aquestes.

    ResponElimina
  8. Ocupar-nos però no preocupar-nos em sembla una bona manera d'encarar totes les coses, des de les més importants a les més irrellevants. Gràcies :)

    ResponElimina