dijous, 24 d’octubre del 2019

Cuideu-vos


En alguna plataforma les darreres setmanes exhortaven la gent a cuidar-se. Ho feien tenint present que s'acostaven dies complicats per al país. Home, per mica que estimis el país, no et pot ser indiferent el que està passant. I ho dic pensant amb persones que pensen de maneres ben diverses.

Però és important cuidar-se. Conèixer quines són les pròpies forces. I en funció d'això, decidir. No ho dic només en relació a prendre part en crides de tota mena, sinó sobretot en com les coses ens poden arribar a afectar emocionalment.

No és obligatori estar 24 hores pendent de l'última novetat i connectats permanentment. I en setmanes així, fàcilment hi ha persones que hi estan, sense que això els aporti res. Al contrari.

I també és bo que, en la mesura que puguem, tinguem cura d'altres. Que puguin desfogar-se, asserenar-se, fins desintoxicar-se.

Crec que a vegades es confon "implicar-se" amb "no cuidar-se". Són dues coses diferents. I malgrat que la implicació pugui comportar cansament alguns dies, és bo continuar tenint cura d'un mateix i dels altres. Vaja, em sembla a mi.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

El mariner i la tempesta


A l’hostatgeria vam tenir un mariner, capità d’un vaixell d’uns 20 tripulants que competia a nivell internacional. Em resultava interessant, perquè el mar sempre m’ha fascinat. Però ell no tenia cap visió romàntica del mar. Per ell és un lloc important, però és al mateix temps el seu lloc de treball.

Un dia ens va explicar l’experiència d’estar ben endins i veure com s’acosta una tempesta forta. Constatar que no es pot fer res per evitar-la. I malgrat el neguit lògic que això podia comportar, destacava que aleshores era important l’acceptació del que s’acostava. I que aquesta acceptació o previsió et feia estar més a punt per afrontar-la. Fins i tot ajudava que passés més ràpid.

En cap cas no parlava de no fer res, evidentment. Es referia a una actitud, a quina mirada interior era la que l’ajudava més a preparar-s’hi.

És una cosa semblant a la que a vegades he sentit d’algunes persones que han passat per una malaltia seriosa, i que al principi em costava d’entendre. Hi ha hagut una acceptació de la malaltia que els ha ajudat a lluitar per superar-la.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

Els ancians: una benedicció


Em sap greu quan es parla de la gent gran com quelcom inevitable, com una càrrega, o com qualsevol cosa amb connotació negativa. A vegades m'he trobat organitzant alguna activitat, i algunes persones es dolen que hi havia gent tan gran... Per mi és una benedicció! Poder compartir amb persones que tenen tota una vida al darrera és un regal.

Puc entendre la preocupació d'algunes persones quan veuen que certes activitats només capten l'atenció de gent gran. I no penso només en activitats religioses, sinó també certes manifestacions culturals que mouen sobretot gent gran. Entenc l'anàlisi negativa perquè es qüestiona la continuïtat en el futur. En aquests casos, d'acord.

Però a banda d'això, en la nostra societat capto que a vegades sembla que facin nosa. No és pas així a tot el món. Hi ha cultures que els veneren, no els fan callar mai, els presten tota l'atenció.

És cert que hi ha avis que accentuen els trets més negatius de la seva personalitat. Però també hi ha els qui suavitzen els aspectes més cantelluts que els caracteritzaven. I tant si són d'una manera com de l'altra, són els qui ens han precedit. I es mereixen tota la nostra consideració.