diumenge, 13 d’octubre de 2019

El mariner i la tempesta


A l’hostatgeria vam tenir un mariner, capità d’un vaixell d’uns 20 tripulants que competia a nivell internacional. Em resultava interessant, perquè el mar sempre m’ha fascinat. Però ell no tenia cap visió romàntica del mar. Per ell és un lloc important, però és al mateix temps el seu lloc de treball.

Un dia ens va explicar l’experiència d’estar ben endins i veure com s’acosta una tempesta forta. Constatar que no es pot fer res per evitar-la. I malgrat el neguit lògic que això podia comportar, destacava que aleshores era important l’acceptació del que s’acostava. I que aquesta acceptació o previsió et feia estar més a punt per afrontar-la. Fins i tot ajudava que passés més ràpid.

En cap cas no parlava de no fer res, evidentment. Es referia a una actitud, a quina mirada interior era la que l’ajudava més a preparar-s’hi.

És una cosa semblant a la que a vegades he sentit d’algunes persones que han passat per una malaltia seriosa, i que al principi em costava d’entendre. Hi ha hagut una acceptació de la malaltia que els ha ajudat a lluitar per superar-la.

13 comentaris:

  1. La reflexió que ens proposes em susciten un parell de punts.
    Primer punt, sobre la fascinació d'altres entorns on no hi hem viscut. Jo també estic d'acord amb tu Sergi que el mar per mi és un gran desconegut i també em fascina; serà perquè vaig passar bona part de l'infantesa en la terra de les Garrigues (allà poca mar veiem). Sobre aquest punt m'agradaria dir que a vegades la gent s'enlluerna sobre altres entorns però la realitat no és tant bonica. Em ve al cap la gent que té una gran passió pel món rural però que malauradament no ha pogut viure en primera persona el rigor del treball del camp, les inclemències del temps o la manca de serveis. Amb això no estic dient que el món rural no tingui coses ben boniques, al contrari, però tampoc és un món ideal.
    I l'altre punt va sobre l'actitud amb que afrontem els contratemps anunciats amb antel·lació. Podem amagar el cap sota l'ala, com fa l'estruç, podem preocupar-nos i lamentar-nos de la nostra mala sort, o podem com bé dius fer tot el que estigui a les nostres mans i confiar en l'esperança. Jo em quedo amb aquesta última actitud tot i que el resultat podria ser igual de dolent però el camí de l'espera es fa menys feixuc.
    Gràcies altre cop per la teva reflexió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel que comparteixes. En el meu cas, la meva relació amb el mar és diferent perquè jo sóc de la costa! Però la visió del mar sempre ha estat a nivell de contemplació com a lloc bonic, i no com a lloc de treball o de risc. En aquest sentit tinc la diferència amb aquest mariner.

      Elimina
  2. Hi ha hagut un comentari que s'ha oblidat de posar el nom. Si el tornes a enviar amb el nom, el publicaré. Gràcies!

    ResponElimina
  3. Last week a friend of mine died. She was an economist and, today, reading your text, I rememberd something she wrote: "If the weather is nice and the sea is calm, the sailor can rest and even go to sleep on high seas. But, if the winds blow strong and turbulence grows,he must be vigilant, stand firm at the helm and handle the sails according to circumstances.

    (…) The sea of history, in which we are currently sailing, is not calm but of great turbulence and we have lost the compass to guide us in choosing the best way to deal with storms. (…) We need prophets who have the boldness of denouncing what is wrong but that do not silence words of hope in humanity. We need prophets to teach and encourage us to think with lucidity, to discern, choose and act, personally and collectively. We need prophets to help us look at reality from the place of the victims, the poorest and the marginalized, and that help us to develop feelings of justice, solidarity and compassion that overcome the false rationalities of the dominant culture."

    ResponElimina
    Respostes
    1. It's wonderful! Thank you for sharing

      Elimina
    2. És preciós això del teu amic, Lucy. De profetes potser en tenim però no els veiem, perquè no podem o no volem!!! Moltes gràcies i el meu condol per la teva pèrdua!

      Elimina
  4. Sergi, m’agrada la comparació que fas del mar amb la vida, com afrontar una tempesta al mar que no és tan diferent d’afrontar-la a nivell personal. No acabo de saber però si quan dius lluitar per superar una malaltia, et refereixes a la curació. És que n’hi ha moltes que no es curen...
    Gràcies per la nova reflexió!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Marta, tot i que era una possible interpretació. Potser en lloc de dir "per superar-la", hauria hagut de dir "per continuar", per exemple. O no dir res. Jo volia dir que aquesta mirada els ha ajudat, senzillament. A vegades a lluitar per superar-ho, altres a una acceptació més serena.

      Elimina
  5. Torno a compartir quelcom que estic ,estem,vivint a casa.Es referent a l,aceptació .....Una de les coses que mes em fa patir de veure la mare sense poder caminar,es que ella pugui aceptar.ho.
    Li está costant, ben cert.A vegades em diu..aquesta enfermetat que tinc es diu velleza i no te remei.No obstant en el moment de fer una estoneta de rehabilitació i posa voluntat.
    Gracies per aceptar aquestes paraules escrites,em cal en alguns moments compartir.
    Tambe poder escapar.me unes hores a gaudir del la bellesa del mar ,seria mes que bonic.Be un regal.
    Gracies Sergi D,Assís

    ResponElimina
  6. Bona tarda!
    Parlant del mar i dels seus riscos:
    Sempre m'ha impressionat el paràgraf final del capítol LX de Moby Dick: descriu la preparació minuciosa, en una llanxa balenera, de l'ormeig per a la caça de la balena i del perill extrem que comportaria qualsevol petit mal arranjament dels estris, sobretot qualsevol petit descuit en l'enrotllament de la corda que va amb l'arpó. En el moment del tret,qualsevol petit error es pot emportar braços, cames, ...
    En canvi, diu que els homes estan ben tranquils i sense cap por, malgrat la situació crítica, just poc abans del tret; perquè, ve a dir, el que està assegut a la llanxa de fet està tan a prop de la mort com el que està ben repapat a casa seva, a vora del foc al capvespre, amb un atiador al costat en lloc d'un arpó.

    ResponElimina
  7. Em ve a la memòria aquelles paraules del Genesi: " I l'Esperit del Senyor planava sobre les aigües".
    Sóc de terra endins, pero m'enamora la muntanya, el mar, la plana...
    És veritat i m'agrada tot el que has dit, i també els comentaris.
    Moltes gràcies Pare Sergi.
    Núria

    ResponElimina
  8. És clar que hi ha circumstàncies a la vida de les quals no en podem escapar i que ens porten fora de la nostra zona de confort de manera imprevista. Segurament que quan en som conscients i fins i tot, quan podem arribar a estar gairebé segurs que la nostra probabilitat de victòria tendeix a zero, experimentem una gran lluita interna. Això evidentment no ens agrada, ens entristeix, ens fa por, ens fa mal, ens fa enfadar-nos,... perquè no és el que hauríem escollit! Però això no significa que ens rendim. Això significa que ens podem preparar per fer-li front i aprofitar-ho com a una oportunitat d'aprenentatge i de creixement malgrat sigui a contracor. Així, quan ens arribi la propera, l'experiència ens haurà enfortit i la gestió serà més fàcil!

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies a tots els comentaris! Sé que molta gent els llegeix, i per tant, ens enriquim mútuament.

    ResponElimina