dilluns, 7 d’octubre de 2019

Els ancians: una benedicció


Em sap greu quan es parla de la gent gran com quelcom inevitable, com una càrrega, o com qualsevol cosa amb connotació negativa. A vegades m'he trobat organitzant alguna activitat, i algunes persones es dolen que hi havia gent tan gran... Per mi és una benedicció! Poder compartir amb persones que tenen tota una vida al darrera és un regal.

Puc entendre la preocupació d'algunes persones quan veuen que certes activitats només capten l'atenció de gent gran. I no penso només en activitats religioses, sinó també certes manifestacions culturals que mouen sobretot gent gran. Entenc l'anàlisi negativa perquè es qüestiona la continuïtat en el futur. En aquests casos, d'acord.

Però a banda d'això, en la nostra societat capto que a vegades sembla que facin nosa. No és pas així a tot el món. Hi ha cultures que els veneren, no els fan callar mai, els presten tota l'atenció.

És cert que hi ha avis que accentuen els trets més negatius de la seva personalitat. Però també hi ha els qui suavitzen els aspectes més cantelluts que els caracteritzaven. I tant si són d'una manera com de l'altra, són els qui ens han precedit. I es mereixen tota la nostra consideració.

20 comentaris:

  1. Gràcies, Sergi, per tot el que ens exposes a la Font. Avui, que ja formo part del grup us dic el que sento.
    El pitjor que pot passar és que essent molt gran no t'hi sentis i et posis allà on ja no et demanen, cal ser prudent i vigilar molt, sobretot a no criticar l'actuació dels que han seguit al darrera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercè, parles de l'experiència i això té molt valor. Gràcies per compartir-ho aquí!

      Elimina
  2. Alguna vegada he compartit que tinc la mare a casa (98)anys.No em sento especial per aixo,es l,opcio que em triat,especialment per ella.Som una petita familia,en aquesta moments es l,avia,qui encara es él PAL per reunir.nos .
    Puc dir que hi han estones que es du
    ra la convivencia,principalment ara que ja no pot caminar i li cal ajuda per tot.
    Que ens fa ser al seu costat? Doncs...principalmente tenir memoria de tot al que ella a fet per nosaltres,la seva familia.Cert que sempre ha estat una persona de bon caracter,que no vol dir no tenir caracter,pero quin regal....poder encara tenir.la i poder agrair el seu amor .
    Es un comentari ple d,emocio,el que avui faig¡¡¡ara l,escolto gemegar una mica ,em sap tant greu,veure que les seves cames han perdut la força i alguna ferida li fa molt mal.Pero sabeu? Si hi vaig i li faig una fregeta,que diu ella,el seu somriure fa que jo ja em senti be.
    Aquí acabo ,donant les gracies per poder compartir aquestes paraules escrites.
    Gracies Sergi ¡¡!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva vivència no té preu. Gràcies per compartir-nos-la!

      Elimina
  3. Bon dia!
    La gent gran o, sense eufemismes, vells som arbres de tardor: hem perdut “la fresca verdor”, però dintre nostre tenim “la certesa de ser llavor d'eterna harmonia”: saber viure la tardor de l'any i de la vida amb el goig d'una tarda en què el sol, ja baix, ho daura tot, i impregna les hores del capvespre de pau i serenor. També, és clar, de pìnzellades de nostàlgia, “amb més records que projectes”, en paraules de Raimon. I som fruits tardorals per ser assaborits pels que veniu al darrere: pomes, figues, castanyes, ametlles, serves, codonys.
    I pregar perquè les xacres de l'edat no ens malmetin massa i puguem ser útils; i donar poca feina!

    Arbre a la tardor

    Em vaig disfressant de tardor,
    de boira, de núvol, d’ocell,
    i sembla que fugi del bell
    projecte florit de claror.

    Ja perdo la fresca verdor
    i faig del meu càlid miracle
    d’or vell un alegre espectacle
    de vida en el vent de tardor.

    I visc l’esperança subtil
    d’un altre retorn de l’abril
    que venci la freda atonia,

    i tinc dintre meu la certesa
    de ser, malgrat tanta feblesa,
    llavor d’eterna harmonia.

    David Jou


    DEURES: Llegir amb calma els poemes IV,VI,VII,IX,XIV i XVI de ELS FRUITS SABOROSOS de Josep Carner
    http://elglobosblog.blogspot.com/2015/01/els-18-fruits-saborosos-de-josep-carner.html

    (Excuseu-me tanta literatura: deformació professional)

    ResponElimina
    Respostes
    1. GRACIES ¡¡¡¡ per compartir aquest poema tant bonic.Jo fare els dues,Ramon¡¡¡¡

      Elimina
  4. Gràcies Pare Sergi.
    És veritat que els ancians són un tresor. El Papa Francesc sovint en fa referència.
    Puc parlar també jo des de l'experiència.
    Vaig poder acompanyar en la seva malaltia i ancianitat als meus pares, al Cel sian.
    Vaig aprendre tant d'ells!
    Quan ja no els tens aquí, tot és diferent.
    Ells són els pilars, els pals de paller que uneixen al seu entorn tota la familia.
    Poden passar dies, mesos, anys..., i els trobes a faltar.
    Però tens al cor la pau i el goig d'haver-los acompanyat, de que la familia continui unida, que hi hagi harmonia entre els germans i bona entesa...
    Recordes les paraules, els gestos, els consells...
    La fe ens dóna la certesa que la mort no té la darrera paraula i ens dóna l'esperança d'un retrobament feliç al Cel.
    Núria

    ResponElimina
  5. Sí Sergi, doy fe a tu afirmación y te quiero expresar mi agradecimiento por tu gran sensibilidad hacia la persona mayor, lo pude constatar en unos ejercicios en el Miracle (aún no te conocía) y lo sigo constatando; además, también quiero afirmar con fuerza:Para mí, la jubilación y la vejez están siendo un gran regalo e intento sea también positivo para los demás.
    Amelia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Amelia! Pel que dius, i pel teu primer comentari en aquest espai.

      Elimina
  6. Bon dia,
    Els avis son un tresor i un puntal per la familia. Jo tinc molts bons records dels meus avis. Els vaig estimar molt i es troben a faltar. Son l' experiencia de la vida. Quan ets jove penses que els consells que et donen no et serviran, però quan et fas gran t' adones de la raó que tenien.
    Als meus fills també els hi he ensenyat a estimar i respectar als avis.
    Tots acabarem sent avis algún dia i també voldrem que ens estimin i valorin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, estic d'acord que és molt bo que els pares ensenyin els fills a estimar els avis!

      Elimina
  7. I think I have a rather different view of old age... When I was young, I thought that when old I would be a very sensible, wise old woman. Now, that I am that old woman, I am not at all wise or sensible. I go on having the same, or more, doubts than ever and I am often helped by very young people. Surely there are wonderful old people but there are also many wonderful young and middle aged people. I find many old people think they know more and should have more privileges than others, and always try to give opinions and say how better it was in "their time". I think we should learn to be more humble and accept that times change, the world is very different each day, and young people know many things that we don't. I agree with Mercè: "El pitjor que pot passar és que essent molt gran no t'hi sentis i et posis allà on ja no et demanen, cal ser prudent i vigilar molt, sobretot a no criticar l'actuació dels que han seguit al darrera"
    Of course we should be respected and helped but that also goes for everyone.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Thank you very much for sharing your experience and views!!

      Elimina
  8. Sergi, des que vaig llegir l’entrada vaig pensar que no en podria dir res. M’agrada el que dius i com ho dius, però és que no hi estic del tot d’acord. Finalment ha escrit la Lucy donant-hi un to diferent. Lucy, m’agrada el que dius, gràcies!!!
    Aquesta visió idealitzada de la vellesa la trobo poc real. Cal ser vell sense ser capaç d’adonar-te de res ni conèixer a ningú? Jo ja he dit als meus fills, la residència que vull que em portin si no hi he anat jo abans i que si no em venen a veure i no fan res per mi, que no se sentin malament, que quan m’hagi mort no els aniré a tibar els peus a les nits. No és una broma.
    Quan veig segons quines situacions el primer que em surt és que no vull acabar així!!!
    Gràcies Sergi i a tots pel que heu dit, potser algun dia ho veuré diferent!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta. No he acabat d'entendre el que planteges. T'estàs referint a temes com l'Alzheimer? Dius que t'és indiferent si els fills no et vénen a veure a una residència? M'agradaria entendre el sentit del teu comentari. Gràcies!

      Elimina
    2. Sergi, és que no sé com dir-ho. No em refereixo a l’Alzheimer, hi ha gent ben jove que en tenen, és el deteriorament a causa de la vellesa, que tot trontolla i a vegades molt. Coneixen o no els qui tenen al costat, depèn de l’estona. Es passen la major part del dia dormint i la nit també, no molesten però... La família fan el que poden i sovint tenen noies que els cuiden a casa. A mi aquesta vida no m’agrada, no voldria marxar d’aquest món així.
      I no m’és indiferent que els meus fills no estiguin per mi. Evidentment que el que jo vull és sentir-me estimada per ells. Però que si no són capaços de sentir aquest amor cap a mi, que no els ho retrauré. Un dia la meva sogra es queixava d’una noia que té dos gossos molt grans, dels que donen molta feina, i se’n feia creus que preferís tenir gossos en lloc de fills, perquè sinó qui la cuidaria quan fos vella? Jo no vull aquesta obligació pels meus fills, no els vaig tenir per això.
      No sé si he sabut explicar-ho...

      Elimina
    3. Trobo interessant el teu punt de vista. Fa reflexionar.

      Elimina
  9. "Si em faig vell [...] a mi no m'ha de fer pena... i aniré de branca en branca per sentir allò que cantem nous ocells del meu paisatge. És vida, vida!" LLuís LLach

    ResponElimina
  10. Moltes gràcies per les experiències que heu compartit!

    ResponElimina