Perspectives de la granja

Des que vam començar fa ja força temps, la granja de l’escola ha anat creixent i consolidant-se. Per això m’agradaria compartir amb vosaltres quines són les perspectives de futur. Des del principi he dit als amics ugandesos que les donacions per la granja no haurien de ser sempre, perquè l’objectiu és fer una granja sostenible. De mica en mica ens hi anem acostant.

El projecte de les verdures funciona, però han de posar més atenció en la planificació (perquè darrerament ha baixat una mica la producció). 

L’adquisició de vaques ha estat un èxit. Vam fer un cobert per a 8 animals, i vaig pensar que potser ens havíem passat. Però ara ja tindrem 5 animals (quan la Mercè pareixi). La intenció no és tenir-ne 8, sinó poder-ne anar venent un de tant en tant. Aquesta venda, més la venda habitual de llet, ens ajudarà a sostenir el projecte.

Esperem que aviat, amb l’ajuda d’una ONG i dels vostres donatius, puguem construir un gran galliner.

I estic començant a fer passos perquè una altra ONG ens pugui ajudar a plantar una zona d’arbres fruiters (que requerirà una gran tanca per evitar robatoris). 

D’aquesta manera, en un futur proper els estudiants podrien menjar verdures, llet, ous i fruita. 

Des del principi, hem demanat als estudiants que ajudin a l’hort dues estones durant la setmana. I al voltant d’una cinquantena ho fan (a les 7 del matí). De tant en tant, als qui hi han estat més compromesos, els donem algun obsequi de material que m’arriba de Catalunya. També són aquests els qui gaudeixen d’alguna sortida que hem fet amb visitants provinents de Catalunya. 

Aquest voluntariat dels estudiants és bonic, però a la llarga hem de fer un plantejament que funcioni sense dependre del voluntariat (que, tot sigui dit, està força motivat pels obsequis). La idea és que, quan el projecte de les vaques sigui prou sòlid, amb els diners obtinguts puguem pagar un petit sou a un estudiant d’agricultura amb problemes per pagar la quota, i així tindríem dos treballadors: l’habitual que ja tenim i un estudiant en pràctiques. Això ho hem fet en temps de vacances i funciona molt bé. M’agradaria poder iniciar això a principi de l’any vinent, veurem com tenim la caixa d’ingressos.

Al principi de tot un servidor havia de seguir quasi diàriament el projecte. Ara, amb una reunió setmanal amb els qui se’n cuiden, és suficient. Espero que algun dia ja no sigui necessària aquesta reunió setmanal, però tant ells com jo veiem que encara no hem arribat a aquest punt.

Ens ha nascut en Pere!

Bones notícies de la granja de l’escola!! La Maria ha parit, i ens ha nascut un vedell que diuen que promet molt. Li hem posat Pere, en honor al tresorer d’El gra de mostassa (i ha estat tot cofoi!). En Pere (tresorer) s’està dedicant en cos i ànima a la comptabilitat de l’associació, i ho fa de meravella. Serveixi com a homenatge simpàtic!

Ara tenim dues vaques, la Maria i la Mercè, i dos vedells, en Manel i en Pere. La Mercè està prenyada, esperem que aviat també pareixi. A l’escola es viu amb alegria, de manera especial els estudiants d’agricultura (alguns d’ells van poder ser presents en el part).

Em van avisar just quan havia nascut, i per a mi va ser la primera vegada de veure com un vedell aprèn a posar-se dret. Primer les potes del darrere, i després d’esforços les del davant. Nosaltres humans necessitem molt més temps!

Va ser tendre veure com la Maria el llepava i estava per ell, però també altres vegades el deixava com si vulgués que s’espavilés per si sol. Quina meravella, la natura!

Depèn de l'ús

No sé si recordareu que fa tres anys us vaig parlar d'un debat que vaig organitzar entre els monjos joves per parlar sobre l'ús dels mòbils en el monestir, i us vaig comentar que era una qüestió controvertida en els monestirs de tot el món. 

Doncs bé, amb un nou grup de monjos joves hem tornat a fer aquest debat a la classe d'Espiritualitat Monàstica que els dono un cop per setmana. I de nou ha estat molt interessant! Val a dir que tots sempre són favorables a l'ús dels mòbils, però a un dels grups li toca (sí o sí) exposar-ne els riscos per a la vida monàstica. 

D'aquesta edició m'ha agradat especialment l'exposició d'un dels que han entrat aquest curs. Ell sostenia que el problema no és el mòbil en si mateix, sinó l'ús que se'n fa. I apel·lava a la responsabilitat personal a l'hora d'utilitzar-lo.

A veure, a mi em sembla que una eina com el mòbil té en si mateixa molts riscos potencials. Vull dir que és una eina molt potent, i per tant també els riscos són potents. Però hi afegiria que la seva potència fa d'aquesta eina quelcom també molt profitós si se'n fa un bon ús.

Com en tantes coses de la vida, necessitem fortalesa interior per fer un bon ús d'allò que ens ha estat donat. Sobretot del do de la llibertat, que ens permet optar de maneres tan diverses en el dia a dia.

PD: Us recordo que aquí Uganda els mòbils són molt benvinguts si me'ls feu arribar, ni que siguin de segona mà! (si funcionen prou bé, és clar)

L’esterilitat de Mical

Em sembla molt suggerent el relat del rei David en el trasllat de l’arca de l’aliança a Jerusalem (el trobem en el sisè capítol del Segon Llibre de Samuel). Trobo especialment interessant la reacció de la seva dona Mical. Ella, des d’una finestra, mira com David salta i balla davant el Senyor, i ens diu el text que “el menyspreà dins el seu cor”. Després, quan es troben, li tira en cara que dansés mig nu. Però en realitat s’havia sentit gelosa en veure que David ballava per al Senyor.

Uns versets més endavant se’ns diu que Mical va morir sense haver tingut cap fill. En una cultura en la qual tenir fills era tan important (com aquí Uganda avui en dia), morir infecunda podia ser interpretat com a càstig o maledicció. 

El relat parla, i molt clar! El qui viu massa centrat en si mateix esdevé estèril. La fecunditat a la vida ens arriba en la mesura que ens descentrem del jo vull, jo necessito, jo mereixo… Només podem trobar la Veritat quan mirem més enllà del nostre melic. 

Imatge: David dansa davant l'arca de l'aliança i és menyspreat per Mical. Miniatura d'un manuscrit francès c.1250

Reflexió Quaresmal

La Judith no em va tractar bé a l’hospital. Tot i ser infermera, no em va mostrar gens de compassió, ans al contrari. I va fer les coses més difícils del que ja eren. Una pregunta encara em ressona: per què es va fer infermera? 

Tanmateix, aquesta pregunta té moltes aplicacions:

Quin sentit té anomenar-se monjo, si un no viu plenament com a monjo?

Quin sentit té anomenar-se pare o mare, si un no es dona en cos i ànima als fills?

Quin sentit té anomenar-se mestre, si un no té passió per ensenyar?

Quin sentit té anomenar-se polític, si un no treballa abnegadament per al bé dels ciutadans?

Quin sentit té anomenar-se etc etc etc, si un no viu segons el nom que se li atribueix?

Quin sentit té anomenar-se cristià, si un no malda per ser-ne amb totes les conseqüències?

Podem viure tan lluny de la Veritat!! 

I què és la Veritat?

Isaïes ens ho recorda al principi de la Quaresma: “Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds… No els defugis, que són germans teus”!

Quaresma: temps per revisar. Per anar a l’essencial. Per corregir, si cal. Per perdonar. I per a mi, també per estimar la Judith.

Bona Quaresma!

En la pau de Tigoni

Us escric des del monestir Príncep de la Pau, de Tigoni (a Kènia). Hi vaig ser fa mig any, i des d’aleshores amb un desig fort de tornar-hi. La previsió era anar-hi durant el gener, però a causa de l’operació no va poder ser. Ara hi passo una setmana, i per tant aquí iniciaré la Quaresma. Quin regal!

La intenció és disposar de temps per fer avançar un projecte que espero que no sigui com l’obra de la Seu… Però la realitat és que l’estada en aquest lloc de pau m’està ajudant a regenerar-me interiorment després de l’embat del mes passat. No n’hi ha prou que cuidem el cos, cal que tinguem cura de l’esperit. I això demana temps, i no sempre és bufar i fer ampolles.

La salmòdia dels monjos en la pregària és molt calmada, i el meu cos expressa aquest gaudi a vegades amb esgarrifances. En general hi ha molt silenci, i sovint se senten cantar els ocells. 

Les cares d’alguns monjos van guanyant relleu i esdevenen amigues. 

És un lloc inspirador.

En Makolo David

PD: Per penjar l'àudio, ho he fet exactament igual que les altres vegades a través de l'HTML. Però si faig la caixa més petita, aleshores el "Play" queda fora de la caixa. Ha passat el mateix amb el conte d'aquest Nadal, que es veia bé i ara també hi passa això sense que jo n'hagi modificat res. Si hi ha algun tècnic que sàpiga com resoldre-ho... Gràcies!

18 de febrer: ja està arreglat.

Desconnexió de xarxes

Ja m’ha passat diverses vegades que rebo un missatge d’algú que anuncia als amics que desinstal·la el whatsapp o que m’explica que està intentant desconnectar de les xarxes. Les causes acostumen a ser variades, però cap de positiva: els consumeix massa temps estèril, els intoxica pel neguit o pel mal rotllo que generen… També he de dir que habitualment al cap d’un temps hi tornen, però entenc que ja no pertanyen a grups de whatsapp i que potser el seu ús d’internet ha canviat una mica.

Tot plegat fa pensar. Hem creat uns espais que permeten la interacció amb persones que viuen a l’altra punta del món, que poden enriquir a tants nivells… però al mateix temps, sovint l’ús pervers acaba intoxicant els qui els utilitzen. 

Ja us podeu imaginar que jo valoro molt les xarxes. Si no fos per aquest blog i per la meva presència a Twitter no podria estar en contacte amb tantes persones ni compartir l’experiència d’Uganda. Això m’ha permès també iniciar i fer créixer tots els projectes que estem impulsant. 

Però constato aquests riscos de les xarxes. Jo mateix, en el temps d’Advent i Quaresma, com a pràctica sanadora, entro menys a les xarxes. Redueixo el temps que passo mirant notícies o xarxes socials. I d’alguna manera això m’ha ajudat a viure millor l’ús de les xarxes quan ja no som ni Advent ni Quaresma. 

Ja tenim web!

Ara fa molt de temps, l'Olga em va presentar una proposta de web per als projectes d'Uganda. Temps després, la Rut (filla del meu padrí) es va oferir per fer-nos una web. La Rut s'hi dedica professionalment, i va fer un disseny molt xulo partint de la proposta de l'Olga. I ara ja us la podem mostrar!

La Rut ens l'ha ofert gratuïtament des de Co.Laboratori com una col·laboració amb la nostra associació. I a més, ens regalarà anualment el domini i allotjament web. Moltíssimes gràcies!!!

Necessitàvem aquesta web per poder difondre els projectes que duem a terme. Aquí també us n'explico sovint, però ja sabeu que La Font de Greccio és més un calaix de sastre on temes molt diferents hi tenen cabuda. En canvi, ens calia una web específica per als projectes solidaris d'El gra de mostassa. 

És un bon moment per demanar-vos que en feu difusió. I si sou dels qui entreu en aquest espai i esteu al cas de la feina que estic duent a terme, i fins ara no ens hi heu ajudat, us animo a fer-nos algun donatiu o a fer-vos socis! I que així puguem ajudar molta més gent!!!

La web: https://www.elgrademostassa.org/

Explicar o no explicar

Seguint el fil d’aquests dies: s’han d’explicar les coses que fem bé o ens les hauríem de callar per humilitat? Amarats per una ètica cristiana, podríem dir que “no sàpiga la mà esquerra el que fa la dreta” i que per tant no cal compartir-les. I certament l’Evangeli diu això, però també diu que hem de donar testimoni i escampar la Bona Nova.

Penso que és positiu que puguem realitzar actes bons des de l’anonimat, simplement perquè creiem que valen la pena. Però també crec molt en escampar els actes bons explicant-los, com un encoratjament i una invitació per als qui ho sentin. 

I això és el que faig des d’aquest espai, i el que farem des de “El gra de mostassa”. Perquè això encoratja la gent a implicar-s’hi i a sumar-se a aquesta obra de solidaritat. O perquè els pot inspirar en la seva pròpia vida. Per a un servidor, l’important és la intenció amb la qual es comparteixen aquestes coses. 

I em sembla que l’Església fa bé quan explica les bones obres que fa. No per posar-se medalles, perquè tot és obra de Déu, però sí per donar testimoni d’aquest missatge en el qual creiem. 

Humilitat, doncs, no seria no explicar res del bo que pugui passar a través nostre, sinó tenir clar que la Font és un Altre. I viure-ho amb agraïment, i donant testimoni d’aquesta Font de totes les maneres possibles.