dijous, 26 d’abril del 2018

La llegenda de la Mare de Déu de Montserrat


Les llegendes són llegendes. No són història científica, però tampoc no les hem de menysprear perquè poden contenir missatges interessants. És el que s'esdevé amb la llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat. Hi ha algunes variacions sobre aquesta llegenda, però alguns punts van apareixent en quasi totes les versions i em semblen aspectes significatius.

Descobreixen la imatge uns pastors, que veuen una llum que surt d'una cova de la muntanya. Uns pastors, com els qui van trobar Jesús en primer lloc. Gent senzilla. Els senzills són els qui descobreixen la Veritat, no els qui d'entrada poden semblar més importants. A l'establia, després hi van els savis d'Orient, però primer els pastors.

En la llegenda de la Mare de Déu, els pastors avisen les autoritats d'aquell fet excepcional, i aleshores se l'intenta traslladar a una ciutat propera. I en arribar on ara hi ha el santuari, la imatge esdevé tan pesant que és impossible moure-la. Entenen que la Mare de Déu es vol quedar en aquell lloc. Una manera fantàstica de dir que aquesta muntanya i aquest lloc és sant, és sagrat (o si ho preferiu: és molt especial, altres dirien "màgic"). Però en la llegenda ho diuen de manera narrativa.

I això, a part de ser bonic, és una crida a tots els qui estimem Montserrat a tenir cura d'aquest lloc.

Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat!

dimecres, 18 d’abril del 2018

Saber o no saber


En la darrera entrada vaig escriure tres vegades el verb "saber", i no casualment: "saben respectar", "saben ser empàtics", "saben ser crítics amb ells mateixos".

I és que em sembla un concepte clau per enfocar la realitat d'una manera o d'una altra, i en conseqüència per viure-la diferentment.

El mot "saber" ve del llatí "sapere", que a la seva vegada ve d'una arrel indoeuropea ("sap-"). La paraula llatina té el significat de "tastar" (i més tardanament el significat de "conèixer", com nosaltres). Però l'arrel indoeuropea "sap-" té un sentit interessantíssim: "percebre, adonar-se, prendre consciència".

Per tant, el qui no sap és aquell que no s'adona del que sigui, no ha pres consciència de la realitat que sigui. N'és ignorant. Aplicant això a les frases que vaig escriure el darrer dia, podríem dir que els qui no saben respectar, ni ser empàtics ni són crítics amb ells mateixos és perquè no han pres consciència de com podrien ser de feliços si visquessin d'una altra manera.

Ja sé que alguns pensareu en noms concrets, i us sortirà espontàniament: "i tant que saben el que es fan!". Home, jo diria: tothom vol ser feliç i viure amb plenitud. No serà que qui no viu estimant és una persona equivocada, perquè no ha optat pel camí que el faria més feliç?

Això no porta a acceptar qualsevol mal perquè aquella persona no sap el que fa. Però sí a mirar-la amb uns altres ulls. Perquè, no en dubtis: quan una persona fa el mal, no és feliç.

I mentre escric tot això, també m’ho dic a mi mateix. Perquè tots tenim el risc de no saber. Sempre som aprenents.


PD: Us preguntareu per què he posat una imatge de maduixes. De petit, sempre saltava d’alegria quan hi havia maduixes amb nata... però menjava tota la nata i deixava les maduixes! De gran he après el bon gust que tenen, tot i que continuo preferint la nata :)

dijous, 12 d’abril del 2018

Feliços els qui...


Feliços els qui, enmig de temps de prova, són signes d'esperança
sense deixar de tocar de peus a terra.
Feliços els qui saben respectar les opinions dels qui pensen diferent
sense deixar de ser ells mateixos.
Feliços els qui diuen sí quan és sí i no quan és no,
sense deixar-se arrossegar per la postveritat.
Feliços els qui saben ser empàtics i posar-se a la pell dels altres,
sense que això els tregui la il·lusió tenaç del dia a dia.
Feliços els qui creuen en la validesa dels Drets Humans
i treballen perquè siguin respectats arreu.
Feliços els qui saben ser crítics amb ells mateixos
sense que això signifiqui caure en el desànim.
Feliços els qui relativitzen allò que és relatiu
i absolutitzen allò que és irrenunciable.