No sé si heu dit mai la paraula “ojalá”. Jo soc dels qui la deia al principi de la normalització lingüística, després ja vaig virar cap al “tant de bo”. Però fa un temps vaig saber l’origen del mot, i el vaig trobar ben interessant.
“Ojalá” ve de l’àrab. I hi ha una certa discussió de si vol dir “si Déu vol” o “si Déu volgués”. Crec que el més precís sembla ser que en àrab hispànic “law šá lláh” significava “si Déu vol”, però que l’expressió venia de l’àrab clàssic “وشاء اله” (“si Déu volgués”).
En tot cas, es refereix a un desig de quelcom que no és controlable per part nostra. S’apel·la a la divinitat com a signe del que està per damunt de les nostres possibilitats. I m’ha fet pensar que, com a actitud, era interessant per als nostres temps: amb la pandèmia, ens hem adonat que hi ha tota una sèrie de factors que estan més enllà del nostre abast. Conèixer i acceptar allò que podem fer i també allò que s’escapa de la nostra capacitat pot ser un bon inici per trobar Pau. I això només es pot fer des la humilitat.
M’agrada constatar que els prehistòrics ja van tenir aquesta intuïció. Ells s’adonaven que no tot depenia d’ells, i atribuïen a les forces de la natura uns poders divins que els sobrepassaven. Ara ja sabem què causa el llamp o el tro, i gràcies als coneixements científics no trauríem les mateixes conclusions que ells. Però la intuïció de fons es manté: saber que pertanyem a un tot més gran, que hi ha realitats que ens depassen i que ens cal molta humilitat. Humilitat que vol dir també agraïment per tot allò de positiu que ens és donat cada dia.