dissabte, 27 d’agost del 2016

Els noms de l'amor (3): φιλία


No em puc imaginar com seria la vida sense aquesta classe d'amor: φιλία (fília) és l'amor d'amistat, aquell que sorgeix de manera natural entre les persones que sintonitzen. Hi ha quelcom que fa que es trobin a gust de manera recíproca, i pot ser difícil de descriure'n les raons amb exactitud. És un amor que a vegades pot requerir esforç, és clar que sí. Però en el qual potser predomina el fet que un pot ser ell mateix amb l'altre, i és estimat així mateix.

Un amic de veritat ha de ser fidel a la confiança que li fa l'altre amic. Els amics es poden dir els defectes, i segurament no passarà res perquè estaran expressats amb estimació i simpatia. Un amic de veritat no es deixa influir per allò que altres diuen o pensen del seu amic, perquè ell coneix el cor de l'amic i sap com és. És un coneixement més fort i més profund.

A l'Evangeli apareix φιλία en diverses ocasions. Entenc que no el posa com a fita de la nostra vida, però n'evidencia l'existència i la importància per la vida dels humans. Ara bé: és un amor ple d'afecte que surt espontani. I per tant, novament, si no està banyat per l'àgape, també pot ser que es perdi, es dilueixi, quedi fins i tot en el no-res o en un simple record. Perquè duri i superi les proves dels anys cal que estigui amarat per àgape.

Ara bé: si aconsegueix durar anys regat per l'àgape, aleshores és com el bon vi que guanya qualitat amb els anys. En les converses que tinc al monestir amb persones que ens visiten, bastantes m'han dit que no tenen cap amic de veritat. És clar que depèn d'on posem el llistó. Però penso que és una paraula massa devaluada, com si per exemple estigués en funció dels seguidors o agregats en una xarxa social. Amistat és una altra cosa superior. I jo també penso que moltes persones no en tenen cap de veritat. Benaurats els que viuen aquest amor d'amistat!

(continuarà, però podeu continuar posant-hi cullerada)

divendres, 19 d’agost del 2016

Els noms de l'amor (2): στοργή


Un dels noms que els grecs donaven a l'amor és στοργή (storgue). Fa referència a l'amor natural, al que sorgeix entre els membres d'una família. Entre pares i fills, entre germans, entre avis i néts...

Fa anys un servidor (erròniament) ho hauria atribuït a un tema de sang. Però el coneixement d'altres persones m'ha ensenyat que una persona adoptada pot ser tan estimada com una de biològica. Els pares se la poden estimar amb la mateixa mesura. I els fills adoptats poden arribar a estimar els pares adoptius com si fossin els biològics, o més i tot en segons quines circumstàncies. Per tant, la sang no és el més important. És la convivència i la vida compartida el que fa sorgir aquest amor natural.

Estic totalment d'acord que l'amor de la família és superimportant. Però si no està banyat per l'àgape, aleshores té alguns riscos. Aquest amor natural pot derivar, per exemple, en un intent de domini dels pares cap als fills. Un pare pot tenir unes expectatives sobre un fill, i li pot costar d'entendre que el fill té els seus propis criteris, somnis i aspiracions. I que pot ser que no coincideixin amb les seves.

Un altre risc que pot aparèixer enmig d'aquest amor natural és la gelosia, per exemple entre germans. Vol dir que no s'estimen? No, pot ser un sentiment molt comprensible. Però novament, si no està amarat per l'àgape, podria arribar a ser malaltís.

En resum: στοργή és l'amor natural. Un amor bonic, necessari, positiu. Però perquè sigui amor en plenitud, necessita l'àgape.

(continuarà, però ja hi podeu posar cullerada)

diumenge, 14 d’agost del 2016

Els noms de l'amor


Diríeu que és igual l’amor d’uns pares pels fills, que el dels fills pels seus pares? Diríeu que és igual l’amor d’una parella i el que es poden tenir uns amics? O l’amor d’algú pels seus enemics? O l’amor de dos que s’acaben d’enamorar i l’amor de dues persones que han compartit tota una vida?

Trobo que en el nostre temps es parla de l'amor i d'estimar amb molta facilitat. Anomenem "amor" a realitats bastant diferents en alguns aspectes, i penso que correm el risc de devaluar la paraula.

Els antics amb moltes coses no eren ni millors ni pitjors. Tampoc no cal idealitzar els temps que no hem conegut mai. Però en aquesta qüestió eren més precisos.

Els grecs utilitzaven diverses paraules per parlar dels diferents tipus d'amor. I per tant, aquests mots afinaven molt més en la classe d'amor de la qual es parlava.

Aquests propers dies parlaré d'aquests diferents noms que els grecs donaven a l'amor. I ja que els evangelis estan escrits originalment en grec, miraré de quina d'aquestes classes d'amor parlen i per quina raó.

Alguns, fora d'aquest espai, me n'heu sentit parlar alguna vegada. Però aquí m'hi vull estendre més, donades les possibilitats de l'espai.

dissabte, 6 d’agost del 2016

Elogi del quotidià


Durant 4 setmanes he fet un experiment en una xarxa social on alguns m'havien recomanat sovint de posar-m'hi: "Instagram". Durant 28 dies hi he penjat una foto cada dia, i vaig buscar un tema que tingués un sentit per mi. S'hi solen penjar fotos molt xules i espectaculars (aquesta és una de les gràcies d'aquesta xarxa social). Però vaig decidir prendre una opció una mica alternativa com a experiment-divertiment, i fer-hi un elogi d'elements quotidians que ens poden passar desapercebuts i que són interessants per la seva utilitat o bonics en la seva senzillesa. No he pogut estar-me de penjar alguna foto més estil "Instagram" d'algun paisatge bonic, però en general han predominat altres aspectes.

El terra de la ciutat, una paret, un interruptor, una porta, el llum del pis d'un ascensor, la dutxa... No sé què hauran pensat els qui veien alguna d'aquestes fotos poc habituals, però m'ho he passat bé.

Aprendre a valorar allò que tenim en el dia a dia. És com un aspecte en el qual sempre podem millorar, no? Quantes petites coses (o no tan petites) trobaríem a faltar si no hi fossin!