dissabte, 6 d’agost de 2016

Elogi del quotidià


Durant 4 setmanes he fet un experiment en una xarxa social on alguns m'havien recomanat sovint de posar-m'hi: "Instagram". Durant 28 dies hi he penjat una foto cada dia, i vaig buscar un tema que tingués un sentit per mi. S'hi solen penjar fotos molt xules i espectaculars (aquesta és una de les gràcies d'aquesta xarxa social). Però vaig decidir prendre una opció una mica alternativa com a experiment-divertiment, i fer-hi un elogi d'elements quotidians que ens poden passar desapercebuts i que són interessants per la seva utilitat o bonics en la seva senzillesa. No he pogut estar-me de penjar alguna foto més estil "Instagram" d'algun paisatge bonic, però en general han predominat altres aspectes.

El terra de la ciutat, una paret, un interruptor, una porta, el llum del pis d'un ascensor, la dutxa... No sé què hauran pensat els qui veien alguna d'aquestes fotos poc habituals, però m'ho he passat bé.

Aprendre a valorar allò que tenim en el dia a dia. És com un aspecte en el qual sempre podem millorar, no? Quantes petites coses (o no tan petites) trobaríem a faltar si no hi fossin!

6 comentaris:

  1. Hola Sergi,
    Una altre bon escrit per a la reflexió. Efectivament, acostumem a valorar les "fotos" de paissatges, objectes, personatges, ... xulos i espectaculars però a vegades ens oblidem que hi ha 'coses' més quotidianes, més poc glamuroses, menys espectaculars que com bé dius si no les tinguèssim les trobaríem a faltar i molt. Suposo que el mateix passa en altres àmbits; valorem (i és bo fer-ho) els grans científics, els bons artistes, els esportistes que baten rècords però també hem de valorar aquell metge de poble que ajuda a un malalt a seguir vivint, o aquell voluntari que fa riure a l'àvia que viu sola, o simplement aquell venedor de diaris que ens dóna el bon dia en una cantonada sense nom en un ciutat qualsevol. Gràcies en tenim de les "petites coses".

    ResponElimina
  2. Valorar el que tens ,lo quotidià ,es el que es fa menys cada dia. Estem en una societat que sembla que sempre tenim de buscar mes. Esperem grans coses i no ens adonem que la vida ens ofereix petits regals ,en les coses mes simples .
    Posem per exemple tenir aigua corrent....fa anys uns amics varen portar nens sahrauís i feia goig veure’ls com gaudien obrint i tancant les aixetes del aigua corrent i mirar el lloc per on venia l’aigua. Cosa que nosaltres trobem tant normal .
    Aquestes experiències ajuden per canviar una mica d’actitud i comences a fixar-te en petites coses que es van presentant durant el dia sobretot vivint intensament les petites coses de cada dia .
    Gracies Sergi !!

    ResponElimina
  3. És divertit el que has fet a l'Instagram Sergi! Mirant ara totes les fotos que has posat veig que té la seva gràcia! Posar aquest interruptor, la carxofa de la dutxa... tela tot plegat.
    A mi no m'agrada massa l'Instagram, i no perquè no hi hagi bones fotografies, sinó perquè està pensat només en la immediatesa del moment i fotos fetes amb el mòbil. Jo ja dec ser antiga perquè a mi m'agraden més les fotos pensades i fins i tot esperades... què hi farem...
    A l'última que has penjat dius que acabes aquest joc d'estiu, doncs ens agradarà molt que en comencis algun altre, de tardor, hivern o del que sigui!!!
    Moltes gràcies Sergi!!!

    ResponElimina
  4. Sempre pretenem buscar grans objectius, grans metes, i sovint ens oblidem de com de necessàries són totes aquelles petites coses que, en conjunt, ens ajuden a assolir-ne de més grans.
    A més, crec que no les valorem prou. Sense elles, per més insignificants que ens puguin semblar, no seríem on som ara, ni podríem estar comunicant-nos a través d'una pàgina web, ni amb llum ni aigua a casa, i tantes altres coses.
    És un exercici important del qual tots en podem aprendre, perquè ens pot ensenyar a viure amb plenitud aquelles coses que per a d'altres poden semblar insignificants. I d'aquí, al meu entendre, neix la veritable felicitat.

    ResponElimina
  5. No he pogut evitar recordar-me d'un poema de Vicent Andrés Estellès, que sempre que em va a la memòria em fa pensar una mica...

    m'he estimat molt la vida,
    no com a plenitud, cosa total,
    sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
    ara un pessic d'aquesta salsa,
    oh, i aquest revenet, aquell all tendre,
    què dieu d'aquests lluç,
    és sorprenent el fet d'una cirera,

    m'agrada així la vida,
    aquest got d'aigua,
    una jove que passa pel carrer
    aquest verd
    aquest pètal
    allò
    una parella que s'agafa les mans i es mira els
    ulls,
    i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

    com aquest passarell,
    aquell melic,

    com la primera dent d'un infant.


    I és que què difícil veure allò que té importància i què no... Però més encara sospitar allò pel qual val la pena apostar-ho tot o no. Saber apreciar les petites coses, allò quotidià, hi estem d'acord. Però, fiar-ho tot a les petites coses? Estimar només les petites coses? I l'ambició d'abraçar alguna cosa més gran?
    A vegades, amb la sensació que tots passem per la vida amb el cul enlaire, sense ser capaços de veure-hi clar... El problema rau quan s'intenta trobar la veritat en les petites coses i un es queda amb ganes de més, però quan es busca la Veritat en allò intangible... un s'hi perd i s’hi troba sol!

    ResponElimina
  6. Potser el camí està en l'equilibri, no? Seguint l'estil de Sant Benet, que sabia combinar tantes coses amb equilibri!

    ResponElimina