dimarts, 14 d’agost de 2018

Tu ets necessari


"Si la nota deia: una nota no fa música, no hi hauria simfonia.
Si la paraula deia: una paraula no fa una pàgina, no hi hauria llibre.
Si la pedra deia: una pedra no puja pas una paret, no hi hauria casa.
Si la gota d'aigua deia: una gota d'aigua no fa un riu, no hi hauria oceà.
Si el gra de blat deia: un gra de blat no pot pas sembrar un camp, no hi hauria collita.
Si la persona deia: un gest d'amor no salvarà pas la humanitat, no hi hauria mai ni justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat damunt la terra.

Talment la simfonia necessita cada nota,
talment el llibre necessita cada paraula,
talment la casa necessita cada pedra,
talment l'oceà necessita cada gota d'aigua,
talment la collita necessita cada gra de blat,
la humanitat sencera et necessita a tu,
onsevulla que siguis, únic, val a dir: insubstituïble."


(Michel Quoist)

dissabte, 11 d’agost de 2018

Una amenaça de mort

En una entrevista que m'han fet per la revista del meu poble, he dit que amb motiu de l'homilia del 24 de setembre vaig rebre una amenaça. Numèricament és irrisori si es compara amb l'allau d'agraïments que vaig rebre i alguna crítica també. Les crítiques són especialment bones si es fan amb estimació i criteri. Però a mi no se m'acudiria mai amenaçar algú de mort, ni que pensés que n'ha fet una de grossa.

I encara que vingués d’una sola persona, al primer moment em va fer impressió perquè sempre hi pot haver un eixelebrat que faci un disbarat. Però en cap moment no em vaig penedir d'haver defensat els drets humans. És un tema d'escala de valors: no vols que et facin mal (és clar!) però encara menys vols renunciar a la defensa dels drets més fonamentals.

Algú, en saber-ho, va pensar que vaig callar a les xarxes per aquest motiu. I no és així. El mateix vespre de l'homilia, davant d’una allau tan impressionant, vaig decidir que no volia entrar en una espiral mediàtica sense aturador. No em vaig fer monjo per això. Per aquesta raó vaig fer un tuit implícit dient que l'endemà em tocava anar a Matines. I l'amenaça va venir després. Però estem en un món on sembla que no pugui ser que un es negui a concedir entrevistes. Durant mesos (sobretot les primeres setmanes), periodistes d’aquí i de l’estranger em contactaven per fer-me entrevistes. Però em va semblar que ja havia estat prou clar, i no calia afegir-hi res més.

No vaig estar inactiu durant aquells mesos. Hi ha molta feina per fer, i moltes maneres d’ajudar. Només faltaria.

Però a nivell de xarxes, sabia que pararia un temps i que tornaria a escriure. Perquè sento que tinc coses per dir. Més encara: per comunicar.

No us demano que estigueu d’acord amb aquest plantejament. Simplement us l’he compartit tal com el vaig viure.

Mesos enrere en aquest mateix espai havia dit que l’Església ha de defensar els drets humans. No eren paraules buides. Les crec, i tenen aplicacions concretes. Podem discutir de moltes coses, podem tenir criteris molt diferents i respectables. Però els Drets Humans no són negociables, no creieu?

Gràcies per llegir aquestes paraules escrites des del cor, ara que ho puc mirar amb més perspectiva.


dimarts, 31 de juliol de 2018

El Rusc


Diverses vegades he tingut la sort de tenir contacte amb "El Rusc", de Tordera, i m'ha fet bé. És una comunitat al servei dels discapacitats intel·lectuals, disposa de 3 llars amb 25 persones acollides i un centre ocupacional per una trentena de persones.

Ja sabem que arreu hi ha centres per a diversos tipus de discapacitats, on són degudament atesos. "El Rusc" pertany a les comunitats cristianes de L'Arca, fundades pel canadenc Jean Vanier, escampades per tot el món. Són comunitats amb un fort sentit de família, on hi viuen discapacitats (o persones amb capacitats diferents) conjuntament amb altres persones, treballadors i voluntaris. A casa, cadascú aporta allò que pot segons la seva capacitat, i és admirable veure com s'ajuden i es complementen en funció del que pot fer cada un.

En la darrera visita que els he fet m'ha sorprès la gran quantitat de voluntaris internacionals joves que s'hi estan durant un temps compartint, ajudant, convivint. Fa impressió veure com el contacte amb els anomenats discapacitats transforma de manera considerable els qui hi estan a l'entorn, tant treballadors com voluntaris.

Un dels acollits, en Juanito, es posa tothom a la butxaca. Som bons amics! És un senyor ancià, bastant pillo i de la broma, i canta amb molt de sentiment. Té la síndrome de Down. Em fa feliç ser testimoni de com persones com ell són acollits amb tota la dignitat i estimació que mereixen.

Chapeau pel Rusc! Per molts anys!!

dimecres, 25 de juliol de 2018

Déu al diccionari


La mateixa religiosa de qui us parlava l'altre dia es va posar a aprendre albanès en arribar a Albània. I en el diccionari albanès que li van donar, "Déu" apareixia definit com a "personatge de faula". Evidentment, molt significatiu de l'ateisme que es fomentava (per dir-ho suau) des del comunisme. Em podreu dir que des del cristianisme s'havia fet el mateix a la inversa en molts aspectes, i és cert. I tant.

Però comento això perquè m'ha suscitat alguns pensaments. Em sembla que, segons com es presenta Déu o depèn de com se l'entengui, pot aparèixer ben bé com a personatge de faula. Sense anar més lluny, molts relats bíblics llegits literalment poden suggerir un personatge més de conte que de realitat. S'han d'interpretar. I aquella imatge tan difosa de Déu com un home gran amb barba blanca...segur que Déu és molt més gran que tot això. Si existeix, és clar. I aquí anava!

Per mi, creure en l'existència de Déu no va d'acceptar una idea cegament, més enllà de si és raonable o no, i només perquè algú altre ho ha dit. No és com creure en els follets del bosc. Per mi, la fe és una experiència. Déu no és el senyor de barba blanca, sinó un nom per definir aquest origen de tot plegat (tan desconegut) que penso que ha de ser un origen bo (és discutible, però ho crec així). I al mateix temps, aquest Déu és perceptible com la força de l'amor que tot ésser humà té dins seu en potència.

A vegades he pensat que, ni que el Papa de Roma sortís a dir que Déu no existeix, no em convenceria. Perquè per mi la fe va d'una altra cosa.

Sóc conscient que ara només he fet unes pinzellades (i això té sempre el risc de ser imperfecte, incomplet i imprecís). Però que serveixin per dir que almenys, abans d'afirmar o descartar la idea de Déu, mirem quin significat hi posem al darrere. Perquè pot canviar totalment.

dijous, 19 de juliol de 2018

Un país sense flors


Fa uns dies vaig conèixer una religiosa que va viure 22 anys com a missionera a Albània. Hi va arribar poc després de la caiguda del mur, i m’explicava com era un país sense flors als carrers ni a les cases. Durant la llarga etapa comunista, els deien que això de tenir flors no era cosa de proletaris sinó de burgesos. Que s’havia de mirar pel rendiment de les coses, i que les flors són efímeres i sense utilitat. Actualment diu que a la capital Tirana (1 milió d’habitants) només hi ha 2 floristeries, i que cap més en el país. Però que els contactes amb l’estranger van canviant la situació, i que ara ja hi ha gent que té alguna flor a casa.

És evident que les flors són efímeres. Però no m’havia plantejat mai que no tinguessin utilitat. Si ho voleu és un petit detall, però a mi em sembla significatiu d’altres coses.

I em fa pensar en aspectes de la vida quotidiana que, segons com es mirin, són “inútils”. Però que està molt bé que hi hagi coses gratuïtes a la vida, que les tinguem o les fomentem simplement perquè són boniques, més enllà de si són “útils” segons uns paràmetres determinats.

Crec que no tot ha de tenir el seu rendiment productiu. La Bellesa també ens humanitza i ens dignifica com a éssers humans.

dissabte, 14 de juliol de 2018

Una depressió


Fa uns dies em vaig referir en una homilia a les persones que passen una depressió, i en especial a les persones que estan al seu entorn. I he rebut agraïments molt sentits per aquelles paraules.

Feia temps que en volia parlar en aquest espai. I és que, tot i que hi ha hagut evolució en la comprensió d'aquest tema els darrers anys, encara queda camí per fer.

Les persones amb depressió sovint s'han de sentir dir: "t'has d'esforçar", "t'has de sobreposar" i coses per l'estil. I aquestes frases, dites amb tota la bona fe del món, sovint l'únic que aconsegueixen és enfonsar més la persona que no veu sortida a la seva situació.

Els que hauríem de fer un esforç més aviat som els qui ens trobem a l'entorn de la persona que ho sofreix. Com? Mirant de comprendre com se sent la persona per dintre. Mirant d'entendre, també, que és una malaltia. No són manies ni capritxos de la persona, sinó una situació molt dura que els sobrepassa. Se senten com en el més profund d'un pou sense saber com sortir-ne. Com en un túnel sense llum ni al darrere ni al davant. Però el més fumut és que en aquest túnel no poden fer marxa enrere, i no saben si més endavant hi ha llum!

Què es pot fer? Acompanyar la persona, mirar que se senti al màxim de compresa. I en part fa de mal dir perquè cada persona és diferent, també les causes que hauran provocat la depressió poden ser molt variades, i per tant poden caldre coses ben diverses. Però en tot cas, que mai la persona se senti tractada des d'un pla de superioritat d'algú que li diu que s'ha d'esforçar i se n'ha de sortir sola, com si la depressió fos poca cosa o quelcom semblant a comèdia.

M'agradarà llegir els vostres comentaris sobre el tema.


dijous, 28 de juny de 2018

D'on sou? O millor: qui sou?


La sorpresa de rebre el comentari d'un bisbe des del Marroc m'ha empès a fer aquesta entrada. En les estadístiques veig els països d'on entreu a visitar aquesta pàgina. I ho trobo ben sorprenent, perquè passeu per La Font de Greccio persones de diferents continents. Alguns països destaquen com a habituals: Estats Units, Rússia, Polònia, França, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, Ucraïna, Itàlia, Txèquia, Emirats Arabs Units!

I m'agradaria molt saber qui sou. Evidentment, teniu la llibertat d'entrar-hi sense dir res, només faltaria! Però em faria gràcia. Potser alguns preferireu no dir-ho, doncs cap problema. Potser altres preferireu fer-me un comentari explicant-ho, però sense que jo el publiqui: doncs aleshores m'ho comenteu, i no el publicaré. I potser a altres no us fa res que els passejants habituals d'aquest espai ho sàpiguen: doncs aleshores ens ho podeu explicar!

Queda dit. A veure...