diumenge, 13 d’octubre de 2019

El mariner i la tempesta


A l’hostatgeria vam tenir un mariner, capità d’un vaixell d’uns 20 tripulants que competia a nivell internacional. Em resultava interessant, perquè el mar sempre m’ha fascinat. Però ell no tenia cap visió romàntica del mar. Per ell és un lloc important, però és al mateix temps el seu lloc de treball.

Un dia ens va explicar l’experiència d’estar ben endins i veure com s’acosta una tempesta forta. Constatar que no es pot fer res per evitar-la. I malgrat el neguit lògic que això podia comportar, destacava que aleshores era important l’acceptació del que s’acostava. I que aquesta acceptació o previsió et feia estar més a punt per afrontar-la. Fins i tot ajudava que passés més ràpid.

En cap cas no parlava de no fer res, evidentment. Es referia a una actitud, a quina mirada interior era la que l’ajudava més a preparar-s’hi.

És una cosa semblant a la que a vegades he sentit d’algunes persones que han passat per una malaltia seriosa, i que al principi em costava d’entendre. Hi ha hagut una acceptació de la malaltia que els ha ajudat a lluitar per superar-la.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

Els ancians: una benedicció


Em sap greu quan es parla de la gent gran com quelcom inevitable, com una càrrega, o com qualsevol cosa amb connotació negativa. A vegades m'he trobat organitzant alguna activitat, i algunes persones es dolen que hi havia gent tan gran... Per mi és una benedicció! Poder compartir amb persones que tenen tota una vida al darrera és un regal.

Puc entendre la preocupació d'algunes persones quan veuen que certes activitats només capten l'atenció de gent gran. I no penso només en activitats religioses, sinó també certes manifestacions culturals que mouen sobretot gent gran. Entenc l'anàlisi negativa perquè es qüestiona la continuïtat en el futur. En aquests casos, d'acord.

Però a banda d'això, en la nostra societat capto que a vegades sembla que facin nosa. No és pas així a tot el món. Hi ha cultures que els veneren, no els fan callar mai, els presten tota l'atenció.

És cert que hi ha avis que accentuen els trets més negatius de la seva personalitat. Però també hi ha els qui suavitzen els aspectes més cantelluts que els caracteritzaven. I tant si són d'una manera com de l'altra, són els qui ens han precedit. I es mereixen tota la nostra consideració.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Què vol dir ésser prudent amb l’Evangeli a la mà?


“Què vol dir ésser prudent amb l’Evangeli a la mà?”. És una frase d’en Quim Vallmajó. La va dir amb la paraula i amb la vida. Ara fa 25 anys era assassinat a Ruanda, enmig del terrible genocidi. Hi havia anat de ben jove com a missioner, i el seu compromís ferm el va portar a donar la vida. Perquè no ens enganyem: la vida no li van prendre, sinó que la va donar. Conscientment va optar per entregar-se als altres fins al final.

A veure, amb l’Evangeli a la mà, algun fragment trobaríem que ens crida a la prudència. Les coses com siguin. Però davant del Mal, davant del dolor de tantes persones i de la violència sota tantes formes en el món, no ens podem quedar indiferents. Ens pot ser indiferent que tantes persones s’ofeguin en el “nostre” mar o morin de gana o per falta d’assistència mèdica en tants països? Novament, com deia Isaïes: “No els defugis, que són germans teus”.

La frase d’en Quim ressona encara avui. I més davant una Església que té més risc de pecar per prudència que per audàcia.

Amb l’Evangeli a la mà, donem-ho tot per la defensa dels drets humans.

PD: Aquí hi ha un vídeo sobre el que va viure en Quim Vallmajó a Ruanda. És un vídeo dur que inclou imatges i relats durs d’aquella guerra, no el recomano a tothom.

dilluns, 23 de setembre de 2019

Viure com si fos l’últim dia


Fa anys, abans de ser monjo, vaig llegir un conte que animava a viure com si fos l’últim dia de la vida. I vaig decidir provar-ho al llarg d’aquell dia que ja havia començat. En sortir de casa, vaig mirar el cel, em vaig fixar en els núvols (cosa que no solia fer), i totes les trobades amb gent es convertien en moments especials, viscuts més intensament que altres vegades. Va ser un dia diferent i m’atreveixo a dir que fins va ser millor.
Evidentment, el joc tenia trampa: jo sabia que el més probable és que no fos el darrer dia de la meva vida. Per tant, no calia viure’l amb neguit o amb la intensitat emocional d’un drama. Però sí prenent consciència de la unicitat de tot el que anava vivint, sabent que tots els moments d’aquell dia eren únics i irrepetibles.
A vegades sembla que calguin situacions límit per valorar la quotidianitat, aquells que estimem i que ens estimen, etc. Si aprenguéssim a donar el valor que s’escau a cada dia, a cada moment, a cada trobada amb les persones...!

dilluns, 16 de setembre de 2019

Papa subito!



Una amiga d’Arenys de Munt diu a vegades: “Arenys de Munt, del Maresme el millor punt!”. Amb la qual cosa no puc estar d’acord perquè al Maresme tenim, per exemple, pobles que tenen mar i muntanya! No comparem :)

Però a Arenys de Munt, entre molts altres tresors, en tenen un que es diu Joan Soler. I n’és el rector.

Avui us presento un vídeo del pregó que va fer com a olotí a les Festes del Tura, d’Olot. Passareu una bona estona, però més que això: perquè, com qui no vol la cosa, en Joan diu coses molt importants i sàvies. I ho diu amb un llenguatge planer, que no calen frases complicades per parlar de les coses importants. Jesús mateix feia contes.

He titulat l’entrada “Papa subito!”, emulant les expressions que sortien de “Santo subito” referint-se a Joan Pau II quan va morir. “Papa subito!” és l’expressió que em va venir després de visionar el vídeo que us presento. No perquè el Papa actual no faci coses, ni molt menys. Sinó perquè vaig pensar que algú com en Joan és algú que s’ha d’aprofitar, una visió ben fresca de l’Evangeli! Que en gaudiu!

dimarts, 10 de setembre de 2019

La Moixiganga de Vilafranca


Els dies de festa major de Vilafranca vaig poder conèixer la Moixiganga. En la llarga processó de cada dia amb tots els balls, la Moixiganga precedia Sant Fèlix tot representant quadres de la Passió de Jesucrist. Em va semblar formidable la seriositat amb què ho feien i el sentit profund que tenien els quadres: la Creu, el Davallament... I em va fer pensar en tantes manifestacions populars i antigues que en el nostre país estan inspirades en la vida de Jesús: els Pastorets, els Pessebres Vivents, les Passions, les Moixigangues. Els nostres avantpassats, admirats per la vida de Jesús, van crear aquestes manifestacions tan plenes de significat. I les generacions d'avui, tantes i tantes persones a casa nostra, les fan perdurar amb il·lusió i entrega.

La primera documentació de la Moixiganga de Vilafranca és del 1713. Tot i els parèntesis al llarg de la història, la Moixiganga continua realitzant-se avui. Alguns quadres no són fàcils de fer, sobretot per la gimnàstica que requereix assajos previs. Però tot i no ser fàcils, són d'una bellesa simple. El moment culminant de la Moixiganga és quan arriba a la plaça davant de la Basílica de Santa Maria, prop de mitja nit, i fa un quadre amb la plaça plena de gom a gom i amb els altres balls també actuant enmig d'un castell de focs artificials. Aleshores entra Sant Fèlix a la Basílica, es fa el darrer dia de la novena i el cant dels Goigs amb cor i orquestra.

En una època en la qual es valora tant conèixer què fan a l'estranger en qualsevol camp, és bo de descobrir els tresors que tenim al nostre país. L'enhorabona a Vilafranca per conservar els seus i compartir-los amb tots els qui hi van!




dilluns, 2 de setembre de 2019

La Festa Major de Vilafranca del Penedès


He tornat de la Festa Major de Vilafranca, convidat per una família amiga que m’ha ajudat a viure-la per dins. N’havia sentit a parlar, però no m’hauria imaginat mai una riquesa tal en tants aspectes.

En un temps en el qual sembla que per alguns polítics sigui més políticament correcte desitjar un Bon Ramadà que un Bon Nadal (com si no es poguessin felicitar ambdues festes), m’he trobat amb un poble que festivament i sense complexos celebra les seves tradicions. M’ha sorprès que tanta gent jove participés de la festa tan activament: en els balls tan variats al llarg de la processó, però també tocant en l’orquestra els Goigs a Sant Fèlix i omplint el terra dels passadissos de la Basílica de Santa Maria en la novena de la festa.

La processó dels balls repetida cada dia tenia un no sé què de ritual que a mi m’evocava els rituals més religiosos. Hores de processó que els vilafranquins segueixen amb interès i entrega: el drac que treu foc, els nans, els capgrossos, el ball de panderetes, els falcons, el ball de bastons, i un llarg etcètera.

Quantes coses podem aprendre dels de Vilafranca! No tenir por d’afirmar les pròpies arrels, acollir els forasters però sense renunciar a la pròpia història i cultura. Les generacions més joves, implicant-se en la festa, es vinculen a unes tradicions que tenen l’origen en l’arribada de les relíquies de Sant Fèlix el 1699! I tot participant de les manifestacions més variades d’aquesta festa, valoren el que han rebut de generacions passades i s’entronquen amb una comunitat que viu i fa festa.

PD: He vist que han nomenat Cardenal un arquebisbe que havia comentat a La Font de Greccio. A la columna dreta, figura com “Cristóbal, bisbe al Marroc”. Com ell demana, el tenim present en la pregària. Que la seva tasca pugui ser ben fecunda!