dijous, 21 de setembre de 2017

El sistema menys dolent


Recordo que en una visita del President Maragall a la comunitat li vaig plantejar la meva incomoditat amb com funcionava a vegades la política. Concretament li vaig dir que, fins i tot a nivell municipal, a vegades es veia com un dels partits es portava molt diferent en funció de si estava al govern o a l'oposició. I que recordava un cas d'un partit que anava en contra de tot fins que va fer un pacte i va entrar al govern municipal: aleshores tot es va convertir en vots a favor. Ho vaig trobar de poca honestedat. Si un pensa en el bé del poble al qual serveix, per què moure's per purs interessos de partit?

Sense negar-me el que deia, em va respondre citant Winston Churchill que la democràcia era el sistema menys dolent que havíem trobat. I em va defensar aquests rols diferents que hi ha en aquest sistema, en funció de si un és govern o oposició. El paper del govern com a responsable de tirar les coses endavant, i el de l'oposició de qüestionar allò que fa el govern. Ara simplifico, per tant disculpeu. Però em va semblar honest en la seva resposta.

I penso que té raó. La democràcia no garanteix que allò que decideixi la majoria sigui correcte. Una majoria podria votar un disbarat, és clar, això és innegable (també una minoria podria votar un disbarat, això també és evident). Però la democràcia és el sistema menys dolent que com a societats hem trobat. Perquè confiem en un cert sentit comú general.

I per tant, endavant amb la democràcia!! Que el poble sigui escoltat de veritat.

divendres, 15 de setembre de 2017

Un esperó


Quan de petit ens van explicar a classe el significat de la paraula "esperó" ja el vaig trobar d'allò més interessant. Aquell objecte tan concret s'havia utilitzat amb el pas del temps com a imatge per definir altres situacions.

La paraula original és antiga, i es refereix a la peça de metall que el genet porta al taló i que serveix per estimular el cavall i fer-lo anar en una direcció o en una altra. Després, s'ha parlat també d'esperó referit a altres objectes que comparteixen alguna forma amb l'esperó pels cavalls. Però el que em sembla interessant és l'ús del mot referit a situacions de la vida.

L'esperó és quelcom incòmode, que punxa. No ha de fer sang, però sí provocar una certa incomoditat. I al mateix temps és útil, ensenya una direcció, empeny a anar cap endavant.

És el que estic experimentant aquests dies de retorn de l'Àfrica. Com podeu suposar, després d'unes setmanes en un lloc tan absolutament diferent i amb tants contrastos, les realitats de pobresa i necessitat que ara conec de primera mà són com un esperó que em punxa. Però també m'estimula cap endavant.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Els Mzungus tornen a casa


Demà ja marxem del monestir i anem cap a l'aeroport. I comptem arribar a Barcelona el dia 7. Tornem a casa.

Els Mzungus som nosaltres. Així (però pronunciat "Muzungus") és com anomenen els homes blancs. Hem estat en zones del país on no hem vist quasi cap blanc tots aquests dies, i hem constatat que veure'n per ells era una cosa força exòtica. Quan passàvem amb la furgoneta per diferents llocs, els nens que hi havia pels camins sovint cridaven saludant i alegres: "Mzungus! Mzungus!".

Hem tingut la consciència de ser Mzungus, de ser singulars en un món molt diferent del nostre a molts nivells. La veritat és que a tot arreu ens han acollit molt i molt bé. Ens han explicat la vida que fan, els problemes que hi ha, hem compartit celebracions al seu estil, hem pogut visitar llocs ben bonics (com el de la foto inicial, a Sipi Falls).

Els nois han escrit una llarga reflexió cada un sobre aquesta experiència. Un d'ells parla d'un "viatge de consciència", experiència compartida per tots. A Catalunya han sentit multitud de vegades coses com "valora el que tens", etc. Però quan s'ha vist personalment com és el dia a dia de gent que viu amb tan poques coses, aleshores això esdevé una vivència forta.

Venia amb un grapat de somnis, i aquí tot han estat portes ben obertes i il·lusió per tirar-los endavant. Posem-ho en mans de Déu, que és Provident.

Vam arribar amb la consciència que tots som germans. Però el dia a dia ens ha fet veure que també hi ha diferències importants. Provenim de dues cultures molt diverses. M'ha agradat molt comprovar que les reflexions dels nois no han estat gens simplistes: no qualifiquen la realitat de blanc o negre, sinó que hi veuen molts matisos (en la relació que tenim i tenen ells amb la natura, en els rols familiars, en la manera de viure la religió, en les expectatives per la vida, en la relació o no entre pobresa i felicitat, en la importància de la col·lectivitat vs. l'individu, en els aspectes positius i negatius de les tribus...).

Acabo el relat d'aquests dies amb una foto de l'entrada al monestir. És un camí que em transmet Pau. Aquesta Pau que el monestir comunica a tanta gent a través dels seus variats projectes.

A aquest país li queda molta feina per fer. I als nostres països occidentals, prendre més consciència de la realitat d'aquests països que tenen la seva pròpia personalitat i és bo que així sigui. Però que, al mateix temps, són germans nostres.

Gràcies als que heu anat seguint les reflexions que he compartit durant aquests dies. I records a tots!


divendres, 1 de setembre de 2017

Sister Rosann


Aquests dies hem pogut fer una visita a les monges benedictines de Jinja i conèixer Sister Rosann. És la superiora actualment, i prové d'Estats Units. Ha estat interessant poder-li fer preguntes sobre el país que estem visitant perquè és una persona molt compromesa però al mateix temps s'ho mira des d'una perspectiva occidental com nosaltres. Ens ha servit per tenir un altre punt de vista.

Aquestes monges porten un centre de salut que atén 200 persones cada dia, i una escola per 600 criatures. Viuen en una zona molt pobra, i m'han semblat molt implicades socialment.

Durant la conversa que hem tingut, li he preguntat si no trobava a faltar els Estats Units. I m'ha contestat que sí, que és clar. Però que viu el fet de ser missionera com un privilegi. Ha explicat que per ella és un honor i un privilegi poder ajudar els altres d'aquesta manera, que a Jinja poden veure els fruits del seu treball al centre de salut i a l'escola, i que això és un goig molt gran.

Ella era monja als Estats Units. Va anar un mes a Tanzània, i després se'n va tornar. Però quan aquella comunitat de Tanzània va haver d'escollir superiora, la van triar a ella. Ara fa 10 anys que és a l'Àfrica.

Em fa impressió veure persones que ho han deixat tot TOT per poder-se donar als altres d'aquesta manera. I que visquin com un privilegi poder entregar la vida generosament. Quina autenticitat!

No sóc dels qui pensen que els missioners tenen més mèrit que altres persones que hi ha a Catalunya. Certament Sister Rosann m'ha fet impressió, però penso que a tot arreu fa falta gent compromesa i que a Catalunya també hi ha molta feina per fer!

Una anècdota final: durant la conversa, Sister Rosann ha dit que havia vist fotos de Montserrat perquè s'hi va organitzar fa uns anys el congrés internacional de joves d'escoles benedictines. Ha dit que a aquest congrés hi va assistir un grupet de la seva escola de Tanzània, i que els va ser una experiència fantàstica. Aquesta coincidència ha estat una sorpresa molt agradable, perquè hi vam tenir molta feina. Ha estat bonic!


dimecres, 30 d’agost de 2017

Descobridors de les fonts del Nil


Fa uns dies un monjo ugandès ens va dir que als llibres d'Història de les escoles d'Uganda hi figura l'explorador anglès John Hanning Speke (a la foto) com a descobridor de les fonts del Nil. I ho deia amb sentit de l'humor, afirmant que no hi ha dret perquè abans que hi arribés ell al segle XIX, ja hi havia població autòctona que hi vivia de feia molts anys. Per tant, no va ser-ne el descobridor.

Ahir vam visitar les fonts del Nil, i vam navegar des del Nil fins al Llac Victòria, baixant de la barca a un illot on es veia el punt on s'ajunten les aigües del Llac Victòria amb les del Nil. Era d'aquestes barques baixes i allargades, on podries tocar l'aigua amb els dits. No em va fer massa gràcia en veure un rèptil entrant a l'aigua que venia a ser un llangardaix gegant i força més petit que un cocodril. Però en fi, va anar tot bé i va ser fantàstic.


El guia a la barca va explicar molt bé el "descobriment": va dir que el primer home blanc en arribar-hi va ser John Hanning Speke, però que feia molts anys que allà hi havia habitants.

Hem escrit la Història els blancs, els occidentals. Cal tornar-la a escriure amb la veu d'aquells que van ser silenciats o com a mínim ignorats. Ens hem cregut el centre del món, i hem tractat els altres pobles com si fossin inferiors. I humilment davant els pobles africans (i tants altres pobles del món) els hem de reconèixer que ens vam equivocar.

Dit això, val la pena dir que Speke va ser un explorador interessant. Però no el primer humà en explorar aquells territoris.

dilluns, 28 d’agost de 2017

La Margaret



Quan va saber que estava malalta, la Margaret va decidir que abans de morir volia fer alguna cosa pels altres. I va començar a acollir nens orfes a causa de la SIDA. Al principi, 20. En aquest moment, 150.

Si el pare o la mare agafen la SIDA, la solen acabar agafant tots dos i la majoria de vegades moren deixant nens petits. La SIDA aquí Uganda encara està molt estigmatitzada, i un cop morts els pares, sovint els parents (tiets o altres membres del clan) fan marxar els nens de casa seva amb l'argument que no és culpa seva que els seus pares agafessin la SIDA (es considera una vergonya tenir-la). Sona molt fort, però és així.

La Margaret es va revoltar contra aquesta situació, i va començar a acollir nens. Amb un objectiu: estimar-los com una mare i que poguessin tenir un futur ple donant-los una bona educació.

Avui hem visitat aquest lloc, i hem viscut unes hores molt impactants i al mateix temps fantàstiques en veure tanta alegria junta. Amb els anys (va començar el 1998) se li han anat ajuntant altres mares amb SIDA que fan de tutores d'altres nens orfes de la casa. I tots junts formen una família. Alguns d'aquests nois són grans, els han ajudat a anar a la universitat i s'han emancipat. N'hem conegut un que, després de la universitat, ha trobat una bona feina i s'ha casat. Avui els ha visitat perquè sabia la nostra vinguda.

Tot aquest projecte s'aguanta sobretot per l'ajuda que els arriba de manera constant a través dels monjos del monestir que ens acullen aquests dies. M'ha impressionat.

Quan anàvem per marxar, i continuaven les danses i la joia a l'esplanada que tenen, ens hem reunit uns moments el monjo d'aquí, la Margaret i jo a casa seva. Ella se sentia molt agraïda perquè els havíem visitat, però li he dit que era una gran testimoni per tots nosaltres, i que allà dins havia descobert la raó de tot el que havia pogut fer aquells anys. Li he assenyalat aquesta frase que tenia enganxada a l'armari. I m'ha confirmat que és així: que aquesta és la seva força.



En aquests temps que es qüestiona el paper de la religió (a vegades amb encert pel mal exemple dels qui les practiquem) també hem de poder dir ben clar: Quan la religió es fa servir per estimar, aleshores pot fer miracles i transformar la vida d'una multitud. Avui hem presenciat aquest miracle: una dona malalta està donant la vida pels altres en nom de l'Amor. Al·leluia.

diumenge, 27 d’agost de 2017

"És interessant"


Aquestes eren les paraules que moltes vegades havia sentit del meu Mestre de Novicis, quan li explicava coses. La veritat és que al principi em sorprenia força, però després hi vaig anar trobant gust i ara jo mateix a vegades les faig servir per altres persones :)

M'han vingut a la memòria davant de tot el que vaig vivint i aprenent aquests dies. Quan t'endinses a conèixer un lloc nou, persones concretes, etc... veus coses de diferent signe. Per exemple, he vist que l'Església a Uganda té un paper molt positiu de crear unitat i superar divisions entre les diferents tribus (cosa gens fàcil). Però també he vist altres aspectes de l'Església en general que no em plauen tant. I no per això és menys interessant.

Interessant no vol dir positiu en tots sentits (ni molt menys!), sinó que t'estimula a la reflexió, que et fa pensar. I això és bo i val la pena aprofitar-ho.

Un país no pot ser perfecte. Això seria la visió d'un enamorat, i hi mancaria una dosi important de realisme.

Tot el que és humà és contingent, limitat, caduc. I per això no podem pretendre que tot sigui perfecte. Però sí que pot ser interessant.

Penso en persones que visiteu aquest espai, i que esteu passant dificultats. I us dic ben clar que aquestes paraules no anaven pensades per vosaltres. Perquè quan un passa problemes no espera que li diguin: "és interessant". Però sí que desitjo que, allò que us fa sofrir, d'alguna manera pugueu superar-ho i integrar-ho en la vostra vida. M'ha semblat que no podia acabar aquestes ratlles sense dir això.

PD: La foto és d'un casament tradicional africà al qual vam poder assistir ahir. Tota una experiència! Tot i ser una zona que semblava ben pobra, la gent anava amb vestits molt acolorits i van fer una festassa segons les seves tradicions i amb el seu estil. Molt interessant :)