Hi ha gent bona

Fa dies vaig rebre un grup de gent que visitaven el monestir, i en el diàleg amb ells va aparèixer la cagada solemne que havia fet un conegut comú. Em va meravellar l'actitud amb què en van parlar. En lloc de mostrar-se ofesos o enfadats, es van expressar amb serenor i esforçant-se per comprendre les raons que podien haver portat aquella persona a fer una errada d'aquesta magnitud.

A vegades pot semblar que ens podem enfadar o ofendre seguint un criteri de proporcionalitat. En part, seria ben lògic. Però hi ha una altra lògica: la que mira de comprendre l'altra persona en les seves accions (que no vol dir justificar ni estar d'acord). I que la mirada envers l'altre sigui una mirada de benvolença, i no de judici.

Aleshores l'abraçada a l'altre no està moguda per una admiració cap a l'altre, ni per estar-hi d'acord, sinó per un reconeixement de la seva dignitat i per bondat.

I sí: hi ha gent bona. Persones que obren camins perquè altres els puguin seguir.

Que es barallin les ideologies

Fa setmanes, amb la mort d'un personatge públic, vaig llegir un tuit fantàstic escrit per part d'oponents polítics. Deia: "Que es barallin les ideologies, que s'estimin les persones". I acabava enviant força als qui estaven de dol.

En l'àgora pública dels nostres dies, a vegades es barregen coses. La discrepància amb algú per les seves idees deriva en atacs a la seva persona, que van més enllà del qüestionament de les seves idees. Cal anar alerta.

Hi hauria d'haver uns mínims per no oblidar mai: la dignitat de cada persona, i si a nosaltres ens agradaria que ens parlessin així.

Alguns polítics a mi no m'agraden gens. Però no per això els insultaré. En tot cas, discutiré les seves idees o fins la seva manera de fer. Però sense faltar al respecte, encara que aquesta persona ho hagi fet amb el col·lectiu que sigui.

En aquests nostres temps tan moguts, crec que pot ser bo tenir-ho present: "Que es barallin les ideologies, que s'estimin les persones". O com a mínim, que es respectin. Que ja és una manera d'estimar.

Pressa

En la mateixa conferència que comentava la setmana passada, l'Abadessa de Sant Benet es va referir a l'etimologia de la paraula "pressa". I aquí hi ha el que m'ha suggerit.

És un mot que prové del llatí "pressus", que al seu temps ve de "premere": és a dir, prémer. D'aquí en ve premsar, comprimir, esprémer. Per obtenir oli, has de premsar. Perquè hi càpiguen molts documents en poc espai, els has de comprimir. Per obtenir suc de taronja, has d'esprémer.

El risc que tenim en el nostre temps és que la pressa s'ha convertit en quelcom tan habitual que pot acabar per no donar oli ni suc de taronja ni res.

Un ha de saber escoltar el seu cos, el seu cor.

La pressa a vegades és necessària, però també a vegades la descompressió. Hi ha temporades en les quals la pressa pot ser molt útil, i altres en les quals la descompressió també igual d'important.

I ens cal saber què convé a cada moment.

No he posat el dofí com a símbol de la pressa. Sinó de la descompressió, del nedar a mar obert. A vegades també convé.

Defensar o proposar

Fa dies vaig assistir a una conferència de l'Abadessa de Sant Benet, la Mare Maria del Mar. Entre moltes coses, ens va parlar del risc de l'Església de viure més preocupada per defensar una doctrina que per proposar el camí cristià. Defensa versus proposta. Em va agradar.

Una actitud a la defensiva pot arribar a ser agressiva envers els altres. Pot ser comprensible, perquè pot estar moguda per la por a perdre el que sigui (el poder d'abans, un codi normatiu...). Però no crec que fos el model de Jesús. A través dels evangelis, entenc que Jesús oferia un camí als qui el volien seguir. Una opció lliure de ser seguida o no. Una proposta.

En un món plural com el nostre, és bàsic respectar totes les altres opcions de vida. Si volem ser respectats, hem de respectar.

Crec que probablement l'arrel d'aquesta defensa aferrissada pot ser perquè un es creu en possessió de la Veritat absoluta.

Però al mateix temps que us comparteixo aquesta idea, veig que també té les seves limitacions si s'aplica a tot indiferentment. I és que el compromís cristià ha de portar a una defensa (aquí sí!) del Bé i a una lluita contra la desigualtat. Sense mitges tintes. Per tant, en contra de totes les discriminacions injustes.

El repte, doncs, és discernir allò que convé fer a cada moment. La clau ha de ser sempre la mateixa: l'Amor. Però el repte és saber-lo concretar en el nostre aquí i ara.

En la pell del pacient

He llegit aquest llibre del Dr. Salvador Esquena, metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica, i l'he trobat molt interessant. Entenc que haurà generat un cert rebuig en el seu àmbit per diversos motius (i també adhesions, ja ho crec). I entenc també que és un llibre que pot incomodar, perquè es mostra molt crític amb algunes actituds i pràctiques que ha vist en la professió mèdica.

A mi personalment no em fa mirar els metges amb uns altres ulls. Primer, perquè sé que hi ha metges que són persones excel·lents. Però sobretot perquè penso de fa temps que en tots els col·lectius hi ha de tot. I encara que algunes professions tinguin més prestigi a nivell social, totes estan formades per persones. I la persona humana, com deia algú, és ambigua.

I aquí és on m'ha dut la lectura d'aquest llibre: a reflexionar sobre la fragilitat humana, de la qual ningú no pot escapar. Crec que és un llibre que, més que dur-nos a pensar que hi ha gent que són uns ineptes i uns galtes (paraula que veig que li agrada a l'autor), ens pot portar a reflexionar sobre alguns aspectes negatius de nosaltres mateixos que en aquesta obra són magníficament descrits (en aquest cas, aplicats a la professió mèdica).

La mirada del Dr. Esquena és afilada, irònica a vegades, reivindicativa altres, tendra amb els pacients, exigent amb els metges, sempre apassionada. I a banda d'això, mostra un gust pel saber que va més enllà de l'àmbit mèdic, cosa que és sempre d'agrair.

Només m'ha quedat una pregunta sense resposta: per què parla diverses vegades de la "paciència benedictina". Espero que algun dia m'ho resolgui. No sé si tindré la paciència benedictina d'esperar molt temps a rebre la resposta.

Bona Pasqua?

Per a molta gent encara és hivern, un hivern ben llarg. Massa.

Les guerres no han parat. Els qui han de deixar casa seva continuen fugint. Els qui han patit ruptures no han refet la seva vida. Els qui han perdut algú estimat no el tornaran a tenir.

Però l'ametller ha florit.

Enmig de l'hivern més llarg, l'ametller ha pressentit que vindria la primavera. I ha florit.

Sap que corre el risc encara d'una gelada traïdora. Però més arriscat seria no florir, i no poder afrontar la sequedat de l'estiu.

Som cridats a ser ametllers. A florir enmig de l'hivern més llarg.

Sabem que correm el risc d'una gelada. Però més arriscat seria no florir.

Molt bona Pasqua!

L'Amor crucificat

Quan calles per caritat,
quan continues estimant tot i rebre indiferència,
quan jugues net encara que algú altre no ho faci amb tu,
quan ets pacient amb els límits de l'altre,
quan ets capaç de veure els dons d'algú encara que no et tracti bé,
quan acceptes que estimar algú és també sofrir amb ell,
quan creus que l'altre no sap el que fa en el moment que no estima...
...estàs vivint l'Amor crucificat.

No és un amor superficial, ni caduc.
És quelcom més profund i durador.
Ple de sentit. No exempt de dolor.
Però curull de Vida en plenitud.

Bona Setmana Santa!