Un clam per la llibertat

Des de fa un temps m'informo a través de la cadena "BBC World News", on hi ha multitud de reportatges sobre els llocs més diversos del món. D'una banda, t'adones que el món és molt més gran que el que a vegades pensem (per exemple Àfrica, on viuen tants milions de persones). Però al mateix temps, observant la realitat de tants països, també perceps elements comuns.

Un element comú seria el populisme, que en indrets ben distants va augmentant. També els fenòmens migratoris, amb els qui fugen de la guerra o la fam, o els qui senzillament busquen una vida millor. I un altre element és el d'un clam per la llibertat.

Penso que hi ha hagut una evolució en referència a segles anteriors. Malgrat que els drets humans no són respectats en molts països, va creixent la reivindicació de molts pobles per poder decidir què volen per al seu territori. Fa segles, un rei o un emperador decidia el futur del seu territori i qualsevol cosa que hi tingués a veure, fins i tot arribaven a decidir la religió dels seus habitants!

Els poders miren encara ara de controlar la situació. Van balancejant-se entre l'intent de reprimir les protestes (traient del mapa qualsevol opositor que pugui triomfar, o amb respostes policials contundents contra manifestants pacífics, etc) i l'opció pel diàleg intel·ligent amb els qui reivindiquen més drets. Solen optar pel diàleg quan veuen que no hi ha més remei, això també. Però ja és alguna cosa.

Revelacions extraordinàries

L'altre dia em referia a un objecte provinent de Fàtima, compartint amb vosaltres el que em suggeria.

Hi ha un fenomen en el qual no vaig entrar i vull fer-ho amb molt de respecte, i és el de les aparicions o revelacions extraordinàries en llocs com Lourdes, Fàtima, etc. Penso que és molt fàcil carregar-se tot això. Però sempre m'ha inspirat un gran respecte. Sobretot perquè quan t'hi endinses i en llegeixes coses, perceps que aquelles persones eren molt sinceres relatant el que havien experimentat.

És clar que al llarg de la història humana trobaríem gent que s'han inventat experiències totalment inexistents, o altres que s'han autosuggestionat d'una manera increïble. Jo mateix recordo un dia que una persona em va demanar que la beneís, i la seva reacció en rebre la benedicció fins i tot em va sobresaltar perquè no l'esperava. Ho dic amb un somriure.

Com saber si una experiència d'aquestes és autèntica? Jo no posaria l'accent en aquests fets extraordinaris. Ni per afirmar-los ni per negar-los. En canvi, sí que dono importància a una frase de l'Evangeli: "Pels seus fruits els coneixereu". Si la persona ha tingut una experiència interior autèntica, aleshores això crec que hauria de tenir algun tipus d'incidència positiva en la seva vida.

Això no significa que la persona es transformi de dalt a baix i arribi a ser perfecte. Perquè de perfecte només n'hi ha un, segons els creients: Déu. Però si d'aquesta experiència en surten obres d'amor, aleshores a mi em mereix tot el respecte del món.

I això em porta a pensar que, si algun dia hem fet alguna experiència interior autèntica, n'haurien de sortir obres bones.

PD: Em consta que una persona que entra en aquest espai té informació interessant sobre una d'aquestes experiències més conegudes. Estaria molt bé que ens en vulgués compartir alguna cosa aquí! Però si creu que no és el lloc, també ho entendré.

El coração de Fatima

Quan ens van convidar al Centenari de Fàtima, em va sorprendre l'obsequi que ens van donar com a símbol de la commemoració: un cor amb un mirallet incorporat. Conec el sentit que hi volien donar en relació al cor de Maria, i em sembla molt bé. Però trobo especialment suggerent que et donin un objecte religiós que et convidi a mirar-te a tu mateix, en el més profund de tu mateix.

A vegades busquem veritats a fora de nosaltres mateixos. I en el més profund d'un mateix, allà on tot ésser humà sense excepció pot trobar aquest desig autèntic de pau i de bondat, allà és on se'ns convida a mirar. Com va dir Madeleine Delbrêl: "Si te'n vas a la fi del món, trobaràs la petjada de Déu. Si te'n vas al més profund de tu mateix, és Déu mateix qui trobaràs".

Alguns l'anomenaran Déu, altres ho faran d'altres maneres. Però aquesta Veritat crec que habita en l'interior de cada ésser humà. I que val la pena cercar-la.

Treball als Serveis Funeraris

Fa uns dies vaig rebre una persona que treballa als Serveis Funeraris. Ell i la seva dona em comentaven les inquietuds cristianes que tenen. I que veien que en una feina així també es podia fer Bé. I tant!

Quan algú ha perdut un ésser estimat és un moment molt delicat. Ho sabem tots. També sabem que no sempre és fàcil trobar les paraules adequades, en funció de les circumstàncies. I per això és tan important que, fins i tot els qui han de gestionar aspectes més pràctics de la qüestió, siguin persones plenes d'humanitat.

Vaig pensar que realment a tot arreu calen persones que aportin un plus d'humanitat. A tot arreu. Quan trobes persones així en un establiment, en una oficina d'atenció al públic, al metro... són aire fresc que purifica. Si llegeixes això i ets d'aquests: gràcies!

La lliçó dels ciclistes

Fa uns dies vaig rebre la visita de dos ciclistes que venien d'Arbeca (i no faig ús de la frase feta: literalment havien vingut des d'Arbeca!). Un pare i un fill. 117 quilòmetres. I a Sant Salvador de Guardiola se'ls va afegir un amic.

Els vaig dir que havien d'estar molt forts per haver fet tants quilòmetres. I em van dir que no només físicament. Aleshores em van parlar de la força mental que has de tenir, i els missatges concrets que vas donant al cervell per poder continuar i superar-te. I el pare deia que aquest ensenyament que es pot treure de la bici també és aplicable a la vida.

Senzillament fantàstic!

Deixar-se interpel·lar

Fa uns dies parlava d'una experiència bastant excepcional amb persones molt pobres. No volia presentar una imatge idealitzada de les persones pobres, perquè la realitat no és tan senzilla. Com li he sentit dir a la Viqui Molins: "els pobres fan pena, però els marginats fan nosa". I és que les persones que viuen en la marginació i l'exclusió generen rebuig, poden tenir actituds complexes, fins i tot a nivell d'olor corporal poden resultar incòmodes per les persones que es dutxen cada dia. I el que està passant darrerament de més conflictivitat havia estat predit per aquells que treballen de prop amb aquests col·lectius.

Deia l'altre dia que aquells pobres tan respectuosos en la pregària portaven Crist amb ells sense saber-ho. Però també l'hi porten aquells que ens incomoden, que generen rebuig amb la seva actitud. Pot semblar un contrasentit. Però no ho és, des del meu punt de vista. I és que a través d'ells també se'ns fa una crida, una interpel·lació a no quedar-nos de braços plegats.

I si Déu parla, també parla a través de les persones marginades i excloses perquè sapiguem veure-hi germans nostres que necessiten del nostre compromís. Com deia Isaïes ja fa molts segles: "No els defugis, que són germans teus".


PD: A la foto, l'escultura del Jesús sense sostre, a l'entrada de la Parròquia de Santa Anna, de Barcelona, on es fa una gran tasca d'acollida amb l'Hospital de Campanya.

Un tros de Cel

Fa unes setmanes em van demanar que fes una pregària amb un grup d'unes 60 persones pobres que venien de Barcelona: persones que viuen al carrer i altres situacions de marginació. La pregària seria en un lloc especial, però ja em vaig mentalitzar que seria una estona potser difícil. Vaig pensar que havia de ser comprensiu amb persones que venien del món de la marginació, i que per tant les actituds no serien les mateixes que podia esperar d'un altre tipus de grup. Hi hauria poca atenció, poc silenci...

La meva sorpresa va ser majúscula només d'obrir-los la porta. Tots estaven en un silenci absolut, i així van anar entrant. Durant tota la pregària, l'actitud va ser de molt respecte i de participació activa. Quan hi va haver l'estona de pregàries espontànies, alguns s'hi van afegir.

Evidentment, abans de venir, els qui portaven el grup i dinamitzaven la pregària els havien encoratjat a viure aquesta estona amb intensitat. No era una cosa improvisada. Però es notava que estava fet de cor, i que volien aprofitar-ho al màxim.

Aquelles persones pobres venien a trobar Crist. Però, sense adonar-se'n, el portaven amb ells i el comunicaven.

(continuarà)