dimecres, 25 de novembre de 2020

EL JARDÍ DELS ARBRES

Com vaig anunciar aquí, s’obre un nou espai a La Font de Greccio:


“El Jardí dels Arbres” és un webinar, una eina que s’ha utilitzat molt darrerament. Webinar és una barreja de “web” i “seminari”. Hi ha una xerrada i els participants interactuen.

Com apuntar-s’hi? Feu un comentari en aquesta entrada (no el publicaré), donant-me el vostre correu electrònic. A partir d’aquí podrem començar a concretar quins horaris anirien bé, etc

Freqüència de trobades: 1 al mes, durant 10 mesos

Durada: 1 hora

Donatiu solidari per sessió: 15 euros (si algú no hi pot arribar, que m’ho digui)

Què cal tècnicament? Ordinador o mòbil amb càmera


Agraeixo a Romà Alonso que m’hagi autoritzat per utilitzar la seva música “El jardí dels arbres blaus” per al vídeo inicial d’aquesta proposta espiritual i solidària. Aquí teniu el seu vídeo original i ben bonic: https://youtu.be/frhV1z-YMaE


dilluns, 23 de novembre de 2020

En Bernat


Suposo que tots, excepte els lectors més joves, teniu present la Guerra de l’Iraq i totes les manifestacions del “No a la Guerra” que hi va haver aquell 2003. Potser alguns també recordareu que hi va haver una sèrie de persones que es van oferir per anar com a escuts humans a l’Iraq per protegir els civils en zones clau com hospitals o escoles. 

A Catalunya, va sobresortir el cas d’un noi de 19 anys que va ser el que va iniciar a casa nostra aquest moviment que s’estava gestant en altres països. Vaig llegir una entrevista que li van fer, i vaig quedar tan impactat que amb 19 anys fos capaç de jugar-se la vida literalment per defensar aquella gent, que vaig buscar-ne l’adreça. La vaig trobar, el vaig escriure i ens vam conèixer a Montserrat. Guardo un record meravellós de la seva estada a l’hostatgeria, i de com vam poder compartir la nostra visió del món.

Pocs dies abans de marxar a l’Àfrica, va tornar a fer una estada a l’hostatgeria per posar-nos al dia de les nostres vides. Ara ell és un pare de família, i psicòleg clínic. Va fundar una escola on preparen els psicòlegs que volen passar el PIR (com el MIR, però per psicòlegs). Vaig admirar la manera com viu la seva professió de psicòleg clínic, amb quina generositat atén els seus pacients (que no està renyida amb la professionalitat, només faltaria!). Però també em va agradar molt la naturalitat amb què parla dels seus dons i límits.

I vaig pensar que aquell noi de 19 anys que estava disposat a jugar-se la vida pels altres continuava essent el mateix en el seu viure de cada dia. 


Una vegada un noi em va dir que no hi havia gent bona en el món. Li vaig dir que ho veia diferent, perquè jo havia pogut conèixer MOLTA gent MOLT bona. Que hi són, i tant! En Bernat és un d’ells.


divendres, 20 de novembre de 2020

Quins projectes hi ha sobre la taula?

Penso que és bo compartir amb vosaltres quins projectes estan previstos a dia d’avui en el meu servei a Uganda. Són àmbits o temes que van anar apareixent durant els tres mesos de primavera que hi vaig ser, sobretot escoltant les necessitats que ells senten i dialogant-hi. Ara es tracta de posar fil a l’agulla. Aquí els teniu:

- Conèixer més el lloc, la seva gent… Estic en un monestir, i els projectes formen part del seu recinte. Per tant, hauré de ser proactiu en aquest sentit. Sobretot les converses amb la gent són de les coses més enriquidores, perquè comprens més com viuen i què pensen.

- Obertura al món. En un món tan interconnectat pot semblar estrany, però hi ha territoris que viuen aïllats, que no compten per a la resta. Igual com passa en les zones rurals al nostre país en relació a les ciutats, amb Àfrica això es multiplica: és un continent oblidat, i això porta a l’isolament en molts aspectes. Hi ha moltes maneres d’estar oberts al món. Penso que l’experiència de l’Escolania en diversos sentits em pot ser útil.

- Millora de l’escola de Formació Professional, necessitats que ells mateixos han expressat: instal·lacions, materials… Suport al professorat i als estudiants. Això es diu breument, però aquí hi ha moltíssima feina per fer.

- Col·laboració amb el Benedictine Eye Hospital. Propostes molt variades que he rebut per part d’amics, s’ha de veure com es concreten de mica en mica. 

- Classes de música als monjos. 

- Col·laboració en la formació dels monjos joves.

Tot això necessitarà d’humilitat i determinació. Humilitat perquè aquí hi ha més riscos i precarietat, i no tot està a les nostres mans (ni molt menys!). Per això cal viure cada pas com un regal. I determinació perquè tot plegat val la pena. 

Moltes gràcies a tots els qui ja us heu ofert per col·laborar-hi! Quan vegi projectes prou madurs, els plantejaré. 


dimarts, 17 de novembre de 2020

El nen de la panxa inflada

Una de les primeres coses que volia fer en arribar a Uganda era visitar aquell nen de la panxa inflada que vaig explicar aquí. Si ho recordeu, després de compartir la seva història en aquest espai van sortir persones disposades a pagar-li l’operació. El cas és que, quan vam iniciar el procés per curar-lo, els metges es van adonar que la situació era més complexa del que s’hauria esperat. Això ha significat un pla de tres operacions, amb el cost que han assumit dues donants que es mereixen un agraïment infinit perquè aquest nen avui té present i futur.

De moment li han fet les dues primeres operacions, i per les fotos de baix ja veureu que la panxa s’ha reduït notablement. Els metges han preferit esperar unes setmanes abans de fer la tercera operació, perquè estava baix de defenses. En aquest moment té un tros d’intestí a l’exterior del cos (no ho havia vist mai, feia bastant d’efecte). Amb la tercera operació, li posaran l’intestí a dins i podrà anar de ventre amb normalitat. 

La mare ens explicava que en Zadok, des de les operacions, té més gana. Diu que abans era un nen aïllat, i que ara juga amb els altres i s’ha socialitzat. 

En arribar, l’hem vist córrer una mica i tot per anar a avisar la seva mare!

Tota l’estona ha estat molt tímid, perquè en aquell poblat no hi van mai muzungus, i a més, jo anava vestit quasi de blanc i ell associa aquests colors als metges. 

L’alegria de la mare era molt bonica. Serena, i molt de veritat. Qui l’ha vist i qui la veu!


Aquests primers dies l’adaptació m’està costant una mica. No soc Superman. Pas a pas. Però hi ha tanta feina per fer i projectes per engegar, que val la pena anar endavant!

I em sembla que, amb això d’avui, ja hem tingut un primer tast del Nadal. 





dimarts, 10 de novembre de 2020

Torno a l'Àfrica

Si Déu vol, demà emprenc el viatge de tornada cap a l'Àfrica. Vaig al monestir benedictí d'Uganda per continuar el que tot just hi vaig poder començar fa uns mesos.
Tinc el cor ple de moltes coses per compartir. Però avui prefereixo oferir-vos aquesta Pregària de Sant Francesc d'Assís, que he enregistrat en aquest vídeo. Penso que expressa el més important que sento.
Si sou creients, us agrairé una pregària. I si no, que em tingueu present.
Avisaré quan arribi al monestir i tingui internet (que no sé quan serà) escrivint un comentari en aquesta mateixa entrada. 
Fins aviat si Déu vol!

dimecres, 4 de novembre de 2020

Pobresa o desigualtat?

Aquests dies ens estan llegint al refetor de Montserrat la nova encíclia del Papa Francesc: “Fratelli tutti”. Hi ha molts fragments que, quan els sento, penso que els clava del tot. 

L’altre dia, com de passada, el Papa comentava que el concepte de pobresa s’ha d’entendre en el context de cada època. I posava l’exemple de l’electricitat: fa molts anys no s’hauria entès la manca d’electricitat com a pobresa. I afirma: “La pobresa sempre s’analitza i s’entén en el context de les possibilitats reals d’un moment històric concret”.

Per tant, quan avui ens referim a pobresa, potser en el fons molt sovint volem parlar de desigualtat. No és just que hi hagi persones que, en funció del país o context social on han nascut tinguin moltes oportunitats, i altres no les tinguin per aquests motius tan arbitraris.

Hem de combatre la pobresa entesa com a desigualtat de condicions entre els éssers humans. I hem de treballar perquè la fraternitat no sigui tan sols una utopia abstracta sinó un projecte amb concrecions. 

“Germans tots” s’ha titulat la darrera encíclica del Papa. Un repte per avui i per a tots.

diumenge, 1 de novembre de 2020

Els darrers dies del P. Kolbe

Bastants coneixeu la meva admiració pel P. Kolbe, en vaig parlar aquí fa un temps. Hi ha un detall sobre ell que sol passar desapercebut per la magnitud del seu gest de donar la vida per un altre presoner. I és com va viure els seus últims dies tancat en aquell soterrani de la presó d'Auschwitz, on tots sabien que sofririen una mort lenta.

Sabem per algun carceller que ell va mantenir en tot moment una actitud de gran dignitat i serenitat ajudant, amb el seu exemple i les seves paraules, els companys de captiveri. 

Evidentment no estem vivint una situació com la que viure ell. Però sí que aquests dies es respira molta preocupació, hi ha persones angoixades o espantades a nivell de salut, o en el pla econòmic o social en general. I el testimoni del P. Kolbe ens pot ser un estímul: enmig d'un sofriment tan gran com patia, va continuar sent portador de Pau i Bé fins al final.