dimecres, 15 de setembre de 2021

Una comunitat és una família


He pensat sovint que, des de fora, no es té prou en compte aquest aspecte. Una comunitat pot ser un referent a nivell religiós, cultural, social o polític. Però, sobretot, és una família.

De famílies, n'hi ha de més avingudes o de menys; de més tradicionals o de més obertes; algunes fan més vida de família i altres no; en algunes hi ha un ambient més distès i en altres un ambient més seriós. Però, al cap i a la fi, famílies.

Si des de fora es tingués més en compte aquest aspecte de "família", crec que es podria comprendre millor com es deuen viure molts esdeveniments des de dins.

Això s'ha vist aquests dies. Es parla de Montserrat com si fos una empresa, o un partit polític, o simplement una institució. Però sobretot és una família. I la comunitat ha votat aquell qui ha cregut que seria un bon pare per aquesta família i per tota la missió que la família té encomanada.

I el Manel crec que serà un bon pare d'aquesta família. Vam treballar colze a colze a l'Escolania durant uns anys. I en tinc molt bon record. Que Déu el beneeixi!

Dit tot això (i com deia aquell: "ni lo uno ni lo otro, sino todo lo contrario"): ja sé que no és una família en "stricto sensu". Però s'hi assembla :)


Foto: Mireia Nonell

diumenge, 12 de setembre de 2021

La campanya de l'Oriol i l'Aina


Si ho recordeu, aquí us vaig parlar de la visita de l'Oriol i l'Aina. Un cop tornats a casa, van organitzar una campanya entre familiars, amics i coneguts per poder operar dos nens i pel fons del projecte dels microcrèdits que va prenent forma.

Van aconseguir els diners, i aquests dies estem gestionant les dues operacions. Una d'elles és complexa: és un nen amb la boca deformada, i amb moltes dificultats per la parla i altres aspectes. 


L'operaran en un hospital especialitzat proper a la capital. Una donant de Barcelona ens va pagar la primera visita al metge perquè fessin un pressupost de l'operació. I pel que fa a l'operació, la majoria la paga el mateix hospital pel fet de ser un infant, però nosaltres hem d'assumir 1.643 euros (ja els tenim). Fa pocs dies l'havien d'operar, però després d'una anàlisi de sang van dir que hi tornés d'aquí uns dies. A veure!


L'altre cas (el de la foto, aquí tot content amb uns colors que li van portar) és similar a aquell nen de la panxa inflada que ja està curat. Quan el vam visitar, tenia encara un tros d'intestí fora del cos. Ara falta la darrera operació, perquè pugui anar de ventre amb normalitat. Feien falta 629 euros, i també els tenim. Tant de bo que vagi bé!

I finalment, han aportat 1.412 euros pel fons del projecte dels microcrèdits. Les idees que em vau donar per vies molt diverses m'han estat molt útils. Més endavant ja en parlaré.

Moltíssimes gràcies Oriol i Aina per la vostra ajuda i per haver promogut la solidaritat en el vostre entorn!!!

dijous, 9 de setembre de 2021

Proximitat des del cor

Els confinaments a causa del Covid han provocat conseqüències de tota mena. A en Ben Jackson, un granger australià, li va impedir anar a l’enterrament d’una tieta a qui ell estimava molt. En aquest moment de tristesa per la mort de la tieta i no podent estar a prop dels seus pel darrer comiat, va tenir una idea fabulosa. Va col·locar estratègicament en el camp el menjar per les ovelles, de manera que en anar-lo a buscar formessin un dibuix; i tot, filmat per un dron. El resultat: un gran cor dedicat a la tieta.
Físicament estava molt lluny, però des del cor era molt a prop.

dilluns, 6 de setembre de 2021

El ritme quotidià



Acostumo a dirigir l’assaig de cants de la comunitat dos cops per setmana. Els primers mesos em vaig dedicar a ensenyar alguns cants nous. Però ara fa unes setmanes vaig començar quelcom més arriscat: corregir defectes del cant de cada dia. Considero que, almenys en el cant, és més difícil corregir allò que ja tens mal après que no pas aprendre-ho de zero.
 
En un principi vam revisar temes d’afinació, i ara fa dies que estem treballant el ritme i mirant d’evitar la pesadesa i alentiments en el cant. Li vaig preguntar a un monjo si algú es podia molestar perquè solc ser molt clar mostrant el que hauríem de millorar. Em va dir que no patís, perquè em veien músic i per tant em donaven autoritat. Millor així. De fet, aquestes setmanes estem cantant més àgil.

Crec que en el cant, i en la vida!, la rutina ens pot fer perdre vigor. Els que porteu més temps en aquest espai recordareu que vaig parlar positivament de la rutina. És clar! Però cal vetllar perquè, moguts per un cert automatisme, el ritme quotidià no decaigui. En el cant i en la vida.

divendres, 3 de setembre de 2021

Som delicats


Tinc una ungla del peu que no em creix massa bé, i abans que la cosa empitjori pensava que potser m’ho podria mirar algú (no és pas res important, però veient com està la sanitat aquí, sempre intento aplicar allò de “val més prevenir que curar”). Li vaig preguntar al barber si sabia d’algun lloc a Tororo, i em va dir que no; que com a molt ho trobaria a la capital. I em diu: “Mira com tinc aquesta ungla del peu. Quan me’n cau una, me l’embolico amb una fulla de (no sé què) i al cap d’uns dies ja està!”.

Ahir al final de la classe de música, un dels monjos joves se’n reia de mi (de bon rotllo, eh?) perquè l’altre dia que plovia em va veure amb un paraigua. Home, no plovia a bots i barrals, però a Catalunya molta gent hauria anat amb paraigües.

En resum: que els occidentals som delicats. Són coses que em fan riure.

dimarts, 31 d’agost de 2021

Visita a Pomede


Aquest cap de setmana he tornat a visitar l'Orphan's Club, al poblat de Pomede. Bàsicament ha estat una visita a la família de la Margaret, la fundadora d'aquest orfenat.

La situació amb el temps s'ha tornat encara més difícil, perquè en aquest moment a Uganda estan prohibides les reunions i aplecs. Per tant, no poden reunir-se amb els 150 orfes a qui atenen. Però se les enginyen per donar-los suport en aquest període tan singular. Són admirables. 

Al matí m'ha vingut a recollir un "bodaboda" (és com s'anomenen les motos que fan com de taxis aquí Uganda). Li he preguntat si coneixia la Margaret, i m'ha dit que "i tant!". Tot satisfet, m'ha explicat que ell havia estat de la primera fornada de l'orfenat. He estat content de veure que es pot guanyar la vida,  ni que sigui de manera molt senzilla. 

Des del principi a l'Orphan's Club han promogut que els nois i noies puguin estudiar i tinguin un futur. De tots aquests, 32 han acabat estudis universitaris (és el que aquí dona accés a les feines més ben remunerades). 

En aquest moment, el monestir de Tororo fa possible que 75 d'aquests nens i joves puguin estudiar. Són ajudes que arriben a través de contactes de la congregació alemanya a la qual pertany el monestir. Em fa impressió que el monestir, tot i viure problemes econòmics (crec que no petits), bequi tants joves de l'Orphan's Club i altres llocs. Evangeli pur.

Amb la família de la Margaret hem cantat una bona estona, els he ensenyat alguna cançó a veus (canten molt i molt bé!) i hem fet plans per la propera vinguda d'un antic escolà jove, que conviurà uns dies amb ells.

Donem gràcies a Déu de tot plegat.