Cases pels mestres

L’any passat em van presentar un projecte no pas petit: construir 9 cases pels mestres! La realització seria a càrrec dels estudiants de construcció, amb la direcció del seu professor. Els vaig dir que no entrava dintre les meves possibilitats assumir un projecte d’aquesta envergadura, massa car.

Però el cas és que, quan el Marcel·lí va conèixer aquest projecte, el va trobar molt interessant per la implicació dels alumnes que podrien fer unes pràctiques reals del seu ofici. I això ha permès que un projecte que havia començat però estava aturat per falta de pressupost s’ha pogut desencallar. 

Per què cases pels mestres? Els mestres em diuen que ho valoren molt, perquè tenir una casa fora del recinte del monestir suposa un lloguer força alt (pels diners que tenen ells) i molta inseguretat. Els que ja viuen al recinte del monestir (una vintena) valoren que el lloguer és molt simbòlic, tenen aigua i electricitat (quan n’hi ha, és clar), assistència mèdica i estan en un recinte segur. 

La idea és que en aquestes cases hi puguin viure unes 45 persones. No us penseu, cada una té només dos espais: una habitació i una sala d’estar. Però, amb la realitat d’aquí, ja és una millora molt considerable.

El projecte avançarà lentament, perquè és costós. Però vam acordar anar-lo tirant endavant en la mesura que la Fundació Espai, Natura i Joventut ens pugui ajudar. I, parlant-ne amb el Prior d’aquí, no descarta aconseguir alguna altra ajuda a Europa. Veurem!

Les fotos són d’aquests darrers dies. 

Comentaris

Us agraeixo molt tots els comentaris que feu en aquest espai. Em consta que força gent els llegeixen, i crec que enriqueixen el que jo pugui presentar. Perquè, al final, allò que presento es converteix en un compartir entre tots els qui ho voleu. I em feu sentir acompanyat, cosa que us agraeixo immensament.

Tanmateix, us voldria demanar si podem ser austers amb els elogis. Els visc amb incomoditat. Sé que estan fets amb el cor. Però si puc demanar, preferiria que ens els estalviem. De debò. Estic aquí perquè he sentit una crida, i la visc com un deure cap a aquests germans nostres en humanitat. Però res més que això.

Els elogis, al de dalt. Ell és la font de tota Pau i tot Bé! Gràcies!! I continuem.

Musulmans a l'escola

Tenim un grupet de musulmans a l'escola. Diria que són vuit, almenys els que tinc identificats. Tres d'ells estan fent el Ramadà seriosament. I mentre els estudiants dinen, ells fan la seva pregària en una habitació. Els vaig demanar si hi podria assistir un dia, i em van dir que sí.

Les fotos són de l'altre dia. Els vaig veure concentrats i que ho vivien. Al final, em van explicar el sentit que per ells té el Ramadà. Els ho vaig agrair i els vaig desitjar que siguin uns bons musulmans. 

Els vaig convidar a venir a la Missa de l'escola aquest diumenge: que jo presidiria, que parlaria de l'amor i que això servia per tothom. I a un que vaig trobar ahir li ho vaig recordar i que em faria il·lusió. Em va dir que sí. Però aquí, per cultura, solen dir que sí (a vegades és bàsicament per ser amables, no vol dir que després es materialitzi). 

El cas és que aquest matí ha vingut a la Missa, i s'ha assegut al primer banc. A l'hora de les ofrenes (que alguns fan un donatiu) ell s'ha aixecat i ha fet el seu. Se'l veia content de ser-hi. I li he agraït davant de tots, subratllant que tots formem part de la comunitat de l'escola. Els he explicat que aquesta setmana vaig assistir a la pregària dels musulmans i que avui un d'ells havia vingut. Són missatges molt alternatius aquí, perquè se solen subratllar molt les diferències entre religions i entre cristians de diferents denominacions.

Els alumnes anglicans també m'han convidat a la seva pregària setmanal, i els he dit que un dia hi aniré. Ells ja assisteixen a la nostra Missa, cosa també bastant alternativa en aquest país.

Un coordinador pels projectes

Avui bones notícies! Fa unes setmanes vaig caçar un comentari al vol, i es referia a la possibilitat de posar algú que coordinés els projectes que estic impulsant. M’hi vaig agafar de seguida, perquè sobretot els projectes d’agricultura i ramaderia avançaven a pas de tortuga. Jo mateix vaig proposar el nom d’en Makoha (que és aquest que veieu aquí dalt): un professor d’agricultura (que també domina informàtica), és emprenedor, amb idees i iniciativa, i es preocupa pels estudiants. Portem dues setmanes treballant junts, i estic molt content! Crec que ell també.

Les coses s’estan movent, bastants projectes al mateix temps. Aquí teniu els estudiants d’agricultura que avui han plantat l’herba que servirà per les vaques. Jo soc totalment ignorant en aquests temes, i no entenia per què s’havia de preparar tan bé l’herba si, amb la pluja d’aquí, creix a tot arreu. Però ara he entès que aquesta herba és especial i molt alta. 

Aquí sota teniu la Doreen i l’Alan, dos estudiants d’agricultura molt espavilats que estan implicats també en altres àmbits de l’escola. 

Gràcies a alguns donatius que heu fet a través d’aquest espai, demà els estudiants començaran a plantar verdures (pastanagues, espinacs i sukuma). Esperem que d’aquí dos mesos i mig en puguin començar a menjar. 

Aquests dies estan acabant d’arreglar el plànol del cobert per les vaques. Tot plegat avança lent, però bé. 

Veig que els estudiants estan contents a mesura que veuen que en diferents fronts anem progressant. Hi ha moltes dificultats, però avui us comparteixo aquestes bones notícies amb un agraïment molt gran!

Professions solemnes

Aquest cap de setmana vaig assistir a la Professió Solemne de tres monges benedictines de Jinja, en aquell convent que vam visitar fa quatre anys amb els antics escolans. La superiora ja no és Sister Rosann, aquella monja tan inspiradora, que torna a ser a Amèrica. Ara la superiora és una sud-coreana, amb qui vaig poder dinar i compartir. Semblava una persona molt maca (la podeu veure en la foto del pastís). Aquesta comunitat continua portant el centre de salut i l’escola en un lloc amb molta pobresa. Crec que fan una gran feina.

Coses que em van sorprendre de la festa:

- es referien molt sovint a les “bride”: és a dir, a les “esposes” (de Crist). En anglès és la mateixa paraula amb la qual es parla de les núvies.

- un moment important de la festa va ser el pastís i el moment del tall del pastís entre les noves professes, les seves famílies, l’Abat de Kènia que va presidir la celebració, i la superiora. Era igualet que un pastís de casament.

- hi havia un cor (del qual us poso una foto), i nens i nenes de l’escola van ballar en diferents ocasions durant la Missa. Us poso una foto de la processó de l’Evangeli: van arribar ballant, i una nena vestida d’àngel va acollir sobre les espatlles una caixa penjada davant de l’altar, que contenia el llibre dels Evangelis. Una posada en escena molt original i creativa.

- la cerimònia va durar 4 hores. Van dir pel micròfon que la feien més curta pel tema del virus. Els encanten les coses llargues (bé, això des de la meva perspectiva occidental!).

- em va agradar molt veure l’alegria amb què algunes monges ballaven. En una foto, podeu veure com alguna es va afegir als nens de l’escola durant la festa. 

Onze aspirants

Aquestes tres setmanes hem tingut onze aspirants a monjo convivint amb nosaltres. Nois d'entre 23 i 34 anys que es plantejaven si haurien d'optar per la vida monàstica. Em van demanar si podia organitzar algunes activitats amb ells, i ha estat una experiència interessant per observar com respiren joves ugandesos. Temes com la família de provinença, els estudis i/o treball, la valoració positiva que fan del que han viscut aquí i els reptes que s'imaginen si entressin al monestir... 

Alguns amb vocació de prevere se senten decebuts quan veuen que, en el monestir, no tries tu si t'ordenen sacerdot sinó que t'és proposat (o no). Alguns des de la infància somnien en ser ordenats sacerdots, és un marc mental molt diferent del nostre. En general han valorat molt el caliu comunitari, la germanor i l'acollida. 

He posat una foto que potser no és ben representativa d'aquests dies (a part de moguda, perquè no paraven quiets). I és que han estat molt seriosos en les pregàries i sempre que ha convingut. Però sí que em sembla significatiu que, al final del sopar que vam fer de comiat amb els monjos que hi havíem intervingut, van començar a ballar espontàniament amb la música que sonava i hi va haver una animació remarcable. Em va semblar que la combinació de serietat en certs moments i de joia en altres era ben encertada!

Fer maons

La manera de viure dels ugandesos sovint m'evoca alguns passatges bíblics i me'ls fa més clars. Em va interessar veure tot el procés per fer maons, i ara entenc més les penalitats dels israelites a Egipte: "els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l’argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp" (Èxode 1,14). 

En primer lloc, ajunten terra, hi posen aigua i la trepitgen. Amb palla mantenen el fang humit. I a mesura que prenen el fang, el posen en un motlle.

Totes les peces que surten del motlle les protegeixen del sol amb palla novament. També ho fan perquè no es trenquin i per protegir-les de la pluja. Les deixen dies allà perquè es vagin assecant.

Després construeixen una mini-piràmide de maons amb uns forats a la part inferior, a cada costat. I la cobreixen tota de fang perquè la temperatura interna es mantingui constant. Aleshores calen foc a dins, i quan veuen pels forats que els maons són cuits, cobreixen els forats de fang.

Esperen una setmana que els maons es refredin, i serà llavors quan podran comprovar quants han quedat ben cuits. I els que han quedat fumats, hauran de tornar a ser cuits posteriorment.

Aquesta foto és de quan en Joshua va descobrir un gos al fons d’un dels forats de la torre. N’havia fet el seu cau.

Aquest negoci dels maons el va començar el germà d’en Joshua, de 19 anys, per poder ajudar a pagar els seus estudis de secundària. És habitual veure torres d’aquestes quan vas pels poblats, perquè tothom qui pot es construeix la pròpia casa.