Ni àngels ni bèsties

“L’home no és ni àngel ni bèstia. I qui fa l’àngel, fa la bèstia”. Encara fa pocs mesos, en una conversa amb el Lluís Duch (monjo de la comunitat, que va morir fa pocs dies) va sortir aquesta cita de Pascal. Era una de les seves preferides.

A mi m’agrada explicar-la amb la imatge de Superman. Quan l’ésser humà es pensa que és Superman, se sol clavar unes castanyes de campionat. Perquè la realitat sempre ens acaba fent tocar de peus a terra. Som éssers humans, amb totes les possibilitats però també limitacions que comporta.

I això ve de molt lluny. El relat d’uns primers éssers que no acceptaven la seva condició humana (Adam i Eva), uns homes que volen construir la torre de Babel per arribar al cel (on ells creien que habitava Déu) i per tant ser com aquell déu que ells imaginaven... i acaben barallats i sense entendre’s.

És l’ambigüitat humana de la qual també tan sovint parlava el Lluís Duch, des de la seva visió antropològica i també teològica. En el cap de setmana per a agnòstics, un dels assistents es va sentir incòmode amb el qüestionament d’un altre que m’havia preguntat sobre l’Església. Tota persona, tota institució, tota realitat humana està sotmesa a aquesta ambigüitat. I per tant, ha de ser qüestionable.

No som ni àngels ni bèsties. Som humans. I només des d’aquest reconeixement d’allò que som podrem construir quelcom interessant.
Jo penso que allò que som implica la nostra animalitat però també el nostre desig profund de divinitat (plenitud, eternitat, felicitat, infinit, digueu-ho com vulgueu) i l’empremta de divinitat que penso que tots també tenim!

Visita d’una persona transsexual

(escrit amb el permís d’ell)

Fa uns mesos va venir a l’hostatgeria un senyor homosexual que em va compartir algun aspecte del seu itinerari. Li vaig dir que, més enllà del que ell ha viscut, veig que avui es parla molt de transsexuals, transgènere, intersex... i que vaig massa perdut perquè em falta formació sobre aquests temes. I que, si volem servir la gent i acollir-los de la millor manera, necessitem també conèixer algunes realitats per poder ajudar millor quan ens vinguin.

Al cap d’unes setmanes, em va escriure proposant-me de rebre un amic seu que és transsexual, que em vindria a compartir la seva experiència si em semblava bé. Li vaig dir que sí, i tant! I va venir.

Li agraeixo profundament la seva transparència en les explicacions, i que acollís bé els meus dubtes i les meves preguntes sobre tot el que havia viscut. Vaig intentar escoltar-lo amb molta atenció, posar-me a la seva pell i comprendre’l.

Vaig arribar a la conclusió que els éssers humans provem de classificar i compartimentar la realitat en uns àmbits determinats, però que la realitat humana a vegades (o sovint) és més complexa. I convé escoltar amb atenció.

Vaig veure que la societat (Església inclosa) a vegades ha tractat molt malament aquestes realitats. I que ens queda molt de camí per fer. Són persones que no ho tenen gens fàcil, i en general encara els ho posem més difícil del que ja pot ser la situació per si mateixa.

Ens ho creiem o no que tothom és fill estimat de Déu?

Discernir

El comentari d'en Ramon em porta a escriure la següent entrada. De fet, en publicar la darrera ja vaig pensar que podia aparèixer un comentari com el seu, perquè hi ha contextos molt diferents, i no es poden posar tots al mateix sac de manera simple. Què fer quan qui necessita ajuda està en una situació delicada, és una persona que estimes i t'estima, i veus que s'estrellarà? Aquesta era la situació implícita de la darrera entrada. Entenc que estava oberta a altres interpretacions.

Però en Ramon, amb la seva experiència personal, ens estimula a reflexionar sobre la importància de discernir bé en cada situació.

Discernir. Aquesta és la qüestió. És una paraula que ve del llatí "discernere", però l'origen el situem en un punt molt més arcaic: el protoindoeuropeu! El mot estaria format per "dis-" (que vol dir "a part") i "cernere" (del grec antic "krino", provenint del protoindoeuropeu "krey", i significa "separar"). Per tant, el sentit de discernir seria el de poder separar dues realitats i distingir-les l'una de l'altra.

El missatge del mot discernir és que no tot és igual. I per tant, cada context o situació demana poder ser distingit. I a partir de la distinció, aleshores actuar de manera adequada.

Tots som aprenents, i estem en camí.

Quan un no es deixa ajudar

I digué el deixeble:
- Em desespera veure que algú necessita ajuda, i no es deixa ajudar.

I respongué el mestre:
- És bo que no et sigui indiferent, vol dir que estimes.

- I aleshores, què fer?

- No hi ha receptes màgiques, amic. Però sí camins. El camí de saber esperar amatent al més petit gest que l'altre faci, a la més petita paraula que pronunciï d'obertura a allò que se li pot donar. El camí de pregar per ell, si ets creient. I si no ho ets, de portar-lo igualment en el teu cor. El camí d'estimar-lo des del silenci. El camí del respecte a la seva llibertat, encara que la seva opció no et sembli la millor. I el camí de l'enginy, també, per esbrinar si hi ha alguna manera d'ajudar-lo que li pugui anar bé i que pugui fins apreciar. El més important, tanmateix, és que en el teu cor no renunciïs mai a estimar. I la vida t'anirà mostrant el camí més oportú a cada moment. Confia.

Una línia prima

Fa poc explicava a una amiga que sovint venen a Montserrat persones que pateixen trastorns mentals. I a vegades també persones que tenen alguna dificultat mental no diagnosticada i que no ho són en un grau que requereixi l'internament en un centre, però que al cap d'uns minuts de sentir-les parlar veus que no estan bé. En situacions així, t'adones que la separació entre les persones que estan bé i les que no ho estan sovint és molt subtil. Persones que aparentment estan bé (als ulls dels qui les veuen pel carrer) viuen situacions realment complexes amb elles mateixes.

Aquesta amiga, que havia tingut contacte amb persones amb problemes de salut mental, em parlava d'una "línia prima" que separa estar bé i no estar bé. I que tots som vulnerables.

Amb massa facilitat socialment s'ha estigmatitzat tot el que tingui a veure amb salut mental: "bojos", "manicomis", "tarats"... paraules molt dures per referir-se a persones o a les dificultats que viuen. Ella em comentava com, amb una gran facilitat, una persona que està bé pot passar a situacions de gran fragilitat per un problema personal, per una circumstància que ha viscut...

Hem d'afinar la mirada (i el cor) davant d'aquestes realitats.

I es parlarà de vida

No sé vosaltres, però jo he vist els darrers mesos molta gent patint per tot el que està passant al nostre país. I jo sóc un d'ells. Perquè no ens és indiferent allò que hi passa, i voldríem que els problemes tan complexos es poguessin resoldre. I hem viscut com en unes muntanyes russes per l'acceleració en certs moments, o per girs sobtats que no es preveien, o al contrari per considerar que tot anava massa lent en altres punts del trajecte... Sóc dels qui ja abans del referèndum pensava que ens esperaven mesos (i aleshores deia que potser anys) d'un caos monumental. I per tant, us he de dir que encara m'imaginava que les coses anirien pitjor de com estan anant.

Ens cal aprendre a no intoxicar-nos per tanta ... (s'hi poden posar moltes paraules negatives) com hi ha. Aprendre a posar distància emocional, i amb tota la determinació ocupar-nos de posar el nostre gra de sorra. Ocupar-nos-hi sí, però intentant no preocupar-nos-hi més del compte. És possible, almenys així és com ho he viscut.

A veure si em sabré explicar, perquè hi ha tanta sensibilitat amb tot això que és fàcil molestar algú o crear malentesos innecesaris.

He titulat aquesta entrada: "I es parlarà de vida". Aquestes paraules tan afortunades que han musicat de manera genial els de Txarango, prenent el testimoni previ i valuós de l'Ovidi Montllor i Cesk Freixas! Si no ho entenc malament, se'n parla com d'una situació futura en la qual podrem parlar de vida, havent ja superat esculls que ara ho fan difícil. I animen a fer-ho realitat.

A mi em sembla que ja ara hem de parlar de vida. Que no podem esperar més. Tot i trobar-nos en una situació col·lectiva complicada, amb molts interrogants, hem de parlar ja ara de vida. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Hem de treballar per un futur millor, cadascú des del seu lloc. Però hem de parlar de vida al mateix temps!

Em passa sovint que, en anar a escriure sobre alguna cosa a les xarxes o en aquest espai, em pregunto: com puc parlar d'això ("de vida") mentre estem emmig d'aquests problemes com a país? M'ha passat aquests últims dies, també. Tenia moltes coses per parlar que no tenen a veure amb l'1-O, però pensava: com puc parlar de qualsevol cosa mentre estem vivint dies tan intensos col·lectivament?

Doncs sí, també ho hem de fer. "I es parlarà de vida". Parlem-ne ja. Que una cosa no treu l'altra.

Bona setmana!

Volia ser feliç com aquell home!

Fa un temps vam tenir un capellà relativament jove passant uns dies a Montserrat. Li vaig preguntar per què s’havia fet capellà, què l’havia portat a aquesta opció. I em va dir que el causant va ser el capellà del seu poble, ell el veia una persona feliç. I em va dir: “Volia ser feliç com aquell home!”. I continuava: “Després va venir el fet de voler ser capellà, però al principi de tot era que volia ser feliç com ell”.

Em va fer rumiar. No tant pel fet que acabés sent capellà com aquell mossèn del seu poble, sinó pel desig de ser tan feliç com aquell bon home. I penso que això pot ser vàlid per tothom, no? Que ens fixem en aquelles persones que han reeixit en la vida, que transmeten felicitat. I que ens preguntem què els ha portat fins aquí, quines circumstàncies i sobretot quines actituds i opcions les han ajudat a arribar-hi.

Tenim tant per aprendre dels altres!