dilluns, 17 de febrer de 2020

Cap a Àfrica



El lloc on vaig és un monestir benedictí d'Uganda, molt a prop de la frontera amb Kènia, on tenen projectes de desenvolupament per a la gent d'aquella zona.

dilluns, 10 de febrer de 2020

A les infermeres i infermers, i personal dels hospitals i serveis residencials


Els dies i nits passats a l’hospital acompanyant el meu pare m’han fet palpar de prop la feina de les infermeres (i dels infermers, que també n’hi ha!) i de tot el personal que treballa en els hospitals. Allà t’adones de tipus diferents de malalts, i de com s’han d’adaptar a persones tan diverses! No sempre ho tenen fàcil. I hi ha grans professionals.

A tots els qui teniu paciència amb els malalts i amb les seves peticions,
a tots els qui els tracteu amb tendresa i fins amb afecte, fent-vos càrrec de la seva fragilitat,
a tots els qui els regaleu un somriure,
a tots els qui esteu atents a les seves necessitats,
MOLTES GRÀCIES!!!

No sou simples gestors d’un sistema sanitari. Sou molt més! Sou éssers humans tenint cura d’altres éssers humans. Ho sabeu prou bé, i us ho hem d’agrair.

Un agraïment especial al personal del Respir - Àngel Guimerà, també d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol, i de l’Hospital Sant Jaume de Calella, que tan bé vau cuidar en Melcior, el nostre pare.
Una menció especial per la Doctora Roser Garcia Armengol, de Can Ruti, pel Doctor Narcís Cortada, el Dr. Adrián Fariña i la treballadora social Laura Molina de Calella.


diumenge, 2 de febrer de 2020

En la mort del pare


Aquesta tarda ha mort el meu pare.
Després d’uns mesos de malaltia, i d’uns dies de més deteriorament, ha acabat tancant els ulls a aquest món.
Vam poder compartir com enfocava la malaltia. Deia que no li feia por la mort, però que no volia patir. I aquests últims dies era molt conscient que estava en l’etapa final.
Darrerament ens agraïa molt tot el que rebia de nosaltres. Un dia em diu: “Gràcies per tot!”. I jo li dic: “Gràcies de què? Gràcies a tu! Per…”, i aleshores li vaig enumerar tot de coses que havia rebut d’ell al llarg de la vida.
Em vaig sentir sempre profundament respectat per ell, fossin quines fossin les meves opcions. Ell tenia clar que havia de donar suport als fills, féssim el que féssim. No crec que sentís que li pertanyíem, sinó que havia d’estar al nostre costat sempre que el necessitéssim. Quan als 7 anys vaig demanar de ser escolà, va acollir el meu desig i va dir: “d’acord, ens podem informar”. I així va ser al llarg de la vida.
Quan a vegades pensava en la relació amb ell, em venia al cap aquesta foto de petit, quan em va ajudar a pujar al Canigó agafat de la mà.
I aquests darrers dies pensava en aquesta darrera foto, que em va demanar no fa gaires setmanes. Aquí sóc jo qui li posa la mà a l’espatlla, i ell ja va amb bastó. Però fins i tot aquests dies ha acollit els meus projectes amb profund respecte i suport.
“Gràcies per tot!”, em va dir. GRÀCIES A TU, PARE!!!


dijous, 30 de gener de 2020

"Tota música de qualitat és sacra"

En una visita a l'hostatgeria, un musicòleg va afirmar que "tota música de qualitat és sacra". Aquesta frase em va sorprendre d'entrada, sobretot venint d'un clergue de renom. Però l'explicació em va semblar molt interessant. Segons ell, una simfonia o qualsevol música de qualitat vehicula també quelcom espiritual i és expressió de la Bellesa amb majúscules. I per tant, és sagrada.

En aquest sentit, defensava que músiques percebudes com a no religioses puguin ser interpretades en esglésies.

Després, vaig pensar que jo he tingut experiències religioses fortes amb obres d'art no religioses, però que m'han transmès quelcom de la Bellesa amb majúscules. I la Bellesa és un dels noms de Déu.

Fa poc temps vaig descobrir un compositor inspiradíssim. De petit va cantar en una escolania anglesa, i aquest bagatge segur que l'ha ajudat a crear unes músiques al meu gust sublims. Es diu Philip Stopford, i té poc més de 40 anys. Aquí una mostra de la seva música, interpretada per un conjunt que et deixa amb la boca oberta: VOCES8. Gaudiu-ne!

"Lully, lulla, lullay", de Philip Stopford:



dimarts, 21 de gener de 2020

Espaisonant.cat


Fa unes setmanes vaig rebre una petició una mica particular a l’hostatgeria: rebre un hoste que va enregistrant sons pel món. Vaig preguntar quina classe de sons li interessaven, i vaig veure que el seu projecte suggeria més coses de les que es podien intuir en un principi.

Aquest hoste té una pàgina a internet on penja els sons més variats. Quan et parlen d’algú que enregistra sons, d’entrada t’imagines sons especials, únics per la seva bellesa. Però la sorpresa va ser quan vaig veure que tenia interès en sons de tota mena: des dels més quotidians als més singulars, des dels aparentment bonics als aparentment no bonics.

I ell, basant-se només en el so, em deia que per exemple havia descobert que el soroll de cotxes en una autopista era molt i molt semblant a un que va gravar enmig d’un bosc.

L’Albert reivindica l’escolta atenta. Diu que, en el món en què vivim, sentim però no escoltem. La seva idea és que la gent escolti els sons de forma tranquil·la perquè això fa que et concentris, i això per ell fins és una forma de meditar. Relaciona, doncs, concentració i meditació, i diu que escoltar el porta a un estat de pau, de tranquil·litat… perquè estàs focalitzat en una cosa.

És fantàstic que hi hagi gent per a tot! Des que va venir, a vegades em fixo més en alguns sons. Si en voleu sentir alguns, aneu aquí: espaisonant.cat (o espaciosonante.com).

dimecres, 15 de gener de 2020

Una pregària de Bonhoeffer



Avui us ofereixo una pregària que va escriure Dietrich Bonhoeffer des del camp de concentració de Flossenbürg. Enmig de la bogeria nazi, ell hauria pogut trobar una sortida confortable marxant a un altre país. I va optar per comprometre's amb el drama d'aquell moment, que finalment el portaria a la mort en el camp de concentració.
Us n'ofereixo dues versions: la lletra del cant de Taizé en alemany (que agafa una part de la pregària original), i una traducció ampliada d'aquesta pregària en català (no l'he posada tota). Per mi, resulta especialment inspiradora la darrera frase!

Lletra del cant de Taizé:
"Gott, laß meine Gedanken sich sammeln zu dir.
Bei dir ist das Licht, du vergißt mich nicht.
Bei dir ist die Hilfe, bei dir ist die Geduld.
Ich verstehe deine Wegenicht,
aber du weißt den Weg für mich".


Pregària en català (ampliada):
“Senyor, gira els meus pensaments cap a Tu,
que tot sol no me’n surto.
En mi és fosc, però amb Tu hi ha la llum.
Estic sol, però Tu no m’abandones.
Sóc feble, però amb Tu hi ha l’ajuda.
Estic inquiet, però amb Tu hi ha la Pau.
En mi hi ha amargor, però amb Tu hi ha la paciència.
No comprenc els teus camins, però Tu coneixes el camí per a mi”.


dimecres, 8 de gener de 2020

En el terror, l'Amor


Fa pocs dies vaig anar a Auschwitz. Vam assistir a la trobada europea de Taizé, que tenia lloc a Wrocław (Polònia), i en acabar vam visitar Auschwitz i les restes del gueto de Cracòvia. Ara entendreu, doncs, el context de preparació en el qual vam mirar la pel·lícula "La lista de Schindler" que comentava fa uns dies.

I la paraula que em va venir durant aquella visita al camp de concentració era "terror". Molts hi duraven tan sols mesos, especialment dones. Quan ja feia un temps que existia i havien construït més cambres de gas i forns crematoris, molts que arribaven al camp anaven directes a la tortura de la cambra de gas i al forn. Abans d'entrar-hi, els deien que anaven a unes dutxes per desinfectar-se, i fins que es fixessin en el número on deixaven la roba per no confondre's en acabar. Que pervers!

He buscat la paraula "terror", i etimològicament es mou en el camp de la por i de tremolar. "Terrorisme" també ve de la mateixa arrel. Tant el terrorisme com l'experiència en un camp de concentració fan tremolar constantment de por. Així ho volen els qui ho provoquen.

Però enmig d'aquell terror d'Auschwitz, el P. Kolbe va donar la vida per un altre presoner acceptant que això li suposaria una mort lenta i duríssima. En el terror, l'Amor. Vaig poder pregar en el lloc on va morir. Va ser un moment fort, després que el seu testimoni m'hagués acompanyat des de petit. Allà on tot era absurd, ell hi va posar sentit. Allà on tot era desesperació, ell hi va posar esperança.
Crec que la seva esperança no era que tot aniria bé. Era una altra mena d’esperança: una que el va portar a crear possibilitats d’Amor allà on aparentment no n’hi havia. I va demostrar que, per més fosca que sigui la nit, estem cridats a portar esperança amb la nostra vida.

Sant Kolbe, prega per nosaltres.