Una depressió

Fa uns dies em vaig referir en una homilia a les persones que passen una depressió, i en especial a les persones que estan al seu entorn. I he rebut agraïments molt sentits per aquelles paraules.

Feia temps que en volia parlar en aquest espai. I és que, tot i que hi ha hagut evolució en la comprensió d'aquest tema els darrers anys, encara queda camí per fer.

Les persones amb depressió sovint s'han de sentir dir: "t'has d'esforçar", "t'has de sobreposar" i coses per l'estil. I aquestes frases, dites amb tota la bona fe del món, sovint l'únic que aconsegueixen és enfonsar més la persona que no veu sortida a la seva situació.

Els que hauríem de fer un esforç més aviat som els qui ens trobem a l'entorn de la persona que ho sofreix. Com? Mirant de comprendre com se sent la persona per dintre. Mirant d'entendre, també, que és una malaltia. No són manies ni capritxos de la persona, sinó una situació molt dura que els sobrepassa. Se senten com en el més profund d'un pou sense saber com sortir-ne. Com en un túnel sense llum ni al darrere ni al davant. Però el més fumut és que en aquest túnel no poden fer marxa enrere, i no saben si més endavant hi ha llum!

Què es pot fer? Acompanyar la persona, mirar que se senti al màxim de compresa. I en part fa de mal dir perquè cada persona és diferent, també les causes que hauran provocat la depressió poden ser molt variades, i per tant poden caldre coses ben diverses. Però en tot cas, que mai la persona se senti tractada des d'un pla de superioritat d'algú que li diu que s'ha d'esforçar i se n'ha de sortir sola, com si la depressió fos poca cosa o quelcom semblant a comèdia.

M'agradarà llegir els vostres comentaris sobre el tema.

D'on sou? O millor: qui sou?

La sorpresa de rebre el comentari d'un bisbe des del Marroc m'ha empès a fer aquesta entrada. En les estadístiques veig els països d'on entreu a visitar aquesta pàgina. I ho trobo ben sorprenent, perquè passeu per La Font de Greccio persones de diferents continents. Alguns països destaquen com a habituals: Estats Units, Rússia, Polònia, França, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, Ucraïna, Itàlia, Txèquia, Emirats Arabs Units!

I m'agradaria molt saber qui sou. Evidentment, teniu la llibertat d'entrar-hi sense dir res, només faltaria! Però em faria gràcia. Potser alguns preferireu no dir-ho, doncs cap problema. Potser altres preferireu fer-me un comentari explicant-ho, però sense que jo el publiqui: doncs aleshores m'ho comenteu, i no el publicaré. I potser a altres no us fa res que els passejants habituals d'aquest espai ho sàpiguen: doncs aleshores ens ho podeu explicar!

Queda dit. A veure...

Confessar

Suposo que a alguns això de la confessió us deu sonar cosa de petits, o d'èpoques passades, o d'una visió de l'Església culpabilitzadora... i els vostres motius deureu tenir. La veritat és que era de les coses que menys m'atreia a l'hora de ser ordenat prevere. Tot i saber el sentit que té, al mateix temps pensava: "què m'han de venir a explicar a mi el que hagin fet malament, si jo sóc el primer que també s'equivoca!". I us puc dir que després ha estat un regal poder confessar, i veus que pots fer molt de bé als qui la volen rebre.

És una situació molt delicada, perquè la persona es posa davant de Déu. I tota relació entre l'ésser humà i Déu és molt personal i sagrada. Només s'hi pot entrar de puntetes. I has de vetllar molt perquè qualsevol paraula que diguis sigui sempre des de l'Amor.

No és un moment de culpabilitzar la persona: tot al contrari! Aquesta es posa amb humilitat davant d'ella mateixa i davant del Déu en qui creu, i repassa les pedres que porta a la motxilla i que li fan feixuc el camí. Aleshores, el prevere ajuda a descarregar aquestes pedres. És un alliberament. És Amor tangible.

No és màgia. És un signe. Els éssers humans necessitem signes. Però poden ser poderosos. Una acció performativa. Això sí: perquè tingui sentit, s'ha de viure amb sinceritat. Si no, no val la pena.

L'objectiu no és mai que la persona se senti malament. Al revés: es tracta d'encoratjar-la a fer camí, a reconèixer l'Amor que l'habita i que la pot impulsar cap endavant. És un SÍ a la vida, amb agraïment i esperança.

Hi ha persones a qui els fa cosa que algú pugui conèixer els seus errors. Comprensible. A mi em passa just al contrari amb aquells a qui confesso: creixen en el concepte que tinc d'ells. Perquè no és cap novetat saber que una persona és fràgil: tots en som! Però quan veig algú que ho reconeix amb humilitat, aquella persona es fa gran als meus ulls. M'impressiona.

No pretenc que tot el que he dit hagi de ser així i no pugui ser d'una altra manera. Simplement us he volgut compartir la meva experiència, perquè penso que no és habitual que els qui confessem compartim com ens sentim. Al cap i a la fi, tots som éssers humans.

L'hostatgeria de Montserrat

Fa mesos em van demanar el servei d'hostatger, i feia dies que us en volia parlar perquè ara mateix bona part de la meva vida gira a l'entorn d'aquest àmbit del monestir. I és molt probable que alguns dels meus escrits sorgeixin del que hi visc.

No trobareu publicitat d'aquest lloc perquè s'omple amb facilitat els caps de setmana, i entre setmana sempre hi ha també algunes persones. Els uns ho diuen als altres, i quan són estrangers és perquè suposen que un monestir ha de tenir un lloc d'acolliment i ens en demanen informació. Potser m'ha sorprès aquest darrer aspecte: que a més de gent d'aquí, sovint ve gent de països molt diferents.

En un lloc on sempre entra i surt gent no és possible establir molt contacte amb tothom, sobretot quan són grups. Però sempre hi ha persones que ens demanen poder conversar sobre aspectes de la seva vida. Som un equip de monjos, i em sento afortunat de compartir amb tres monjos que són molt amables amb la gent, molt acollidors.

Una de les experiències més maques d'aquests mesos ha estat quan algunes persones (bastantes) m'han dit que algun monjo els ha ajudat en algun moment important de la vida.

I potser el comú denominador dels qui hi venen a passar uns dies és que són persones que busquen. Busquen tranquil·litat, pau, potser desconnectar, a vegades ser escoltats, o confessats, o acabar quelcom que necessita concentració (una tesi doctoral, per exemple). A vegades creients, a vegades d'altres religions o no-creients. Però gent que volen compartir la nostra pregària o bé que es fan preguntes i busquen. O tot alhora.

Una gràcia de Déu pels qui hi podem ser.

El Evangelio debe ser incómodo

Fa uns mesos va passar uns dies a Montserrat el cardenal d’El Salvador, Gregorio Rosa Chávez, amic personal de l’arquebisbe Óscar Romero que va ser assassinat pel seu compromís amb el poble. Em van fer impressió la seva senzillesa i la seva autenticitat. És un home que traspua Evangeli.

Quan va parlar a la comunitat, una de les frases que ens va dir amb convicció va ser: “El Evangelio es incómodo, y debe ser incómodo”. Aquells dies vaig entendre que, per ell, la predicació i la vida de l’Església no haurien de ser quelcom desencarnat, purament abstracte i que no digués res a la vida de la gent. El compromís que ha demostrat per les persones i pels drets humans és conseqüència directa de la seva vivència evangèlica. Així ho va aprendre de Monseñor Romero.

Com sempre, correm el perill de fer un Evangeli arregladet, a la nostra mida. Tenim el risc d’agafar només aquells aspectes de Jesús que ens agraden i que no ens fan moure gaire de la nostra situació de confort. És això el que pretenia Jesús?

Penso que el Cardenal Rosa Chávez encerta quan diu que l’Evangeli és incòmode i que ha de ser incòmode. Senyor, fes que no ens deixi d’incomodar perquè cada dia estiguem més al costat dels qui sofreixen.

El pagès i els olivers

Vaig visitar un camp d'oliveres (o "olivers", com en deien allà). I el pagès em va explicar tot el procés que havia fet des que va arrendar els olivers. I us el vull compartir.
Els va podar, i reconeixia que els estava marcant d'alguna manera però a fi de bé, perquè creixessin de nou. Els podava segons el que ell creia més adequat. Deia que quant més fortes són les podes, sempre que no siguin excessives, els olivers creixen millor. I a partir d'aquí, cada any els vas netejant i els deixes espais interiors perquè hi entri la llum. La foscor fa que habitin més fongs dins de l'arbre, i per això els va bé la llum. A l'estiu, se seleccionen els olivers que tenen oliva més negra, per fer oli bo. A la tardor, es recullen les olives. El mateix dia que s'han collit les olives es fa l'oli, que servirà per aliment. Aquest oli és aromàtic perquè s'ha collit abans de les pluges de tardor, i és pur perquè surt de les calors de l'estiu. A mesura que vas podant cada any, vas aprenent sempre amb el consell de persones que ja en saben. Diu que els primers anys podava fort i collia poc, però molt bones olives. I amb els anys, han crescut millor gràcies a les podes fortes. Diu que els olivers necessiten literalment com un "reset".

Jo no sóc expert en oliverars, ni molt menys. Però m'ha semblat que aquest contacte del pagès amb la terra era summament interessant i evocador de molts altres aspectes de la vida. Segur que com tantes coses és opinable, i si per aquí hi passa un expert en olivers potser ho veurà diferent. Com tantes coses a la vida, que són un art. Però sempre es pot aprendre del camí que prèviament altres han recorregut.

PD: La foto és d'aquest camp d'olivers

De poble

Passava per un carreró de Miravet, i vaig veure una senyora gran feinejant amb una caixa de fruita dins d'un garatge obert. Li vaig preguntar una indicació per arribar a un indret, i de seguida em diu: "Vols cireres?". I em va començar a preparar una bossa plena de cireres. Em va explicar que estaven tocades, i ja no les podia vendre. Però eren ben bones! S'anava animant i afegint-hi altra fruita, i li vaig haver de dir que parés. I ens vam posar a xerrar com si ens coneguéssim de fa temps.

Hi ha coses que actualment només solen passar als pobles.

Em va fer pensar en un poblet de la vora del riu Mississippi, a Minnesota. Vaig anar-hi fa anys convidat per la família d'un noi que havíem tingut a Montserrat durant un temps. Vivien en una urbanització que no estava gens malament, i quan vam arribar vaig veure que el noi entrava a casa sense clau. Vaig suposar que ens havien vist arribar, i per això li havien obert la porta. Però no: solien deixar la porta oberta sempre, sense por que ningú hi entrés a fer mal. Deien: "aquí tots ens coneixem".

Acostumats a una vida urbana, ens hem arribat a creure que tot funciona com a les ciutats. Però més enllà de les ciutats hi ha vida, i sovint ben fresca!