dilluns, 22 d’abril de 2019

Una mirada al tema de la immigració


Cada cop se'm fa més insuportable pensar que hi ha milers de persones que han mort en el nostre Mar Mediterrani. Aquest mar que hem contemplat tantíssimes vegades com a símbol d'eternitat, d'infinit, de plenitud... ha estat l'escorxador de milers d'éssers humans i és el cementiri de molts d'ells. Sí, he dit "el nostre Mar" perquè no ens pot ser indiferent que en aquest mar que estimem hi morin tants germans nostres en humanitat. Potser algú pensarà que no són germans nostres, però jo sento que formem tots part d'una mateixa família humana. I no estem parlant del passat, estem parlant del present. Avui hi continua havent moltes persones que intenten arribar als nostres països enganyats per màfies o vés a saber de quina manera, i molts moren en l'intent. AVUI.

M'agradaria compartir amb vosaltres alguns pensaments sobre aquestes qüestions, i suposo que ho faré en diverses entrades. No voldria ser simplista. Ens trobem amb missatges ideologitzats que ens arriben de diferents bandes, amb interessos molt concrets. A vegades els qui mouen els fils no són tan evidents, però intueixes que a nivell mundial també hi són. En massa països estan apareixent fenòmens semblants que, entre altres coses, deshumanitzen l'immigrant i el presenten com un perill que cal evitar. Et conviden a preocupar-te només dels teus, del teu país, del teu entorn. I a protegir aquest entorn proper amb fermesa davant dels perills externs.

Però és interessant escoltar els qui pensen així. Més endavant m'agradarà referir-m'hi, intentant entendre les seves raons.

A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. Veiem els últims minuts d'una pel·lícula real: l'arribada o no arribada de milers de persones als nostres països. Veiem els problemes que sorgeixen. Però no anem a l'arrel de tot plegat, potser perquè la Bèstia sembla tan enorme que no sabem per on afrontar-la.

I aquest fenomen no s'aturarà. Hem tingut un món massa mal repartit, i ells també tenen dret a voler viure millor. Continuaran venint.

(continuarà)


dissabte, 13 d’abril de 2019

El temps com a oportunitat



Fa uns dies vaig poder assistir al concert de la Passió segons Sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, al Palau de la Música. Un regal per a les orelles i per a l'esperit. Em va agradar comprovar com la música està al servei del text, i com els fragments evangèlics es van combinant amb àries o recitatius que van més enllà del mateix Evangeli. Són pregàries o reflexions que el creient fa deixant-se interpel·lar per l’Evangeli. Em sembla una bona fórmula: deixar que aquests textos ens parlin en el nostre avui i que ens sotraguegin.
En un dels textos Jesús hi diu que s'acosta el seu "moment". A vegades aquest “moment” és traduït també com "el seu temps”, o "la seva hora”. Però tot fa referència a la paraula grega “καιρός”. És una paraula que s’ha comentat molt. Però, com podríem traduir-la en llenguatge d’avui per captar-ne el geni?

Podríem dir que “καιρός” és “el temps com a oportunitat”. Es tracta de fer una mirada sobre el temps que vagi més enllà del temps cronològic, sense anul·lar-lo. Però “καιρός” és un repte per aprendre a mirar el temps que vivim, el nostre avui, com a oportunitat.
És el que fa Jesús. Quan parla del seu “καιρός” està llegint el seu moment vital en clau de fe. I les circumstàncies difícils, realment difícils, que l’envolten no les afronta tant com a obstacles sinó com a oportunitats per continuar la seva missió fins al final. I la seva missió és donar-ho tot, absolutament tot.

Fa uns dies, durant la lectura contínua de la Bíblia que fem en els àpats de la comunitat, va tocar el llibre de l’Apocalipsi. I em vaig fixar especialment en els fragments que parlaven de la Bèstia, aquest personatge tan terrible i tan poderós que sembla que ho pugui destrossar tot.
Ens podríem prendre aquests escrits com a simple ficció narrativa. Però si pensem en el Mal que hi ha en el món, sota formes tan diverses, no són escrits exagerats. El Mal, en la narració i en el món, apareix de manera virulenta, sense pietat, i destrossa tot allò que pot.
Com vèncer el Mal? Doncs a còpia de Bé.
Però quan el Mal és enorme, aleshores el Bé també ha de ser descomunal, immens, insuperable.
Jesús va entendre que el seu “καιρός” li demanava donar-ho tot. De quina manera nosaltres podríem donar més que el que estem donant? De quina manera podem donar-ho tot com va fer Ell?

Encomanem-li a Jesús, l’Anyell que es va entregar fins al final mogut per un Amor sense límits, que ens il·lumini per saber viure el nostre “καιρός” amb una entrega sense límits. Que ens hi ajudi al llarg d’aquesta Setmana Santa. I ja Bona Pasqua a tots!!!


dimarts, 15 de gener de 2019

Solidaritat activa


Una de les coses boniques de l'hostatgeria és la solidaritat activa que presencio cada setmana. Aquí hi és ben rebut el qui ho necessiti i estigui preparat per un lloc on tindrà hores per estar en silenci i amb un mateix. Això significa que, quan una persona no pot pagar tota l'estada o no pot pagar res, no paga. Així ho diem en el full informatiu que donem a la gent, i així ho practiquem. Quan sol passar això? Quan són persones que estan passant una temporada difícil, i els cal venir uns dies tot i no tenir diners. Vull dir que la idea no és regalar vacances a ningú, sinó poder acollir el qui en tingui necessitat.

I en el mateix full fem saber que, el qui ho desitgi i tingui més diners, pot ajudar els qui no poden pagar. I és fantàstic veure com cada setmana hi ha persones que, en el moment de pagar, fan un gest per ajudar els qui no tenen les mateixes possibilitats.

Els qui no paguen saben que hi ha persones que els ajuden, però no saben qui són. Els qui paguen més saben que estan ajudant a persones que no tenen prou diners, però tampoc no saben a qui concretament. És generositat pura, perquè sí. Jo en sóc el testimoni silent, i aquí en dono testimoni agraït.

Penso que al món sovint hi ha molta més bondat de la que veiem a simple vista. Hi ha gent molt bona, no fan soroll però viuen intentant fer l'existència més agradable a altres persones. A tots ells: GRÀCIES!

dilluns, 7 de gener de 2019

Vomitar


Ara que acabem de començar l’any, em sembla una paraula útil per tots els qui ens movem per les xarxes. Sembla que alguns a les xarxes hi han vingut a vomitar.

La paraula vomitar és ben antiga. Ve del llatí "vomitare", que al seu torn deriva del verb "vomere". I el significat d'aquest mot en l'origen ja era expulsar per la boca violentament i també significava estar malalt.

Certament quan un vomita està malalt. Té alguna cosa dins que el fa emmalaltir, i no troba altra manera que llançar-ho de manera abrupta. Ja sabem que un es pot quedar més descansat just després d'haver vomitat (tot i que una mica atontat també), però si li passa gaire sovint potser estaria bé que revisés què se li indigesta.

Si tenim un mal, s'ha de treure. Però hi ha altres conductes que en principi són més recomanables. A més, els qui vomiten a les xarxes ho fan públicament perquè tothom ho vegi. És com desagradable. Crec que, més enllà del gust momentani que un hi trobi, en el fons no és ideal ni pel qui vomita ni pel qui presencia o rep els vòmits d'algú.

Per això, des de fa anys vaig posar en l'opció per comentaris: "Comentaris formulats amb esperit positiu". I puc dir que això és molt respectat, i us ho agraeixo.

A veure si entre tots podem purificar una mica l'aire, i hi ha menys indigestions.

Bon any!

dimarts, 1 de gener de 2019

Nadal a l’hospital


He sabut de persones que han passat un Nadal complicat: a l’hospital, alguna altra persona malalta a casa, o amb una situació familiar delicada, o amb nostàlgia pels que ja no hi són...
Penso que a vegades la gent s’equivoca quan pensa que quasi tothom passa un bon Nadal menys ells. No és veritat.

Les festes de Nadal s’han idealitzat tant en alguns aspectes que han acabat generant frustració en els qui no les viuen com se suposa que s’haurien de viure. Quina llàstima.

És evident que un Nadal viscut amb gent estimada és un tresor, això no ho nego pas.

Però per a mi l’enfocament de la qüestió seria un altre. No seria tant el de preguntar-se si les coses m’han anat bé aquest Nadal, sinó més aviat si he pogut fer costat a persones que no estan bé, si he pogut fer que el Nadal sigui més agradable per aquells que estan sols, o nostàlgics, o desanimats.

És cert que això cal fer-ho tot l’any. Però som humans, i ens va bé que hi hagi fites en el camí que ens recordin les coses importants. I el temps de Nadal (que dura encara uns quants dies més!) és un temps propici per fer-ho.

L’infant que neix a Betlem i que ens ensenyarà un camí-per-als-altres no ha nascut simplement perquè ho contemplem. Cal passar a l’acció, i fer que aquest Nadal sigui també avui real per als qui en tenen més necessitat.

Records des del Miracle, on tenim una petita comunitat de monjos de Montserrat que et reben amb els braços oberts. Des del fred hivernal del Solsonès i un paisatge sense preu, aquests dies faré un recés amb joves que estaran a les cel·les. Si no heu estat mai a les cel·les del Miracle, us les recomano! I si podeu participar de les activitats innovadores de la Casa d’Espiritualitat encara més! Aquí en podeu veure més informació, val la pena: El Miracle

PD: Acabo de tirar aquesta foto ara mateix

diumenge, 23 de desembre de 2018

Les narracions de la infància de Jesús


Aquests dies els qui som del ram escoltem del dret i del revés les narracions de la infància de Jesús. I els qui no són del ram, pot ser que en un moment o altre durant aquestes festes també en sentin alguna cosa. Hi ha qui es queda amb la part bucòlica de la història, altres s'ho agafen al peu de la lletra com si es tracés d'un llibre d'història contemporània... cadascú s'ho pot mirar com vulgui, és clar.

Ara, per mi hi ha un risc. I és que com que tendim a passar-ho tot pel filtre de si és històric literalment o no ho és, aleshores quan es dubta de la historicitat del que sigui es passa a considerar allò com a mentida i a llençar-ho a les escombraries.

Les narracions de la infància de Jesús (només presents en dos dels 4 evangelis) són interessants. Des del meu punt de vista, això és indubtable. Els experts no descarten que hi pugui haver alguna traça històrica, tot i que més aviat escassa. Però són textos molt profunds teològicament. Amb molt de missatge! Ara bé: com que estan explicats com a relats poden semblar fútils o intranscendents. I aquí és on penso que ens equivocaríem. Perquè en aquella cultura explicar quelcom en forma d'història no volia dir que no es parlés d'una Veritat més profunda, com és el cas.

Ja sé que amb aquestes ratlles no he explicat res de la teologia d'aquestes narracions (se n'han escrit molts llibres!), però sí que convido a fer-ne una lectura receptiva, sense prejudicis, deixant-se interpel·lar pels personatges i intentant esbrinar quin missatge contenen.

I ara sí: Bon Nadal a tots els qui passegeu per aquest espai!!
De tot cor: Bon Nadal!!

dilluns, 17 de desembre de 2018

M'ho emporto a la tomba


Fa bastants anys una dona em va sorprendre quan li vaig preguntar si podia confiar-li una cosa (que d'altra banda no era res de l'altre món). Em va respondre que s'ho emportaria a la tomba. Em vaig quedar parat perquè l'ocasió no s'ho valia, però també per l'honestedat que em transmetia. I al llarg dels anys, altres vegades jo he dit el mateix a algunes persones quan m'ha semblat que les ajudaria a estar tranquil·les.

M'he trobat amb persones que han vingut a Montserrat a abocar tot el que portaven dins, a vegades traumes de feia molts anys o experiències que no explicaven a ningú del seu entorn malgrat ser gent tan estimada (o justament per això). Els darrers temps m'ha passat sovint amb visitants de l'estranger. Ells saben que deixen el seu "secret" a Montserrat, i que algú el custodia. Alguns han tornat altres vegades, però en algunes ocasions són persones que no he vist mai més. N'estic segur que aquell moment va ser important per elles, perquè van poder "vomitar" (perdoneu l'expressió) quelcom que els feia mal.

És molt bonic quan la gent ve una vegada i tornen. Amb alguns fem camí de manera periòdica. Però també és bonic quan una persona ve, i no torna. Expressa aquesta llibertat de cada persona. I ens recorda la nostra missió: ser-hi per donar aigua a qui sigui. Si tornen, meravellós. Si no, potser és que no els cal o que ja vam fer el que podíem en aquell moment. Però us puc assegurar que algunes històries, tot i emportar-me-les a la tomba, no les oblidaré mentre visqui. Perquè no et pot ser indiferent allò que viuen els altres, especialment quan pateixen. I de tant en tant penso: què se'n deu haver fet d'aquella dona? I d'aquell noi? I d'aquell senyor de tan lluny? D'alguna manera, continuen presents a Montserrat. I tant!

Fa dies parlàvem del mot "discernir". Etimològicament té un mot germà: la discreció. Ve de la mateixa arrel indoeuropea, i requereix la necessitat de poder distingir allò que es pot dir i allò que no. També demana un discerniment. Jo li dono importància, i veig que la gent la valora molt quan se'ls garanteix.