El cristianisme és gore?

El comentari de la Lucy, encara que no hi tingués relació directa, m'ha evocat la pregunta que fa temps em va fer una persona agnòstica: "No trobes que el cristianisme és una mica gore?". Vaig pensar que era una pregunta per ser escoltada, venint d'una persona que es mirava la religió cristiana des de fora i sense jutjar-la. 

Certament hi ha un contrast amb les imatges d'altres religions. Els qui visiteu aquest espai de fa més temps, recordareu el comentari que en vaig fer amb motiu de la gira de l'Escolania a la Xina: "Expressions religioses". 

Home, associar el cristianisme al gènere cinematogràfic "gore", en el qual la sang i el terror són tan presents, pot sonar exagerat. Però per una persona que no estigui immersa en el cristianisme, pot ser aquesta la impressió en veure segons quines imatges. 

És bo de recordar que els primers cristians no representaven mai la creu de Jesús. Era terrible recordar els sofriments pels que havia hagut de passar, i preferien representar-lo com un bon pastor, com a mestre de saviesa, etc. Però no sagnant i patint fins a l'extrem, clavat en una creu.

A vegades el cristianisme ha tendit a subratllar els aspectes de sofriment, i també a vegades haurà semblat que el centre era sobretot el sofriment. I aquest és el risc: que oblidem que el centre de la nostra fe és l'Amor. Un Amor portat fins a les últimes conseqüències. Però al cap i a la fi, l'Amor.

Per veure, una representació més gràfica del que deia, podeu clicar aquí.

Ni purs ni perfectes

Recordo que en Quim, el catequista de Confirmació que vaig tenir de jove, ens va dir que li feia impressió que els cristians comencéssim les celebracions dient "Senyor, tingueu pietat". Ens deia: "Quants col·lectius trobaríem que comencin les seves reunions demanant perdó?". I anàvem repassant: partits polítics, clubs esportius, grups de tota mena. La veritat és que no se'ns n'acudia cap. 

Potser hi estem tan acostumats en cada celebració que no hi caiem. Però no deixa de ser curiós i singular. I gosaria dir que bonic, si es fa amb sinceritat.

Tanmateix, igualment com us comparteixo això, no crec que la imatge que predomini de l'Església sigui aquesta. Més aviat, diria que sovint es percep la imatge d'una institució que es presenta com a pura, perfecta, i capaç de donar lliçons perquè sap com es fan les coses i les fa bé. I jo diria que això no l'afavoreix, perquè com tota realitat humana està sotmesa a la fragilitat. 

I ara parlo de l'Església, però també podríem parlar de partits polítics o d'altres grups que projecten la imatge que ells sí que fan bé les coses i acusen els qui no actuen correctament. I quan s'evidencia que també ells són humans, aleshores la reacció vers ells és encara més furibunda.

No seria més interessant presentar-se amb senzillesa com a persones i col·lectius que intenten fer les coses bé, però que estan en camí com qualsevol altra realitat humana?

Tots estem en camí, tots podem aprendre de tots.

Quedar bocabadat

 

Des de fa uns anys a vegades em passa que, davant d'alguna experiència intensa de contemplació musical o de la natura, em trobo amb la boca ben oberta. I he comprès l'origen del mot "bocabadat", que figuradament fa referència a quelcom que sorprèn o meravella, però literalment significa amb la boca oberta. No trobeu que és ben bonic que, en lloc del verb "obrir", en català es faci servir el mot "badar" per significar el mateix? 

Tinc la vaga sensació que de petit algun cop m'havia sentit dir: "Què fas amb la boca oberta? Vols que t'hi entrin mosques?", però no recordo l'experiència de quedar bocabadat per qüestions com les que he anomenat. Aquest estiu, per exemple, tot contemplant les estrelles en silenci una bona estona amb un grup. I no fa tants dies, escoltant els solistes del Rèquiem de Mozart a Montserrat. 

Concretament vaig sentir-me privilegiat de poder sentir en directe una mezzosoprano que no m'hauria imaginat mai: Elīna Garanča. A més, tant abans com després del concert vaig poder intercanviar algunes paraules amb ella, i em va semblar una persona maca. Li vaig dir que la seva veu em semblava un regal de Déu.

El seu color de veu que em fascina més és aquest que us ofereixo aquí: el de la Barcarola, de "Els contes de Hoffmann" d'Offenbach, que aquí canta amb la també excepcional Anna Netrebko. Però quan l'Elīna comença sola, quina veu més meravellosa! 

Memento mori

Diuen que en l'Antiga Roma quan un general entrava a la ciutat després d'una victòria es feia una desfilada espectacular i llarga anomenada "triumphus". Els carrers de Roma s'omplien per contemplar el seu heroi amb la cara pintada de vermell, precedit pels presoners i seguit per les seves tropes. Ell estava dalt del seu carruatge portat per cavalls, i just darrere seu hi havia un esclau aguantant una corona sobre el seu cap i dient-li: "Memento mori!", és a dir: "Recorda que has de morir!". Tertul·lià ens diu que li deien: “Recorda que ets un home!”.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria aquesta tradició antiga veient la pandèmia. No podríem dir que tot això que estem vivint a nivell mundial és com aquella veueta que ens va dient: recorda la teva limitació, la contingència més crua, que no tot ho pots controlar ni preveure?

No soc dels qui pensen que qualsevol època passada va ser millor, en el sentit d'idealitzar cultures de segles passats. Però sí que opino que a vegades les cultures antigues hi tocaven molt. I altres vegades no, és clar. Però fins i tot quan no l'encertaven, conèixer-ne alguns aspectes ens dona material de reflexió. 

És arriscat jutjar-les segons els nostres criteris i context. Per mi es tracta d'escoltar-les, i mirar si en podem aprendre alguna cosa que ens serveixi o il·lumini el nostre present.

Reflexió per al temps de tardor

M'ha arribat aquest text, que em sembla formidable i molt adient per aquest temps de tardor:

LES FULLES NO CAUEN, ES DEIXEN ANAR

Sempre m'ha semblat espectacular la caiguda d'una fulla.

Ara, tanmateix, m'adono que cap fulla "cau" sinó que arribat l'escenari de la tardor inicia la dansa meravellosa de deixar-se anar.

Cada fulla que es deixa anar és una invitació a la nostra predisposició al despreniment.

Les fulles no cauen, es desprenen en un gest suprem de generositat i pregon de saviesa: la fulla que no s’aferra a la branca i es llança al buit de l’aire sap del batec profund d’una vida que està sempre en moviment i en actitud de renovació.

La fulla que es deixa anar comprèn i accepta que l’espai buit deixat per ella és la matriu generosa que acollirà el brot d’una nova fulla.

La coreografia de les fulles deixant-se anar i abandonant-se a la simfonia del vent traça un indicible cant de llibertat i suposa una interpel·lació constant i contundent per a tots i cadascun dels arbres humans que som nosaltres. 

Cada fulla a l’aire em xiuxiueja a l’oïda de l’ànima: “Deixa’t anar! Entrega’t! Abandona’t! I confia!”.

Cada fulla que es deslliga queda unida invisiblement i subtil a l’oreig de la seva pròpia entrega i llibertat.

Amb aquest gest la fulla realitza el seu més impressionant moviment de creativitat ja que amb ell està gestant la irrupció d’una pròxima primavera.

Reconec i confesso públicament, davant d’aquest públic de fulles movent-se al compàs de l’aire del matí, que soc un arbre al qual li costa deixar anar moltes de les seves fulles. 

Tinc por davant la incertesa de la nova brotada. 

Em sento tan còmode i segur amb aquestes fulles predictibles, amb aquests hàbits perennes, amb aquestes conductes fixades, amb aquests pensaments arrelats, amb aquest entorn ja conegut...!

Vull, en aquest temps, sumar-me a aquesta saviesa, generositat i bellesa de les fulles que “es deixen caure”.

Vull llançar-me a aquest abisme tardorenc que em submergeix en un autèntic espai de fe, confiança, esplendidesa i donació.

Sé que quan soc jo qui es deixa anar, des de la seva pròpia consciència i llibertat, el despreniment de la branca és molt menys dolorós i més bonic. 

Només les fulles que es resisteixen, que neguen l’evident, hauran de ser arrancades per un vent molt més agressiu i impetuós i cauran a terra pel pes del seu propi dolor. 

(traducció d’un text de José María Toro, del llibre “La Sabiduría de Vivir”)

Sabeu què vol dir “ojalá”?

No sé si heu dit mai la paraula “ojalá”. Jo soc dels qui la deia al principi de la normalització lingüística, després ja vaig virar cap al “tant de bo”.  Però fa un temps vaig saber l’origen del mot, i el vaig trobar ben interessant. 

“Ojalá” ve de l’àrab. I hi ha una certa discussió de si vol dir “si Déu vol” o “si Déu volgués”. Crec que el més precís sembla ser que en àrab hispànic “law šá lláh” significava “si Déu vol”, però que l’expressió venia de l’àrab clàssic “وشاء اله” (“si Déu volgués”). 

En tot cas, es refereix a un desig de quelcom que no és controlable per part nostra. S’apel·la a la divinitat com a signe del que està per damunt de les nostres possibilitats. I m’ha fet pensar que, com a actitud, era interessant per als nostres temps: amb la pandèmia, ens hem adonat que hi ha tota una sèrie de  factors que estan més enllà del nostre abast. Conèixer i acceptar allò que podem fer i també allò que s’escapa de la nostra capacitat pot ser un bon inici per trobar Pau. I això només es pot fer des la humilitat.

M’agrada constatar que els prehistòrics ja van tenir aquesta intuïció. Ells s’adonaven que no tot depenia d’ells, i atribuïen a les forces de la natura uns poders divins que els sobrepassaven. Ara ja sabem què causa el llamp o el tro, i gràcies als coneixements científics no trauríem les mateixes conclusions que ells. Però la intuïció de fons es manté: saber que pertanyem a un tot més gran, que hi ha realitats que ens depassen i que ens cal molta humilitat. Humilitat que vol dir també agraïment per tot allò de positiu que ens és donat cada dia.  

Aprendre a viure en la incertesa

Hola a tots després d'aquests mesos! Ha passat l'estiu, i continuem tots vivint en la incertesa. Un "tots" que inclou el món sencer. Podem fer plans a llarg termini, però sempre amb un gran interrogant perquè no sabem quina serà l'evolució del virus o les normes que caldrà seguir. Ara el que predomina són els projectes pel més immediat: avui, demà o la setmana vinent. 

A certes latituds estan avesats a viure en la incertesa i a valorar molt el moment present. Nosaltres vivíem com si ho tinguéssim tot controlat, i ens hem descobert fràgils com a societat. 

Els qui es volien casar, i ho han hagut d'ajornar. O celebracions que s'esperaven plenes de gent, i han estat amb aforament limitat. Fills que no deixen marxar els avis per por que els agafi el virus. Molts amb ERTO o amb dubtes quant al futur laboral. La gent del món sanitari i residencial amb uns mesos que els ho ha demanat tot i més. I els del món de l'ensenyament! I tots els qui han perdut persones estimades...

Encara hi ha persones afectades pel llarg confinament: per alguns la convivència a casa va ser complicada, altres persones amb dificultats psicològiques ho van viure fatal i això no va fer més que agreujar els mals que ja tenien. No són moments fàcils.

Tot i així, és cert que algunes persones van viure el confinament positivament, i els va ajudar a trobar-se més ells mateixos o a fer una aturada que necessitaven.

Jo visc també, com molts, aprenent a viure en la incertesa. Pensant en el present i futur més immediats, i també amb mirada llarga intentant albirar més enllà... però amb la humilitat que ens cal especialment en una situació així. Ja en parlarem.

Content de tornar-vos a trobar, això sí! I amb el desig de compartir. 

M'ha sorprès veure que tot l'estiu han continuat diàriament les visites a aquest espai, i des de diferents països. Però ara sí, ja toca actualitzar-lo amb noves entrades. Gràcies per ser-hi!