Fes que hi vegi!

Fa unes setmanes una senyora que ha dedicat tota la seva vida als infants a Catalunya es va oferir per pagar operacions a infants i joves que no tinguessin recursos. Ho vaig consultar al Benedictine Eye Hospital, i van estar encantats perquè hi ha molta pobresa i persones que no poden permetre's una operació. Vam programar les primeres, que s'han fet aquesta setmana: 

- una nena de 7 anys amb cataractes als dos ulls. El seu pare em deia que no jugava i estava molt limitada perquè no s'hi veia. Ara ja hi veu bé, tot i que necessita uns dies de recuperació i hi havia algun detall que s'haurà de revisar la setmana vinent. 

- un noi de 16 anys també amb cataractes als dos ulls. Està contentíssim perquè abans no hi veia, no es podia moure amb facilitat i ja no diguem els problemes per seguir l'escola.

Potser és perquè em faig gran, però m'ha fet impressió veure no només el canvi que suposa per la nena i el noi, sinó també l'alliberament pels pares que sentien impotència per no poder ajudar els seus fills en aquesta malaltia.

La senyora que va aportar els primers diners ara encara n'ha aportat més, gràcies al fet que amb els seus fills i nets van acordar reduir els regals de Reis i que servissin per ajudar aquests infants d'Uganda. Infinites gràcies a tota la família!!!

Esperem que aquestes properes setmanes altres nens i joves es beneficiïn d'aquesta ajuda solidària. I properament espero poder presentar aquí projectes per l’escola, però vull tenir-ho tot ben a punt.

A la foto, el moment que li explico al noi d’on ve aquesta samarreta del Girona.

PD: Pels qui m'envieu missatges, no us estranyeu si no responc. Des d'ahir no tenim accés a les xarxes socials ni a aplicacions de missatgeria. Sembla que durarà com a mínim fins després de les eleccions.

El barber del Congo

Un dels millors moments de la meva setmana és quan vaig al barber, normalment els dijous després de dinar. El barber és un monjo jove del Congo, que ja n’era al seu país. És una escena absolutament quotidiana i, segons com es miri, sense més transcendència. Però us puc dir que és dels moments de la setmana que espero amb més ganes, no sé ben bé per què. És una estona ben tranquil·la, perquè per rapar-me i arreglar-me la barba s’hi passa un temps poc habitual en els barbers. Lògicament no hi guanya res a nivell pecuniari, ho fa com un servei a la comunitat. I té cura de molts detalls. Per exemple, un dia em va veure algun granet al cap i m’hi va posar oli per curar-ho. 

La “barberia” és un tros del jardí del noviciat, sota cobert. I com amb tots els barbers, la conversa és del tot improvisada i pots parlar del temps o del que sigui. A vegades s’hi afegeix algú per fer-la petar. L’altre dia es va posar a ploure mentre feia sol, i li vaig explicar que a Catalunya, quan plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Vaig veure que trobava ben curiós que diguéssim que unes bruixes es pentinaven (de fet, mentre ho explicava, jo mateix vaig pensar que era ben surrealista). I em va explicar que al Congo, quan plou i fa sol diuen: “The king of the forest has married” (“el rei del bosc s’ha casat”). Li vaig preguntar si això tenia una connotació positiva, i em va dir que sí: que tant la pluja com el sol són necessaris per les collites, i que si es donen tots dos fenòmens alhora, ho interpreten com quelcom positiu.

La primera visita

Aquests dies he rebut la primera visita de Catalunya: en Pau, antic escolà jove, i la seva parella Júlia. Han estat uns dies preciosos per a tots! Han vingut amb esperit solidari, i això s'ha notat des de la preparació fins al dia d'avui, quan estan a punt de marxar. Han escampat felicitat a molta gent amb la seva simpatia, amb la seva senzillesa, donant i rebent. La gent d'aquí ha valorat molt que hagin vingut de tan lluny amb interès de conèixer allò que viuen, apreciant tot allò de bo que tenen, amb empatia per totes les seves dificultats. No és fàcil fer un relat del que hem viscut, sé que hi haurà ugandesos que ho recordaran durant anys, i penso que per en Pau i la Júlia també serà un record inesborrable. I per mi... ja podeu imaginar la il·lusió de rebre una visita de casa!

Van portar samarretes del Girona FC, aquí els veiem amb un grup de monjos, cuiners i professors de l'escola que juguen habitualment a futbol amb les dues equipacions del Girona. Moltíssimes gràcies Girona FC per la vostra generositat!!!

Aquí els tenim fent una xerrada als monjos joves sobre les seves feines de màrqueting i vendes en multinacionals de l'alimentació. Quan us parlava d'obrir-se al món, pensava entre altres en experiències com aquesta. Els novicis ho van seguir amb molt interès, posant un especial èmfasi en les preguntes de caire social: la responsabilitat social d'aquestes empreses, l'explotació dels recursos materials a l'Àfrica i el tracte amb els treballadors... Va ser una estona ben estimulant!

Durant l'estada, han visitat el projecte del CBR: el departament del Benedictine Eye Hospital que es dedica a l'atenció d'infants discapacitats o malalts dels poblats de la zona i atén també les seves famílies. Un dia impactant per la realitat d'aquests infants i famílies, però també pel gran treball que es fa des del CBR amb suport del monestir. 

Un dia van convidar d'excursió tot el grup del noviciat a les fonts del Nil i el Llac Victòria. Penseu que en principi els ugandesos no fan sortides o excursions, ni que quedin a dues hores de camí (a excepció d'anar a visitar la família): anar d'excursió així no entra dintre el ventall de possibilitats que es poden arribar a plantejar. Alguns no havien anat mai amb barca (a més, la majoria no saben nedar). I els novicis no havien fet cap excursió junts. Va ser un dia fabulós! I també és una manera d'obrir una finestra al món conèixer una mica més l'entorn natural (habitualment reservat als turistes).

En Pau i la Júlia s'havien de casar aquest any, i ho han hagut d'ajornar dues vegades a causa del virus. I es van preguntar: com podríem acabar aquest any tan especial, on tot ha anat de manera tan diferent a com el prevèiem? I així els va sortir aquesta idea solidària. De la seva proposta inicial de voluntariat, veient els dies que teníem, els vam proposar venir senzillament a compartir uns dies amb nosaltres i a descobrir com viu la gent d'Uganda. I us puc assegurar que des del cuiner de l'hostatgeria que ha pogut aprendre com es fa una truita, fins als nens d'un poblat que hem visitat avui, o els monjos joves del monestir, tothom ha quedat encantat i agraït. I crec que ells també, veient gent tan acollidora. Donem-ne gràcies a Déu! 

Esporgar

El mot "esporgar" ve del llatí "expurgare", i significava "treure allò sobrant". Continuo el tema iniciat l'altre dia: a partir del que compartíeu, en els comentaris vaig fer una referència a la relació amb les coses materials. 

Els mesos abans de tornar cap a Uganda vaig fer una bona esporgada. Vaig revisar totes les coses que tenia, de dalt a baix. En vaig llençar moltes, altres les vaig repartir a qui li poguessin fer servei, o escanejar perquè em poden ser útils (com la pregària d'aquest Nadal), o posar a la maleta d'Uganda. Van quedar-me relativament poques coses (serien moltes als ulls d'un ugandès): algun quadre (en especial dos que havien pintat per mi) i algunes altres coses. 

Hi havia bàsicament dues raons per fer l'esporgada: l'una era no donar massa feina a revisar coses si un dia em moro. A veure: aquí estic bé quant a mitjans, no em falta de res i tampoc no ha de passar res. Però no ens enganyem: a l'Àfrica els riscos es multipliquen. I prefereixo estar preparat per si de cas.

L'altra raó la trobaríem en tot el llibre bíblic del Cohèlet. La fugacitat de la vida, la relació amb les coses materials i l'engany de la riquesa, la nostra petitesa, donar a Déu el lloc que es mereix. També a l'Evangeli Jesús ens diu que ens guardem de tota ambició de riquesa, que el dia menys pensat ho deixarem tot, que visquem amb tota confiança en el Pare del Cel.

Va ser un exercici a vegades alliberador, altres ardu. Però el valoro positivament. Finalment, em vaig sentir com un arbre nu. Amb les arrels en Jesús (això sí!!!) i amb el tronc. Si seccionéssim el tronc, veuríem tota la història dins seu. No cal més.

Foto: Greccio a l'hivern

PD: Al monestir tenim una secció interna de nom Majordomia on a vegades apareixen coses en una cadira que són per a ús de qui les vulgui. Les coses més inversemblants que van aparèixer en aquella cadira els darrers mesos eren meves. No sé si el monjo que treballa allà ho llegirà, però m'imagino la seva reacció amb un somriure. Ja sap que soc de la broma. Home, Pau, no podia ser ningú més!

Donar gràcies

Les setmanes abans de tornar a marxar cap a Uganda vaig voler rellegir una mena de diari que havia escrit els primers dos-tres anys de vida monàstica, en el qual em vaig proposar donar gràcies per 3 coses al final de cada dia. La revisió va ser molt més suggeridora del que hauria pogut imaginar, per poder-me adonar de com vivia els fets de cada dia i quines actituds tenia. Els dies més complicats eren evidents perquè donava gràcies de coses "intranscendents" de les quals no solem donar gràcies perquè les passem per alt (però aquells dies eren les que havia sabut trobar); altres dies hi apareixien persones que ja són mortes; o persones amb qui semblava que hi havia o que hi hauria una gran relació, i al cap dels anys la relació ha desaparegut o empitjorat... i contemplar-ho tot plegat m'ha fet relativitzar moltes coses. Vaig poder observar en quins aspectes he avançat, quins formen part del codi de barres, o com visc algunes circumstàncies des d'una altra perspectiva. Vaig mirar aquell de fa 20 anys amb un somriure.

I en acabar la lectura d'aquelles dues llibretes, i amb el desig de recordar-ne l'essència i les lliçons que en podia extreure, les vaig estripar.

Em va agradar veure que vaig voler fer l'entrada a l'any 2000, a les 12 de la nit, escrivint una carta a un pres.

I també que fa uns 19 anys vaig tenir la primera adreça de correu electrònic. I que al cap de poc vaig començar a pensar en les moltes possibilitats que podia donar internet.

Bon Any a tots! Que sigui un any ben fecund i ple de solidaritat!

El funeral de l’arquebisbe

Fa uns dies vaig assistir al funeral de l’arquebisbe James Odongo, el primer bisbe africà que va tenir aquesta diòcesi de Tororo (els anteriors havien estat missioners). Va quedar ben clar que havia estat una personalitat de primer ordre per la diòcesi i per tota la regió. Ja va participar en el Concili Vaticà II, i ara feia anys que estava retirat.

El funeral va durar cinc hores. 5 hores!! A més, els que vam arribar poc abans de començar només vam poder-nos posar sota el sol, i feia molta calor. 

Hi havia molta gent, i des d’on érem només podíem intuir que hi havia una gentada. Es va fer a l’esplanada de fora de la Catedral. L’ambient durant la Missa era de molt respecte i silenci, però em va sorprendre (com es veu a la foto) que de tant en tant passaven venedors ambulants de begudes o de souvenirs de l’arquebisbe Odongo (que si un calendari, que si unes fotos...).  

La Missa va tenir una durada normal per ser una celebració solemne. Però la història va començar al final de la Missa, abans de la benedicció final i d’endur-se les despulles de l’arquebisbe per enterrar-lo darrera la Catedral. Van anunciar uns 10 parlaments, detallant qui seria el qui faria cada parlament i en qualitat de què (la seva família, els capellans de la diòcesi, els religiosos, etc). Ja vaig veure que la cosa s’allargaria, i vaig buscar (ara sí) una ombra. Els parlaments van durar hores, i alguns sincerament van ser molt curiosos.

Un d’ells va consistir en una explicació molt detallada de les causes de la mort de l’arquebisbe, amb tota mena de detalls mèdics.

Un altre va ser una lectura de part del seu testament, on també concretava molts aspectes: a qui donava uns llibres, a qui donava el material informàtic, etc etc etc. Em va semblar sorprenent que de tot allò se’n fes lectura pública.

El més sorprenent, però, van ser alguns polítics. Una d’elles va fer campanya política explícita, apel·lant a uns comentaris que l’arquebisbe li havia fet en vida sobre la seva persona, i amb aquest argument vinculava la voluntat de Déu amb la seva elecció d’aquí unes setmanes. Era simpàtica, això sí. Però un representant del govern, al seu torn, la va desautoritzar davant de tothom, dient que per uns comentaris que li hagués fet l’arquebisbe no era motiu d’atribuir la seva futura elecció a la voluntat de Déu. Tot amb un bon to. La gent em va semblar que s’ho agafava amb bon humor. Aquest darrer va aprofitar per fer una reflexió llarga sobre la situació de la pandèmia i les mesures sanitàries que la gent ha de prendre. Suposo que devia pensar que ho havia d’aprofitar ara que tenia la gent al davant.

Els mateixos africans em van dir que els parlaments havien estat massa llargs, però que és el que sol passar. I que si haguessin fet la benedicció abans dels parlaments, molta gent ja hauria marxat. Però com que no havien fet la benedicció, la gent va aguantar estoicament. 

Al final, tots els religiosos que hi havíem anat vam poder anar a dinar a l’aire lliure en una mena d’autoservei que van fer al jardí de la residència de l’arquebisbe. Eren quasi les cinc de la tarda, i hi havia ganes de dinar.

Nadal al monestir d’Uganda

Aquest Nadal em feia una mica de respecte, pel fet d’estar tan lluny de casa. Però us puc dir que ha estat un Nadal viscut amb intensitat.

Al vespre, poc abans de la Missa del Gall, vaig rebre un correu molt bonic del P. Abat Josep Maria. Va arribar en el moment més oportú.

La Missa va ser molt solemne pels estàndards d’aquí. A la foto veieu la decoració que van posar, bastant sorprenent per nosaltres, amb banderoles com les que nosaltres posaríem en una festa major i amb globus. Amb el grupet de quatre monjos que van més avançats en música vam cantar la nadala “Away in a Manger” a quatre veus. El resultat va ser molt bo, es va crear un ambient bonic i també es va poder constatar que són capaços de cantar coses de qualitat i amb un bon nivell (si estudien, és clar). Aquí en teniu la versió del King’s College de Cambridge, força semblant a la que vam fer.

El dia de Nadal al matí vaig anar a celebrar la Missa per primera vegada a les monges benedictines que viuen a prop. Em feia un cert respecte (potser sobretot per l’homilia, perquè cadascú té el seu estil), però veig que vam connectar. Després em van fer una rebuda comunitària molt càlida, i vaig esmorzar amb elles. Vaig estar parlant molta estona amb una d’elles, l’antiga Priora que hi era des de la fundació del Monestir. Per l’estil, era una mena d’Abat Cassià. Una persona agradabilíssima, plena de saviesa i molt llesta. Vaig poder conèixer amb més detall l’origen de la comunitat de monjos: va sorgir gràcies a les monges! Elles van insistir en tenir un capellà que les assistís, n’hi van enviar un amb l’encàrrec de portar vocacions de monjos cap a Kènia, i ella el va animar a fundar un monestir de monjos allà Tororo. Em va agradar que les monges fossin l’origen dels monjos! 

Després vaig anar caminant cap al monestir una mitja horeta, parant a la Catedral de Tororo (l’Església de Malgrat és força més gran). Allà només hi vaig trobar una guardiana que passejava damunt d’un altar, i que quan la vaig fotografiar va córrer cap a darrera l’altar principal. Aquí en teniu la foto. 

El dinar amb els monjos va ser solemne, però les grans celebracions aquí sempre es fan per sopar. Després de Vespres, vam sopar en una gran balconada que tenen on hi cabem tots. Un monjo feia de DJ, i va posar música moderna africana i una selecció de nadales cantades per Boney M! En aquestes festes, molts acostumen a beure cervesa. Crec que fins i tot és quelcom cultural. Jo ho he intentat dos cops, però ja vaig claudicar: ni quan he anat a Baviera, ni aquí Uganda… és que no m’agrada gens! Jo em quedo amb el meu suc de fruita, o la meva Coca-Cola… perquè no hi ha Cacaolat! :)