Els pèls del nas

Per fi la meva mare se'n va sortir. Feia temps que m'havia dit que a vegades alguns pèls blancs del meu nas semblaven mocs secs. I finalment, se'n va sortir que fes servir una maquineta per eliminar-los i no fer aquest mal efecte.

Ja ens ve de família tenir el nas gros (el meu pare i algun tiet em guanyen, tot s'ha de dir). No sé si ve de la meva àvia, que es podia tocar el nas amb la punta de la llengua (val a dir que quan ho feia acabàvem tots rient!).

Però no escric això per parlar de nassos, sinó perquè em va fer pensar en la confiança que hi ha per dir tantes coses de la vida quan hi ha proximitat i estimació. A una persona que t'estima, i que saps que allò que et diu és perquè t'estima, li consenteixes que es posi amb els pèls del nas i amb moltes altres coses (més importants, certament). I el mateix que passa amb els familiars, també amb els amics més propers.

És bonic que algú es pugui posar "amb els pèls del nas" i no passi res. Penso que és lògic que la gent no s'ho prengui igual en funció de qui l'hi digui. I és que hi ha persones que t'estimen, altres que potser no, i altres que ho volen fer creure però els seus fets ho desmenteixen. Aquests darrers són els pitjors.

La gràcia, tal vegada, seria arribar a saber escoltar el missatge i la seva validesa independentment de l'honestedat del missatger. Però penso que els qui solen encertar més són els qui t'estimen i també et coneixen més.

Una anècdota de l'Abbé Pierre

La pregunta d'en Toni en un dels comentaris em suggereix el que ara llegireu. Quan algú m'explica que s'ha intentat suïcidar, em ve al cap una anècdota real de l'Abbé Pierre que vaig llegir ja fa anys. Aquí la teniu:

"París. Un jove truca a una porta sobre la qual es pot llegir: "Qualsevol que ho necessiti, que truqui a aquesta porta. Aquí hi viu un pobre home disposat a donar un cop de mà a qui pugui necessitar-ho".

- Pare, vingui amb mi. Al costat de casa meva un home ha intentat suïcidar-se. Encara no és mort.
Uns minuts més tard l'Abbé Pierre es trobava davant d'un home que havia assassinat el seu pare i acabava de complir la seva condemna de vint anys.

- A qui li importa que jo continuï vivint?
I no hi havia trobat resposta: sense amics, sense família, ofegat per la desesperació, havia escollit el carreró negre del suïcidi.

L'Abbé Pierre no li va dir el de sempre: "et donaré un cop de mà, no et desesperis, perquè sempre hi ha una porta oberta pels qui sofreixen".
Ben al contrari. Primerament li aplicà els auxilis urgents per tal que no perdés sang. Després el va agafar per les solapes de la jaqueta:

- Desgraciat! No et puc donar de res. Treballo de nit per les mares abandonades, pels que no tenen sostre, pels infants malalts. Jo també estic malalt i ja no puc més. Em vols ajudar? Abans de matar-te, vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera?

Aquell home no va morir. I no només va seguir viu. Ara sabia per què havia de viure!
Hom no pot morir quan tot està per fer, quan existeix una gran raó per viure: els altres!"

Un suïcidi

P.A. In memoriam

I digué el deixeble:
- Estic molt xocat. Un noi s'ha suïcidat, el coneixia i era molt bona persona. I la vida li havia anat molt bé (o això semblava). No entenc res.

I respongué el mestre:
- El suïcidi és una cosa terrible. Deixa les persones de l'entorn amb una gran tristesa i impotència. I sovint amb un sentiment fort de culpabilitat, per no haver-ho sabut evitar o preveure. És fatal, perquè no hi ha marxa enrere. Gràcies a Déu, ara ja no es jutja les persones que se suïciden. I se sol comprendre que si han arribat a aquest punt tan dramàtic és fruit de la seva gran desesperació. Però això tampoc no significa que aquestes persones no hagin viscut coses boniques al llarg de la seva vida. Vol dir que en un moment determinat no han sabut afrontar la situació que sigui, i l'única solució que han trobat ha estat la d'acabar definitivament. Ho dic perquè, a vegades, la família i amics se senten tan culpables que poden arribar a creure que aquella persona mai no va ser feliç. I no és així: té molt valor tot el que havien compartit. Però en un moment donat, són persones que no han sabut trobar un altre camí.

I continuà el deixeble:
- I si Déu existeix, què els deu dir en arribar al Cel?

I acabà el mestre:
- Déu els abraça.

Sobretot que aculli

Senyor, ajuda la nostra Església a saber estimar de debò. Que intenti comprendre totes les situacions humanes, i que quan parli ho faci sempre amb respecte.
Que no s'autocontempli com a única dipositària de la Veritat, sinó que cerqui la Veritat que hi ha en aquells que viuen en les perifèries humanes o, senzillament, que pensen o creuen diferent.
Que escolti més que parli. I pregui!
Que somrigui més que s'enfadi.
Que abraci, perdoni, consoli, encoratgi, proposi. Que aculli.
Que lluiti contra la injustícia, però que es qüestioni contínuament on és el Bé (no fos cas que errés).
Que es deixi sorprendre cada dia més per Déu, que es pot revelar a través de les persones o els fets que menys ens pensaríem.
I que serveixi, serveixi i serveixi.
Amén.

La pregària d'uns joves

La família
Estic viu
La salut
La Creació
He nascut

Aquestes són les coses que van dir uns nois i noies amb qui fa pocs dies vam fer una pregària. Els vaig convidar a donar gràcies pel que vulguessin, i així és com van expressar.

Els vaig dir que es fixessin que totes aquelles coses que havien dit no es podien comprar i que les havíem rebut gratis, com un gran regal. I que val la pena ser-ne conscient i viure amb actitud d'agraïment.

Cada dia rebem dons. Sabem valorar la natura que se'ns presenta de tantes formes diferents? Som conscients del fet que estem vius amb tot el que significa quant a possibilitats? Estimem la salut i fem el possible per escoltar el cos i tenir-ne cura? Sabem apreciar el fet que hi ha gent que ens estima i els ho comuniquem d'alguna manera? Aprofitem tot el que ens ofereix el miracle d'haver nascut?

Hi ha gent bona

Fa dies vaig rebre un grup de gent que visitaven el monestir, i en el diàleg amb ells va aparèixer la cagada solemne que havia fet un conegut comú. Em va meravellar l'actitud amb què en van parlar. En lloc de mostrar-se ofesos o enfadats, es van expressar amb serenor i esforçant-se per comprendre les raons que podien haver portat aquella persona a fer una errada d'aquesta magnitud.

A vegades pot semblar que ens podem enfadar o ofendre seguint un criteri de proporcionalitat. En part, seria ben lògic. Però hi ha una altra lògica: la que mira de comprendre l'altra persona en les seves accions (que no vol dir justificar ni estar d'acord). I que la mirada envers l'altre sigui una mirada de benvolença, i no de judici.

Aleshores l'abraçada a l'altre no està moguda per una admiració cap a l'altre, ni per estar-hi d'acord, sinó per un reconeixement de la seva dignitat i per bondat.

I sí: hi ha gent bona. Persones que obren camins perquè altres els puguin seguir.

Que es barallin les ideologies

Fa setmanes, amb la mort d'un personatge públic, vaig llegir un tuit fantàstic escrit per part d'oponents polítics. Deia: "Que es barallin les ideologies, que s'estimin les persones". I acabava enviant força als qui estaven de dol.

En l'àgora pública dels nostres dies, a vegades es barregen coses. La discrepància amb algú per les seves idees deriva en atacs a la seva persona, que van més enllà del qüestionament de les seves idees. Cal anar alerta.

Hi hauria d'haver uns mínims per no oblidar mai: la dignitat de cada persona, i si a nosaltres ens agradaria que ens parlessin així.

Alguns polítics a mi no m'agraden gens. Però no per això els insultaré. En tot cas, discutiré les seves idees o fins la seva manera de fer. Però sense faltar al respecte, encara que aquesta persona ho hagi fet amb el col·lectiu que sigui.

En aquests nostres temps tan moguts, crec que pot ser bo tenir-ho present: "Que es barallin les ideologies, que s'estimin les persones". O com a mínim, que es respectin. Que ja és una manera d'estimar.