Record i agraïment

Aquests darrers anys ha estat molt recurrent la proclama "Ni oblit ni perdó". Se n'ha parlat ja molt, i des de diferents perspectives. Aquí us volia compartir una experiència personal gratificant. És un tema discutit si s'ha de perdonar, si perdonar implica oblidar o no, etc. Però en canvi, no se sol parlar de l'important que és recordar i agrair tot allò de bo que hem rebut.

A mi és una cosa que em diverteix i tot: ser agraït amb aquells que, en un moment determinat, t'han fet costat o han tingut algun gest absolutament gratuït. I he de dir que, en alguns casos, això ha provocat sorpresa:
- Per què fas això?
I jo he respost:
- Recordes allò que vas fer aquella vegada?

Aleshores la persona se sorprèn que, passats els anys, recordis aquell gest de bondat que vas rebre i encara l'agraeixis.

Ho recomano vivament! Record i agraïment.

No votar

Em fa basarda cada cop que sento algú dient que no anirà a votar. Potser no me n’hauria de fer. Al cap i a la fi, tothom és lliure de fer el que vulgui. I no votar és una de les opcions possibles.
Però m’hi he trobat aquests darrers dies: un que em deia que no ha anat a votar les darreres conteses electorals perquè no hi ha cap partit que el representi. I un jove que fa pocs dies va rebre de la policia (ni tan sols participava a la manifestació, però sí que era per allà), i també em va dir que no pensava anar a votar.
Jo no he viscut el franquisme. I entenc que algun es pregunti de què servirà el seu vot, o que no se senti representat per cap partit. Però quan sents certs missatges polítics racistes o discriminadors (i evito paraules més gruixudes) penso que almenys val la pena votar qui pugui evitar que guanyin certes ideologies. Ni que un pensi que no servirà de gran cosa, jo aposto per l’opció del mal menor (i amb això no estic dient “vot útil”, que seria una altra qüestió).
Alguns potser pensareu que aleshores cal votar en blanc. També és una opció, però essent conscient que amb el vot en blanc s’afavoreix els partits més grans.
I us ho diu algú que encara no sap qui votarà diumenge. Però sí que sé qui no votaré. I també sé que exerciré el meu dret de vot.

Cuideu-vos

En alguna plataforma les darreres setmanes exhortaven la gent a cuidar-se. Ho feien tenint present que s'acostaven dies complicats per al país. Home, per mica que estimis el país, no et pot ser indiferent el que està passant. I ho dic pensant amb persones que pensen de maneres ben diverses.

Però és important cuidar-se. Conèixer quines són les pròpies forces. I en funció d'això, decidir. No ho dic només en relació a prendre part en crides de tota mena, sinó sobretot en com les coses ens poden arribar a afectar emocionalment.

No és obligatori estar 24 hores pendent de l'última novetat i connectats permanentment. I en setmanes així, fàcilment hi ha persones que hi estan, sense que això els aporti res. Al contrari.

I també és bo que, en la mesura que puguem, tinguem cura d'altres. Que puguin desfogar-se, asserenar-se, fins desintoxicar-se.

Crec que a vegades es confon "implicar-se" amb "no cuidar-se". Són dues coses diferents. I malgrat que la implicació pugui comportar cansament alguns dies, és bo continuar tenint cura d'un mateix i dels altres. Vaja, em sembla a mi.

El mariner i la tempesta

A l’hostatgeria vam tenir un mariner, capità d’un vaixell d’uns 20 tripulants que competia a nivell internacional. Em resultava interessant, perquè el mar sempre m’ha fascinat. Però ell no tenia cap visió romàntica del mar. Per ell és un lloc important, però és al mateix temps el seu lloc de treball.

Un dia ens va explicar l’experiència d’estar ben endins i veure com s’acosta una tempesta forta. Constatar que no es pot fer res per evitar-la. I malgrat el neguit lògic que això podia comportar, destacava que aleshores era important l’acceptació del que s’acostava. I que aquesta acceptació o previsió et feia estar més a punt per afrontar-la. Fins i tot ajudava que passés més ràpid.

En cap cas no parlava de no fer res, evidentment. Es referia a una actitud, a quina mirada interior era la que l’ajudava més a preparar-s’hi.

És una cosa semblant a la que a vegades he sentit d’algunes persones que han passat per una malaltia seriosa, i que al principi em costava d’entendre. Hi ha hagut una acceptació de la malaltia que els ha ajudat a lluitar per superar-la.

Els ancians: una benedicció

Em sap greu quan es parla de la gent gran com quelcom inevitable, com una càrrega, o com qualsevol cosa amb connotació negativa. A vegades m'he trobat organitzant alguna activitat, i algunes persones es dolen que hi havia gent tan gran... Per mi és una benedicció! Poder compartir amb persones que tenen tota una vida al darrera és un regal.

Puc entendre la preocupació d'algunes persones quan veuen que certes activitats només capten l'atenció de gent gran. I no penso només en activitats religioses, sinó també certes manifestacions culturals que mouen sobretot gent gran. Entenc l'anàlisi negativa perquè es qüestiona la continuïtat en el futur. En aquests casos, d'acord.

Però a banda d'això, en la nostra societat capto que a vegades sembla que facin nosa. No és pas així a tot el món. Hi ha cultures que els veneren, no els fan callar mai, els presten tota l'atenció.

És cert que hi ha avis que accentuen els trets més negatius de la seva personalitat. Però també hi ha els qui suavitzen els aspectes més cantelluts que els caracteritzaven. I tant si són d'una manera com de l'altra, són els qui ens han precedit. I es mereixen tota la nostra consideració.

Què vol dir ésser prudent amb l’Evangeli a la mà?

“Què vol dir ésser prudent amb l’Evangeli a la mà?”. És una frase d’en Quim Vallmajó. La va dir amb la paraula i amb la vida. Ara fa 25 anys era assassinat a Ruanda, enmig del terrible genocidi. Hi havia anat de ben jove com a missioner, i el seu compromís ferm el va portar a donar la vida. Perquè no ens enganyem: la vida no li van prendre, sinó que la va donar. Conscientment va optar per entregar-se als altres fins al final.

A veure, amb l’Evangeli a la mà, algun fragment trobaríem que ens crida a la prudència. Les coses com siguin. Però davant del Mal, davant del dolor de tantes persones i de la violència sota tantes formes en el món, no ens podem quedar indiferents. Ens pot ser indiferent que tantes persones s’ofeguin en el “nostre” mar o morin de gana o per falta d’assistència mèdica en tants països? Novament, com deia Isaïes: “No els defugis, que són germans teus”.

La frase d’en Quim ressona encara avui. I més davant una Església que té més risc de pecar per prudència que per audàcia.

Amb l’Evangeli a la mà, donem-ho tot per la defensa dels drets humans.

PD: Aquí hi ha un vídeo sobre el que va viure en Quim Vallmajó a Ruanda. És un vídeo dur que inclou imatges i relats durs d’aquella guerra, no el recomano a tothom.

Viure com si fos l’últim dia

Fa anys, abans de ser monjo, vaig llegir un conte que animava a viure com si fos l’últim dia de la vida. I vaig decidir provar-ho al llarg d’aquell dia que ja havia començat. En sortir de casa, vaig mirar el cel, em vaig fixar en els núvols (cosa que no solia fer), i totes les trobades amb gent es convertien en moments especials, viscuts més intensament que altres vegades. Va ser un dia diferent i m’atreveixo a dir que fins va ser millor.
Evidentment, el joc tenia trampa: jo sabia que el més probable és que no fos el darrer dia de la meva vida. Per tant, no calia viure’l amb neguit o amb la intensitat emocional d’un drama. Però sí prenent consciència de la unicitat de tot el que anava vivint, sabent que tots els moments d’aquell dia eren únics i irrepetibles.
A vegades sembla que calguin situacions límit per valorar la quotidianitat, aquells que estimem i que ens estimen, etc. Si aprenguéssim a donar el valor que s’escau a cada dia, a cada moment, a cada trobada amb les persones...!