dissabte, 22 de juliol de 2017

L'orgullós i l'humil


L'orgullós mira els altres amb superioritat.
L'humil els mira amb senzillesa.

L'orgullós rep els honors com un nen el dia de Reis.
L'humil agraeix els honors, però no en depèn per ser feliç.

L'orgullós s'ofèn quan no se sent tingut en compte.
L'humil viu com un regal qualsevol consideració.

L'orgullós, en el fons, se sent inferior encara que expressi el contrari.
L'humil coneix els seus dons, però els reconeix com a dons rebuts.

A l'orgullós li encanten els títols, els privilegis, sentir-se algú.
L'humil és prou madur com per no necessitar-ho.

L'orgullós és pobre i fràgil, i ho porta fatal.
L'humil també, perquè és ésser humà, però ho viu amb alegria i confiança.

"Els humils posseiran la terra, fruiran d'una gran pau" (Salm 36, 11).

divendres, 21 de juliol de 2017

Quan els comentaris van més enllà


Després de llegir els comentaris que s'han anat deixant a la darrera entrada que vaig fer, m'adono que és un tema que també interessa i inquieta altres persones. I que hi ha comentaris que van més enllà del que jo havia dit. Per tant, abans de fer cap altra entrada, us suggereixo que els llegiu perquè val la pena: http://fontdegreccio.blogspot.com.es/2017/07/un-nou-llenguatge.html

dissabte, 15 de juliol de 2017

Un nou llenguatge


Ja sé que això que escrigui no servirà de gran cosa (i que com a molt molt ho llegirà algun bisbe però tampoc no ho sabré), però us comparteixo una cosa que penso de tant en tant. A vegades (més sovint del que voldria) penso que el llenguatge de l'Església ha quedat com fossilitzat, i que ja no arriba a moltes generacions joves.

Podem dir que ara la gent no està tan receptiva, etc etc etc. Però més enllà d'això, crec que massa sovint es fa servir un llenguatge que ja no és el d'ara. O estàs molt en el "mundillo" eclesiàstic, o bona part del que es diu et sona a discurs estrany (quan no sectari, a orelles d'alguns que no tenen cap relació amb l'Església).

El contingut del missatge que ha rebut l'Església és preciós. És un gran tresor!! Però, perquè no es faci malbé, no el toquem ni per abrillantar-lo. I no permetem que llueixi com li escau.

Hauríem de trobar un llenguatge capaç d'expressar amb paraules d'avui allò essencial de la fe, allò que és tan vàlid en els nostres dies!! No estic proposant una revolució. Simplement proposo que fem allò que van fer els primers cristians: explicar amb les categories del seu temps la seva fe robusta en Jesús. I que estiguem atents a allò que viuen els nostres contemporanis. El mateix Sant Pau, a Atenes, va dirigir-se als grecs sobre Déu amb la referència que tenien ells en "l'altar al déu desconegut".

Un nou llenguatge per vehicular el tresor que hem rebut. Per alguns, un treball innecessari. Per altres, un repte engrescador.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Sentit de pertinença


Aquests dies a Estats Units he sentit i pogut conversar amb bastants americans sobre el seu país i sobre el tema estrella els darrers mesos: Donald Trump. Hem viatjat a les dues costes, i per tant, ja podeu imaginar que molta gent hi està en contra i es fan creus de poder tenir un president com ell. Ara bé, tant els qui estan a favor de Trump com els qui hi estan en contra tenen un comú denominador que no és petit: tots se senten americans.

Això no és banal. I ja ho vaig viure a Austràlia. Dos països que, més enllà dels seus límits (que els tenen com els tenim tots els països) han sabut aconseguir que persones de procedències absolutament diverses se sentin identificades amb aquest país i vibrin amb l'himne, amb la bandera, i sentin que pertanyen a aquesta col·lectivitat en la qual viuen.

El dia de la independència, en la desfilada a Washington DC, hi havia minories d'altres països (bastants asiàtics) que desfilaven joiosos de les dues pertinences: l'americana i l'altra.

Un dels reptes per al nostre petit país pot ser justament aquest: que tots els nouvinguts, sense perdre els seus orígens, sentin que els poden viure com a catalans. I estimin les dues identitats: la catalana i la de provinença.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Adormir-se mirant les estrelles

Els primers dies de l'estada als Estats Units he estat acollit en una casa de Nova Jersey, en un poblet pertanyent a un altre poble no gaire més gran. Enmig de la natura d'aquest estat de Nova Jersey, que no per casualitat s'anomena "The Garden State". Pels camins que ens portaven a aquesta casa isolada del poble hem vist cèrvols que passegen lliurement, cavalls i altres animals (hi ha qui ha vist petits óssos i tot!).

M'ha tocat dormir en una habitació amb una claraboia, a través de la qual es veuen les estrelles quan estàs al llit. M'ha fet pensar en la importància de viure en contacte amb la natura, i no pas donant-li l'esquena.

La dona que ens ha acollit ens ha explicat com va créixer vivint en una granja envoltada de prats, molt a prop d'on viu ara. Li vaig comentar que un monjo em deia que els paisatges configuren les persones, i que pensava que en el seu cas havia estat ben bé així. Quina sort viure en comunió amb la natura!

Us he adjuntat una foto d'ella davant del seu bus de feina. Sí, així mateix! És fisioterapeuta i fa massatges en aquest bus que desplaça a casa dels seus clients. Diu que allà hi ha furgonetes totalment equipades per rentar gossos i fer-los altres serveis, i que van per les cases. I ella va pensar: si ho fan pels gossos, per què no puc fer-ho jo per fer la meva feina amb les persones? I ha convertit aquest antic autobús en una sala perfectament equipada pel seu servei de massatgista fisioterapeuta.

dimecres, 21 de juny de 2017

Els pèls del nas


Per fi la meva mare se'n va sortir. Feia temps que m'havia dit que a vegades alguns pèls blancs del meu nas semblaven mocs secs. I finalment, se'n va sortir que fes servir una maquineta per eliminar-los i no fer aquest mal efecte.

Ja ens ve de família tenir el nas gros (el meu pare i algun tiet em guanyen, tot s'ha de dir). No sé si ve de la meva àvia, que es podia tocar el nas amb la punta de la llengua (val a dir que quan ho feia acabàvem tots rient!).

Però no escric això per parlar de nassos, sinó perquè em va fer pensar en la confiança que hi ha per dir tantes coses de la vida quan hi ha proximitat i estimació. A una persona que t'estima, i que saps que allò que et diu és perquè t'estima, li consenteixes que es posi amb els pèls del nas i amb moltes altres coses (més importants, certament). I el mateix que passa amb els familiars, també amb els amics més propers.

És bonic que algú es pugui posar "amb els pèls del nas" i no passi res. Penso que és lògic que la gent no s'ho prengui igual en funció de qui l'hi digui. I és que hi ha persones que t'estimen, altres que potser no, i altres que ho volen fer creure però els seus fets ho desmenteixen. Aquests darrers són els pitjors.

La gràcia, tal vegada, seria arribar a saber escoltar el missatge i la seva validesa independentment de l'honestedat del missatger. Però penso que els qui solen encertar més són els qui t'estimen i també et coneixen més.

divendres, 16 de juny de 2017

Una anècdota de l'Abbé Pierre


La pregunta d'en Toni en un dels comentaris em suggereix el que ara llegireu. Quan algú m'explica que s'ha intentat suïcidar, em ve al cap una anècdota real de l'Abbé Pierre que vaig llegir ja fa anys. Aquí la teniu:

"París. Un jove truca a una porta sobre la qual es pot llegir: "Qualsevol que ho necessiti, que truqui a aquesta porta. Aquí hi viu un pobre home disposat a donar un cop de mà a qui pugui necessitar-ho".

- Pare, vingui amb mi. Al costat de casa meva un home ha intentat suïcidar-se. Encara no és mort.
Uns minuts més tard l'Abbé Pierre es trobava davant d'un home que havia assassinat el seu pare i acabava de complir la seva condemna de vint anys.

- A qui li importa que jo continuï vivint?
I no hi havia trobat resposta: sense amics, sense família, ofegat per la desesperació, havia escollit el carreró negre del suïcidi.

L'Abbé Pierre no li va dir el de sempre: "et donaré un cop de mà, no et desesperis, perquè sempre hi ha una porta oberta pels qui sofreixen".
Ben al contrari. Primerament li aplicà els auxilis urgents per tal que no perdés sang. Després el va agafar per les solapes de la jaqueta:

- Desgraciat! No et puc donar de res. Treballo de nit per les mares abandonades, pels que no tenen sostre, pels infants malalts. Jo també estic malalt i ja no puc més. Em vols ajudar? Abans de matar-te, vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera?

Aquell home no va morir. I no només va seguir viu. Ara sabia per què havia de viure!
Hom no pot morir quan tot està per fer, quan existeix una gran raó per viure: els altres!"