Quants fills tens?

Fa uns dies vaig poder visitar poblats d’aquí la zona acompanyat per dos professionals del CBR (Community Based Rehabilitation). És un departament del “Benedictine Eye Hospital” dedicat a ajudar nens discapacitats o malalts i les seves famílies. Fan el seguiment de més de 1.000 nens amb tota mena de mals. Jo diria que la proporció de nens amb dificultats és superior a la del nostre país, molt probablement a conseqüència de la gran pobresa en què viuen i que condiciona tantes coses (alimentació, higiene, etc).

Vaig veure coses que no havia vist mai, em va fer molta impressió. Una nena (de fet, tenia 13 anys però semblava una criatura de 6 o 7 anys) que caminava com un animalet: les dues mans posades del revés li feien de potetes del davant, i els genolls eren les potetes del darrere. Té el que s’anomena artrogriposi. Fa anys li van aconseguir una cadira de rodes, i així va poder anar a escola i li van donar una dignitat. Ara s’ha trencat la cadira de rodes, i estan fent gestions per obtenir-ne una altra.

Una altra visita era un nen a qui van haver d’amputar les dues cames, i va néixer amb pocs dits i les mans totalment deformades. Li van aconseguir una cadira de rodes amb taula incorporada, i ha fet grans progressos a l’escola. Se’l veia molt content.

Un altre cas era una nena amb espina bífida. Van poder aconseguir que l’operessin, i ara estan donant eines a la família perquè l’ensenyin a caminar. Es dóna el cas que ja va tenir un germanet amb la mateixa història, i ara ja camina i va a escola.

Després vam veure una mare amb una criatura amb paràlisi cerebral. Vaig poder veure l’acompanyament que li fan a la mare i els consells que li donen com a professionals que li poden ser de gran ajuda.

I finalment vam veure un nen de 5 anys amb una panxa exageradament inflada. Es veu que té una malformació de naixement. El van operar, però necessitaria una altra operació de manera que li poguessin engrandir l’anus (només pot anar de ventre 1 cop a la setmana o cada dues setmanes). Fa anys que esperen poder-lo operar, però no ho fan perquè són pobres. Vaig preguntar quant costava tot plegat, i em van dir que 1.150.000 xílings ugandesos: és a dir, 275 euros. Això inclou l’operació, el transport fins a l’hospital i l’estada dels pares allà amb ell.

Vaig pensar i comprovar que aquesta gent fan una gran gran gran feina. Estan donant un futur a més de 1.000 criatures que, altrament, quedarien arraconades a casa. Es veu que algunes famílies, quan se’ls pregunta quants fills tenen, diuen (per exemple): “4 i un discapacitat”. És a dir, com si el discapacitat no comptés... com si fos una cosa a part. Altres famílies no ho fan així, és clar. Però veig que una part de la feina que fan en aquest departament no és només donar un futur a aquests nens, sinó també una dignitat. I vaig veure que les famílies ho valoraven molt veient-ne els resultats.

Són 4 professionals, i se solen desplaçar a aquests poblats amb moto per uns camins que sovint no semblen ni camins. Em va fer il·lusió veure que una de les motos que disposen els la va proporcionar Montserrat fa dos anys.

Quines desgràcies que hi ha i quanta pobresa... però quanta gent bona també que hi ha al món disposada a ajudar!!! Donem-ne gràcies.

El sofriment d’uns i altres

Alguns de vosaltres teniu un familiar en situació de risc, altres teniu un familiar amb el virus i fins a l’hospital o a la residència sense que els pugueu anar a veure. N’hi ha que patiu amb raó perquè el confinament us suposarà unes pèrdues a nivell econòmic que fa basarda de pensar...

Em trobo que bastants em pregunteu què tal per Uganda. I aleshores us explico la situació tal com és. També uns quants m’heu dit que les coses es deuen veure diferents des de l’Àfrica. Home, segurament. Però això no treu que el sofriment no et deixa indiferent tant si és els dels uns per uns motius com el dels altres per unes altres raons.

S’estan donant situacions greus a Europa, difícils d’imaginar fa ben poc. Persones estimadíssimes pels de casa seva morint allunyades de la família i els amics.

Aquí les coses comencen a ser serioses. Els casos encara no abunden, però les mesures dràstiques que s’han hagut de prendre tenen conseqüències importants per la gent pobra (i aquí n’hi ha molta). Han prohibit els transports públics: anar de paquet en una moto o anar en unes furgonetes on la gent va molt atapeïda. Evidentment, això atura la propagació del virus. Però aquí poca gent disposa de vehicle propi, és massa car. I per tant, significa la impossibilitat de desplaçar-se enlloc des de molts poblats. Com s’ho faran per vendre el poc que tenen i així poder menjar? O per anar al metge segons on es trobin si no tenen cap mitjà? Així estan les coses per moltíssima gent que no compta amb transport privat. Esperem que la situació no s’allargui.

No vull preocupar, però tampoc donar una imatge bucòlica que no es correspongui amb el que viu la gent.

El sofriment és important tant si és dels de més a prop com dels de més lluny. Mai no ens pot ser indiferent. Per això: cuideu-vos molt. I penseu que d’aquí unes setmanes tot això del confinament s’haurà acabat... Una abraçada

Veïns

Quan va morir el meu pare, el mes passat, em va agradar molt veure els veïns del meu carrer al tanatori o al funeral. Alguns van venir expressament al tanatori, que estava a tres pobles de casa, i altres van venir l’endemà a l’enterrament. Un va venir tot i fer anys que ja no viu al mateix carrer.

A alguns feia anys que no els veia, i em va fer il·lusió. Tot i ser un poble actualment de 18.000 habitants, els veïns del meu carrer són els veïns de tota la vida.

Aquests dies, més enllà de les notícies sobre la manca d’empatia de persones que, per un instint de supervivència o d’egoisme, tenen conductes insolidàries, m’agradaria ressaltar els gestos de tantes persones que pensen en els altres. I tots sabem que n’hi ha! Veïns que donen un cop de mà, servidors públics en tants àmbits... i ens faltarien adjectius per lloar tantes persones del món sanitari. I molts que es queden a casa seguint el confinament amb rigor no només per ells mateixos, sinó també pensant en el bé de les persones grans o de més risc.

Un agraïment per tots ells!

L’alegria de la comunitat

Feia molt de temps que ho esperaven. Des que va començar aquest monestir de Tororo, a meitat dels anys 80, havien estat una casa depenent d’una congregació benedictina alemanya. Qualsevol decisió important l’havien de consultar. El fundador, de fet, era un monjo alemany. Ara ja són tots africans.

Per fi, després de molt de temps de preparació, havia arribat el moment de la independència. I la festa s’havia de celebrar aquest dissabte 21 de març (festa del Traspàs de Sant Benet). El mateix dia de l’elecció del primer Prior d’aquest Priorat Conventual (així s’anomena el que són ara), al vespre van anunciar a la comunitat que no es podria fer la celebració que tant havien preparat. I a més, es va explicitar que estiguessin preparats per estretors econòmiques importants.

El president d’Uganda acabava de fer un parlament amb mesures dràstiques semblants a les europees (tot i que no hi ha confirmat cap cas de virus en el país, de moment). I aquestes mesures afectaran la seva economia d’una manera clara i inevitable. La diferència amb altres països és que aquí tot quedarà afectat en una proporció molt més gran que a Occident. Potser hi haurà estretors en el menjar o en altres coses bàsiques.

No s’han pres el tema del virus com una broma, i són conscients de les conseqüències. Però aquell mateix vespre el clima va ser d’alegria. Una alegria sana i sincera. I així ha estat els dies posteriors.

(Foto: Lluís Travesset)

Aprenentatges

Les circumstàncies d’aquestes setmanes, a més que les intentem afrontar de la millor manera que puguem, ens poden portar també a fer moltes reflexions. Des de l’estat del benestar a la limitació inherent a tot ésser humà (tot i que a vegades no la tinguem present), també els riscos d’aquelles societats on la sanitat sobretot està a l’abast dels rics (i en una situació com la que estem vivint, això només facilita que el virus s’escampi més ràpid), o l’abisme encara més gran dels països amb una gran part de la població vulnerable.

He trobat molt desconcertant aquesta “TED Talk” que Bill Gates va pronunciar el 2015 a Vancouver predint un fenomen com el que estem vivint. Diria que, en el seu moment, en vaig veure un fragment i no hi vaig donar la importància que ara tots veiem que té.

D’alguna manera, ell treu conclusions a partir de l’epidèmia d’Ebola que va afectar diversos països d’Àfrica. La Mariàngels, en el seu comentari avui, també fa referència a aprenentatges. Quins aprenentatges traurem nosaltres de l’epidèmia del coronavirus?

(El vídeo està en anglès, però podeu posar l’opció de subtítols o bé en anglès o bé en castellà. Val molt la pena mirar-lo sencer)

Llum, aigua, mosquits

Hem passat quasi una setmana sense electricitat a tota la zona, només n’hem tingut algunes estones al dia gràcies a un generador. Just el primer matí que ja teníem llum (per fi tornàvem a tenir llum!) ja m’havia dutxat i afaitat, i amb la pasta de dents encara a la boca s’acaba l’aigua corrent.

L’aigua és un tema delicat en aquestes latituds, convé anar alerta que no estigui contaminada.

En arribar el primer dia, vaig trobar una mosquitera al voltant del llit. La por de la malària és real, perquè quan hagi de parar de prendre el medicament preventiu (d’aquí unes dues setmanes, perquè no seria bo per al fetge prendre’l més temps) estaré ben exposat a aquesta malaltia. Porto repel·lent i intento seguir els consells. Però m’he de fer a la idea que és una possibilitat real que l’agafi, i mirar la part positiva: diuen que després d’haver passat la primera, les altres no són tan dures.

Avui he anat vàries vegades amb moto. No havia pujat a una moto des de petit, perquè més aviat em fan respecte. Però aquí el “taxi” per anar amunt i avall són aquestes motos que es passegen per tot arreu. Sense casc, és clar, i per uns camins plens de sots.

La precarietat forma part de la vida africana. No hi estic habituat. I aquests dies tinc una sensació ben estranya, seguint els esdeveniments d’Europa. El món occidental està desbordat per un virus que ens recorda la nostra contingència i limitació.

Si el virus arriba amb força a Àfrica (encara només hi ha uns casos) pot causar encara estralls més importants. El sistema sanitari és molt més feble i hi ha molta població vulnerable. Tot i així, veig que s’agafen la vida d’una altra manera. I segons com, fins diria que els europeus som més febles que ells quan les dificultats ens envaeixen.

L’altre dia aquí al monestir vaig sentir una frase interessant: “Calm waters make poor sailors” (“Les aigües calmades fan mariners poc hàbils”). Certament, els mariners que estan entrenats en aigües difícils tenen més recursos a l’hora d’afrontar el temporal.

Cuideu-vos molt! Sobretot les persones més grans.

Soc un Muzungu

Els qui seguiu aquest espai de fa anys, ja sabeu que a Uganda i altres països als blancs ens diuen “Muzungus”. Aquest mot prové de les llengües bantús, i etimològicament significava “els qui van amunt i avall”, com deambulant. Aquesta era la impressió que els feien els primers blancs exploradors que van aparèixer per aquests països.

Avui això ha canviat, però la paraula s’ha fossilitzat. I ara ho fan servir per anomenar els blancs, senzillament. Sents que a vegades la gent ho diu pel carrer quan et veuen, o els nens directament ho fan com una manera de saludar. Quan vam punxar a la carretera, el noi que va venir a portar una peça que faltava va intentar cobrar el doble perquè allà hi havia un muzungu.

La manera com utilitzen aquesta paraula et recorda l’exotisme que té encara per a molts d’ells veure un blanc per aquí. Jo em trobo a Tororo, un indret que tot i estar habitat per milers de persones, queda lluny de la capital Kampala i costa força veure-hi persones de raça blanca. Si ja és força exòtic veure’n un, quan a més a més s’acosta i s’interessa per tu preguntant-te coses, aleshores ja la sorpresa és majúscula.

Aquests dies intento ser conscient d’aquesta realitat, i fer passos prudentment i amb respecte. Prenent paciència. Intento que allò que digui o faci no generi la impressió que parlen amb un extraterrestre, sinó amb un germà. Perquè, del color que sigui, tots formem part de la mateixa família humana.

Amb els monjos d’aquí tot això és diferent, és clar. I m’han acollit molt bé. Però ja hi haurà ocasió de parlar-ne.

(Foto: Lluís Travesset)