dimarts, 15 de gener de 2019

Solidaritat activa


Una de les coses boniques de l'hostatgeria és la solidaritat activa que presencio cada setmana. Aquí hi és ben rebut el qui ho necessiti i estigui preparat per un lloc on tindrà hores per estar en silenci i amb un mateix. Això significa que, quan una persona no pot pagar tota l'estada o no pot pagar res, no paga. Així ho diem en el full informatiu que donem a la gent, i així ho practiquem. Quan sol passar això? Quan són persones que estan passant una temporada difícil, i els cal venir uns dies tot i no tenir diners. Vull dir que la idea no és regalar vacances a ningú, sinó poder acollir el qui en tingui necessitat.

I en el mateix full fem saber que, el qui ho desitgi i tingui més diners, pot ajudar els qui no poden pagar. I és fantàstic veure com cada setmana hi ha persones que, en el moment de pagar, fan un gest per ajudar els qui no tenen les mateixes possibilitats.

Els qui no paguen saben que hi ha persones que els ajuden, però no saben qui són. Els qui paguen més saben que estan ajudant a persones que no tenen prou diners, però tampoc no saben a qui concretament. És generositat pura, perquè sí. Jo en sóc el testimoni silent, i aquí en dono testimoni agraït.

Penso que al món sovint hi ha molta més bondat de la que veiem a simple vista. Hi ha gent molt bona, no fan soroll però viuen intentant fer l'existència més agradable a altres persones. A tots ells: GRÀCIES!

dilluns, 7 de gener de 2019

Vomitar


Ara que acabem de començar l’any, em sembla una paraula útil per tots els qui ens movem per les xarxes. Sembla que alguns a les xarxes hi han vingut a vomitar.

La paraula vomitar és ben antiga. Ve del llatí "vomitare", que al seu torn deriva del verb "vomere". I el significat d'aquest mot en l'origen ja era expulsar per la boca violentament i també significava estar malalt.

Certament quan un vomita està malalt. Té alguna cosa dins que el fa emmalaltir, i no troba altra manera que llançar-ho de manera abrupta. Ja sabem que un es pot quedar més descansat just després d'haver vomitat (tot i que una mica atontat també), però si li passa gaire sovint potser estaria bé que revisés què se li indigesta.

Si tenim un mal, s'ha de treure. Però hi ha altres conductes que en principi són més recomanables. A més, els qui vomiten a les xarxes ho fan públicament perquè tothom ho vegi. És com desagradable. Crec que, més enllà del gust momentani que un hi trobi, en el fons no és ideal ni pel qui vomita ni pel qui presencia o rep els vòmits d'algú.

Per això, des de fa anys vaig posar en l'opció per comentaris: "Comentaris formulats amb esperit positiu". I puc dir que això és molt respectat, i us ho agraeixo.

A veure si entre tots podem purificar una mica l'aire, i hi ha menys indigestions.

Bon any!

dimarts, 1 de gener de 2019

Nadal a l’hospital


He sabut de persones que han passat un Nadal complicat: a l’hospital, alguna altra persona malalta a casa, o amb una situació familiar delicada, o amb nostàlgia pels que ja no hi són...
Penso que a vegades la gent s’equivoca quan pensa que quasi tothom passa un bon Nadal menys ells. No és veritat.

Les festes de Nadal s’han idealitzat tant en alguns aspectes que han acabat generant frustració en els qui no les viuen com se suposa que s’haurien de viure. Quina llàstima.

És evident que un Nadal viscut amb gent estimada és un tresor, això no ho nego pas.

Però per a mi l’enfocament de la qüestió seria un altre. No seria tant el de preguntar-se si les coses m’han anat bé aquest Nadal, sinó més aviat si he pogut fer costat a persones que no estan bé, si he pogut fer que el Nadal sigui més agradable per aquells que estan sols, o nostàlgics, o desanimats.

És cert que això cal fer-ho tot l’any. Però som humans, i ens va bé que hi hagi fites en el camí que ens recordin les coses importants. I el temps de Nadal (que dura encara uns quants dies més!) és un temps propici per fer-ho.

L’infant que neix a Betlem i que ens ensenyarà un camí-per-als-altres no ha nascut simplement perquè ho contemplem. Cal passar a l’acció, i fer que aquest Nadal sigui també avui real per als qui en tenen més necessitat.

Records des del Miracle, on tenim una petita comunitat de monjos de Montserrat que et reben amb els braços oberts. Des del fred hivernal del Solsonès i un paisatge sense preu, aquests dies faré un recés amb joves que estaran a les cel·les. Si no heu estat mai a les cel·les del Miracle, us les recomano! I si podeu participar de les activitats innovadores de la Casa d’Espiritualitat encara més! Aquí en podeu veure més informació, val la pena: El Miracle

PD: Acabo de tirar aquesta foto ara mateix

diumenge, 23 de desembre de 2018

Les narracions de la infància de Jesús


Aquests dies els qui som del ram escoltem del dret i del revés les narracions de la infància de Jesús. I els qui no són del ram, pot ser que en un moment o altre durant aquestes festes també en sentin alguna cosa. Hi ha qui es queda amb la part bucòlica de la història, altres s'ho agafen al peu de la lletra com si es tracés d'un llibre d'història contemporània... cadascú s'ho pot mirar com vulgui, és clar.

Ara, per mi hi ha un risc. I és que com que tendim a passar-ho tot pel filtre de si és històric literalment o no ho és, aleshores quan es dubta de la historicitat del que sigui es passa a considerar allò com a mentida i a llençar-ho a les escombraries.

Les narracions de la infància de Jesús (només presents en dos dels 4 evangelis) són interessants. Des del meu punt de vista, això és indubtable. Els experts no descarten que hi pugui haver alguna traça històrica, tot i que més aviat escassa. Però són textos molt profunds teològicament. Amb molt de missatge! Ara bé: com que estan explicats com a relats poden semblar fútils o intranscendents. I aquí és on penso que ens equivocaríem. Perquè en aquella cultura explicar quelcom en forma d'història no volia dir que no es parlés d'una Veritat més profunda, com és el cas.

Ja sé que amb aquestes ratlles no he explicat res de la teologia d'aquestes narracions (se n'han escrit molts llibres!), però sí que convido a fer-ne una lectura receptiva, sense prejudicis, deixant-se interpel·lar pels personatges i intentant esbrinar quin missatge contenen.

I ara sí: Bon Nadal a tots els qui passegeu per aquest espai!!
De tot cor: Bon Nadal!!

dilluns, 17 de desembre de 2018

M'ho emporto a la tomba


Fa bastants anys una dona em va sorprendre quan li vaig preguntar si podia confiar-li una cosa (que d'altra banda no era res de l'altre món). Em va respondre que s'ho emportaria a la tomba. Em vaig quedar parat perquè l'ocasió no s'ho valia, però també per l'honestedat que em transmetia. I al llarg dels anys, altres vegades jo he dit el mateix a algunes persones quan m'ha semblat que les ajudaria a estar tranquil·les.

M'he trobat amb persones que han vingut a Montserrat a abocar tot el que portaven dins, a vegades traumes de feia molts anys o experiències que no explicaven a ningú del seu entorn malgrat ser gent tan estimada (o justament per això). Els darrers temps m'ha passat sovint amb visitants de l'estranger. Ells saben que deixen el seu "secret" a Montserrat, i que algú el custodia. Alguns han tornat altres vegades, però en algunes ocasions són persones que no he vist mai més. N'estic segur que aquell moment va ser important per elles, perquè van poder "vomitar" (perdoneu l'expressió) quelcom que els feia mal.

És molt bonic quan la gent ve una vegada i tornen. Amb alguns fem camí de manera periòdica. Però també és bonic quan una persona ve, i no torna. Expressa aquesta llibertat de cada persona. I ens recorda la nostra missió: ser-hi per donar aigua a qui sigui. Si tornen, meravellós. Si no, potser és que no els cal o que ja vam fer el que podíem en aquell moment. Però us puc assegurar que algunes històries, tot i emportar-me-les a la tomba, no les oblidaré mentre visqui. Perquè no et pot ser indiferent allò que viuen els altres, especialment quan pateixen. I de tant en tant penso: què se'n deu haver fet d'aquella dona? I d'aquell noi? I d'aquell senyor de tan lluny? D'alguna manera, continuen presents a Montserrat. I tant!

Fa dies parlàvem del mot "discernir". Etimològicament té un mot germà: la discreció. Ve de la mateixa arrel indoeuropea, i requereix la necessitat de poder distingir allò que es pot dir i allò que no. També demana un discerniment. Jo li dono importància, i veig que la gent la valora molt quan se'ls garanteix.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Guies turístics


Al llarg dels anys, tot organitzant les gires de l'Escolania a països ben diferents, m'ha tocat conèixer de prop guies turístics que ens han acompanyat durant uns dies. Ha estat una experiència fantàstica. En puc parlar així perquè, al cap d'uns dies de convivència, surten converses que van més enllà de l'explicació suposadament governamental. I en països amb dèficits democràtics importants (que aquí no anomenaré) els pots acabar preguntant que t'expliquin (ni que sigui en privat) quina és la situació real del país i de la seva gent. I en algun cas tot plegat ha derivat en amistat, perquè ells també ho han aprofitat per fer-me moltes preguntes sobre la vida monàstica, sobre el sentit que per mi té la vida i coses d'aquest estil.

Crec que és una professió no prou valorada. Pensem que és la gent que fa "el relat" del país que sigui a molts visitants! Una visita ben explicada pot suscitar moltes coses, o pot deixar indiferent. Però el tema del relat no és secundari.

Aquí Catalunya he tingut la sort de conèixer guies turístics molt preparats. I us en diré dos exemples: en Carles Roig i la Tate Cabré. Amb en Carles ens vam conèixer en un curs que anualment es fa a Montserrat dirigit a guies turístics. És un curset molt interessant, perquè reben moltes explicacions que els aporten molta informació per quan expliquin què és Montserrat als visitants. Amb en Carles hem mantingut relació, i aquí teniu un enllaç d'una entrevista que li van fer no fa molt a l'Ara (el vídeo és llarg, però a sota del vídeo hi ha un resum ben fet): Entrevista a Carles Roig

Amb la Tate ens hem conegut a l'hostatgeria. Quan ve, a més d'amarar-se d'aquest lloc, avança el llibre que va escrivint en aquell moment. Una persona de gran qualitat humana, amb una base cultural important, i amb una curiositat per aprendre sempre més. N'estic segur que és un luxe tenir una guia així. Aquí teniu la seva web: Tate Cabré

Algú podria pensar: i per què dedica una entrada a parlar dels guies turístics? Doncs perquè hi ha professions que a vegades ens passen desapercebudes, i que fan la seva aportació que no és gens petita. Felicitats a tots els que feu tan bé la vostra feina!

diumenge, 2 de desembre de 2018

Un lloc que es diu tendresa


Una senyora que va assistir al cap de setmana per a agnòstics ens va explicar el seu testimoni, i posteriorment també el va relatar en un reportatge de la televisió. Va perdre el fill d’accident fa uns anys, un noi ben jove. I ens deia que, per ella, el seu fill no és al cel sinó en un lloc que es diu tendresa.

Em va agradar com ho va explicar, perquè aquest “lloc que es diu tendresa” a mi em sonava a un cel meravellós. Ella associa el cel als àngels, als núvols... a conceptes o imatges que no li evoquen res. En canvi, la tendresa li suggereix el seu fill. No ho trobeu preciós? No trobo altra paraula per definir-ho.

A vegades hem volgut definir realitats transcendents de manera tan tancada i acotada que sembli que no hi cap res més. La Teresa, amb la seva creativitat i sinceritat, ha anomenat aquesta realitat “tendresa”.

M’agrada quan persones ben diferents defineixen com s’imaginen o com viuen a dins seu aquest més enllà. Mossèn Ballarín deia que s’imaginava el cel com un lloc on el Barça marca un gol al Madrid cada minut. Humor genuí de Mossèn Ballarín!

El millor de la definició de la Teresa és que en aquest lloc que es diu tendresa hi cap tothom, de tota religió o pensament. I sí, jo també penso que el seu fill està en un lloc que es diu tendresa. I dono gràcies per aquesta mare que, en l’absència del fill, el recordarà sempre amb tota la tendresa del món.