Un temps per a escoltar

Diu el llibre del Cohèlet que "tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa". També parla d'un temps de callar i un temps de parlar. No és tant que senti la necessitat de callar, sinó sobretot d'escoltar. Escoltar en el meu interior i escoltar aquest Déu en qui crec. Déu, la Vida, ens parla de moltes maneres i a través de moltes persones i situacions. Convé estar-hi atent, i els creients portar-ho a la pregària i deixar-se interpel·lar per aquest Déu en qui creiem.

No deixaré pas de fer atenció a persones ni activitats de grup, ni de treballar a l'hostatgeria (ja hem reobert!), però prefereixo deixar en silenci aquest espai durant unes setmanes.

Gràcies per l'estimació que transmeteu sempre quan escriviu o quan m'ho comenteu de paraula.

Una abraçada i bon estiu a tots!

Els espais de La Font de Greccio

La font, com us vaig dir, està al bell mig de la plaça de Greccio. A un cantó de la plaça, hi ha un banc des del qual comparteixo algunes reflexions. Just al davant del banc, a l'altra banda de la font, hi ha una escalinata que dona lloc a un replà anomenat "l'atri". Des d'aquest indret parlo de temes de fe i d'espiritualitat. Però no ho faig "des de la trona" o "des de la sagristia", és a dir, només dirigit a un públic de Missa (perquè ens entenguem). Intento que puguin ser paraules significatives també per a aquells que no se senten creients o que estan en recerca. I les comparteixo com qui ha trobat un tresor, així ho visc.

Des del banc, a la dreta abans de l'atri, hi ha la tartana (com la de la foto). La inspiració són les pel·lícules de l'Oest. Recordeu aquelles coses que feien a l'Oest? "¡La mujer barbuda!", "¡el hombre de las tres piernas!", "¡el elixir de la juventud!". La tartana presentava coses singulars dignes de prestar-hi atenció. Sí, això de la tartana té una mica d'humor. Però a la tartana d'aquesta plaça no hi apareixen coses de circ o d'humor, sinó testimonis o gestos que considero exemplars. Per això està al mateix nivell que l'atri: perquè tot fa referència a l'Amor.

A l'esquerra del banc, hi trobem dues paradetes: una és la de les paraules útils, pel meu gust per l'etimologia dels mots i per la significació que poden tenir les paraules com a expressió d'allò que pensem i som. Just al costat, hi ha la paradeta de segona mà. Potser ni l'una ni l'altra són el centre de la plaça, però m'agrada que hi siguin.

I al costat d'aquestes paradetes, abans d'arribar a l'atri, s'està obrint un passatge per entrar en un altre espai. Encara no està a punt, però està en preparació.

Què és La Font de Greccio?

Segons com, no faria falta que us digués què és. Perquè si la definíssiu vosaltres, segurament n'encertaríeu molts aspectes. Però per què la font? Per què de Greccio?

La idea de la font ve del Papa Joan XXIII. Ell, tot pensant en el Concili, va dir que pensava en l'Església com "una font d'aigua fresca enmig de la plaça del poble perquè tots puguin beure'n". Vaig pensar que aquest espai havia de ser com una plaça amb una font ben gran al mig, oberta a tothom. Per tant, el llenguatge i el que s'hi compartís no havia de ser només per un tipus molt determinat de persones, sinó per qualsevol persona que hi vingués amb esperit positiu. Em consta que és així, perquè aquí hi entren creients i no creients, persones de diferents opcions polítiques i de situacions personals molt diverses. I és així com la imaginava.

Per què de Greccio? Per tot el que significa aquest poblet on la nit de Nadal de 1.223 Francesc d'Assís va crear el primer pessebre de la història. Senzillesa, humanitat, solidaritat... Evangeli.

En aquesta plaça hi ha passejat molta gent, la majoria no hi heu comentat. Però en la columna de la dreta hi ha els noms de tots els qui, a més de passejar-hi, hi heu parlat. Ho vaig posar perquè dono molta importància a aquells que doneu vida a aquest espai. Aquesta plaça no seria res si no hi fóssiu, si no hi hagués aquesta interacció que jo agraeixo moltíssim.

És un espai imaginari? No, és una plaça de veritat on compartim, al voltant de la font, allò que pensem, creiem, vivim. Amb senzillesa, i de veritat.

Jo em sento un més dels qui passeja per la plaça, dels qui seu al banc o parla des de l'atri. I qui és la Font? Ell és la font de tota Pau i tot Bé. Els altres, som simples instruments. No més, però tampoc menys. Donem-ne gràcies per si fins ara ha pogut portar Pau i Bé a algunes persones.

Mocar-se en públic

Un dia, a Uganda, estàvem sopant quatre en una saleta. Un va dir: "Disculpeu", es va aixecar i va marxar uns moments. Al cap d'una mica, un altre. I una mica després, el que encara no ho havia fet. Semblava que ho fessin per torns. Com que en vaig veure dos que, en tornar, semblava que guardessin el mocador, els vaig preguntar si s'havien anat a mocar a fora. Em van dir que sí. I els dic: "És com de mala educació mocar-se en públic?". I em van respondre que no era l'ideal. Ràpidament vaig intentar recordar la quantitat de vegades que aquelles setmanes m'havia mocat en públic... (Podeu riure)

A l'altre extrem, recordo una senyora en una aldea d'Honduras que es mocava amb la part superior lateral de la samarreta... Segurament no tenia mocadors.

Una vegada, anys enrere, algú em va corregir perquè feia servir l'escuradents en públic.

Són costums que en un context o cultura poden tenir unes connotacions, i en un altre no hi donin més importància. M'agrada conèixer els costums de cada lloc per adaptar-m'hi. I només els descobreixes quan els veus o te'ls expliquen.

Recordo una noia del grup a Honduras que estava tan conscienciada que no havia de fer una cosa, que la va fer de seguida! Ens havien avisat que no diguéssim "pisar" ni "coger" perquè allà eren paraules amb connotació sexual. En lloc d'això, havíem de dir "patear" i "agarrar". Doncs encara estàvem a la "paila" del "carro" (la part de darrera del cotxe, on van les càrregues) que ens va portar fins a la primera aldea, i ella sense voler em trepitja i davant de la gent que ens rebia em diu: "Ay, perdona, que te he pisado". I els afegeix: "Un momento, que voy a coger la mochila". Sort que eren bona gent!

Enyorar

Aquesta setmana vinent el pare hauria fet 77 anys. Fa setmanes, em va sorprendre una persona dient-me que l'havia encomanat a Déu perquè feia mesos que ens havia deixat (tot i no haver conegut el pare). Va pregar per ell i "pels qui l'enyoreu". Això ens va portar a compartir com vivia la seva absència.

La veritat és que el tinc present sovint. Però no amb tristesa, sinó amb un somriure. A vegades, amb un punt d'emoció. Però és una experiència bonica: és el record fet agraïment.

Aquella persona em va dir que un enyorament podia ser també una vivència positiva. I així és com ho visc: crec que no tots els enyoraments són iguals. Podem sentir enyorament d'un lloc, d'una persona, però no viure-ho amb el tremendisme de pensar que allò mai més no serà igual. Sinó com un record dolç d'allò que no serà però que ens acompanyarà sempre.

No sé si us passa que hi ha músiques per a diferents tipus d'emocions. A mi sí, i la de l'enyorament en general és aquesta banda sonora de "Fried Green Tomatoes" ("Tomàquets verds fregits"). Crec que és per la música en si, però també d'alguna manera per la mateixa pel·lícula. No us sabria dir per què, però és una història que em va captivar. Aquí en teniu una versió més llarga i variada: https://www.youtube.com/watch?v=gINPMWVHhpM

La relació amb la natura: usdefruit

Ara farà un any que la M. Claustre Solé, biblista, ens va fer un curs sobre els primers capítols del Gènesi a l'hostatgeria de Montserrat. Vam gaudir-ne molt! Una de les idees que em va quedar era que sovint s'ha interpretat malament la idea del Gènesi segons la qual se'ns ofereix "dominar" la Creació. I ella apuntava que la crida és a tenir-ne cura.

Anant al text hebreu, apareix el mot "כָּבַשׁ" ("kabash") que literalment vol dir dominar, o sotmetre. Però ella ens deia que a vegades s'ha llegit això com si es convidés l'ésser humà a fer el que li donés la gana amb la Creació, quan la proposta és a tenir-ne cura des de la responsabilitat.

Com vaig dir l'altre dia, nosaltres som part de la natura. I no sempre és fàcil trobar l'equilibri entre respectar la natura i mirar de sobreviure. Per exemple, a Uganda vaig veure que els micos (que nosaltres trobem tan simpàtics) allà destrossen collites i altres coses. I per això, de tant en tant es fa alguna batuda amb gossos per caçar-ne un. D'aquesta manera, durant uns mesos s'allunyen de la zona.

Em va encantar la idea que la mateixa M. Claustre ens va compartir: el món com a usdefruit de l'ésser humà. La paraula "usdefruit" ve dels mots llatins "usus" i "fructus", és a dir, "ús" i el que jo traduiria com a "gaudi" o "fruïció". Per tant, se'ns ha donat el món perquè en disposem i en gaudim. Però sabent que no en som propietaris, sinó que l'hem rebut generosament perquè en tinguem cura.

I quina millor manera de gaudir-ne que estar-hi en comunió?

PD: No sé si la M. Claustre llegirà aquest escrit, però s'admet rèplica, matisos i correcció.

Ocells a Montserrat

Us escric des de Montserrat. Vaig arribar divendres a la nit, i he passat aquests dies confinat en una cel·la del monestir sense rebre cap visita per si de cas: havia agafat diferents vols, i havíem d'assegurar que no tingués el virus. Ara ja sabem que no el tinc, i començo vida normal. La "nova normalitat", que diuen.

Vaig marxar a principi de març, i el país que trobo està canviat de dalt a baix. Montserrat també té un aspecte molt diferent, tan buit. I m'ha sorprès el cant dels ocells, sobretot a primera hora del matí. No sentia tants ocells a Montserrat des que era petit. És veritat allò que la natura (no humana) ha anat prenent el terreny que li han deixat lliure els éssers humans.

De moment, quasi només m'he trobat amb els monjos de la infermeria perquè hem dinat junts. M'ha fet molta il·lusió veure'ls. I a partir de Vespres, retorno a la vida comunitària.

Seran dies de reunions i de planificar la reobertura de l'hostatgeria. No sé quin dia es reobrirà, però és qüestió de pensar bé com s'ha de fer i anar-ho preparant. Em consta que hi ha persones que ja volen pujar, i hem d'anar veient els passos que hem de fer.

Les fotos que us he posat estan tirades des de la cel·la de confinament. No em podia pas queixar. Aquests dies m'han servit per anar aterrant: el canvi de l'Àfrica a Catalunya és brutal, ja us ho podeu imaginar.