diumenge, 30 de maig del 2021

Els donatius no s'han aturat


Com sabeu, vaig trigar temps a fer una proposta solidària des que vaig arribar a Uganda el novembre passat. Però des que la vaig presentar, els donatius no han parat d'arribar cada setmana. Fa uns dies n'he rebut un que m'ha fet molta il·lusió: el de l'escola Sant Pere Chanel, on vaig estudiar de petit fins a 4t d'EGB (abans d'anar a l'Escolania). Com que l'escola ja tenia altres compromisos solidaris, els mestres van fer una campanya entre ells i han fet arribar 625€.

Ara ja no parlem de comprar una (o tres vaques) i gallines, sinó de fer una granja sencera:
- en el cas de les gallines, estem pensant de fer un galliner nou i més gran per poder encabir més gallines
- pel que fa a les vaques, farem un cobert que de moment acollirà 3 vaques, però en podrà tenir fins a 5. I el farem en un indret que podrà engrandir-se en el futur i tenir-ne 7 o 8
- estem pensant també en porcs, arbres fruiters...
- pel que fa a les verdures, estan creixent a bon ritme i espero que d'aquí poques setmanes ja en puguem menjar.

Quant a les màquines de cosir, es van poder comprar amb un donatiu que em van fer arribar des d'Estats Units. Moltíssimes gràcies! Quan les tinguem muntades, ja en posaré alguna foto en ple funcionament.

Aquests darrers dies, també estem gestionant tenir una farmaciola per a primers auxilis. N'hi havia una, però buida del tot. 

Intento que tots aquests projectes tirin endavant amb la implicació d'alumnes o professors. Aquests projectes són per al bé de l'escola i, al cap i a la fi, de tots els qui en formen part! 

Agraeixo moltíssim l'ajuda a tots els qui us esteu implicant perquè tot això tiri endavant. De debò, moltíssimes gràcies!

Foto: l'escola Sant Pere Chanel que ha fet arribar el seu donatiu.

divendres, 28 de maig del 2021

Dies a Bwera


Aprofitant que tenim l’escola de vacances, he anat uns dies a Bwera convidat per una família d’allà. És el darrer poble abans d’entrar al Congo. Això vol dir que m’he desplaçat de l’est d’Uganda (a la frontera amb Kènia) a l’extrem oest.


És un poble envoltat de paratges fantàstics: el Queen Elizabeth National Park, on es poden veure animals salvatges, les Rwenzori Mountains, grans llacs... Segur que són experiències fabuloses (a més de cares, perquè estan molt pensades de cara al turisme estranger). 

El que he fet és justament molt alternatiu amb l’habitual dels turistes occidentals: conviure amb la gent del poble. Per ells era totalment insòlit que un blanc estigués uns dies amb ells, i no només de passada cap al Congo. Els amics dels fills els trucaven perquè havien sentit a dir que hi havia un muzungu amb ells, i diversos parents ens van venir a visitar per aquest motiu.

A la família els feia molta il·lusió, però també una mica de respecte perquè tot el que em podien oferir és una habitació feta de fang. Els vaig dir que cap problema, només faltaria. De dins, veies ben bé el fang força tapat amb cartrons o papers de diari com a protectors, i també constataves que al sostre hi havia forats (ho he acabat de comprovar aquesta nit que ha plogut). Potser el més complicat era anar de ventre, però penso que ho he superat amb bona nota. 


Viuen envoltats de meravelles, però ells no tenen els recursos per fer les visites a aquests parcs tan meravellosos. Són per als estrangers o gent rica de la capital. La majoria de gent és molt pobra, com la família que m’ha acollit.

El fet de ser un poble fronterer fa que s’hi noti molt de moviment i de vida. M’imagino que a nivell de negoci és un bon lloc per alguns àmbits, tot i que en realitat no és fàcil enlloc del país. 


La mesquita és molt gran, i em van dir que potser hi ha més musulmans que cristians a Bwera, no saben quina és la raó. Pel que fa als cristians, un d’aquests dies a les 7h del matí vam assistir a una Missa on hi havia unes 200 persones. És la Missa diària, i per arribar-hi s’ha de caminar bastant i de pujada. 

Aquesta matinada, els 4 homes de la família m’han acompanyat fins a l’autocar. Ara estic de camí fins a la capital, i després fins a Tororo de nou.

dilluns, 24 de maig del 2021

La cacera del mico


Als occidentals ens fan molta gràcia els micos. I aquí se’n veuen sovint. Però aquesta simpatia no és compartida pels locals, perquè els micos destrossen les collites.

Periòdicament, quan es posen massa per tot arreu, s’organitza una batuda amb gossos caçadors. Es veu que l’objectiu és caçar el pare de família (o dos pares de família). I aleshores, faltant ell, la resta de la família s’esmuny de la zona.

Al cap d’uns mesos, potser per falta de memòria, els micos es tornen a acostar progressivament. Nova batuda, i així sempre.

És curiós com un mateix animal pot despertar reaccions tan diverses.


Aquesta foto que us he posat la vaig tirar en un lloc de Tororo on n’hi solen haver. En aquest indret no semblen tenir por dels humans, i algun cop els pots veure de molt a prop.

divendres, 21 de maig del 2021

Mother Mary


Un dels dubtes en arribar a Uganda era com sobreviuria a nivell teològic. Ja a Europa a vegades em sentia una mica fora de lloc amb certs plantejaments teològics que em semblaven poc actualitzats. Aquí la interpretació dels textos sol ser encara més literal. La meva intenció, en predicar, és no escandalitzar cap creient amb el Déu que presento, però tampoc trair allò que em sembla entendre de la fe a través del tresor que hem rebut, que és la Bíblia.

En aquest sentit, m’ha sorprès que aquí els cristians es refereixen molt sovint a la “Mother Mary” (la Mare Maria) i no a la Verge Maria o a la Mare de Déu ni tan sols a Santa Maria. I no crec que sigui casualitat. No és que se sentin incòmodes amb aquests altres noms, sinó que per a la seva cultura la maternitat és quelcom tan i tan sagrat i fonamental, que és un elogi poder-li dir a Maria: Mare.

La foto que us he posat és la imatge que tenim a la Capella del Monestir: una mare amb el fill. M’ha agradat posar-vos-la tal com l’hem vist durant tot el temps pasqual: ornada amb cintes i llums de colors intermitents. Quan li cantem l’antífona final de Completes, la mirem i m’agrada sovint pensar amb la nostra Moreneta i amb la mateixa antífona que li cantava cada nit abans d’anar a dormir.

Bona Pentecosta!

dimarts, 18 de maig del 2021

L’evolució de les samarretes


Em sembla molt interessant l’evolució de les peces de vestir. Perquè a través de la roba, molts elements culturals i socials hi són expressats. Els biquinis de les turistes a les platges catalanes fa unes dècades, les dones que van començar a portar pantalons, l’ús del barret o de l’americana o de la corbata per part dels homes i també l’abandonament d’aquestes peces de vestir... N’hi ha per escriure molt i molt.

En el cas de les samarretes, no deixa de ser curiós. És una peça antiga, molt antiga. Però la samarreta tal com la coneixem avui no ho és tant. Al segle XIX es considerava part de la roba interior, i es va separar progressivament de la part inferior de la roba interior. La iniciativa la van tenir els americans. Tot i que tant miners, estibadors com estudiants la van començar a fer servir per motius pràctics, la revolució de la samarreta va començar amb els “Marines” americans la segona dècada del segle XX. 

Els Marines la feien servir com a peça interior sota l’uniforme. Però en festes es treien l’uniforme i es quedaven amb la samarreta. Això es va anar fent popular, i estenent a altres oficis. Sempre, però, amb un to d’informalitat. D’aquí es passarà a la samarreta com a propagadora de missatges... fins al dia d’avui.

La informalitat o no de la samarreta encara és un tema sobre la taula. Aquí Uganda tenen molt clar que per anar molt mudat cal portar camisa. I a Catalunya, quan la CUP comença a portar samarretes al Parlament se’n parla i força. A través de la roba podem comunicar moltes coses.

A la foto, dos estudiants ben cofois amb les samarretes que els vam donar fa uns dies!

dissabte, 15 de maig del 2021

Samarretes


Fa uns dies vam donar una samarreta per cada estudiant de l’escola. Quan ho vam haver anunciat, hi havia una expectació que m’inquietava una mica. Els deia que eren samarretes normals i corrents: algunes negres, altres blanques... Però és clar, hi ha estudiants que en total tenen 3 samarretes o camises. I potser una d’elles ben estripada. I per tant, la notícia que en tindrien una més els il·lusionava.

Ja sé que aquestes no són les coses fonamentals, segons com ho mirem. Però al mateix temps penso que això els ofereix una dignitat que també mereixen. Vaig pensar en aquella frase bíblica de “vestir el despullat”. Sempre havia pensat que era anacrònica, adequada per un altre temps. Però no: aquí té tot el seu sentit.

Espero que d’aquí uns dies puguem donar una peça de roba per cada mestre o treballador de l’escola. Ells també van molt justos.

Quasi totes van ser enviades per la "Fundació Espai, Natura i Joventut". I els ho agraeixo molt! Sé que altres n'heu enviat, però aquí les coses triguen molt a arribar.

Volia fer fotos, però el guirigall tota la tarda va ser tal que no vaig poder. Per sort, alguns dels representants dels alumnes em van ajudar i crec que ho vam superar amb força bona nota (pel caos que hauria pogut ser). Tot i així, dos alumnes van accedir a una peça de roba amb el mateix nom i cognom. Me’n vaig adonar quan va venir “l’autèntic”. Qui era l'altre que havia vingut dues hores abans? No en tinc ni idea. Em va enganyar. Aquí passen coses d’aquestes. 

La foto que he posat és d'un dia que vam fer una excursió en un poblat, i aquest nen ens anava seguint a tot arreu amb la bicicleta. Li falta un tros de samarreta. O més d'un tros.

dimecres, 12 de maig del 2021

Cases pels mestres


L’any passat em van presentar un projecte no pas petit: construir 9 cases pels mestres! La realització seria a càrrec dels estudiants de construcció, amb la direcció del seu professor. Els vaig dir que no entrava dintre les meves possibilitats assumir un projecte d’aquesta envergadura, massa car.


Però el cas és que, quan el Marcel·lí va conèixer aquest projecte, el va trobar molt interessant per la implicació dels alumnes que podrien fer unes pràctiques reals del seu ofici. I això ha permès que un projecte que havia començat però estava aturat per falta de pressupost s’ha pogut desencallar. 


Per què cases pels mestres? Els mestres em diuen que ho valoren molt, perquè tenir una casa fora del recinte del monestir suposa un lloguer força alt (pels diners que tenen ells) i molta inseguretat. Els que ja viuen al recinte del monestir (una vintena) valoren que el lloguer és molt simbòlic, tenen aigua i electricitat (quan n’hi ha, és clar), assistència mèdica i estan en un recinte segur. 


La idea és que en aquestes cases hi puguin viure unes 45 persones. No us penseu, cada una té només dos espais: una habitació i una sala d’estar. Però, amb la realitat d’aquí, ja és una millora molt considerable.

El projecte avançarà lentament, perquè és costós. Però vam acordar anar-lo tirant endavant en la mesura que la Fundació Espai, Natura i Joventut ens pugui ajudar. I, parlant-ne amb el Prior d’aquí, no descarta aconseguir alguna altra ajuda a Europa. Veurem!

Les fotos són d’aquests darrers dies. 


dimarts, 11 de maig del 2021

Comentaris


Us agraeixo molt tots els comentaris que feu en aquest espai. Em consta que força gent els llegeixen, i crec que enriqueixen el que jo pugui presentar. Perquè, al final, allò que presento es converteix en un compartir entre tots els qui ho voleu. I em feu sentir acompanyat, cosa que us agraeixo immensament.

Tanmateix, us voldria demanar si podem ser austers amb els elogis. Els visc amb incomoditat. Sé que estan fets amb el cor. Però si puc demanar, preferiria que ens els estalviem. De debò. Estic aquí perquè he sentit una crida, i la visc com un deure cap a aquests germans nostres en humanitat. Però res més que això.

Els elogis, al de dalt. Ell és la font de tota Pau i tot Bé! Gràcies!! I continuem.

diumenge, 9 de maig del 2021

Musulmans a l'escola


Tenim un grupet de musulmans a l'escola. Diria que són vuit, almenys els que tinc identificats. Tres d'ells estan fent el Ramadà seriosament. I mentre els estudiants dinen, ells fan la seva pregària en una habitació. Els vaig demanar si hi podria assistir un dia, i em van dir que sí.

Les fotos són de l'altre dia. Els vaig veure concentrats i que ho vivien. Al final, em van explicar el sentit que per ells té el Ramadà. Els ho vaig agrair i els vaig desitjar que siguin uns bons musulmans. 

Els vaig convidar a venir a la Missa de l'escola aquest diumenge: que jo presidiria, que parlaria de l'amor i que això servia per tothom. I a un que vaig trobar ahir li ho vaig recordar i que em faria il·lusió. Em va dir que sí. Però aquí, per cultura, solen dir que sí (a vegades és bàsicament per ser amables, no vol dir que després es materialitzi). 

El cas és que aquest matí ha vingut a la Missa, i s'ha assegut al primer banc. A l'hora de les ofrenes (que alguns fan un donatiu) ell s'ha aixecat i ha fet el seu. Se'l veia content de ser-hi. I li he agraït davant de tots, subratllant que tots formem part de la comunitat de l'escola. Els he explicat que aquesta setmana vaig assistir a la pregària dels musulmans i que avui un d'ells havia vingut. Són missatges molt alternatius aquí, perquè se solen subratllar molt les diferències entre religions i entre cristians de diferents denominacions.

Els alumnes anglicans també m'han convidat a la seva pregària setmanal, i els he dit que un dia hi aniré. Ells ja assisteixen a la nostra Missa, cosa també bastant alternativa en aquest país.

dimecres, 5 de maig del 2021

Un coordinador pels projectes


Avui bones notícies! Fa unes setmanes vaig caçar un comentari al vol, i es referia a la possibilitat de posar algú que coordinés els projectes que estic impulsant. M’hi vaig agafar de seguida, perquè sobretot els projectes d’agricultura i ramaderia avançaven a pas de tortuga. Jo mateix vaig proposar el nom d’en Makoha (que és aquest que veieu aquí dalt): un professor d’agricultura (que també domina informàtica), és emprenedor, amb idees i iniciativa, i es preocupa pels estudiants. Portem dues setmanes treballant junts, i estic molt content! Crec que ell també.


Les coses s’estan movent, bastants projectes al mateix temps. Aquí teniu els estudiants d’agricultura que avui han plantat l’herba que servirà per les vaques. Jo soc totalment ignorant en aquests temes, i no entenia per què s’havia de preparar tan bé l’herba si, amb la pluja d’aquí, creix a tot arreu. Però ara he entès que aquesta herba és especial i molt alta. 

Aquí sota teniu la Doreen i l’Alan, dos estudiants d’agricultura molt espavilats que estan implicats també en altres àmbits de l’escola. 

Gràcies a alguns donatius que heu fet a través d’aquest espai, demà els estudiants començaran a plantar verdures (pastanagues, espinacs i sukuma). Esperem que d’aquí dos mesos i mig en puguin començar a menjar. 

Aquests dies estan acabant d’arreglar el plànol del cobert per les vaques. Tot plegat avança lent, però bé. 

Veig que els estudiants estan contents a mesura que veuen que en diferents fronts anem progressant. Hi ha moltes dificultats, però avui us comparteixo aquestes bones notícies amb un agraïment molt gran!

dilluns, 3 de maig del 2021

Professions solemnes


Aquest cap de setmana vaig assistir a la Professió Solemne de tres monges benedictines de Jinja, en aquell convent que vam visitar fa quatre anys amb els antics escolans. La superiora ja no és Sister Rosann, aquella monja tan inspiradora, que torna a ser a Amèrica. Ara la superiora és una sud-coreana, amb qui vaig poder dinar i compartir. Semblava una persona molt maca (la podeu veure en la foto del pastís). Aquesta comunitat continua portant el centre de salut i l’escola en un lloc amb molta pobresa. Crec que fan una gran feina.

Coses que em van sorprendre de la festa:

- es referien molt sovint a les “bride”: és a dir, a les “esposes” (de Crist). En anglès és la mateixa paraula amb la qual es parla de les núvies.

- un moment important de la festa va ser el pastís i el moment del tall del pastís entre les noves professes, les seves famílies, l’Abat de Kènia que va presidir la celebració, i la superiora. Era igualet que un pastís de casament.


- hi havia un cor (del qual us poso una foto), i nens i nenes de l’escola van ballar en diferents ocasions durant la Missa. Us poso una foto de la processó de l’Evangeli: van arribar ballant, i una nena vestida d’àngel va acollir sobre les espatlles una caixa penjada davant de l’altar, que contenia el llibre dels Evangelis. Una posada en escena molt original i creativa.



- la cerimònia va durar 4 hores. Van dir pel micròfon que la feien més curta pel tema del virus. Els encanten les coses llargues (bé, això des de la meva perspectiva occidental!).

- em va agradar molt veure l’alegria amb què algunes monges ballaven. En una foto, podeu veure com alguna es va afegir als nens de l’escola durant la festa.