divendres, 28 d’abril del 2017

Defensar o proposar


Fa dies vaig assistir a una conferència de l'Abadessa de Sant Benet, la Mare Maria del Mar. Entre moltes coses, ens va parlar del risc de l'Església de viure més preocupada per defensar una doctrina que per proposar el camí cristià. Defensa versus proposta. Em va agradar.

Una actitud a la defensiva pot arribar a ser agressiva envers els altres. Pot ser comprensible, perquè pot estar moguda per la por a perdre el que sigui (el poder d'abans, un codi normatiu...). Però no crec que fos el model de Jesús. A través dels evangelis, entenc que Jesús oferia un camí als qui el volien seguir. Una opció lliure de ser seguida o no. Una proposta.

En un món plural com el nostre, és bàsic respectar totes les altres opcions de vida. Si volem ser respectats, hem de respectar.

Crec que probablement l'arrel d'aquesta defensa aferrissada pot ser perquè un es creu en possessió de la Veritat absoluta.

Però al mateix temps que us comparteixo aquesta idea, veig que també té les seves limitacions si s'aplica a tot indiferentment. I és que el compromís cristià ha de portar a una defensa (aquí sí!) del Bé i a una lluita contra la desigualtat. Sense mitges tintes. Per tant, en contra de totes les discriminacions injustes.

El repte, doncs, és discernir allò que convé fer a cada moment. La clau ha de ser sempre la mateixa: l'Amor. Però el repte és saber-lo concretar en el nostre aquí i ara.

dijous, 20 d’abril del 2017

En la pell del pacient


He llegit aquest llibre del Dr. Salvador Esquena, metge uròleg especialitzat en cirurgia oncològica, i l'he trobat molt interessant. Entenc que haurà generat un cert rebuig en el seu àmbit per diversos motius (i també adhesions, ja ho crec). I entenc també que és un llibre que pot incomodar, perquè es mostra molt crític amb algunes actituds i pràctiques que ha vist en la professió mèdica.

A mi personalment no em fa mirar els metges amb uns altres ulls. Primer, perquè sé que hi ha metges que són persones excel·lents. Però sobretot perquè penso de fa temps que en tots els col·lectius hi ha de tot. I encara que algunes professions tinguin més prestigi a nivell social, totes estan formades per persones. I la persona humana, com deia algú, és ambigua.

I aquí és on m'ha dut la lectura d'aquest llibre: a reflexionar sobre la fragilitat humana, de la qual ningú no pot escapar. Crec que és un llibre que, més que dur-nos a pensar que hi ha gent que són uns ineptes i uns galtes (paraula que veig que li agrada a l'autor), ens pot portar a reflexionar sobre alguns aspectes negatius de nosaltres mateixos que en aquesta obra són magníficament descrits (en aquest cas, aplicats a la professió mèdica).

La mirada del Dr. Esquena és afilada, irònica a vegades, reivindicativa altres, tendra amb els pacients, exigent amb els metges, sempre apassionada. I a banda d'això, mostra un gust pel saber que va més enllà de l'àmbit mèdic, cosa que és sempre d'agrair.

Només m'ha quedat una pregunta sense resposta: per què parla diverses vegades de la "paciència benedictina". Espero que algun dia m'ho resolgui. No sé si tindré la paciència benedictina d'esperar molt temps a rebre la resposta.

dissabte, 15 d’abril del 2017

Bona Pasqua?


Per a molta gent encara és hivern, un hivern ben llarg. Massa.

Les guerres no han parat. Els qui han de deixar casa seva continuen fugint. Els qui han patit ruptures no han refet la seva vida. Els qui han perdut algú estimat no el tornaran a tenir.

Però l'ametller ha florit.

Enmig de l'hivern més llarg, l'ametller ha pressentit que vindria la primavera. I ha florit.

Sap que corre el risc encara d'una gelada traïdora. Però més arriscat seria no florir, i no poder afrontar la sequedat de l'estiu.

Som cridats a ser ametllers. A florir enmig de l'hivern més llarg.

Sabem que correm el risc d'una gelada. Però més arriscat seria no florir.

Molt bona Pasqua!

dissabte, 8 d’abril del 2017

L'Amor crucificat


Quan calles per caritat,
quan continues estimant tot i rebre indiferència,
quan jugues net encara que algú altre no ho faci amb tu,
quan ets pacient amb els límits de l'altre,
quan ets capaç de veure els dons d'algú encara que no et tracti bé,
quan acceptes que estimar algú és també sofrir amb ell,
quan creus que l'altre no sap el que fa en el moment que no estima...
...estàs vivint l'Amor crucificat.

No és un amor superficial, ni caduc.
És quelcom més profund i durador.
Ple de sentit. No exempt de dolor.
Però curull de Vida en plenitud.

Bona Setmana Santa!

dissabte, 1 d’abril del 2017

No sempre som iguals

Aquesta setmana algú es preguntava què passa quan algú s'odia a si mateix per alguna cosa que ha fet, i els altres l'odien per la mateixa raó. I em deia que no sempre és fàcil perdonar algú segons què ha fet.

M'ha fet pensar que no sempre som iguals davant el Mal en totes les seves formes (tant en relació als qui el fan com als qui el pateixen). Algunes persones serien més capaces de perdonar algú que n'ha fet una de grossa, però a qui quasi no coneixen, que no pas perdonar algú que viu a la mateixa casa i que fa la punyeta (però de manera molt menor). O al revés: a algunes persones els genera compassió allò que viuen els de l'entorn, i en canvi els qui pateixen situacions injustes en altres racons del planeta els queden molt llunyanes perquè no els poden posar un rostre concret.

Això també es dona en col·lectius: grans defensors de causes d'altres llocs del planeta, i sembla que tinguin una bena als ulls del que passa en el nostre país i dels drets que no se li respecten.

No es tracta d'ignorar o ser freds del que passa en altres indrets, ni molt menys. Sinó de tenir unes mateixes actituds davant el Mal o el sofriment, s'esdevinguin on s'esdevinguin.

Estem en camí. I el més important és saber en quina direcció caminem.