dimarts, 10 de setembre de 2019

La Moixiganga de Vilafranca


Els dies de festa major de Vilafranca vaig poder conèixer la Moixiganga. En la llarga processó de cada dia amb tots els balls, la Moixiganga precedia Sant Fèlix tot representant quadres de la Passió de Jesucrist. Em va semblar formidable la seriositat amb què ho feien i el sentit profund que tenien els quadres: la Creu, el Davallament... I em va fer pensar en tantes manifestacions populars i antigues que en el nostre país estan inspirades en la vida de Jesús: els Pastorets, els Pessebres Vivents, les Passions, les Moixigangues. Els nostres avantpassats, admirats per la vida de Jesús, van crear aquestes manifestacions tan plenes de significat. I les generacions d'avui, tantes i tantes persones a casa nostra, les fan perdurar amb il·lusió i entrega.

La primera documentació de la Moixiganga de Vilafranca és del 1713. Tot i els parèntesis al llarg de la història, la Moixiganga continua realitzant-se avui. Alguns quadres no són fàcils de fer, sobretot per la gimnàstica que requereix assajos previs. Però tot i no ser fàcils, són d'una bellesa simple. El moment culminant de la Moixiganga és quan arriba a la plaça davant de la Basílica de Santa Maria, prop de mitja nit, i fa un quadre amb la plaça plena de gom a gom i amb els altres balls també actuant enmig d'un castell de focs artificials. Aleshores entra Sant Fèlix a la Basílica, es fa el darrer dia de la novena i el cant dels Goigs amb cor i orquestra.

En una època en la qual es valora tant conèixer què fan a l'estranger en qualsevol camp, és bo de descobrir els tresors que tenim al nostre país. L'enhorabona a Vilafranca per conservar els seus i compartir-los amb tots els qui hi van!




dilluns, 2 de setembre de 2019

La Festa Major de Vilafranca del Penedès


He tornat de la Festa Major de Vilafranca, convidat per una família amiga que m’ha ajudat a viure-la per dins. N’havia sentit a parlar, però no m’hauria imaginat mai una riquesa tal en tants aspectes.

En un temps en el qual sembla que per alguns polítics sigui més políticament correcte desitjar un Bon Ramadà que un Bon Nadal (com si no es poguessin felicitar ambdues festes), m’he trobat amb un poble que festivament i sense complexos celebra les seves tradicions. M’ha sorprès que tanta gent jove participés de la festa tan activament: en els balls tan variats al llarg de la processó, però també tocant en l’orquestra els Goigs a Sant Fèlix i omplint el terra dels passadissos de la Basílica de Santa Maria en la novena de la festa.

La processó dels balls repetida cada dia tenia un no sé què de ritual que a mi m’evocava els rituals més religiosos. Hores de processó que els vilafranquins segueixen amb interès i entrega: el drac que treu foc, els nans, els capgrossos, el ball de panderetes, els falcons, el ball de bastons, i un llarg etcètera.

Quantes coses podem aprendre dels de Vilafranca! No tenir por d’afirmar les pròpies arrels, acollir els forasters però sense renunciar a la pròpia història i cultura. Les generacions més joves, implicant-se en la festa, es vinculen a unes tradicions que tenen l’origen en l’arribada de les relíquies de Sant Fèlix el 1699! I tot participant de les manifestacions més variades d’aquesta festa, valoren el que han rebut de generacions passades i s’entronquen amb una comunitat que viu i fa festa.

PD: He vist que han nomenat Cardenal un arquebisbe que havia comentat a La Font de Greccio. A la columna dreta, figura com “Cristóbal, bisbe al Marroc”. Com ell demana, el tenim present en la pregària. Que la seva tasca pugui ser ben fecunda!