dilluns, 2 de setembre de 2019

La Festa Major de Vilafranca del Penedès


He tornat de la Festa Major de Vilafranca, convidat per una família amiga que m’ha ajudat a viure-la per dins. N’havia sentit a parlar, però no m’hauria imaginat mai una riquesa tal en tants aspectes.

En un temps en el qual sembla que per alguns polítics sigui més políticament correcte desitjar un Bon Ramadà que un Bon Nadal (com si no es poguessin felicitar ambdues festes), m’he trobat amb un poble que festivament i sense complexos celebra les seves tradicions. M’ha sorprès que tanta gent jove participés de la festa tan activament: en els balls tan variats al llarg de la processó, però també tocant en l’orquestra els Goigs a Sant Fèlix i omplint el terra dels passadissos de la Basílica de Santa Maria en la novena de la festa.

La processó dels balls repetida cada dia tenia un no sé què de ritual que a mi m’evocava els rituals més religiosos. Hores de processó que els vilafranquins segueixen amb interès i entrega: el drac que treu foc, els nans, els capgrossos, el ball de panderetes, els falcons, el ball de bastons, i un llarg etcètera.

Quantes coses podem aprendre dels de Vilafranca! No tenir por d’afirmar les pròpies arrels, acollir els forasters però sense renunciar a la pròpia història i cultura. Les generacions més joves, implicant-se en la festa, es vinculen a unes tradicions que tenen l’origen en l’arribada de les relíquies de Sant Fèlix el 1699! I tot participant de les manifestacions més variades d’aquesta festa, valoren el que han rebut de generacions passades i s’entronquen amb una comunitat que viu i fa festa.

PD: He vist que han nomenat Cardenal un arquebisbe que havia comentat a La Font de Greccio. A la columna dreta, figura com “Cristóbal, bisbe al Marroc”. Com ell demana, el tenim present en la pregària. Que la seva tasca pugui ser ben fecunda!

14 comentaris:

  1. Hola Pare Sergi
    Que maco que a Vilafranca els joves també participin cantant els Goigs, resant la Novena..., no avergonyint-se de manifestar-se cristians.
    Les arrels del nostre poble són cristianes. Tant de bo que ho tinguéssim més present des del respecte a qualsevol manera de pensar, però no renunciant a manifestar el que som i el que creiem.
    I si mirem la nostra dansa, la sardana, agafant-nos tots de les mans, també hi podriem veure un sentit cristià de germanor, tothom hi té cabuda, i en qualsevol moment s'hi pot incorporar..., com a l'Església, la gran família dels fills de Déu.
    Què bonic continuar i revifar les nostres arrels.
    Moltes gràcies Pare Sergi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Núria! Penso que bastants potser participen a la festa per altres motius. Però ja em sembla positiu que no hi hagi un rebuig a aquestes tradicions d'origen cristià pel sol fet de tenir una arrel religiosa

      Elimina
  2. Montserrat, desde França3 de setembre de 2019 a les 6:46

    Hola P.Sergi, Tot el que expliques m'agrada molt i molt !!! M'emociona només d'imaginar-ho. Jo no he estat mai a les festes de Vilafranca del Penedès (ara ja em moro de ganes...). Però a Barcelona, he vist ballar els gegants del Pi a dins de la Basílica de Santa Maria del Mar (cada any es fa el Seguici de les Basíliques del Pi i de Santa Maria del Mar). Ballen amb una solemnitat i reverència al lloc on són, que commou a tothom que hi va. Les nostres tradicions estan arrelades molt endins del poble català (més enllà de la transmissió cultural de pares a fills). Volguer-ho negar, esborrar, és (com a mínim) una gran bestiesa. Aquí a França enyoro molt tot això, que si bé subsisteix en alguns llocs, s'ha perdut molt. Aquí no es pot fer un pessebre en un lloc públic. Francament entristeix. Bé, moltes gràcies per compartir aquesta experiència tan bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això que expliques del gegant em fa pensar en el que van fer també allà: en la Missa de Sant Fèlix, uns representants de cada ball van passar a fer ofrenes. I un dels grups va fer el seu ball com a ofrena: els nans! I vaig viure el mateix que deies tu. No era una banalitat, viscut allà tenia tot el sentit i va ser un moment especialment bonic.

      Elimina
  3. Sergi, voldria felicitar al nou cardenal Cristóbal comentarista de la Font! Moltes felicitats pel nomenament, que aquest vostre nou servei dins l’Església pugui acostar-nos tots més a Déu i a Jesús, com a fills i germans que en som!!
    Ja fa uns dies que vaig saber els nous nomenaments del Papa i sí que vaig veure que era l’Arquebisbe del Marroc, però poc vaig pensar que era qui havia deixat aquell comentari tan bonic a la teva entrada de la confessió. Poso el link per qui ho vulgui tornar a llegir i no ho hagi de buscar
    http://fontdegreccio.blogspot.com/2018/06/confessar.html
    A mi em va cridar l’atenció com es va presentar, primer 39 anys de sacerdot i després bisbe des de tres mesos i ara en les notes que he llegit diu “ser bisbe, sacerdot, cardenal, papa ... no és sinó un servei concret que es fa a l'Església i en l'Església... però que no ens posa per sobre de ningú” que així sigui.
    Moltes gràcies, Sergi, com sempre per tot!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, de fet va deixar un sol comentari. Però ben bonic, i tant!! Gràcies Marta per recordar-ho

      Elimina
    2. Sí, un sol comentari, però tenint en compte que molta gent entra i no ha dit mai res, doncs és de molt de lloar!!!

      Elimina
  4. Bon dia! Ja que parleu de les festes que es fan arreu amb la participació de la societat civil, a la nostra parròquia celebrem el dia de la Santa Creu. És el primer diumenge de maig amb la implicació del barri i les seves entitats culturals, sent l'acte principal la missa del migdia, on es fa la benedicció de la Creu i la tradicional ballada de gegants després de l'homilia. Posem l'enllaç amb el vídeo de la ballada d'aquest any.

    https://www.youtube.com/watch?v=iRQ0IyB76-I

    ResponElimina
  5. Bona tarda. No sé si els que seguiu aquest blog compartireu la meva apreciació. Observo dues maneres de valorar les tradicions d'arrel cristiana en una frontera que posaria al voltant dels trenta-cinc anys. En els que ja els soprepassen és força habitual trobar-hi rebuig frontal, que segurament té explicació en l'ambient de nacionalcatolicisme viscut. Però, en gent que no hi arriba, no hi trobo aquest refús d'entrada. Hi ha, per començar, curiositat; després, interès. I sovint reconeixement del ser valor i del seu sentit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ramon! Quina alegria que tornis a treure el cap per aquí! Aquest estiu en alguna trobada amb joves vam llegir poemes de David Jou, i ja pots suposar que n'ets el principal culpable. Gràcies per fer-nos-el descobrir més

      Elimina
  6. Sense cap mena de dubte la identitat d'un poble la preserva la seva gent i mantenint-ne les tradicions n'és una bona via. Crec que estem en un moment històric en que necessitem reafirmar-nos i expressar-ho obertament i així ho fem!

    En el mateix sentit, les activitats repetitives, verbalitzades i/o en moviment també són rituals de reafirmació del que estem vivint. El cos es fa comunicador del que creu i sent, sigui religió, identitat o ambdues coses alhora. I això ho trobem arreu en balls, dances o pregaries: aquí a Sant Félix, la Patum, les Santes, (etc, etc), resant el Rosari inclús, però també lluny d'aquí,en mantres budistes, girant com els dervitxes turcs o saltant ben amunt com els massais africans...
    Actes repetitius que ens identifiquen, ens arrelen i ens reafirmen en la nostra voluntat de ser i de creure: a Vilafranca segurament, com a catalans vilafranquins.
    Gràcies per compartir la Festa amb nosaltres!

    ResponElimina
  7. Crec que en un mon tant globalitzat hem de fer l´esforç de mantenir les tradicions de casa nostre. Sere breu pero perque no? Per Setmana Santa toca fer brunyols com diem al Baix Emporda. I que es aixo de Halloween, res de res, s´ha de mantenir la tradicio de Tots Sants i visitar als nostres familiars difunts i per que no manjar Penellets. Be jo haig de dir que visito la tomba dels meus familiars i els de la meva esposa pero no posem flors, aixo cada un es liure de fer el mes convenient. Ens limitem a resar un Parenostre. El Halloween cada día te mes adeptes i aixo no m´agrada, es una invasio als nostres costums.

    ResponElimina