Les morenes

Ja us havia comentat temps enrere que tinc morenes (hemorroides). Un dia vaig consultar en el Twitter si algú coneixia algun remei, i una usuària de Twitter (a qui no conec!) es va posar en contacte amb mi i em va fer arribar una pomada a Uganda. Moltes gràcies Eulàlia!!

Tanmateix, les morenes que han anat apareixent al llarg del temps, allà s’han quedat. I s’acumulen. Per això vaig anar al metge a Kampala, i el cirurgià va recomanar operar. Em va fer bona impressió tant ell com el fet que operin amb làser. L’operació serà demà passat dia 29 (i en tot cas, ja diré com ha anat en els comentaris d’aquesta entrada). Tot i que a l’hospital només hi he de passar una nit, em quedaré uns dies a Kampala per si de cas.

No fa gaire temps, em va tocar un text a la Lectio que em va fer riure. Parlava d’una mena de plaga de morenes que el Senyor envia als habitants d’Asdod que estan en possessió il·lícita de l’arca de Déu (1Sa 5,6). Us imagineu una epidèmia de morenes? Quina ironia bíblica! Ara ja puc dir que he experimentat una plaga bíblica. Bé, espero que tot quedi en anècdota.

I repeteixo: gràcies Eulàlia per donar resposta a la meva necessitat tot i ser un desconegut per a tu! Quanta gent bona hi ha al món!!

Foto: “La Plaga d’Ashdod” (1630), per Nicolas Poussin. Museu del Louvre.

El Messies és un de vosaltres

(Adaptació d'un conte de M. Peck que el nostre Mestre de Novicis Ramon Ribera-Mariné ens va llegir quan estàvem al noviciat)

Concert a Barcelona per Uganda

El Trio Blanc i Negre, format pels antics escolans de Montserrat Joan Maria Añé, Marc Bosch i Miquel Carr, faran un concert a Barcelona per ajudar-nos en els projectes d’Uganda. Als seus 19 anys, aquests tres nois s’han espavilat per organitzar un concert solidari!

Serà dissabte 30 de desembre a les 20’30h a la Parròquia de Crist Rei, de Barcelona. Està situada al barri de La Sagrera, amb bona comunicació de metro i bus (a tocar de la Meridiana). Interpretaran l’Stabat Mater, de Pergolesi, i altres peces del seu repertori, acompanyats per una orquestra de cambra.

Recordo molt bé els seus primers passos a l’Escolania, bons nois i bons músics. I guardo un record també entranyable de les seves famílies. No sabeu la il·lusió que fa que, anys després, estiguin organitzant un concert per donar-me suport en els projectes solidaris que estem duent a terme a Uganda. 

I sí, en faig publicitat perquè, si teniu ocasió d’anar-hi, no us ho perdeu!!! Faran taquilla inversa: és a dir, que a la sortida doneu allò que us sembli.

Ja des d’ara, independentment del que recolliu, moltíssimes gràcies Miquel, Marc i Joan Maria!!! Visca el Trio Blanc i Negre!!!

Aigua no potable

En el llibre d'en Teodor Suau, hi havia una imatge que em va semblar molt il·luminadora. Ell exposa que, si un excursionista troba una font amb un cartell que diu "Aigua no potable", no pensarà que és obra d'un "dictador malèvol" sinó algú "interessat a preservar la salut". 

Malgrat que ell ho deia referint-se a un aspecte concret, crec que és extrapolable a moltes altres situacions. Quan a l'ésser humà se li prohibeix quelcom, pot tenir la temptació de sentir-se encara més atret per allò prohibit (pel sol fet de ser prohibit). Però creieu que molts tastarien una aigua sabent que és tòxica? 

Si a Adam i Eva els haguessin dit que el fruit era tòxic, creieu que n'haurien menjat? Jo diria que no (tot i que els éssers humans a vegades també podem ser beneits). Però ells interpreten que és molt bo, i que per això se'ls prohibeix. En canvi, el missatge profund és que no en mengin perquè no els convé, perquè en realitat és tòxic per a ells. Tanmateix ells no ho entenen així. 

Potser l'Església d'altre temps, amb un afany no diminut, en parlar de pecat va posar massa l'accent en la maldat de l'error i fins en la culpabilitat. I en canvi, potser hauria calgut fer més pedagogia, i ajudar a entendre que allò que anomenem "pecat" en realitat és allò que ens pot fer mal, que no ens deixa créixer i que ens deshumanitza.

Fa molts dies que vaig llegir aquesta imatge d'en Teodor, i de tant en tant la rememoro perquè em sembla molt potent. Saber discernir quines aigües no ens són potables, ens farien mal, són tòxiques. I cercar aquella Aigua que realment és font de vida i de llibertat. 

La mort de “La chica ye ye”

 

M’ha fet un especial impacte la mort de la Concha Velasco, “La chica ye ye”. Tenia dos anys més que la meva mare, i amb ella es va morint una generació que ara ronden els 80 anys. La generació dels meus pares. Miro el vídeo, i la música i els vestits em fan pensar en els temps de joventut dels meus pares, quan festejaven. A Malgrat a en Joan Alsina (posteriorment assassinat a Xile) li deien precisament “Mossèn Yeyé” per la seva modernitat. No és que em semblin temps millors aquells que els nostres, jo diria que ni pitjors ni millors. Depèn d’on ens fixem. Però eren els dels meus pares, i per això he estimat aquells anys.

Fa tres anys va morir el pare. Un dia un monjo em va dir que la mort de la seva mare havia estat un abans i un després en la seva vida, i jo m’ho imagino igual. És una persona única i insubstituïble. Se’m fa un nus a la gola només de pensar-hi.

I després de la seva mort, els fills serem ja la generació dels grans. Això em fa adonar que no puc perdre ni un minut a l’hora de fer el bé, perquè la vida és un regal que no es pot desaprofitar.

(Sí, mare, ja sé que llegiràs tot això. Però amb un somriure et dic que ja ets prou gran per entomar-ho)

Em costen aquests funerals

Els funerals aquí Uganda són un esdeveniment social important. Nombroses persones s’apleguen a la casa del difunt, que és on es fa tota la celebració i l’enterrament del cos. Ahir vam enterrar un professor de l’escola als 56 anys (aquí ja es considera una persona força gran, tot i que no encara per morir). Hi havia una gentada: de l’escola i treballadors del monestir, de la seva tribu, de la seva gran família, de l’església anglicana a la qual pertanyia, i polítics i altres representants.

Només algunes anècdotes perquè us ho pugueu imaginar. A l’entrada de l’esplanada de casa seva, uns hi van muntar la seva parada amb una gran foto d’una casa espectacular perquè la gent s’hi pogués fer fotos al davant (i així fer diners), en diuen un Photo Studio. Uns altres van muntar una carnisseria improvisada, i uns altres es van posar a vendre cebes. 

Durant la cerimònia de l’enterrament, de tant en tant s’interromp per anunciar algunes condolences. Això significa un petit text, però sobretot la quantitat de diners amb la qual volen ajudar la família a sufragar les despeses (un funeral aquí és caríssim perquè, a més de les despeses habituals, s’ha de donar menjar a tothom qui hi assisteix). 

Ocupen una estona llarga els parlaments de gent molt variada. Els representants polítics ho fan francament llarg, i aprofiten per parlar des de l’estat de les carreteres, a l’assistència sanitària, passant per qualsevol altre tema que els sembli d’interès per la comunitat. Rarament tenen tanta gent junta. Però entremig, es fan comentaris (i fins bromes) que no tenen res a veure amb el difunt i la família allà presents. Ahir alguns polítics es van qüestionar entre ells. Quan preguntes pel sentit d’això, la majoria de gent diu que fan campanya, però ho accepten perquè entenen que és una ocasió bona per als polítics per a donar a conèixer el treball que fan. 

Aquests funerals em costen, com podeu imaginar. Però no és per la part del funeral stricto sensu. És per tot l’embolcall al qual no estic gens acostumat.

Coses boniques d’ahir: quan un bon grup d’estudiants van portar el fèretre fins al lloc de la celebració. I quan vaig poder veure que el professor havia acabat el seu projecte del Programa Social: la construcció d’un galliner. Li quedaven per pagar 100,000 UGX (és a dir, 25 euros), però lògicament no els reclamarem a la família (que ara deu tenir un bon deute per pagar les despeses de l’enterrament). Ell preparava el projecte per a la seva jubilació, però almenys quedarà per a la vídua i els fills.

En el traspàs del P. Pius

Tots sabíem que un dia o altre havia d’arribar el traspàs del P. Pius (tenia 95 anys), però això no deixa de fer-lo especial. I més, en una persona que s’havia qüestionat tant sobre tot, inclosa la mateixa mort. 

Va ser un dels millors mestres que vaig tenir a Montserrat. Era professor de diverses assignatures de Sagrada Escriptura. En sabia molt, però en destacaria sobretot les actituds que ens transmetia: no conformar-nos amb allò que se’ns deia, sinó anar al fons de les coses. La recerca havia d’incloure deixar-se interpel·lar en tots sentits, fins i tot en aspectes que podrien semblar inqüestionables. 

Era un home inquiet, intel·lectualment i diria que també a tots nivells. Això el conduïa sempre més enllà en les seves reflexions, perquè mai no n’hi havia prou. Però penso que aquesta inquietud seva també era per a ell com un esperó, que fa avançar però incòmode en certa manera per a un mateix.

Estant a l’Àfrica, em va enviar correus ben bonics i alguns llibres. Algun d’aquests llibres força heterodox, perquè sabia que compartíem el gust per aquests materials que ens fan repensar qüestions importants de la fe.

Tota la vida el va fascinar la figura de Jesús de Natzaret. Desitjo que ara s'hi pugui trobar cara a cara en el Paradís. I que, finalment, totes les preguntes obtinguin resposta.

Gràcies, P. Pius.

Sortida cultural a Kampala

Aquest passat cap de setmana vam fer una excursió amb un grup d’estudiants a Kampala. Són els alumnes que han estat més implicats a l’hort durant tot l’any. Es demana a tots que hi ajudin una estoneta dos cops per setmana, i n’hi ha que hi van i n’hi ha que no. De tant en tant se’ls dona algun regal com a agraïment, però aquest superava les expectatives.

El missatge darrere d’aquesta sortida és potent. Penseu que estem en un país on predomina molt el favoritisme i l’amiguisme, molt sovint per sobre dels mèrits. Crec que el fet que es recompensi l’esforç i el treball constant és un missatge que val molt la pena!

Vam fer visites cultures guiades en les quals van aprendre història d’Uganda i van poder ampliar coneixements en diversos camps (vam visitar un temple Bahá’í, la mesquita construïda pel Gaddafi, el palau del rei de la tribu Buganda, un lloc de tortures de fa dècades…). Ho van valorar moltíssim!

Però personalment em quedo amb la impressió que em va causar veure com alguns d’ells (majors de 20 anys) vivien el fet de pujar per primer cop en un ascensor, o en unes escales mecàniques… o un que en un àpat em va dir que no havia utilitzat mai un ganivet i en volia aprendre. 

Sovint pensem en el contrast immens entre Europa i Uganda. Però també hi ha un contrast bestial entre la vida als poblats de les zones rurals i la vida a certes zones de la capital.

L’oportunitat de l’Advent

I el deixeble compartí:

- A vegades em costa sentir una alegria plena perquè em pesen alguns aspectes del passat com una llosa.

I el mestre: 

- T’escolto.

El deixeble continuà:

- Si tornés a néixer, faria coses d’una altra manera. Dono gràcies pel present per molts motius. Però hi ha episodis del passat que ara enfocaria d’una manera completament diferent.

El mestre respongué:

- Algú va escriure: “perdona’t per tot el que vas dir, fer i tolerar quan no sabies tot el que saps ara”. Em sembla que aquesta frase conté saviesa. Això no significa que justifiquis massa fàcilment els errors del passat, però sí que els miris amb una mirada comprensiva i compassiva. Continues viu, i has après molt: esforça’t al màxim perquè tot allò que has après del passat t’ajudi per viure de manera més autèntica. 

I el deixeble, àvid de més:

- Així, és possible tornar a començar?

I el mestre:

- Sí, però no pas de zero. Tens el sarró ple d’experiències. Que et serveixin per construir un present més positiu per a tu i per als altres. Justament tot el que has viscut és el que t’ha d’empènyer a ser millor. I no esperis: l’ara i l’aquí és el millor per recomençar.

Bon Advent!!!

Frase citada: https://twitter.com/majosevn