dissabte, 25 de maig del 2019

Àfrica



Tot i que el títol d'avui és ben clar, i tot i que en tinc el cap i el cor ben ple, em costa molt posar-hi paraules. Perquè qualsevol idea que vulgui compartir, m'adono que ha de ser matisada, dita amb la paraula justa.

El primer dia d'aquest enfilall de reflexions us compartia el drama de les persones que es juguen la vida per un futur millor. Us convidava a fer una mirada que anés més enllà de la immediatesa de les reaccions davant de fets concrets.

I arribats a aquest punt, el que més destacaria és allò que en diversos comentaris heu anat compartint també vosaltres: que hem de trobar camins perquè aquestes persones visquin millor en els seus països i no tinguin necessitat d'abandonar el seu món. No podem ser ingenus: hi ha realitats tan immenses que no estan a l'abast d'una persona ni d'un col·lectiu petit.

A més, en relació a Àfrica, he conegut experiències reeixides i altres que no ho han estat. Perquè allò que esperaven allà no era allò que oferíem des dels nostres països. I en això, penso, tant ells com nosaltres hi tenim coses per aprendre.

Ben sincerament, no tinc idealitzat cap continent. Ni Àfrica, ni Europa, ni Amèrica, ni Àsia, ni Oceania. He pogut conèixer realitats i persones dels cinc continents, i a tot arreu hi ha reptes, preocupacions, il·lusions, aspectes més reeixits i altres que no ho són tant. Tot està subjecte a la fragilitat que ens constitueix.

Ara bé, dit tot això, davant el drama humanitari de tantes persones que moren intentant arribar a casa nostra no podem restar immòbils. Ni que sigui aportant el nostre gra de sorra.

Aquests dies estic llegint el número especial de la revista "Mundo Negro": "Especial África 2019". Us el recomano si voleu aprofundir en la situació actual. El podeu descarregar aquí (en l'opció "Formato" poseu "Digital").

I de moment, deixo el tema que vaig encetar fa setmanes aquí. Continuaré reflexionant. I pregant.


divendres, 17 de maig del 2019

El compromís dels altres


Un polític molt implicat amb "el Procés" m'escriu que està molt d'acord amb tot el que dic en l'entrada anterior, però en canvi es mostra crític amb l'Ana Belén per la seva indiferència amb els presos polítics. Jo la vaig posar per la seva qualitat artística, però entenc el seu comentari.

Aquesta reacció l'he rebut llegint la frase de la Marta on diu que amb totes aquestes reflexions dec voler remoure consciències per portar a l'acció. Doncs us he de dir que amb les reflexions de les últimes setmanes bàsicament només desitjo compartir allò que visc, penso i sento. Són escrits en primera persona singular. No em serveix fixar-me en l'absència de compromís d'altres. És clar que sempre podem assenyalar els poders o aquells que tindrien més possibilitats que nosaltres per canviar les coses. Però a mi m'interessa preguntar-me quin és el meu compromís.

M'agrada aquest lema "Think Global, Act Local" ("Pensa globalment, actua localment"). En el nostre dia a dia, d'alguna manera hem de poder tenir present tot el món. Els últims anys he conegut diversos joves americans molt preocupats per les polítiques del seu país en temes mediambientals (entre altres). Ells pensen en el bé del planeta, i s'adonen que decisions polítiques del seu país només responen a interessos econòmics però que no tenen en compte les necessitats del món vist en la seva globalitat.


Aquest acudit em sembla genial: "Qui vol el canvi?". Tot de braços aixecats i cares entusiastes. "Qui vol canviar?". I tot de gent amb el cap cot, cap braç aixecat, i el vol d'una mosca.
Una opció és dir: no hi podem fer res, serà irrisori el que aconseguirem. Una altra opció és: posem-nos-hi! Comencem, caminem! Com deia l'altre dia: "No estàs cridat a fer allò que els altres haurien de fer. Però sí allò que tu pots fer, que potser és més del que t’havies plantejat".


(continuarà)

dissabte, 11 de maig del 2019

Una pregunta clau


La Marta, amb el seu comentari remarcat per la Lucy i en Benet, ens presenta una pregunta clau: “Què he fet jo per néixer en aquesta part del món?”. Exacte! Ens convé fer-nos aquesta pregunta, i adonar-nos que no hem fet mèrits per néixer aquí. És quelcom que ens ha vingut donat, com els ha vingut donat als qui han nascut enmig de la fam o la guerra. I per tant, des d’aquest punt de vista, per què jo hauria de tenir més oportunitats que una persona que ha nascut en un país diferent? No seria just. No ÉS just, de fet!

Paral·lelament a això, recordo el comentari d’una persona que em deia que no li faria res que s’obrissin fronteres i es deixés entrar tothom que vulgués. Li vaig dir, crec que coneixent-la, que seria de les primeres persones que es queixaria quan la vinguda massiva de persones immigrants li causessin incomoditats en la vida diària. Perquè, no ens equivoquem: deixar entrar massivament tots els qui vulguin venir al nostre país inevitablement comporta que renunciem a alguna cosa. I jo no tinc tan clar que s’hi estigui disposat.

Però seguint la reflexió de la Marta, no ens pot ser indiferent que germans nostres en humanitat, pel sol fet d’haver nascut en un altre indret, tinguin moltes menys oportunitats que nosaltres. No ens pot ser indiferent que el món estigui mal repartit. No ens pot ser indiferent que l’esperança de vida sigui tan i tan diversa segons el lloc on vius.

I d’aquí se’n deriven moltes coses: no ens pot ser indiferent el sofriment de cap ésser humà, ni la malaltia que pugui tenir, ni la discriminació que pugui sofrir per qualsevol motiu.

Això ens pot abatre, de tantes necessitats que hi ha en el món. Lluny i a prop. Però també ens pot moure a l’acció!

No estàs cridat a fer allò que els altres haurien de fer. Però sí allò que tu pots fer, que potser és més del que t’havies plantejat.

Acabo amb una cançó que vaig aprendre d’una bona amiga, fa més de 20 anys. Una magnífica interpretació de l’Ana Belén i l’Antonio Flores, que ens crida a no ser indiferents davant del dolor, ni la guerra, ni la injustícia. Ara bé, jo hi afegiria: no hi podem ser indiferents, però hi hem de respondre constructivament i des de la no-violència.

(continuarà)




dissabte, 4 de maig del 2019

La por a la immigració


Com deia fa uns dies, penso que sovint les actituds de rebuig a la immigració estan mogudes per la por. La por és positiva si ens evita actuar temeràriament, però és negativa quan ens porta a l'agressivitat per defensar-nos de qualsevol percepció de perill. Hi vaig reflexionar aquí:
- La supervivència
i també aquí:
- La dignificació de la nostra animalitat

Què podem fer, doncs, davant d'una reacció instintiva de por que pot ser comprensible? Prendre'n consciència, i mirar com podem fer-ho perquè aquesta por no ens paralitzi a l'hora del fer el Bé. Quan algú intenta venir als nostres països, en una grandíssima majoria és per necessitat o senzillament volent viure millor. Convé no oblidar-ho.

M'agrada la frase de Sant Joan: "L'Amor fa fora la por". M'agrada i m'hi barallo. Us sóc ben sincer. Perquè penso que la por davant del perill no desapareix, però hi ha quelcom més gran i més fort: el desig d'estimar i de fer el Bé. D'alguna manera, jo diria que l'Amor supera la por, l'Amor guanya la por. I això, probablement, és el que fa més especial el fet d'estimar. Un estima i fa el Bé malgrat la por que pugui sentir. No és meravellós, això?

Em sembla que això, aplicat també a la immigració, té conseqüències. Quines creieu que podrien ser aquestes conseqüències?

(continuarà)