Fa anys vaig mirar un documental sobre una espècie de tigres que em va fer rumiar força. El tigre sempre m'havia aparegut com un animal que podia ser violent, molt perillós, que si te'n trobaves un ja l'havies dinyat. I no vaig deixar de veure'l així. Però el reportatge incidia en les raons que portaven el tigre a actuar d'aquella manera. Vaig concloure que la supervivència era un factor importantíssim que el portava a actuar com ho feia. I no m'ho havia plantejat mai així.
Penso que les persones podem ser així, i actuar per instint de supervivència. Sovint molts atacs i agressivitat cap als altres no són altra cosa que maneres de defensar-se davant d'allò que es considera una amenaça. Aquí hi hauria molt per dir: convindria saber si realment les amenaces són amenaces reals, i si l'atac és la millor manera de sobreviure. He tornat a aquesta reflexió veient alguns polítics o partits que arreu del món reben tants suports. Perquè aquest instint de supervivència també és aplicable als pobles. I hi ha el risc que això es converteixi en agressivitat, en tancament de fronteres davant els refugiats o immigrants, en decisions que directament disparen contra els Drets Humans.
Convé que vetllem atentament.
(continuarà)
Hi havia també un altre documental... en aquest cas el dels salmons remuntant el riu per pondre els ous (un acte més de la supervivència). Aquest fet, coincidia amb el despertà de la hibernació dels ossos, que s'acostaven al riu a alimentar-se d'aquests peixos. Els ossos, un cop saciada la seva fam, començaven a jugar amb els salmons, ferint-ne alguns, matant-ne d'altres.
ResponEliminaPot semblar un espectacle macabre, però després de la reflexió d'en Sergi, penso que podria ser semblant a la situació que es viu. Per una banda tenim els refugiats i immigrants que fugen de la fam, les guerres i de la penúria. I per altra, els que amb la panxa plena i un sostre sobre el cap, decideixen sobre ells.
Simplement no hi ha dret amb tot el que està passant (des dels refugiats fins als EEUU passant per Corea i per casa nostra) i no puc deixar de preguntar-me si el món no estarà emmalaltint.
Però òbviament, només sabrem el que als ossos els interessa que sapiguem. I per ironies del món, quan el salmó aconsegueix fer la seva posta, mor.
Dóna molt a pensar. Gràcies per convidar-nos a fer-ho Sergi!
Seré molt breu: algun dia s'estudiarà amb vergonya aquest episodi de la història d'Europa.
ResponEliminaHi ha un llibre i la pel.licula que m'ha vingut a la memòria al veure el títol del comentari.
ResponElimina"Els raïms de la ira" de John Steinbeck ens explica la història d'una família que lluita per tirar endavant després de perdre-ho tot a la Gran Depressió.
Sobreviure,sempre sobreviure!!
“Vagin-se’n, aquesta terra ara és del banc”. Aquesta és la realitat en què neix “El raïm de la ira” i amb què la família Joad es troba mentre viuen els miserables dies de la Gran Depressió nord-americana, cap a la segona meitat dels anys 30.
Una pobra família de camperols que no té més propietats que la terra que han llaurat durant tota la seva vida, que ha heretat dels seus pares, dels seus avis… els és arrabassada sota l’extorsió dels bancs i sense que puguin fer res per evitar-ho.
Sembla que els anys no passen, que res no canvia, això sí, només quan parlem de coses dolentes.
La Gran Depressió és una cosa que en aquests dies no ens pot resultar indiferent o desconeguda. Ara es parla de crisi, atur, deute… A l’escenari en què s’instal·la “Els raïms de la ira”, el 25 % de la població activa es trobava a l’atur. I mentre la immensa majoria de gent vivia una situació traumàtica, els bancs seguien incrementant els seus guanys i grans magnats com els Rockfeller i els Kennedy sortien beneficiats de la situació.
Com ha de ser perdre de cop i volta casa teva? Com ha de ser comprar un vehicle —que cau a trossos—, posar-hi les poques coses que et queden i anar-te’n cap a un destí incert? Com ha de ser no saber què et t’està esperant en el futur, el demà o fins i tot aquesta mateixa nit?
Tot es repeteix i les persones ens cal aprendre a sobreviure !!!!
No sé massa què dir, Sergi. Ja entenc que no parles dels reportatges del Nacional Geogràfic, aquests de lluites d'animals no m'agraden gens! I sort que no és fàcil que ens en trobem un!!
ResponEliminaDe les lluites entre persones m'és difícil opinar. Quan he rebut algun atac, per petit que hagi pogut ser, sempre m'ha semblat del tot injust, però és que segur que a l'atacant li ha semblat del tot lícit.
Dius que continuarà, espero seguir llegint el que vagis dient.
Moltes gràcies!!!
De fet, com a animals que som, conservem algun d'aquests instints. I sí, segur que el rebuig de tanta gent a l'acollida de refugiats és producte d'aquest instint, el qual és útil per als animals, però no per a nosaltres, que ens considerem éssers més evolucionats. I això és aplicable a tantes altres situacions de la vida, on la por i el desig de sobreviure fan que actuem d'una manera que, segurament, pot resultar poc humana i molt animal.
ResponEliminaMoltes gràcies pels comentaris!
ResponElimina