diumenge, 2 de desembre de 2018

Un lloc que es diu tendresa


Una senyora que va assistir al cap de setmana per a agnòstics ens va explicar el seu testimoni, i posteriorment també el va relatar en un reportatge de la televisió. Va perdre el fill d’accident fa uns anys, un noi ben jove. I ens deia que, per ella, el seu fill no és al cel sinó en un lloc que es diu tendresa.

Em va agradar com ho va explicar, perquè aquest “lloc que es diu tendresa” a mi em sonava a un cel meravellós. Ella associa el cel als àngels, als núvols... a conceptes o imatges que no li evoquen res. En canvi, la tendresa li suggereix el seu fill. No ho trobeu preciós? No trobo altra paraula per definir-ho.

A vegades hem volgut definir realitats transcendents de manera tan tancada i acotada que sembli que no hi cap res més. La Teresa, amb la seva creativitat i sinceritat, ha anomenat aquesta realitat “tendresa”.

M’agrada quan persones ben diferents defineixen com s’imaginen o com viuen a dins seu aquest més enllà. Mossèn Ballarín deia que s’imaginava el cel com un lloc on el Barça marca un gol al Madrid cada minut. Humor genuí de Mossèn Ballarín!

El millor de la definició de la Teresa és que en aquest lloc que es diu tendresa hi cap tothom, de tota religió o pensament. I sí, jo també penso que el seu fill està en un lloc que es diu tendresa. I dono gràcies per aquesta mare que, en l’absència del fill, el recordarà sempre amb tota la tendresa del món.

7 comentaris:

  1. Parlar del cel és bonic per mi, Sergi! Penso en quan ho feia amb els meus fills de petits, com els agradava!!! Ara, que algun d'ells hi pugui arribar quan no toca, és massa fort per mi i no puc dir-ne res.
    M'agrada però, que expliquis l'experiència de la Teresa i com ha sabut trobar-hi un sentit.
    Moltes gràcies, Sergi!!!

    ResponElimina
  2. Parlant de tendresa
    Hi ha un tema recurrent quan, en converses amb persones coetànies (jubilats), es parla de com ens presentaven Déu a doctrina (això que després se n’ha dit catequesi): jutge sever, sempre vigilant, amb el bastó per no deixar-ne passar ni una,... Cert. Era bastant així: ben poc misericordiós.
    Però, com a contrapunt, la tendresa la trobàvem en la Mare de Déu. Fins i tot ens era presentada com a contrapès a la rigidesa divina. Era capaç, ens deien, de fer-nos entrar al cel per la porta del darrere. L’advocada nostra! Suposo que teològicament hi hauria molt a dir. Però, en la nostra experiència vital de nens i adolescents, aquesta tendresa maternal era una font de confiança. I ens alliberava de pors i temences injustificades; o de traumes, que en diuen ara.
    Avui dia, amb l’accentuació d’un Déu misericordiós, pare i mare, mostrem una imatge de Déu més d’acord amb l’Abbà de Jesús de Natzaret. Tot i que, de tant en tant, també ens cal recórrer al càlid dins el mantell blau de Santa Maria!


    ResponElimina
  3. La definición del cielo como TERNURA, me encanta! Es el elemento constitutivo de mi propia idea sobre el cielo. Para mí, el cielo es "el abrazo perpetuo". Creo que Dios me abrirá sus brazos y que yo entraré en su abrazo y ya nadie me separará de él. Allí encontraré el amor, la misericordia, la compasión, la felicidad... Y conmigo, dentro de ese abrazo, estarán todos los que quiero. Esto es inconcebible sin la ternura, que lo impregna todo. ¡Felicidad!

    ResponElimina
  4. M'ha agradat molt aquesta reflexió. Possiblement el cel, o com li vulguem dir, ens evoca a tendresa, bondat, pau i amor. No deu ser fàcil viure la mort d'un fill però envejo la manera com aquesta persona viu l'absència del seu fill.

    ResponElimina
  5. Sergi, creo que el dolor mas fuerte que pueden pasar unos padres, es la perdida de un hijo. Cada persona que vive esta dura experiencia intentará gestionar sus sentimientos lo mejor posible, o como pueda. Mis respetos, afecto y cariño y mucho animo a todos los padres que viven este dolor.
    Referente al cielo, hubo un tiempo que me pregunte como seria, y como nadie me supo dar una respuesta real de como es y donde esta, desde entonces me imagino que nací con una cajita envuelta con papel de regalo y un lazo , y esta atada en mi brazo y dentro debe haber la respuesta en donde esta el cielo. Así que cada día cuando me levanto y veo que la cajita aun no se abrió, doy gracias a Dios por el nuevo día. Con sinceridad no tengo ninguna interés en saber donde esta el cielo, ni como se vive en él. Cuando se abra la cajita ya veré la sorpresa. Pero la verdad cuando mas tarde en abrirse la cajita mejor!
    Sergí moltes gràcies per tot.
    Una abraçada.
    xesca.

    ResponElimina
  6. A vegades he sentit a dir que hi ha una paraula per anomenar qui es queda sense pares: orfe. Hi ha una paraula que defineix quan et mor la teva parella: vidu. Però no hi ha paraula que es pugui anomenar quan perds un fill, de tant gros com és.
    Creure que el teu fill està en un lloc que s'anomena tendresa, em sembla sublim.
    És la mirada que percebo dels qui jo diria que són al cel. Déu em mira amb tendresa, Maria em mira amb tendresa, i tots els "meus" que han marxat d'aquest món, em miren amb tendresa.
    Pot haver-hi coses que ens apropin amb els agnòstics, i aquesta paraula n'és una.

    ResponElimina
  7. No se que dir ...he tingut ocasió d'escoltar a pares que han perdut els seus fills,per diferents motius....Ara definir allà on ells pensaven que podien estar ...mai havia escoltar TENDRESA .
    Es bonica,propera i dic plena d'AMOR. Gracies per donar.nos oportunitat d'aprendre.

    ResponElimina