dijous, 10 d’agost de 2017

Aprendre a llegir els signes de la vida


Darrerament m'he trobat amb vàries persones que han fet un canvi en la seva vida. I que han pres una decisió important. Però això sí: després d'una sèrie de circumstàncies externes. Recordo especialment una persona d'Estats Units. Havia decidit prendre una opció difícil, però va llegir diferents fets al seu voltant com signes que portaven a aquesta decisió. Va entendre que era el moment oportú, tot i costar-li. Ho vaig trobar interessant. Evidentment, la gràcia estar en saber discernir quan convé canviar i quan convé continuar exactament en la mateixa situació.

La vida ens parla de moltes maneres. I és bo d'estar-hi atents, perquè hi poden haver signes que ens ajudin a discernir el pas que convé fer a continuació. A vegades, quan els signes són desagradables o no són els que hauríem previst, la decisió (la que sigui) es pot prendre a contracor. Però hi ha una altra opció: entendre'ls com signes que ens guien a fer un pas en una direcció o en una altra. Aquestes persones ho van entendre així: van llegir el que passava al seu voltant, i van escoltar el seu cor. I van decidir.

No n'hi ha prou d'aprendre a llegir números i lletres. Ens convé aprendre a llegir els signes de la vida. I aquest aprenentatge dura sempre.

13 comentaris:

  1. Bona nit!

    Triar sempre és destriar. I destriar vol dir deixar opcions de banda. I mai no podràs tenir la garantia absoluta d’haver escollit el camí més encertat. Però és estèril viure en la pregunta i el dubte permanents dels futuribles: “ i si hagués...; i si no ...”.

    Per això és un bon consell allò de “ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ramon, penso que aquesta cita és molt adequada en algunes situacions. En altres, penso que és molt legítim que les persones es plantegin un canvi. He entrat en el tema de manera abstracta, i reconec que en algun aspecte pot quedar ambigu. Gràcies per la teva aportació!

      Elimina
  2. A vegades em pregunto si l'important en aquesta vida és escollir la bona direcció o simplement decidir (potser bé o malament) llegint els signes que ens envolten. A voltes no decidim per por a equivocar-nos; som indecisos, no volem arriscar, no volem sortir de la nostra situació de confort. Altres vegades consultem, ens pensem la decisió i anys més tard ens adonem que ens hem equivocat. I altres vegades prenem decisions sense pensar les conseqüències i al final ens adonem que ho hem fet bé. Estic d'acord amb el que diu el Ramon Caralt "mai no podràs tenir la garantia absoluta d'haver escollit el camí més encertat" però en tot cas crec que l'important és escollir un camí i fer-ho amb convicció, posant-hi els esforços necessaris per arribar a bon port tot i les tempestes que ens trobem en el nostre camí. I si ens hem equivocat refer el camí.
    Gràcies Sergi per ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre camí.

    ResponElimina
  3. Miraré d’explicar-me més bé i matisar el que volia dir. Que es pot (o s’ha de canviar) quan la lectura de les circumstàncies ens ho aconsella? I tant! Caldrà canviar l’arada de direcció i potser fins i tot anar llaurar altres camps. Sempre, però, amb aquell punt de provisionalitat de tota decisió humana.

    Jo volia subratllar la inutilitat de “mirar enrere”, de lamentar allò que podria haver estat i no va ser: “I si no hagués lligar la meva vida amb aquesta persona? I si no hagués entrat al monestir? I si...” M’adono que aquestes preguntes de respostes impossibles provoquen més aviat angoixes i neguits que no treuen cap a res.

    Faré servir una imatge que més d’una vegada m’ha ajudat a mi i que també he utilitzat per ajudar algú altre: el meu passat fins ara mateix és una motxilla que he de portar (i, fins i tot diria, estimar) perquè és “la meva” motxilla i no en tinc d’altra: malgrat les temptacions de treure’n unes quantes coses que em pesen i m’agradaria més que no hi fossin; malgrat també la temptació, extrema, de llençar-la per aquí enllà, que seria com renegar de mi mateix. Però això sí: cal portar-la a l’esquena, ben travada. I no al davant, que ens impediria veure el camí, ens faria entrebancar i caure.

    (Al vespre els jubilats solem barrinar coses com aquestes. que no sé si venen ben bé a tomb. Si més no, serveixen per fer-la petar. Bona nit!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant si venen a tomb! Moltes gràcies. Ramon, havies estat mestre?

      Elimina
    2. No es pot dissimular, oi? Hi ha feines que "imprimeixen caràcter". Que tingueu un bon dia a Montserrat!

      Elimina
  4. No sé si acabo d'entendre el que dius Sergi... és que per mi els fets que m'han canviat la vida de manera radical no han estat per una elecció personal, no els he buscat i diria que no sóc l'única persona que m'ha passat. Clar que decidit i elegit en molts moments, però ha estat simplement la manera de seguir la vida, els altres canvis me'ls he trobat sense poder-hi fer res.
    No sé si m'embolico...
    Gràcies, Sergi!!!

    ResponElimina
  5. Bon dia! No crec pas que t’emboliquis, Marta. Poses sobre la taula la pregunta que els humans es deuen haver fet des de sempre: som lliures o és només una il•lusió. I les respostes són ben variades: des d’un determinisme total a una llibertat sense límits. Però, quan palpem la realitat concreta, ens adonem de les limitacions de la nostra capacitat de decisió. I a vegades al davant només hi tenim un pedregar. Només podem triar: tirar endavant o quedar-nos inactius a la vora del camí. Fins i tot en aquests casos límit, la decisió de continuar caminant crec que és la més humana, encara que ens hi pelem els genolls; sempre amb l’esperança que, tard o d’hora, el camí es farà planer i que se’ns n’obriran de nous.

    En situacions així, m’aferro a allò de Sant Pau als Corintis: “ Ens veiem oprimits pertot arreu, però no esclafats; sense camins a seguir, però no sense sortida; perseguits, però no atrapats; tirats per terra, però no abatuts”

    ResponElimina
  6. L'altra dia vaig saber una anècdota d'una entrevista de feina en la qual els hi preguntaven als aspirants com es veien al cap de vint anys. Havien de representar-ho a través d'unes estructures. Per raons de la feina a la qual aspiraven, la majoria de candidats van crear l'espai d'una aula, on ells eren els mestres. Un candidat va destacar quan va crear uns pilars que sovint tenien ramificacions a dreta i esquerra, i aquestes ramificacions s'unien amb les ramificacions dels altres pilars. (Imagineu-vos un parc amb quatre arbres que les branques es confonen entre elles, i que a dalt de tot s'uneixen en una plataforma). Doncs bé, a dalt de tot d'aquest garbuix de pilars hi va situar cinc persones. Va explicar que li era impossible saber on seria i què faria al cap de vint anys, va afegir que aquell garbuix de branques eren camins que agafaria o no, i decisions que prendria o no. Va assegurar que l'única cosa que esperava al cap de vint anys era que les persones que estima l'acompanyessin en cada decisió i canvi de rumb. Aquesta candidata prioritzava estar acompanyada i envoltada de les persones que estima al moment de prendre qualsevol decisió.
    Suposo que davant qualsevol decisió és important seleccionar l'escala de prioritats per la qual ens regim. Puc avaluar de manera objectiva les oportunitats i els riscos d'aquella oportunitat laboral. Per aquesta persona, el principal risc seria saber si aquell fet el faria allunyar-se de les persones que l'acompanyen (físicament o èticament).
    Per cert, finalment va aconseguir la feina. El temps dirà si al cap de vint anys encara és professora o no, i més important, si tot això ho comparteix amb la parella, la família...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És bonic! Gràcies per compartir-ho, i per tornar a aparèixer en aquest espai després de força temps!

      Elimina
  7. Mai no podrem saber com seria la nostra vida si les decisions que hem anat prenent haguessin estat diferents. Qui ho pot saber! Per això, com diu en Ramon, és important saber estimar o, si més no, ser conscients d'aquesta motxilla que tots portem, però sense convertir-la en el centre de tot, ja que, obrant així, ens perdríem l'oportunitat de deixar que el nostre passat ens sigui útil per al nostre futur. Tot i això, crec que a vegades no és tan fàcil com sembla. Per una banda, pot ser fàcil evadir-se en temps passats, i més si van ser millors que els presents; o, per altra, lamentar-se que no fossin com pensàvem o volíem.
    I cal també, a vegades, que ens ajudin des de fora a saber llegir aquests signes. Encara em queden moltes decisions per prendre al llarg de la meva vida. Però, com diu en Josep, l'important és tenir clar les persones amb qui vols fer el camí. No són, també elles, part d'aquest camí? I, certament, una part important.

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies per tots els comentaris!

    ResponElimina