Fa uns dies vaig llegir un llibre interessant: "No aconseguireu el meu odi" (Edicions 62). Està escrit per un home que va perdre la seva dona en l'atemptat de la sala Bataclan de París. Descriu amb una claredat que glaça com va viure les primeres hores i els primers dies després d'aquesta notícia tràgica que li havia canviat la vida de cop. Parla sense embuts de com afronta la comunicació d'aquell terrible succés al seu fill tan petit, les ajudes que se li ofereixen per part de gent variada, i tot el que li corre per dintre.
No és un manual per aprendre a estimar els terroristes, com es podria deduir pel títol. Però sí un llibret molt interessant per entendre com pot viure una persona que passa per una experiència traumàtica de manera tan sobtada. I val la pena perquè sapiguem comprendre millor (i per tant, poder ajudar de manera més eficient) les persones que es trobin amb moments d'aquests.
Un llibret així també ens pot afavorir la reflexió de com és d'important aprofitar al màxim els moments amb la gent que estimem.
I em quedo amb un paràgraf:
"Divendres al vespre vau llevar la vida d'un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor".
Sens dubte qui perdona a qui ens treu una part de nosaltres (sigui fill, mare, germà,...) és una experiència que supera qualsevol raonament humà. Després d'atemptats d'aquest calibre ens venen al cap un reguitzell de preguntes:"perquè","com hi pot haver tant odi en el cor d'aquestes persones", "perquè tant vessament de sang innocent", "perquè tantes famílies destrossades",... Només pensant en l'amor de Déu es pot arribar a perdonar a un assessí. Estic d'acord amb el paràgraf que has compartit; "cada bala que mata és una ferida al cor de Déu".
ResponEliminajo també em vaig llegir un tros d'aquest llibre . El vaig trobar amarat d’ amor,per la seva dona, al seu fill, també un cant a la vida,.......i per d'amunt de tot voler continuar,amb el record ,sense l’odi.
ResponEliminaCosa que ,crec molt difícil ,quant la pèrdua d’un esser estimat es de manera sobtada i mes quant es producte del odi cap a persones innocents es difícil no demanar-te el perquè . Jo també em quedo amb la preciosa frase ...." cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al cor de Deu .
Quan van publicar el llibre se'n va parlar força. Vaig escoltar l'entrevista que li va fer la Mònica Terribas i vaig comprar-lo aquella mateixa tarda. Vaig plorar de la primera a l'última pàgina. Tot i així em va agradar molt, la serenitat amb la que parla d'una situació tan terrible, tu dius que glaça, jo no ho sé, només plorava... és que no puc imaginar-me passar per una situació així...
ResponEliminaGràcies Sergi, m'agrada molt el teu comentari!!!
Sergi, poso l'enllaç amb l'entrevista a l'autor que se li va fer al programa dels matins a Catalunya Ràdio, dura 20 minuts però val la pena escoltat-ho.
ResponEliminahttp://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/latemptat-a-la-sala-bataclan-va-matar-la-seva-dona-pero-no-li-va-arrencar-odi-antoine-leiris/audio/932075/
És sorprenent com la vida ens pot canviar d'un moment a un altre de forma tan radical. I crec que aprendre a viure una situació així de la manera com la viu aquest home és realment difícil i admirable. No sé com reaccionaria jo...
ResponEliminaI també em quedo amb l'última frase. M'ha arribat especialment.
Moltes gràcies pels vostres comentaris! Marta, gràcies per l'enllaç, és interessant!
ResponEliminaRellegint aquest comentaris només constato una evidencia; Deu es present en tots els que el busquen en sinceritat de cor, sense defugir el dolor que comporta implícitament la joia d'estimar
ResponEliminaI tant!
Elimina