I digué el deixeble:
- Fa uns dies va morir de sobte un noi que coneixia, i m'ha fet un impacte fort. No m'ho trec del cap.
I respongué el mestre:
- Sí, quan mor un jove tothom queda molt impactat, perquè sentim que s'esdevé abans d'hora. I ens recorda que som finits, i que qualsevol dia (qualsevol dia!) pot ser l'últim. Sé que aquesta idea a algunes persones les neguiteja. Però hauríem d'aprendre a integrar la mort com una part de la vida. Tots sabem que un dia o altre hem de morir, però la gent prefereix viure com si tot plegat no tingués un final. No creus que si tinguéssim més present que un dia ja no hi serem, aleshores viuríem amb més intensitat? No podria ser que aleshores relativitzéssim algunes coses sense importància real (encara que a vegades ens ocupin tant de temps i espai en la ment) i donéssim més importància al que realment té valor a la vida? Viu amb intensitat, aprofita cada moment. Cada minut és un regal únic en la història de la teva vida. Valora'l com a do que reps, i converteix-lo en do per als altres. I tindràs una vida feliç i plena.
Gracies Sergi. Aquesta societat rebutja, rebutgem la mort, tabú, lletja. I també a la gent gran, càrrega i despesa,... ens aniria molt millor si poguéssim aprendre de vosatres, de com integreu a la gent gran, a la mort, dignificant la vida i la comunitat. Gracies a les comunitats benedictines per servir-nos de guia i inspiració. Amb el vostre testimoni, molts podem creure i moure'ns per una vida amb mes sentit. Albert Arqued
ResponEliminaGràcies per les teves paraules, Albert! Certament per mi la comunitat també ha estat una escola de vida en aquest tema.
EliminaA vegades, per una situació o una altre, intentes mentalitzar-te de que la mort pot fer acte de presència. Tot i això, quan arriba, sembla que mai estiguis preparat.
ResponEliminaQuan tot això passa de cop i amb un jove, simplement et preguntes moltes coses de les que poques vegades en trobes resposta.
Tot i això, penso que potser no es tracta tant de viure intensament cada moment, sinó de viure'l en pau amb un mateix i amb l'altre, perquè no saps ni quan ni com, però potser aquella paraula serà l'última que tindràs amb aquella persona i no voldries que fos una discussió o un mal entès.
Gràcies per parlar tant obertament Sergi i Albert. Si tothom entengués que tots som finits, potser les coses anirien d'una altra manera.
Gràcies.
M'agrada molt això que dius de mirar d'estar en Pau amb tothom. Sí, mai no saps quan serà l'última ocasió. I en qualsevol cas, que no sigui per nosaltres que no hi ha aquest gest o aquella paraula per estar en Pau.
EliminaLa mort ens fa por, jo el primer. Por a una realitat que ens és desconeguda. Amb els ulls de la fe esperem que després de la mort hi ha resurrecció i una nova vida però malauradament a vegades o bé no tenim fe o bé tenim aquells ulls mig entelats o se'n posa un brossa de la pols del nostre camí. Viure pensant en la mort pot ser una angoixa, prefeixo creure en la mort com un pas més de la nostra existència. Viure la vida a cada instant com si fós l'últim dia és una manera, però viure pensant en el que ve després també ens pot ajudar a viure una vida més plena i intensa.
ResponEliminaM'agrada l'enfocament que hi dónes, Joan. Penso que és complementari amb el que he exposat. I benvingut a aquest espai! Gràcies
EliminaSergi,et llegeixo sovint pero avui el tema m'enpeny a escriure.
ResponEliminaPoques vegades pots parlar serenament de la mort, sempre hi ha algú que et mira com si fossis "adicte al suicidi"
De que es té por quan hi ha tan afany en allunyar la mort?
Voldriem ser eterns ,però tampoc ens està bé envellir
Ens cal aprendre molt.
Gràcies per la teva reflexió
Roser.
Sí, Roser, jo també penso que la nostra societat en general fuig de la mort i no en vol sentir a parlar. Alguna raó hi deu haver. Gràcies per haver comentat!
EliminaParlar de la mort és molt complicat, Sergi.
ResponEliminaEls dies abans de Nadal va morir de manera sobtada i sense cap avís el fill d'un amic de la família, 35 anys i pare de dues nenes. És una experiència terrible. Els cristians ens podem agafar a l'Esperança, però aquesta és una prova massa forta per poder donar consells sobre res.
A mi m'ha fet pensar molt en la mort, en la pròpia mort. Sí que cada instant és un regal únic però també m'ha fet mirar enrere per pensar en el futur. Potser els tres passos que es fan el la revisió de vida, veure, jutjar i actuar. Segueixo pensant que el que dóna sentit a tot plegat és l'esperança en la vida de després, sinó perquè hem arribat aquí?
Quin embolic, Sergi!
Moltes gràcies per exposar un tema tan difícil!!!
Estic d'acord amb tu, Marta: quan a algú se li ha mort un fill, cal anar amb molt de compte amb el que es diu. A vegades és millor el silenci i una abraçada. Però aquest escrit no estava pensat per als qui han perdut un familiar directe molt jove, sinó pels qui se senten sotraguejats per l'experiència encara que no els toqui tan directament. Gràcies.
EliminaLa mort forma part de la vida ,per tant cal fer-la mes propera,mes humana.Es una sotragada com tu dius ,encara que sigui un familiar llunya o un amic .El dolor que comporta, s’ha de sentir,experimentar ,ja que si hi ha amor ,hi ha dolor. La nostre cultura no ens prepara per tenir present la mort…..i quant ens colpeja ens sentim sorpresos. No obstant l’unica certesa que tenim en la vida, des del moment en què naixem, és que morirem. Parlar de la mort ens fa adonar que el que tenim avui,potser serà el que demà enyorarem...fet que ens obliga a viure amb més consciència, a valorar la vida, estimar-la i assaborir-la més i millor, apreciant cada instant que vivim, com un regal, amb consciència del moment present, gaudint, amb sentit i plenitud.
ResponEliminaSergi D'Assís ,la mort i el dol ,dues experiències que cal compartir.Gracies !!
Gràcies Sergi pel que dius! Poso l'enllaç amb el vídeo d'una conferència que vaig assistir fa poc menys d'un any dels germans Morlans amb el tema Per una mort digna. No sé si està molt lligada amb el que vols dir, però per mi va ser molt interessant. És llarg el vídeo, dura una hora i mitja. Per qui tingui temps i ganes a mi m'agrada especialment a partir de la intervenció del Xavier Morlans al minut 26,56.
ResponEliminahttps://www.youtube.com/watch?v=22FsQEokKGE
Moltes gràcies, Sergi!!!
Sembla que el tema de la mort sigui un tema tabú per a molta gent. Tots sabem que, algun dia o altre, morirem, però no tothom n'és conscient. Hi ha molta gent que, simplement, no hi pensen. Viuen com si això hagués de durar sempre. I perden el temps en coses que, vistes en detall, no ho mereixen: la fama, els diners, etc. De tot això no ens n'emportem res... Però, en canvi, ocupen una posició central en la vida de moltes persones.
ResponEliminaUn dia vaig llegir que la mort era el que donava sentit a la vida. Quina contradicció! I tot i que jo no ho diria així, sí que crec que pot ser interessant veure-ho d'aquesta manera. Si poguéssim viure per sempre, moltes de les coses que fem perdrien el seu sentit. Creiem que hem d'aprofitar tots els moments perquè sabem que algun dia s'acabaran.
Integrar la mort com una part de la vida és essencial per aprofundir en el seu sentit. Per a alguns serà, simplement, el moment final d'una cosa finita anomenada "vida". Per a d'altres la mort ens és un pas cap a alguna cosa que desconeixem, però de la qual en tenim una gran esperança. I segur que hi ha mil maneres més de veure i plantejar aquest misteri tan gran.
Cadascú viurà la mort d'una manera diferent, però aprendre a tractar-la, i fins i tot a donar-li un sentit, el que sigui, crec que és important. Agraeixo que ens hi facis reflexionar, Sergi!
Moltes gràcies per la refleió i l'article sobre la mort! Com s'ha dit per aquí, és un tema que solem evitar i del qual pot ser molt desagradable pensar-ne i que pot portar memòries dels moments més durs. També és un tema molt delicat que afecta de manera diferent a tothom, que es viu de maneres diferents i que s'ha de respectar. Però em sembla que també ens pot anar molt bé per intentar comprendre millor el valor que té la vida, de les persones que estimem, de cada dia, de les coses bones i de les dificultats que passem. No sabem mai quan qualsevol d'aquestes coses s'acabarà, per tant pensar en això pot ser un bon recordatori de viure cada moment amb intensitat i agraïment, de fer les coses que sentim quan tenim la oportunitat perque de vides només en tenim una. També és una bona manera d'adonar-nos de lo poc importants que som i de com nosaltres no manem en aquests temes de vida o mort i no ho podem controlar, el que en algun cas ens pot servir de cura d'humilitat. Tot i que la mort és l'únic que sabem que passarà segur en un moment o altre, també és el tema del qual en sabem menys - és un misteri com la vida, i viure i morir amb la fe em sembla una molt bona manera d'afrontar-ho!
ResponEliminaGràcies, Sergi, pel tema que has exposat tan bé.
EliminaComparteixo tot el que s'ha comentat tan encertadament i només voldria afegir que si cada dia que passa és un do de Déu quan ets gran encara més perquè et permet de pensar-hi en pau, serenament, sabent que per molts anys que visquem, ara, seran pocs.
És un absurd voler fer com aquell qui res, voler ignorar-ho... en fi saber mirar la vida amb uns altres ulls... sabent que sempre estem en mans de Déu i que és qüestió de preparar-nos esperançadament per ser-hi per sempre
Andreu, has tocat aspectes molt diversos d'aquest tema i ben interessants. Moltes gràcies!
EliminaJustament aquests dies he estat pensant en aquest tema, ja que se'm va acudir que potser l'única manera que tenim els humans de viure la vida "en pau" és fer com si no haguéssim de morir, practicar una mena d'amnèsia selectiva. Però llegint aquesta història no puc evitar pensar que hi ha una alternativa, molt més digne, consistent en acceptar la mort com a inevitable però no com un final total. És un fil molt prim, entre l'oblit i el nihilisme, però potser l'únic camí amb sentit.
ResponEliminaEustaqui Bofarull
Penso que la creença (o no creença) en una altra vida o continuació més enllà de la mort pot afavorir una manera d'afrontar la mort o una altra. Perquè és clar, si un creu que segur que no hi ha res, aleshores potser val més no pensar-hi per no neguitejar-se. En el cas de dubte sobre què hi ha després, potser la consciència d'aquesta realitat indefugible ens pot ajudar a aprofitar més la vida.
EliminaPensar intensament en la mort és com assaborir xocolata de cacau pur. Durant el dia és molt difícil que involuntàriament ens hi aboquem; fer-ho requereix molta atenció i no es pot combinar, a diferència de la majoria de pensaments, amb les activitats quotidianes mecàniques.
ResponEliminaAbans d'adormir-nos és un bon moment perquè això passi. L'absència de moviment físic, la desconnexió de la ment de l'activitat habitual, i la reducció de les percepcions sensorials n'afavoreixen les condicions, facilitant la concentració necessària i, a vegades, despertant les inquietuds que sorgeixen en considerar la similitud entre el son i la mort.
Per tant suposo que qualsevol motiu que provoqui atrafegament diürn i facilitat per adormir-se pot arribar fer-nos oblidar que morirem.
I no pot ser justament aquest, l'estat que han d'atènyer els qui sovint es senten desassossegats per culpa de tenir-ho molt present?
Bhutan és un país que crida l'atenció per la seva preocupació de tenir la població feliç. Pel que sembla, dóna bons resultats. Vaig llegir, fa poc, que la gent d'allà pensa en la mort cinc vegades al dia. No em va quedar clar si era un tret de la cultura bhutanesa o del budisme en general, però ho vaig trobar molt interessant.
Certament, aprendre a conviure amb la mort proporciona un gran benestar interior. És difícil, i és possible que s'hi hagi de tornar a cada etapa de la vida, però val la pena. De totes maneres, estic convençuda que, encara que això no s'aconsegueixi, pensar en la mort és per a tothom una font de bons consells per a la vida.
Moltes gràcies Gemma! M'ha agradat aquest paral·lelisme que fas entre el son i la mort, que també trobem en la tradició cristiana. I la reflexió sobre què ens facilita tenir present la mort i què ens ho dificulta.
EliminaLlegeixo aquesta publicació després d'un dia que podria descriure com una situació semblant a la que aquí s'explica. Crec fermament que la sensació més escampada en la nostra societat és la de pensar en la mort com a la fi de la vida i l'acabament de tot.Però perquè no observem la mort com a culminació de la vida? Tot i que pot semblar un eufemisme per desdramatitzar-la, culminar ens porta a entendre que abans d'arribar-hi hi hagut tot un treball i una obra de vida que ha tingut el seu sentit i els seus resultats. Veient-ho així, probablement afrontaríem la mort amb més esperança.
ResponEliminaModest Palau
Modest, m'agrada el teu plantejament. Però també penso que és lògic que els qui veuen la mort com un final absolut (i sense cap altra possibilitat més enllà) preferixin no pensar-hi perquè es pot viure com un drama.
Elimina