La comunió en la fragilitat

Fa molts anys vaig aprendre aquest concepte del P. Miquel Estradé (i en vaig parlar a Oikía). Ell presentava el fet de compartir mútuament les pròpies fragilitats com quelcom positiu. Penso que cal encertar el context, i que per exemple enmig d’un acompanyament cal discernir bé quan és oportú compartir-la o no si ets l’acompanyant (sempre pensant en el bé de l’altre). 

Però l’experiència d’aquests dies m’hi ha fet pensar. A vegades m’he trobat amb gent que m’idealitza, com si jo hagués fet un treball espiritual i personal que ja res no m’afectés massa. Home, no us negaré que al cap dels anys sí que hi ha un increment de coneixement d’un mateix i una maduració a diversos nivells. Però estem fets de fang, com us vaig comentar amb to de broma parlant dels homes i els constipats (i jo un d’ells). 

Quan no tinc salut, quedo totalment inservible. I no em fa res que els altres ho sàpiguen. No soc fort. 

A vegades penso que, quan tantes persones s’han sentit compreses per mi en la seva fragilitat és perquè un servidor també he aprofundit en la pròpia i per això puc fer-me càrrec de la dels altres. Tots som fets de fang, i això es tradueix en diferents tipus de fragilitat. Conèixer-la i acceptar-la ja és un primer pas. 

De tant en tant, a La Font de Greccio he escrit històries d’un mestre i un deixeble. Tots som mestres i tots som deixebles. Tots hem après coses i tots estem en camí. Donem-ne gràcies a Déu.