dilluns, 23 de novembre del 2020

En Bernat


Suposo que tots, excepte els lectors més joves, teniu present la Guerra de l’Iraq i totes les manifestacions del “No a la Guerra” que hi va haver aquell 2003. Potser alguns també recordareu que hi va haver una sèrie de persones que es van oferir per anar com a escuts humans a l’Iraq per protegir els civils en zones clau com hospitals o escoles. 

A Catalunya, va sobresortir el cas d’un noi de 19 anys que va ser el que va iniciar a casa nostra aquest moviment que s’estava gestant en altres països. Vaig llegir una entrevista que li van fer, i vaig quedar tan impactat que amb 19 anys fos capaç de jugar-se la vida literalment per defensar aquella gent, que vaig buscar-ne l’adreça. La vaig trobar, el vaig escriure i ens vam conèixer a Montserrat. Guardo un record meravellós de la seva estada a l’hostatgeria, i de com vam poder compartir la nostra visió del món.

Pocs dies abans de marxar a l’Àfrica, va tornar a fer una estada a l’hostatgeria per posar-nos al dia de les nostres vides. Ara ell és un pare de família, i psicòleg clínic. Va fundar una escola on preparen els psicòlegs que volen passar el PIR (com el MIR, però per psicòlegs). Vaig admirar la manera com viu la seva professió de psicòleg clínic, amb quina generositat atén els seus pacients (que no està renyida amb la professionalitat, només faltaria!). Però també em va agradar molt la naturalitat amb què parla dels seus dons i límits.

I vaig pensar que aquell noi de 19 anys que estava disposat a jugar-se la vida pels altres continuava essent el mateix en el seu viure de cada dia. 


Una vegada un noi em va dir que no hi havia gent bona en el món. Li vaig dir que ho veia diferent, perquè jo havia pogut conèixer MOLTA gent MOLT bona. Que hi són, i tant! En Bernat és un d’ells.


12 comentaris:

  1. Recordava la història en general dels escuts humans a la guerra d'Irak (2003), però no en particular la d'en Bernat Carreras.

    El programa "30 minuts" de TV3 va dedicar un reportatge a aquest tema.

    Només començar podreu veure al Bernat Carreras amb 19 anys.

    https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/escuts-humans-a-bagdad/video/1386019/

    ResponElimina
  2. Gràcies al Bermat,per ajudar a un poble que el meu marit va conèixer i va tractar durant un parell de mesos...anys abans,no gaires,abans de la guerra.
    Una de les primeres ciutats bomberdejades,(no recordo)el nom i el lloc va ser la fàbrica on ell havia ensenyat ,a fer anar, unes màquines molt moderness.i on hi tenia amics i molts coneguts que fins i tot els havíem tingut a casa a dinar.
    Varem estar atents i molt enfadats i al mateix temps orgullósos de la g3nt que ajudava.
    per tant desde aquí agraeixo i donis les gràcies al Bermat.Hni encara tinc a casa els regals que aquells nois em varen portar.

    ResponElimina
  3. Aquestes persones són esclats de Déu enmig nostre. Actituds i testimonis com aquest fan palesa la seua presència al món, fan quotidià i permanent el Nadal. Fan possible visualitzar l'Emmanuel, la humanitat de Déu.

    ResponElimina
  4. Dues persones que donen la vida pels altres. Aquesta foto em fa recordar la "icona de l'amistat" de Taizé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades esdevenim un signe per a altres malgrat nosaltres mateixos. Però no hem d'oblidar que som argila, limitats i caducs. Tots som aprenents

      Elimina
    2. Necessitem aquests signes que ens donem esperança. Crec que és la comunió dels sants

      Elimina
  5. El món necessita persones com el "Bernat" per poder fer un món millor i més just. Gràcies per compartir-ho Sergi!

    ResponElimina
  6. Jo també ho recordo i els 30 minuts de tv3 també. Em va impactar molt el testimoni del Bernat, tant que vaig pensar que sort que els meus fills, per edat, no podien fer-ho, és que et venien ganes d'anar amb ell només escoltant-lo.
    Molt bonica la foto, Sergi!!! Això de sortir d'entre la boira és tot un signe d'humilitat potser? Sou dos que heu fet i feu molta feina sense posar-vos medalles!!!
    Moltes gràcies, Sergi!!!

    ResponElimina
  7. Hi ha d'haver moltíssima gent molt bona al món! Ha de ser així. El mal hi és present i no fem més que donar-li visibilitat en titulars informatius, però el bé, des de l'anonimat i en silenci, i probablement com a suma de milers de bones accions, el contraresta sempre. Així que aquestes bones persones que fan coses extraordinàries mereixen un ressò i un agraïment molt especial! Gràcies Sergi, per donar testimoni d'aquestes històries.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Sergi, per recordar-nos aquests testimonis de solidaritat. El Senyor omple de bones llavors el cor de tantes persones... Una càlida abraçada al Bernat.

    ResponElimina
  9. Per descomptat que hi ha molta gent bona, es més, ni han més de bons que de dolents, si no això no funcionaria, lo que pasa es qu'els dolents fan més soroll. El 2018 va ser la darrera vegada que vaig anar a Irak i tot i la calma que ara hi ha la Pau encara es feble

    ResponElimina