dissabte, 17 d’octubre de 2020

Ni purs ni perfectes


Recordo que en Quim, el catequista de Confirmació que vaig tenir de jove, ens va dir que li feia impressió que els cristians comencéssim les celebracions dient "Senyor, tingueu pietat". Ens deia: "Quants col·lectius trobaríem que comencin les seves reunions demanant perdó?". I anàvem repassant: partits polítics, clubs esportius, grups de tota mena. La veritat és que no se'ns n'acudia cap. 

Potser hi estem tan acostumats en cada celebració que no hi caiem. Però no deixa de ser curiós i singular. I gosaria dir que bonic, si es fa amb sinceritat.

Tanmateix, igualment com us comparteixo això, no crec que la imatge que predomini de l'Església sigui aquesta. Més aviat, diria que sovint es percep la imatge d'una institució que es presenta com a pura, perfecta, i capaç de donar lliçons perquè sap com es fan les coses i les fa bé. I jo diria que això no l'afavoreix, perquè com tota realitat humana està sotmesa a la fragilitat. 

I ara parlo de l'Església, però també podríem parlar de partits polítics o d'altres grups que projecten la imatge que ells sí que fan bé les coses i acusen els qui no actuen correctament. I quan s'evidencia que també ells són humans, aleshores la reacció vers ells és encara més furibunda.

No seria més interessant presentar-se amb senzillesa com a persones i col·lectius que intenten fer les coses bé, però que estan en camí com qualsevol altra realitat humana?

Tots estem en camí, tots podem aprendre de tots.

6 comentaris:

  1. I agree with you -  we are all on the way and learning with one another. But I also think the Church is too preoccupied with guilt and sin. For example, in funeral masses, I don't like  the stress usually put in asking pardon for the sins of the dead person. I remember a theologian that said he was convinced that when we die and get near to God we will feel our smallness and be immersed in the greatness of God and, that moment of being conscious and feeling we lived so far away from it, is purgatory. I believe God knows well our frailties and when we get there His great love will make everything right. 

    ResponSuprimeix
  2. Hola Sergi. Completament d'acord. Presentar primer les nostres mancances i limitacions ens fa adonar de la nostra petitesa davant de Déu i davant dels altres. Una de les coses que em treuen més de polleguera és l'arrogància d'algunes persones. Tots plegats tenim molt per aprendre dels nostres germans i germanes i una actitud d'humilitat és una bona porta d'entrada.

    ResponSuprimeix
  3. La nostra percepció de la realitat és molt feble i això ens provoca desconcert, por, incertesa, en definitiva patiment. El nostre cervell necessita certeses, fonaments sòlids, però tot i qu'els necessita no té les eines per copsar-lo i això ens deixa abocats a una cerca constant què si no som capaços de conduir adecuadamente esgota i colapse el nostre sistema nerviós, per això abans de caure en estats alterats o directament malaltissos ens aferren a qualsevol "veritat", ens convertim en presa fàcil dels "cants de sirenes". Polítics deshonestos, pseudoreligions, i cobdisiossos cercadors del seu propi interès, coneixen molt bé aquests mecanismes i el greixen constantment, si la integritat i la honestedat no "fan niu" en el cor dels homes i de retruc en les institucions en les que treballem difícilment ens en sortirem.
    Tot i això el bisbat de Vic fa justament poc més d'un any va convocar el Sinode per la Esperanza i l'ajuntament de Manresa (sóc manresa) ja fa uns quants anys que una part dels pressupostos és destinen a allò que la ciutadania demana, són formes tangibles de treballar "tots per tots" pot ser només són dos gotes de Esperança en un mar d'incomprenssio. Però si rumiem una mica què va ser si no el Crist en front del imperi romà i l'hipocresia dels jueus benestant?

    ResponSuprimeix
  4. Els cristians creiem en Jesús que per a nosaltres és el camí, la veritat i la vida. Però molt sovint confonem l'objecte de la nostra creença amb la fràgil realitat personal, o ens sentim amb autoritat per a emetre sentències als qui no pensen com nosaltres. Confonem el fet de ser seguidors de la veritat amb la pròpia veritat. Més d'una vegada he sentit la jerarquia eclesiàstica qualificar altres corrents de pensament o posicions humanístiques de "relativistes" per allò de sentir-se en possessió de la veritat. Una cosa és el seguiment de la veritat i un altra, ben diferent, considerar-se la veritat.
    No és menys cert que, tot i la nostra contingència, els cristians acabem acceptant amb humilitat els nostres errors. Serà per aquesta pràctica de penediment en l'Eucaristia i en el sagrament de la penitència?

    ResponSuprimeix
  5. Lucy, Joan, Polpez i Vicent, moltes gràcies pels vostres comentaris!

    ResponSuprimeix