divendres, 23 d’octubre de 2020

El cristianisme és gore?


El comentari de la Lucy, encara que no hi tingués relació directa, m'ha evocat la pregunta que fa temps em va fer una persona agnòstica: "No trobes que el cristianisme és una mica gore?". Vaig pensar que era una pregunta per ser escoltada, venint d'una persona que es mirava la religió cristiana des de fora i sense jutjar-la. 

Certament hi ha un contrast amb les imatges d'altres religions. Els qui visiteu aquest espai de fa més temps, recordareu el comentari que en vaig fer amb motiu de la gira de l'Escolania a la Xina: "Expressions religioses". 

Home, associar el cristianisme al gènere cinematogràfic "gore", en el qual la sang i el terror són tan presents, pot sonar exagerat. Però per una persona que no estigui immersa en el cristianisme, pot ser aquesta la impressió en veure segons quines imatges. 

És bo de recordar que els primers cristians no representaven mai la creu de Jesús. Era terrible recordar els sofriments pels que havia hagut de passar, i preferien representar-lo com un bon pastor, com a mestre de saviesa, etc. Però no sagnant i patint fins a l'extrem, clavat en una creu.

A vegades el cristianisme ha tendit a subratllar els aspectes de sofriment, i també a vegades haurà semblat que el centre era sobretot el sofriment. I aquest és el risc: que oblidem que el centre de la nostra fe és l'Amor. Un Amor portat fins a les últimes conseqüències. Però al cap i a la fi, l'Amor.

Per veure, una representació més gràfica del que deia, podeu clicar aquí.

14 comentaris:

  1. El Cristianisme és gore?... Perquè? El Crist va ser clavat a la creu després de torturar-lo. Lo gore seria la terrorifica història del ésser humà sobre aquest planeta, en tot cas com va dir el germà Viçens "l'amor és el pal de paller que infon bellesa i profunditat a tot el que som i a tot allò què fem". I com tú molt bé dius aquest és el centre de la nostra fe.

    ResponSuprimeix
  2. Es interessant que hagis posat el cartell de la pel·lícula de Mel Gibson per il·lustrar el teu article. Jo la veure quan va sortir, amb un grup d´amics americans de l´església on anava quan passava llargues temporades allà.
    Va ser una experiència memorable, ja que ells van quedar commoguts, molt emocionats i en canvi a mi no em va agradar de veure el realisme del sofriment, ni l´enfocament en general.
    Certament tenim tots sensibilitats diferents i l´ambient cultural no és neutre. Però m´agrada que ens recordis aquests primers cristians, que per la proximitat històrica potser percebien millor l´essència de Jesucrist.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, òbviament la imatge no estava triada a l'atzar. A mi totes les pel·lícules sobre Jesús m'interessen, perquè tant si comparteixo la visió que en donen com si no, hi entro en diàleg. Cada una no deixa de ser una visió sobre Jesús, i és material per reflexionar.
      Sobre aquesta concreta del Mel Gibson, sembla que el sofriment sigui el centre de tot, en la línia del que deia. Tot i això, hi va haver dues escenes que em van agradar molt pel que expressaven.
      Una persona a Twitter m'ha dit que vincula al catolicisme romà aquest fet que presento, i no a tot el cristianisme. Certament cada confessió té el seu estil, i dins mateix de cada confessió també hi ha estils molt diferents.
      Com també cada època té els seus estils. M'ho ha tret de la punta de la llengua en Ramon, fent referència al romànic.

      Suprimeix
    2. En tot cas em va interessar molt de poder veure i tenir un debat animat amb un grup de nord-americans protestants sobre Jesús i aquesta pel·lícula (d'autor catòlic dels que no accepten en Concili Vaticà II). Si un escolta atentament es converteix en una experiència molt enriquidora.

      Suprimeix
  3. Una mica gore si és. Només cal recordar el calvari de Jesus i les tortures dels Sants màrtirs.
    Jordi Conde Garcia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Jordi! Crec que és el primer comentari que fas aquí, moltes gràcies!

      Suprimeix
  4. Bon dia i bona salut!
    A mi, la imatge que m'inspira més devoció és la de les majestats romàniques. És la creu, sí; les mans i els peus foradats, sí. Però amb vestit i corona reials. El triomf sobre el darrer enemic: la mort. Cada diumenge, “el dia en què heu vençut la mort”, em diu més veure l'eucaristia presidida per aquesta imatge, que no pas pels crucifixos realistes.
    Us recomano que contempleu una estona la Majestat de Cruïlles; sobretot el rostre: serè, compassiu. Bellíssim!
    https://www.google.com/search?q=majestat+cru%C3%AFlles&sxsrf=ALeKk00WzCF_hbwRUcccV_tlKtpkKCJmYg:1603525237151&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=2ahUKEwi-9ZeB3czsAhXCTBUIHZgHCbQQ_AUoAXoECAsQAw&biw=1920&bih=937#imgrc=a1wUle5eQTzRqM

    ResponSuprimeix
  5. Mai he volgut pensar que la mort de Jesús hagi de ser gore, ni per molt que fos torturat. A mi això de recrear-se en el seu sofriment, no m'agrada.
    No he vist la pel·lícula del Mel Gipson i per poc que pugui no ho faré. No m'interessen gens aquest tipus d'imatges, el món gore en general. Vaig llegir, quan va sortir, la pell freda, perquè me'l va regalar la meva filla i el vaig trobar horrible...
    Al "aquí" que ens proposes clicar potser hi hauries d'afegir allò de: pot ferir la seva sensibilitat...
    Que res, que m'agrada el que dius, però no el material que dona suport al teu missatge.
    Igualment, moltes gràcies, Sergi, per fer-nos pensar en la imatge que es pot tenir de cara en fora de la nostra religió i espero no molestar-te amb el que dic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No veig per què m'hauria de molestar, al contrari. Tens raó que la imatge de l'enllaç que he posat és bastant terrible, per això vaig preferir no posar-la com a imatge de l'article. I fixa't que en aquesta pàgina l'anuncien per qui la vulgui comprar! O sigui que hi ha gent a qui deu interessar.

      Suprimeix
  6. Si fem un repàs als Evangelis, crec que les úniques escenes que contenen violència són la dels mercaders expulsats del temple per Jesús i les de la passió i mort. La resta d'Evangeli és ple de guaricions de tota mena, resurreccions de morts i compassió alliberadora de situacions personals. És cert que hi ha un sacrifici, el darrer dels rituals sacrificials, però la creu no és la darrera paraula. La resurrecció és el triomf sobre la mort. Aquesta sí que centra el cristianisme, creiem en el Jesús viu, en el seu poder de salvació, no de mort. Per tant, el cristianisme apunta sempre a l'esperança de superar-ho tot, és ben positiu.
    Una cosa és acceptar la nostra realitat humana de violència que ha estat present al llarg de la història, la qual assumeix Jesús, i l'altra ben diferent és fer-ne un espectacle.
    Efectivament, el símbol del cristianisme és la creu, no altra cosa, però no ho convertim en espectacle.

    ResponSuprimeix
  7. Respectant tot el que s'ha dit fins ara, crec que hauríem d'agafar una mica de distància abans de respondre a aquesta pregunta.
    Potser per nosaltres ens és fàcil contemplar el Senyor a la Creu sense veure-ho gore perquè l'hem vist sempre i ens hi hem acostumat i en sabem el significat però per algú que li ve de nou o que s'ho mira sense saber-ne el context, hem de reconèixer que tenim un símbol, si més no, "impactant". Feu la proba, canvieu la imatge i penseu en adorar a algú ( i podia haver estat així!) penjat a una forca o mort a ganivetades o degollat... no ho trobarieu una mica gore?? Així és com ho poden veure alguns. I després, és clar, hi han imatges i imatges. Potser aquestes tan crues que ens ha ensenyat el Sergi ens fan ser més gores de cara als que no creuen i , per tan reals com són, ens fan obrir més els ulls i ens són molt útils als que sí creiem, per prendre més consciència del patiment que va sofrir per salvar-nos.

    ResponSuprimeix
  8. M'ha vingut a la memòria un comentari de la meva parella: "M'agrada més el santcrist de les benetes on es veu el Crist ressuscitat". Doncs sí, tots portem la creu però hauríem de donar més valor a la ressurecció; segur que ens ajuda a viure amb més alegria i portar les nostres creus amb una millor actitut.

    ResponSuprimeix