Fa pocs dies vaig anar a Auschwitz. Vam assistir a la trobada europea de Taizé, que tenia lloc a Wrocław (Polònia), i en acabar vam visitar Auschwitz i les restes del gueto de Cracòvia. Ara entendreu, doncs, el context de preparació en el qual vam mirar la pel·lícula "La lista de Schindler" que comentava fa uns dies.
I la paraula que em va venir durant aquella visita al camp de concentració era "terror". Molts hi duraven tan sols mesos, especialment dones. Quan ja feia un temps que existia i havien construït més cambres de gas i forns crematoris, molts que arribaven al camp anaven directes a la tortura de la cambra de gas i al forn. Abans d'entrar-hi, els deien que anaven a unes dutxes per desinfectar-se, i fins que es fixessin en el número on deixaven la roba per no confondre's en acabar. Que pervers!
He buscat la paraula "terror", i etimològicament es mou en el camp de la por i de tremolar. "Terrorisme" també ve de la mateixa arrel. Tant el terrorisme com l'experiència en un camp de concentració fan tremolar constantment de por. Així ho volen els qui ho provoquen.
Però enmig d'aquell terror d'Auschwitz, el P. Kolbe va donar la vida per un altre presoner acceptant que això li suposaria una mort lenta i duríssima. En el terror, l'Amor. Vaig poder pregar en el lloc on va morir. Va ser un moment fort, després que el seu testimoni m'hagués acompanyat des de petit. Allà on tot era absurd, ell hi va posar sentit. Allà on tot era desesperació, ell hi va posar esperança.
Crec que la seva esperança no era que tot aniria bé. Era una altra mena d’esperança: una que el va portar a crear possibilitats d’Amor allà on aparentment no n’hi havia. I va demostrar que, per més fosca que sigui la nit, estem cridats a portar esperança amb la nostra vida.
Sant Kolbe, prega per nosaltres.
Fa molts anys que vaig visitar Auschwitz. Em va impressionar moltíssim. Semblava imposible que la intel.ligència humana fos capaç d'idear tanta tortura. Sí, la paraula "terror" és la més adequada, però de tots els horrors que vaig veure m'ha quedat fortament gravat el lloc on va morir el P. Kolbe. També hi vaig pregar com tu dius; és un clam, un testimoni d'Amor enmig d'aquell infern .Vaig pensar que el seu gest no s'improvisava en un moment, sino que era fruit de tota una vida d'entrega per amor i fidelitat a Déu i els altres.
ResponEliminaGràcies Sergi, pel teu testimoni.
Des que vaig saber on eres que esperava aquesta entrada!! I ara no sé si puc dir-hi res, crec que jo no seria capaç de fer una visita com aquesta, no puc entendre tanta maldat... M’has recordat quan vas anar a Xile i tot el que vas escriure del que vas viure d'en Joan Alsina, com em va impressionar el que deies i ara, no ha estat menys...
ResponEliminaDe tot cor que moltes gràcies, Sergi!!! Són petjades profundes que ens vas deixant!!!
The "normal" reaction of a person who is freed from being killed would be to think "how lucky" and to give thanks to God. Fr Kolbe was already in another stage of union with Jesus, and so he was able, at once, to give his life in exchange for the other prisoner's. So, in the middle of all that darkness, a bright light shone not only there but for all the world. Also, Etty Hillesum, in another camp, in a different style, offered her life, daily, to be with the other prisoners, trying to give them some comfort and help. And I believe there must have been many other gestures of love in those times of terror that help us to keep confidence in human beings.
ResponEliminaON ERA DÉU
ResponElimina“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
I no era la pregunta que calia.
Podíem fer-la, sí,
després d'un llarg camí per preguntes més properes:
“On érem nosaltres?
On eren els homes i les dones que teníem el deure
que allò no passés mai?
On eren la ciència, la raó, el dret, el coratge,
que havien d'evitar o posar remei als tràngols que planyíem?
On eren les paraules de consol que no vam saber dir?”
Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les coses
i ens sentíem nets de culpa, exonerats de càrrecs,
alliberats de deures i responsabilitats.
“On era Déu?”. I ens satisfeia no sentir resposta,
com si Déu estigués avergonyit davant el nostre clam,
acovardit davant la nostra fúria,
aclaparat per la nostra profunditat i intel·ligència.
I deixàvem al silenci el que ens podia fer més lliures:
preguntar-nos a nosaltres què hauríem d'haver fet,
què vam fer tan malament, on van fallar les nostres forces.
“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,
sense fer ni un pas per fer-nos dignes de gosar fer la pregunta.
DAVID JOU
I fem-nos també preguntes més properes: on som nosaltres davant dels auswitchs de diversos tipus d'avui dia. Perquè d'haver-n'hi, n'hi ha!
El testimoni del p. Kolbe és Amor amb majúscules, en contrast absolut amb el terror i la brutalitat d'Auswitch. I sempre, sempre, per més horroroses que siguin les accions humanes, l'amor sempre és més fort. Com deia el mateix pare Kolbe: "només l'amor pot crear". Gràcies Sergi per acostar-nos el seu testimoni.
ResponEliminaNo he estat mai a Auschwitz però sí al camp d'extermini de Choeung Ek a Cambodja i em puc imaginar el sentiment que vas experimentar. Choeung Ek, va ser un altre camp de barbàrie, miserable testimoni de com les creences de supremacia i la intolerància i la por als que són diferents poden degradar la condició humana. Allà un "monument" replet amb 5.000 cranis ben visibles és testimoniatge de la barbàrie i encara ara, afloren restes humanes de les fosses comunes poc profundes.
ResponEliminaAuschwitz, Choeung Ek, Ruanda...massa exemples per tan poc aprenentatge. Però hi podem fer res nosaltres? Les històries es repeteixen. Les de l'Amor per sobre el terror com la del Pare Kolbe (i les d'altres que possiblement desconeixem) són les que ens fan veure espurnes de llum en la nit, són les que ens mantenen aquesta esperança, que tota llum per petita que sigui sempre venç a la foscor. I aquesta llum sempre és Amor i d'Amor en podem donar tots. Nosaltres també podem il.luminar. Això és el que ens cal recordar.
Moltes gràcies pels vostres comentaris tan enriquidors!
ResponElimina