dissabte, 19 de desembre de 2020

Cinefòrum de "La Misión"

 

Quan us vaig parlar d'alguns projectes en el meu servei a Uganda, un d'ells era una obertura al món. Això es pot fer de moltes maneres, i fa uns dies vam iniciar-ne una: els cinefòrums amb els monjos joves per visionar alguna pel·lícula o documental. 

Ells no estan acostumats a veure pel·lícules, i menys a fer un cinefòrum. A l'hora d'escollir els materials (moltes gràcies als qui me'ls vau proporcionar!) vaig intentar que ens aportessin elements de reflexió i de discerniment sobre la realitat. No és fàcil, perquè hi ha el risc d'una colonització cultural: el cinema habitualment ve d'on ve, lògicament. Però sí que hi ha materials audiovisuals molt interessants i val la pena aprofitar-los.

Vam començar amb la pel·lícula "La Misión" ("The Mission"). Els vaig fer una introducció geogràfica amb un mapamundi i un mapa de Sud-amèrica, i també històrica parlant de l'autoanomenat "descobriment d'Amèrica", de la conquesta, dels missioners, etc. Vaig pensar que podia ser molt enriquidor que ells, que són els habitants originaris de l'Àfrica i que com a països també han viscut la colonització, es deixessin interpel·lar per la història en certa manera paral·lela d'altres pobles indígenes del món. 

La primera part de la pel·lícula vaig tenir una sensació poc habitual: reien en llocs on els occidentals no riuríem, i era una mirada que em semblava fins un punt ingènua. Però també hi havia altres moments amb un silenci dens. En acabar la pel·lícula, els vaig passar un qüestionari i després el vam posar en comú. Van fer intervencions molt profundes, i van treure'n molt de suc. Crec que els va sorprendre que d'una pel·lícula se'n poguessin extreure tants aspectes que ens poguessin fer reflexionar. I els vaig agrair que s'haguessin pres l'activitat tan seriosament. 

A final de gener farem el següent.

He posat un vídeo d'aquesta magnífica pel·lícula, hi hauria tants aspectes a comentar-ne! És un tresor. I aquí sota encara un altre vídeo amb la música.

9 comentaris:

  1. M'agrada molt la pel·lícula de la Misión, tot i que he de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure em va semblar un rotllo. Suposo que és allò de les expectatives que hi poses si et diuen que és molt bona. Ara ja no sé les vegades que l'he vista i tinc ganes de tornar-la a mirar, de tant en tant ho faig. El final però, no m'agrada, què hi farem...
    Estic segura que per aquests monjos joves, aquesta serà una de les experiències de la vida que queden per sempre.
    Moltes gràcies, Sergi, per compartir-ho!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Entenc el que vols dir. I intentaré no fer cap "spoiler", però el final jo considero que és quan els infants marxen amb la canoa cap a la selva. I per mi és un final obert a l'esperança, fixa-t'hi que just aleshores apareix una cita de l'Evangeli de Joan on es diu que la fosca no ha pogut ofegar la llum. Crec que el missatge va per aquí.

      Suprimeix
  2. Fantàstic que puguis fer aquests cinefòrums donant perspectiva i fomentant diàleg !
    Recordo amb quins amics vaig veure aquesta gran pel·lícula quan va sortir. Erem tots estudiants... Moments que queden gravats, imatges i música (del recentment traspassat E.Morricone).
    A mi em sembla que amb aquests joves monjos estas creant memòria.

    ResponSuprimeix
  3. Encadenado por su pasado, Rodrigo Mendoza arrastra su karma (pecado) por tierra, lo purifica por agua y asciende a la cima de su destino. Allí es juzgado a la luz del sol por quienes una vez letalmente perseguía en su obstinada ignorancia.

    Estaban en su derecho de ajusticiarlo sumariamente: ojo por ojo, diente por diente, como se acostumbraba antes de Cristo. Pero sus enemigos -enemigos solo en su mente- habían sido evangelizados en el amor, humano y divino, la verdadera misión de todo misionero.

    Rodrigo Mendoza es bautizado por el perdón de sus perseguidos.

    ¿Qué es el perdón? ¿Qué es lo que se dona sabiamente en el acto de per-donar? Donamos nuestro «derecho» a la retribución.

    Perdonar no es un acto indiscriminado de aceptación del mal, sino una decisión ponderada procurando al bien. Cuando Jesucristo perdonaba y sanaba, no lo hacía inmediatamente luego de ocurrida la infracción a la ley del amor. Transcurrido un tiempo adecuado de sincero arrepentimiento y contrición, entonces es inevitable recibir la gracia del perdón. Y quien perdona recibe a cambio su liberación de las cadenas del resentimiento.

    El amor nos hace libres. «Yo soy el Camino, la Verdad y la Vida», nos dijo el Príncipe de la Paz y el Testigo del Amor. Entonces, se escucha esa melodía gloriosa que nos eleva sublimemente al cielo, donde todos compartimos nuestras ofensas y nuestros perdones, como hijos e hijas de un mismo Padre. Ese compartir es la comunión, «agape», la gloria del perdón. -JB

    PD: Llegué a este film por su música; fue la sublime inspiración melódica de Morricone lo que inicialmente me atrajo misteriosamente a recapitular ese mundo misionero que nos invita a preguntarnos: ¿cuál es muestra misión en la vida? Sea laica o religiosa: ¿cuál es nuestra misión redentora? ¿Estamos dispuestos a sacrificar -consagrar- nuestra vida por esa misión?

    -José Becerra
    Atlanta, Georgia (EUA)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola José! Muchísimas gracias por tu primer comentario en este blog. Me hace ilusión saber que lo sigues desde tan lejos. Justamente este pasaje que comentas en relación al personaje Rodrigo de Mendoza fue uno de los que trabajamos más en el cinefórum, me parece muy profundo. Gracias.

      Suprimeix
  4. Deixant de banda que la pel·lícula és realment un regal (amb una increïble fotografia, música exquisita, actors superbs i històries profundes, fins i tot en paral·lel de la trama principal), doncs jo cada cop que la miro (vaig a la inversa de la Marta...), no puc deixar de sentir-me més enrabiada! Tens raó amb la cita a la que fas referència, que passa molt ràpid i gairebé desapercebuda, i sí que en aquell episodi la llum va brillar en la foscor. Però aquell retorn dels infants (que tu Sergi veus en clau d'esperança), per a mi no deixa d'evidenciar un fracàs en l'essència de tot el que significava la colonització, és un retorn al que ja eren, al que tenien i d'on mai ningú els havia d'haver tret. Potser hauria de veure la pel·lícula de nou...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És cert que no és un final típic de Hollywood. Potser això justament és un dels aspectes que fa la pel·lícula més especial, no? M'agrada compartir que fa uns 20 anys van venir de visita a Montserrat un grup de joves guaranís d'una de les missions que els jesuïtes han recuperat fa relativament pocs anys. A l'Escolania van cantar algunes cançons de "La Misión" i també algunes músiques de les que solien fer a les missions. L'escena que apareix a la pel·lícula on fan instruments musicals és molt real, a través de la música els jesuïtes van fer una bona feina. Al final, els vaig acompanyar a l'Espai Audiovisual, i vaig veure que venien d'un món absolutament diferent. Ells estaven de gira per Europa fent concerts per recollir diners per als seus projectes. Quina gran feina que fan els jesuïtes!

      Suprimeix
  5. No, no em queixo del final (els massa ensucrats tampoc m'agraden!). Em revelo i enrabio contra el procés de colonització.

    M'agrada saber que els guaranís es mantenien "diferents" quan els vas conèixer. I els hi agraeixo als jesuïtes que fossin, i lluitessin per ser, poc intervencionistes (em consta que va ser així!).

    I què direm de la música! Crea lligams i a la pel.lícula hi queda molt reflexat.... des de l'oboè de l'inici, al violí que s'emporten els nens al final...encisadora de principi a fi!

    ResponSuprimeix
  6. He començat l'any veient "La Misión". Una pel·lícula amb molts aspectes a destacar:
    El paper dels jesuïtes com a defensors de la cultura indígena.
    La manera que el pare Gabriel utilitza la música per arribar al cor d'aquella gent.
    La violència del món occidental (representat pels espanyols i portuguesos) que tenim a l'hora de "descobrir" i sotmetre les cultures que no són com la nostra.
    El procès de transformació de Rodrigo: de mercenari matant indígnes a màrtir per donar la vida pels mateixos guaranís.
    L'escena del perdó vers Rogrigo.
    El final molt sanguinari i ple de significat: al llarg de la història a vegades l'església ha mirat cap a una altra banda per voler conservar un "poder" o estar aprop d'aquest poder.
    En fi, dóna molt de si aquesta pel·licula. Gràcies Sergi per compartir-la.

    ResponSuprimeix