El funeral va durar cinc hores. 5 hores!! A més, els que vam arribar poc abans de començar només vam poder-nos posar sota el sol, i feia molta calor.
Hi havia molta gent, i des d’on érem només podíem intuir que hi havia una gentada. Es va fer a l’esplanada de fora de la Catedral. L’ambient durant la Missa era de molt respecte i silenci, però em va sorprendre (com es veu a la foto) que de tant en tant passaven venedors ambulants de begudes o de souvenirs de l’arquebisbe Odongo (que si un calendari, que si unes fotos...).
La Missa va tenir una durada normal per ser una celebració solemne. Però la història va començar al final de la Missa, abans de la benedicció final i d’endur-se les despulles de l’arquebisbe per enterrar-lo darrera la Catedral. Van anunciar uns 10 parlaments, detallant qui seria el qui faria cada parlament i en qualitat de què (la seva família, els capellans de la diòcesi, els religiosos, etc). Ja vaig veure que la cosa s’allargaria, i vaig buscar (ara sí) una ombra. Els parlaments van durar hores, i alguns sincerament van ser molt curiosos.
Un d’ells va consistir en una explicació molt detallada de les causes de la mort de l’arquebisbe, amb tota mena de detalls mèdics.
Un altre va ser una lectura de part del seu testament, on també concretava molts aspectes: a qui donava uns llibres, a qui donava el material informàtic, etc etc etc. Em va semblar sorprenent que de tot allò se’n fes lectura pública.
El més sorprenent, però, van ser alguns polítics. Una d’elles va fer campanya política explícita, apel·lant a uns comentaris que l’arquebisbe li havia fet en vida sobre la seva persona, i amb aquest argument vinculava la voluntat de Déu amb la seva elecció d’aquí unes setmanes. Era simpàtica, això sí. Però un representant del govern, al seu torn, la va desautoritzar davant de tothom, dient que per uns comentaris que li hagués fet l’arquebisbe no era motiu d’atribuir la seva futura elecció a la voluntat de Déu. Tot amb un bon to. La gent em va semblar que s’ho agafava amb bon humor. Aquest darrer va aprofitar per fer una reflexió llarga sobre la situació de la pandèmia i les mesures sanitàries que la gent ha de prendre. Suposo que devia pensar que ho havia d’aprofitar ara que tenia la gent al davant.
Els mateixos africans em van dir que els parlaments havien estat massa llargs, però que és el que sol passar. I que si haguessin fet la benedicció abans dels parlaments, molta gent ja hauria marxat. Però com que no havien fet la benedicció, la gent va aguantar estoicament.
Al final, tots els religiosos que hi havíem anat vam poder anar a dinar a l’aire lliure en una mena d’autoservei que van fer al jardí de la residència de l’arquebisbe. Eren quasi les cinc de la tarda, i hi havia ganes de dinar.
Coses d'altres cultures... Ara, això d'utilitzar Déu i el cristianisme per a justificar electoralment posicions partidistes no és cap novetat, ací també passa, fins i tot voler identificar el cristianisme amb determinades opcions polítiques per part d'alguns alts eclesiàstics, també.
ResponEliminaNo tinc cap referència de l'arquebisbe, però és molt possible que no li hagués agradat alguns detalls del seu funeral.
5 hores!! Això sí que és una marató de missa + exèquies. I sobre els parlaments realment ben diferents del que es fa aquí. Com a molt surt algun familiar a dir unes paraules i ja està. En fi, ja veig que t'has ben estrenat amb aquest funeral.
ResponEliminaUn funeral curiós per als qui no coneixem la vida eclesial a l'Àfrica. Moltes gràcies per les teves cròniques. Per cert, suposo que a Uganda morir-se als 89 anys deu ser gairebé per si sol una notícia de primera pàgina dels diaris.
ResponEliminaSí, allà una edat així és una cosa extraordinària. I així ho deien els mateixos africans.
EliminaCinc hores ,com per agafar una insolació i sense cap prevenció per la covid,amb tanta gent..
ResponEliminaAl cel sigui !!!!!.
Temps d,eleccions....tot és bo aprofitar per fer un mítin.
Gràcies per fer.nos compartir,les diferents costums.
Cuida,t molt i una abraçada
de la Núria.
La veritat que em fa gràcia pensar que hagis estat capaç de quedar-te en una cosa així, no m'ho imagino gaire...
ResponEliminaI això que dius d'aprofitar avui que els tinc tots aquí i no poden marxar, ho vaig sentir no fa gaire al capellà del poble del meu marit, a l'homilia de la missa de la festa patronal que ho vadir així directament. Demanava diners per arreglar la teulada de l'església. A més, va dir que com que tothom a les festes està disposat a gastar, domcs que destinessin uns 50€ per aquella casa que és de tots i tots la fem servir. A mi em va fer riure força.
Que res, Sergi, que el que expliques és molt curiós i divertit. Moltes gràcies per compartir-ho.
Sí, hi va haver moments curiosos. Però tenia clar que si ells hi eren, jo havia de ser amb ells. I a banda d'això, són aprenentatges constants: també aquelles coses que ens xoquen. De tot se'n pot aprendre alguna cosa.
EliminaGràcies, Sergi, per aquestes cròniques de primera mà. Em costa imaginar-me la celebració d'un funeral de tanta durada i d'un contingut tan divers.
ResponEliminaMoltes gràcies a tots els comentaris!
ResponElimina