Avui s'ha mort el Pare Salvador, un germà de comunitat.
Veient les notícies dels mitjans els darrers dies, no deixo de sorprendre'm per les reaccions públiques d'alguns davant la mort d'alguns personatges, a vegades reaccions esperpèntiques que fan sentir vergonya aliena.
Davant la mort d'algú, sento que el millor fóra ser curosos i respectuosos amb els qui ploren aquella persona. Fins i tot si aquella persona no ha estat un exemple durant la seva vida. Respecto altres idees, però així és com ho penso.
El moment de la mort d'un monjo sempre és especial en la comunitat. És un moment fort. I es palpa l'estimació que, més explícita o menys, existeix en la nostra vida. L'ambient és de més silenci, de respecte, de fraternitat.
Una nit, quan ens trobem per compartir l'esbarjo i les coses que han passat durant el dia, recordem junts l'itinerari d'aquell germà que ens ha deixat. I solen sortir anècdotes o records de diferents monjos.
La vida en comú és bonica. No és fàcil, perquè cap opció seriosa a la vida n'és. Però és bonica. I val la pena.
P. Salvador, gràcies per haver estat germà nostre. I descansa en Pau.
Gràcies Sergi per aquest record tan entranyable i intim del sentit de la mort del pare Salvador
ResponEliminaMoltes gràcies Jordi!
EliminaQue Déu l'aculli amb tota la seva grandesa d'Amor
ResponEliminaPreguem per la seva ànima. Segur que la comunitat el trobareu a faltar; ànims a tots. Alguns dels que estem a fora valorem molt la vostra opció de vida. I en el cas del P.Salvador ja he llegit que va estar més de 53 anys. Segur que Déu li té reservada la seva recompensa.
ResponEliminaUs acompanyo en el sentiment, Sergi! I espero que no soni només a frase feta. Que bonic com ho expliques, sovint oblidem que això que dieu de ser germans és de veritat.
ResponEliminaJo el coneixia poc, però el recordo com una persona amable i propera. Ens agradava quan baixàvem a la cova i ens el trobàvem allà, no li feia res obrir-nos per poder entrar al jardí i explicar-nos qualsevol de les històries d'allà, de Montserrat o del que fos, als nens els encantava!!!
El meu condol i el de tots els de casa.
Cert el que dius ,Sergi,Fa molta pena veure que moltes persones no senten empatia per els dolor dels altres,especialment en el cas de la mort. No vol dir res si no sents simpatia per la seva manera de fer o de pensar ,de la persona que ha mort....no obstant sempre hi ha algú que
ResponEliminasent un dolor profund per la seva pèrdua...per tant ser curosos i respectuosos ,dues formoses paraules.
Gracies Sergi D'Assís !per com ens has compartit la pèrdua del P.Salvador .
Les teves paraules ens acosten a la tristor i a la germanor en que es viu en una respectada i estimada comunitat les pèrdues i el record dels germans que han marxat cap a la casa del Senyor .
Al cel sigui !!
Benvolgut Sergi
ResponEliminaGracies per aquesta reflexió tan sentida. Aprofito si em permets, per fer un pensament per l’estimat Pare Salvador Plans.
“Pare Salvador, gràcies per ser el meu germà gran”.
A finals del 2010 el meu pare s’estava morint, estava patint i desesperat i ni la família ni els metges podíem fer res. Vaig recordar que sovint em parlava “d’un monjo amic seu”, que el va donar suport i acompanyament espiritual des de feia molts anys, el P. Salvador Plans. Vaig contactar amb ell per si podia fer-li una visita al meu pare. El vaig conèixer el 31 de desembre del 2010.
En aquella època jo estava destroçat, a la tristesa d’assistir a la mort d’un pare, s’afegien problemes amb la mare i germana gran. La relació, tòxica, es mantenia mentre la pedra angular paterna hi era, però quan va marxar, es va desmuntar. També patia problemes personals que em perjudicaven, crisi de valors i econòmica, no estava a l’alçada ni com a marit ni com a pare.
Tot això va començar a canviar quan el vaig conèixer. Va ser el meu pare “Salvador”. Primer em va ajudar a recuperar-me, aconsellant-me que em focalitzes en el més important, dona i fills, em va reconfortar, em va aconsellar, guiar, exhortar i reprendre quan tocava. Els seus gestos, mirada i silencis, subtils, sensibles i profunds, connectaven amb la meva ànima. Em va ajudar en el meu interès per la Regla de Sant Benet i animat per el seu testimoni de vida i exemplaritat, vaig intuir que si era capaç de apropar-me a com vivia ell, i en general la comunitat de monjos i monges benedictins, “encara que només fos una miqueta”, la meva vida podria valdre la pena,... i ens vam posar a fer camí. Els seus savis consells per afrontar situacions amb els fills, per educar, per afrontar problemes i no caure en l’auto engany,... m’acompanyaran sempre.
Amb la seva ajuda he pogut apropar-me a Montserrat, després, vaig entrar en contacte amb la Comunitat de Sant Pere de les Puel·les, on estic aprenent a llegir l’evangeli, i he retornat a un cristianisme amb sentit, trobant una comunitat on fer “església” i aprenent un camí per a una bona direcció.
Gracies Pare Salvador i gracies a tots els monjos i monges, que amb el vostre exemple d’esforç per configurar-vos en Crist, ens ajudeu a recuperar-nos i a salvar les nostres ànimes.
Avui s’ha fet el goig de M C Verdaguer que tant agradava el P. Salvador:
“Sortint de la vostra ermita
Un do us demanarè
Que em torneu la visita
l’instant que em moriré”.
Moltes gràcies a tots els comentaris! Fede, per primera vegada. Alberto, t'agraeixo molt el teu testimoni del que havia fet aquest germà nostre per tu. En dono gràcies a Déu. Donem-ne junts gràcies a Déu!
ResponEliminaLa mort és un tema molt delicat. Hi ha qui s'atreveix a fer-ne broma o a banalitzar-la. I no hauria de ser així.
ResponEliminaCertament que és un procés natural i per a nosaltres, que creiem que no s'acaba tot amb la mort, té un sentit diferent. Però això no fa que sigui menys difícil tractar-la ni comprendre-la.
I crec que és molt bonic que en una Comunitat hi hagi aquest respecte i aquesta estima per al germà.
Descansa en pau, P. Salvador.
Gràcies, Sergi, per fer-nos tant propers els sentiments de la comunitat. Les llavors que va sembrar el P. Salvador donaran el seu fruit. Que en pau reposi.
ResponEliminaCrec profundament amb l'Amor que Deu ens te,a tots, però va ser el P. Salvador qui em va fer veure-ho així. Recordo que en un moments molt fosc de la meva vida, en va deixar clar que la vida no te valor si no aprenem a donar-nos. Sempre he agraït aquesta carícia que Deu em va fer valent-se de les seves mans. Segur que ja descansa en les seves mans amoroses.
ResponEliminaKarmele, moltes gràcies pel teu comentari! Donem-ne junts gràcies a Déu
Elimina