"Els pots s'assemblen a les olles", o els testos, o els plats (segons on aneu!). Aquesta dita que fa referència a la semblança dels fills amb els seus pares la trobem amb variants en altres llengües: "De tal palo tal astilla", "Like father, like son". La saviesa popular ens fa adonar de les semblances entre pares i fills, i per alguna cosa deu ser.
Tots n'hem estat testimonis: aquell noi que està tan implicat en la vida associativa del poble perquè des de petit ho va mamar a casa, aquella persona que sempre busca protagonisme perquè és allò que ha vist fer sempre a casa, aquella altra que va heretar un gust pel que sigui (les sardanes, els gegants, el mar, etc)... Aquell que és bromista com a casa seva, o generós, o xulo.
Però a vegades això no es dóna. I et trobes amb contrastos grans: persones boníssimes que han tingut un pare o una mare difícils. Persones amb un caràcter molt suau que han tingut pares amb un caràcter molt fort. I això em fa pensar que a vegades els pots no s'assemblen a les olles. Però d'alguna manera en són resultat. I que tots, d'una manera o altra, som resultat de la convivència amb els de casa. Per semblança, o per reacció. O per ambdues coses, en funció de quin tema es tracti.
Ben cert que podem trobar exemples en sentit contrari però en general estic d'acord amb que moltes vegades som o fem tal i com els nostres pares ens van ensenyar. Mostrem el que hem mamat a casa i això tant potser en positiu (coses bones) com en negatiu. Se'ns dubte que el repte està en corregir aquelles actituds negatives pel bé dels altres i de la societat.
ResponEliminaMolt cert!! En el meu cas cada vegada m’assemblo mes a la manera de fer de la meva mare..patidora,una mica controladora...i per d’Amunt de tot..mirar que els altres estiguin be. Això fa que a vegades ens diguin pesades, o que els fem sentir aclaparats,sense adornar-nos, la qual cosa em sap molt greu.
ResponEliminaEl meu pare..... vaig aprendre la curiositat per la lectura,viatjar amb cotxe per conèixer i aprendre i la seva manera de fer oberta cap als altres, al mateix temps que una timidesa que amaguem darrera el nostre “vingué endavant” .
Crec que fins a una edat determinada els fills son el mirall dels seus pares,pero en madurar es a les hores que es comprova si tot el que els han ensenyat els dona bons resultats o no a la vida. En general, "els valors positius transmesos els perpetuaran, però d'altres que no els hagin funcionat els canviaran",
.No dubto que els gens poden influir en el caràcter,pero per per pròpia experiència se que compartir camí fa que gestos i maneres de fer siguin encomanadissos.
Bonica foto i molt propera ¡!!!!
És una frase divertida Sergi que dic sovint als meus fills. Quan es queixen d'alguna cosa que a mi també em passa, els dic: -ja saps els testos i les olles... a vegades els dic que mirin l'avi o la iaia. Ara que no són petits i veig cap on encaminen les seves vides encara em queda més clar...
ResponEliminaDivertida la foto que has posat!!!
Gràcies per l'agilitat que tens per canviar de temes!!!
Jo crec que és bonic que això succeeixi, sobretot quan el que es transmet de pares a fills són tradicions i valors positius.
ResponEliminaÉs evident que tots som, en certa mesura, producte del que hem viscut a casa i, en general, tot el que ens ensenyen i veiem de petits. Ja sigui per imitació o per reacció, com dius Sergi. Però és inevitable que un ésser tan influenciable com un nen no s'assembli als seus pares.
És molt coneguda aquesta dita i us asseguro que l’he repetida més d’una vegada entre la meva família. Sé que hi ha una gran dosi de semblances que vénen de la convivència familiar, però també crec que hi ha un gran pes de la nostra arrel genètica.
ResponEliminaJo no he conegut els meus avis, només l’àvia materna, però va morir quan jo tenia 13 anys. De la banda del pare ni tan sols en tinc fotografies, però sempre he pensat que dec portar aspectes físics, de caràcter o de comportament que he rebut d’ells a través dels meus pares. De veritat que em fa molt respecte quan penso que jo també transmeto aquest llegat als fills i néts.
Moltes gràcies a tots els comentaris, que suggereixen experiències viscudes!
ResponElimina