Després de llegir els vostres comentaris a partir del tema de la mediocritat, sobre el grau de coneixement de nosaltres mateixos, sobre el discerniment d'allò que depèn de nosaltres, l'exigència i expectatives que ens puguem fer d'allò que podem arribar a ser, he volgut compartir amb vosaltres un fragment d'un poema de D. Mallock que veureu a continuació:
"Si no pots ser un pi al cim de la carena,
sigues un arbust a la vall,
però sigues l'arbust millor vora el torrent;
sigues una mata si no pots ser un arbre.
Si no pots ser camí ral, sigues drecera.
Si no pots ser sol, sigues estrella.
No és pel volum que reeixiràs o no.
Sigues al màxim allò que siguis!"
No coneixia el Douglas Malloch.El poema es molt bonic i encoratjador ..Es prou difícil ser nosaltres mateixos ,per voler ser un altre cosa ,que suposadament es millor o està més ben vista.Diria que el poema ens porta cap a ser autèntics, d’acceptar-nos ,de ser la nostra millor versió de tal com som . No cal voler ser més gran del que es pot ser .
ResponEliminaGracies Sergi !!
Gràcies Sergi, després de tant de temps sense visitar la Font, em trobo amb aquest poema tant bonic i encoratjador que em convida a ser allò que ja soc però amb més passió, amb senzillesa i amb més autenticitat!!! Gràcies!! I procuraré venir més sovint a beure de l’aigua fresca d’aquesta Font…
ResponEliminaMolt bonic el poema, Sergi! A mi però això d'arribar al màxim m'espanta una mica. De la manera que ho diu és fantàstic i t'encoratja a intentar-ho. Però posat a la pràctica pot portar a l'altre extrem. Quan un es troba al màxim de les seves capacitats pot perdre el nord i esperar dels altres el mateix, sense pensar que potser l'altre està en un moment baix o les seves aptituds són diferents. Ho dic perquè conec persones així i les trobo esgotadores d'entrada.
ResponEliminaGràcies Sergi per donar-nos a conèixer sempre coses noves!!!
I el Mestre digué -Jo sóc, senzillament, amb tota la meva ment i atenció plena el que sóc i on sóc. Muntanya, arbre, passat, present, fi, camí, pedra, home, dona, ocell ... Jo, aquí i ara: Font de Greccio. Sóc la Pau i el Bé.
ResponElimina-T'estimo, li dic.
...i ara estic aquí plenament. Sóc una oreneta,"un vol" qualsevol.
Agraïda a vós germà Sergi.
Renoi! No m'hauria imaginat que una oreneta em parlaria. Gràcies
EliminaUn poema molt bonic! Tot i això, jo crec que, en realitat, tothom pot arribar a ser un "pi al cim de la carena", com a metàfora de l'èxit i la plenitud en la vida. Evidentment, cadascú des d'una manera concreta de viure, sent un "arbust", una "estrella" però intentant sempre de fer que qualsevol moment sigui bo per viure'l amb joia.
ResponEliminaNo cal esperar dels altres el mateix. Cadascú ha de trobar el seu lloc, ha de trobar quin és el seu "pi al cim de la carena", intentant de no creure que els altres han de ser com nosaltres esperem. Cada persona pot ser un "pi al cim de la carena", i això ens ha de portar a veure que l'èxit, en el seu sentit més profund, es pot expressar de mil maneres diferents, tantes com persones hi ha.