M'ha semblat molt esclaridora aquesta explicació de l'origen i el significat de la paraula mediocre (que desconeixia). La reflexió que m'ha sorgit és la següent: és evident que en molts aspectes (si no tots) de la nostra existència com a humans els resultats de les nostres accions solen ser mediocres (que ens quedem a mig camí cap al cim, seguint la metàfora del mot). Potser on hauríem de concentrar els nostres esforços és a discernir si ens hem quedat a mig camí per mancances pròpies (mandra, por, etc.) o per circumstàncies externes contra les quals no podem lluitar (el que alguns anomenen el destí). Crec que fer aquesta distinció ens pot ajudar a 'lluitar' contra nosaltres mateixos amb més determinació en el primer cas o a acceptar la naturalesa sovint captrixosa i cruel de la vida.
Em sembla que quant ens manca un somni o una meta per assolir ,la mediocritat es pot instal.lar a la nostra vida. Per tant crec que es una actitud i una elecció de forma de viure. Quant només et permets el mínim ,es impossible trobar el màxim potencial que portem a dins, perque no ens esforcem . Optem per no errar,no fer,no arriscar-nos ,no intentar...Tot i que estic segura que cada persona te unes habilitats i qualitats úniques que cal saber aprofitar .
Molt interessant l'origen etimològic de la paraula 'Mediocre'. Crec que tot i ser una definició molt literària descriu perfectament el què significa. Moltes vegades, i en coses d'àmbits molt diversos, ens podem "quedar a mitja muntanya" per la mandra de fer un darrer esforç per arribar al cim. Tal com es diu en un comentari anterior, una de les principals reflexions a fer crec que és veure les causes que ens impedeixen arribar al cim (si són pròpies o bé externes). Però també considero molt important la meta que ens posem. Cada persona tindrà unes limitacions en un àmbit o en un altre i, seguint la metàfora de la muntanya, hi haurà una persona que podrà aconseguir fer un 8.000 i n'hi haurà una altra que es quedarà amb un 3.000 però amb un camí molt més complicat. Tot i que pot semblar molt metafòric (i ho és) crec que és necessari saber veure fins on som capaços d'arribar amb les nostres habilitats i defectes i intentar no quedar-nos mai a mig camí.
M'agrada molt quan parles del sentit etimològic de les paraules, és una manera bonica de portar-nos a la revisió de nosaltres mateixos.
Mediocres, jo crec que tots en un moment o altre ho hem estat i seguirem sent. Penso que no es pot estar al cent per cent sempre en tot. Si estiguéssim tancats en una urna i només ens dediquéssim a una cosa, sí que es podria demanar aquesta exigència, però crec que la majoria fem més coses i a vegades (o sovint) se n'escapa alguna.
Jo sé que sóc mediocre en moltes coses, i no perquè no hi vulgui dedicar prou esforços, sinó perquè no en sé més i en algunes coses més que mediocre són pèssima.
No acabo de veure aquesta mediocricitat per falta d'interès o de ganes. Sí que potser el sentit etimològic, com ens ho expliques, ho diu, però penso que la persona que ja en té prou quedant-se a mitges és més aviat un mandrós, gandul... Moltes gràcies, Sergi!!!
Benvolguda Marta !! Et dono la raó en que tots en algun moment o sempre , hem estat i seguirem sent mediocres. Donem quelcom per muntar ...un vídeo algun aparell tecnològic per enviar quelcom......ufff pot sortir mes que mediocre.... Ara se que en altres aspectes si que tinc habilitats ...per tant hi poso esforç en aconseguir alguna fita que per mi era molt inaccessible. Gracies !!
M'ha agradat molt poder escoltar aquesta definició de mediocre i aquest "quedar-se a mitja muntanya". La meva petita aportació és la següent. Per mi ser mediocre o ser valent/agosarat/atrevit rau en trobar l'equilibri en la nostra vida. Ser mediocres és efectivament "quedar-nos a mitja" muntanya però per altra banda també ens podem quedar a mitja muntanya perque no hem calculat bé l'esforç que representa pujar-la i les nostres limitacions. ¿Què és millor, no pujar la muntanya perque som conscients de les nostres limitacions o pujar-la i a mig camí adonar-nos-en que no podem pujar més i haver de tornar enrere? Com deia al principi jo crec que és una qüestió de saber trobar l'equilibri entre les nostres limitacions i les nostres qualitats. Millor ser dels qui construïm la casa sobre roca més que no pas aquells que la construeix sobre el pla de terra. En tot cas sóc dels que pensen que hem de fer el possible per pujar les diferents muntanyes que ens anem trobant en la nostra vida sense por i amb esperança que assolirem la nostra meta i se caiem ens tornarem a aixecar.
Ha estat molt interessant veure com el mateix orígen de la paraula és una molt bona metàfora per explicar el seu significat. També m'ha semblat molt interessant la sugestió d'examinar la nostra pròpia mediocritat - com s'ha dit en els comentaris anteriors, tots som mediocres en varies situacions i en aspectes de la vida, per varies raons: falta d'esforç, situacions fora de control, etc.
No sé ben bé el significat exacte de la paraula, però m'ha cridat la atenció que si l'agaféssim directament de la part de "quedar-se al mig de la muntanya podent haber arribat a dalt", no hi hauria mediocritat en algú que aconseguís un resultat bastant 'baix' comparat a d'altres pero que hagués donat el màxim de si. És a dir, si algú arribés a la cima de la seva muntanya però la muntanya sigués més baixa que la d'altres, aquella persona no seria mediocre. Evidentment en activitats que tenen un resultat objectiu (exàmens o events competitius etc) això no es considera, però humanament em sembla una forma molt bona de veure les coses!
El tema de la mediocritat crec que és molt present en la nostra societat. Quan som joves, ens diuen que hem de lluitar per no ser mediocres, però entenent amb això una concepció que, al meu entendre, és un pèl errònia. Molta gent pensa que no ser mediocre vol dir tenir una feina on et guanyis bé la vida, que et permeti viure amb tranquil·litat, destacant per sobre dels altres. Però no crec que sigui això exactament. En molts comentaris ja ha sortit aquest tema, però no ser mediocre vol dir fer allò que hagis de fer de la millor manera que puguis. I no cal arribar a ser un gran exectiu o amb un càrrec molt important per no ser mediocre, sinó fer les coses el millor possible, esforçan-te, i intentant de viure-les amb felicitat. Tan digne és un escombriaire com el president d'un país, si cadascun d'aquests no viu de manera mediocre. I per això és necessari conèixer quines són les limitacions pròpies, acceptant-les com una realitat i intentant de fer que no suposin un obstacle per a la nostra plenitud.
Em sembla molt interessant el que apunteu alguns comentaris, en referència a la importància de discernir i conèixer les pròpies possibilitats. I en funció d'això, poder ser més exigents o menys. Però com les coses importants a la vida, són un art i no està escrit exactament què cal fer a cada moment. Aquí hi ha la dificultat, i suposo que també la gràcia! Moltes gràcies per les vostres aportacions
Realment tots som mediocres en algun aspecte, mentre que la mediocritat només la solem veure en els altres. No crec però que haguem de responsabilitzar-ne la nostra vanitat, i intentar corregir-ho forçant-nos a moderar l'impressió que tenim de nosaltres mateixos; tergiversar la realitat d'aquesta manera ens desorientaria i ens duria invariablement a confusions molt molestes. Penso en canvi que quan valorem les persones ens restringim als aspectes que, per la nostra professió o per les nostres aficions, hem anat prenent més en consideració i hem arribat a apreciar millor, i que, per l'atenció que els hi hem dedicat al llarg de la vida, acostumen a ser aquells que dominem millor, en els quals generalment destaquem respecte els altres. Així doncs és una qüestió d'amplitud de mires; si ens fixem activament en el que hi ha més enllà del món on ens hem acostumat a viure confortablement, no només descobrirem les nostres flaqueses, sinó també els punts forts dels altres. I no em refereixo merament a constatar l'obvietat que cadascú és millor en el que es dedica, sinó a interessar-nos vivament per allò en què els altres hi entenen més. D'aquesta manera s'adquireix una comprensió més profunda de l'abast i les limitacions de cadascú, que ens permet, evitant alterar artificialment i perjudicialment el nostre sentit de la humilitat, fer servir el concepte “mediocritat” amb precisió i amb la pulcritud que els mots amb una càrrega connotativa semblant requereixen.
D'altra banda he de reconèixer que m'ha sorprès l'interès dels antics per l'excursionisme, m'imaginava que aquesta fal·lera per pujar muntanyes sense més propòsit que fer-ne el cim ens venia de més a prop.
Moltes gràcies a tots els comentaris! Sobre aquesta darrera referència de la Gemma sobre l'interès dels antics per l'excursionisme, he d'afegir una cosa: l'etimologia de "mediocre" és discutida. Hi ha una altra teoria que diu que "-ocre" era tan sols un sufix, però és una hipòtesi que també té els seus problemes. En tot cas, aquesta etimologia de "mediocre" com a "mitja-muntanya": si non è vera, è ben trobata!
M'ha semblat molt esclaridora aquesta explicació de l'origen i el significat de la paraula mediocre (que desconeixia). La reflexió que m'ha sorgit és la següent: és evident que en molts aspectes (si no tots) de la nostra existència com a humans els resultats de les nostres accions solen ser mediocres (que ens quedem a mig camí cap al cim, seguint la metàfora del mot). Potser on hauríem de concentrar els nostres esforços és a discernir si ens hem quedat a mig camí per mancances pròpies (mandra, por, etc.) o per circumstàncies externes contra les quals no podem lluitar (el que alguns anomenen el destí). Crec que fer aquesta distinció ens pot ajudar a 'lluitar' contra nosaltres mateixos amb més determinació en el primer cas o a acceptar la naturalesa sovint captrixosa i cruel de la vida.
ResponEliminaEm sembla que quant ens manca un somni o una meta per assolir ,la mediocritat es pot instal.lar a la nostra vida. Per tant crec que es una actitud i una elecció de forma de viure. Quant només et permets el mínim ,es impossible trobar el màxim potencial que portem a dins, perque no ens esforcem . Optem per no errar,no fer,no arriscar-nos ,no intentar...Tot i que estic segura que cada persona te unes habilitats i qualitats úniques que cal saber aprofitar .
ResponEliminaGRACIES Sergi !!!
Molt interessant l'origen etimològic de la paraula 'Mediocre'. Crec que tot i ser una definició molt literària descriu perfectament el què significa.
ResponEliminaMoltes vegades, i en coses d'àmbits molt diversos, ens podem "quedar a mitja muntanya" per la mandra de fer un darrer esforç per arribar al cim. Tal com es diu en un comentari anterior, una de les principals reflexions a fer crec que és veure les causes que ens impedeixen arribar al cim (si són pròpies o bé externes). Però també considero molt important la meta que ens posem. Cada persona tindrà unes limitacions en un àmbit o en un altre i, seguint la metàfora de la muntanya, hi haurà una persona que podrà aconseguir fer un 8.000 i n'hi haurà una altra que es quedarà amb un 3.000 però amb un camí molt més complicat.
Tot i que pot semblar molt metafòric (i ho és) crec que és necessari saber veure fins on som capaços d'arribar amb les nostres habilitats i defectes i intentar no quedar-nos mai a mig camí.
Que bé Sergi que et tornem a veure en vídeo!!!
ResponEliminaM'agrada molt quan parles del sentit etimològic de les paraules, és una manera bonica de portar-nos a la revisió de nosaltres mateixos.
Mediocres, jo crec que tots en un moment o altre ho hem estat i seguirem sent. Penso que no es pot estar al cent per cent sempre en tot. Si estiguéssim tancats en una urna i només ens dediquéssim a una cosa, sí que es podria demanar aquesta exigència, però crec que la majoria fem més coses i a vegades (o sovint) se n'escapa alguna.
Jo sé que sóc mediocre en moltes coses, i no perquè no hi vulgui dedicar prou esforços, sinó perquè no en sé més i en algunes coses més que mediocre són pèssima.
No acabo de veure aquesta mediocricitat per falta d'interès o de ganes. Sí que potser el sentit etimològic, com ens ho expliques, ho diu, però penso que la persona que ja en té prou quedant-se a mitges és més aviat un mandrós, gandul...
Moltes gràcies, Sergi!!!
Benvolguda Marta !!
EliminaEt dono la raó en que tots en algun moment o sempre , hem estat i seguirem sent mediocres.
Donem quelcom per muntar ...un vídeo algun aparell tecnològic per enviar quelcom......ufff pot sortir mes que mediocre....
Ara se que en altres aspectes si que tinc habilitats ...per tant hi poso esforç en aconseguir alguna fita que per mi era molt inaccessible.
Gracies !!
Sí que quan som bons en alguna cosa no ens podem premetre el luxe de ser-ne mediocres, suposo que el Sergi va per aquí també. Gràcies, Núria!
EliminaM'ha agradat molt poder escoltar aquesta definició de mediocre i aquest "quedar-se a mitja muntanya". La meva petita aportació és la següent. Per mi ser mediocre o ser valent/agosarat/atrevit rau en trobar l'equilibri en la nostra vida. Ser mediocres és efectivament "quedar-nos a mitja" muntanya però per altra banda també ens podem quedar a mitja muntanya perque no hem calculat bé l'esforç que representa pujar-la i les nostres limitacions. ¿Què és millor, no pujar la muntanya perque som conscients de les nostres limitacions o pujar-la i a mig camí adonar-nos-en que no podem pujar més i haver de tornar enrere? Com deia al principi jo crec que és una qüestió de saber trobar l'equilibri entre les nostres limitacions i les nostres qualitats. Millor ser dels qui construïm la casa sobre roca més que no pas aquells que la construeix sobre el pla de terra.
ResponEliminaEn tot cas sóc dels que pensen que hem de fer el possible per pujar les diferents muntanyes que ens anem trobant en la nostra vida sense por i amb esperança que assolirem la nostra meta i se caiem ens tornarem a aixecar.
Ha estat molt interessant veure com el mateix orígen de la paraula és una molt bona metàfora per explicar el seu significat.
ResponEliminaTambé m'ha semblat molt interessant la sugestió d'examinar la nostra pròpia mediocritat - com s'ha dit en els comentaris anteriors, tots som mediocres en varies situacions i en aspectes de la vida, per varies raons: falta d'esforç, situacions fora de control, etc.
No sé ben bé el significat exacte de la paraula, però m'ha cridat la atenció que si l'agaféssim directament de la part de "quedar-se al mig de la muntanya podent haber arribat a dalt", no hi hauria mediocritat en algú que aconseguís un resultat bastant 'baix' comparat a d'altres pero que hagués donat el màxim de si. És a dir, si algú arribés a la cima de la seva muntanya però la muntanya sigués més baixa que la d'altres, aquella persona no seria mediocre. Evidentment en activitats que tenen un resultat objectiu (exàmens o events competitius etc) això no es considera, però humanament em sembla una forma molt bona de veure les coses!
El tema de la mediocritat crec que és molt present en la nostra societat. Quan som joves, ens diuen que hem de lluitar per no ser mediocres, però entenent amb això una concepció que, al meu entendre, és un pèl errònia.
ResponEliminaMolta gent pensa que no ser mediocre vol dir tenir una feina on et guanyis bé la vida, que et permeti viure amb tranquil·litat, destacant per sobre dels altres. Però no crec que sigui això exactament.
En molts comentaris ja ha sortit aquest tema, però no ser mediocre vol dir fer allò que hagis de fer de la millor manera que puguis. I no cal arribar a ser un gran exectiu o amb un càrrec molt important per no ser mediocre, sinó fer les coses el millor possible, esforçan-te, i intentant de viure-les amb felicitat. Tan digne és un escombriaire com el president d'un país, si cadascun d'aquests no viu de manera mediocre. I per això és necessari conèixer quines són les limitacions pròpies, acceptant-les com una realitat i intentant de fer que no suposin un obstacle per a la nostra plenitud.
Em sembla molt interessant el que apunteu alguns comentaris, en referència a la importància de discernir i conèixer les pròpies possibilitats. I en funció d'això, poder ser més exigents o menys. Però com les coses importants a la vida, són un art i no està escrit exactament què cal fer a cada moment. Aquí hi ha la dificultat, i suposo que també la gràcia!
ResponEliminaMoltes gràcies per les vostres aportacions
Realment tots som mediocres en algun aspecte, mentre que la mediocritat només la solem veure en els altres. No crec però que haguem de responsabilitzar-ne la nostra vanitat, i intentar corregir-ho forçant-nos a moderar l'impressió que tenim de nosaltres mateixos; tergiversar la realitat d'aquesta manera ens desorientaria i ens duria invariablement a confusions molt molestes.
ResponEliminaPenso en canvi que quan valorem les persones ens restringim als aspectes que, per la nostra professió o per les nostres aficions, hem anat prenent més en consideració i hem arribat a apreciar millor, i que, per l'atenció que els hi hem dedicat al llarg de la vida, acostumen a ser aquells que dominem millor, en els quals generalment destaquem respecte els altres.
Així doncs és una qüestió d'amplitud de mires; si ens fixem activament en el que hi ha més enllà del món on ens hem acostumat a viure confortablement, no només descobrirem les nostres flaqueses, sinó també els punts forts dels altres. I no em refereixo merament a constatar l'obvietat que cadascú és millor en el que es dedica, sinó a interessar-nos vivament per allò en què els altres hi entenen més.
D'aquesta manera s'adquireix una comprensió més profunda de l'abast i les limitacions de cadascú, que ens permet, evitant alterar artificialment i perjudicialment el nostre sentit de la humilitat, fer servir el concepte “mediocritat” amb precisió i amb la pulcritud que els mots amb una càrrega connotativa semblant requereixen.
D'altra banda he de reconèixer que m'ha sorprès l'interès dels antics per l'excursionisme, m'imaginava que aquesta fal·lera per pujar muntanyes sense més propòsit que fer-ne el cim ens venia de més a prop.
Moltes gràcies a tots els comentaris! Sobre aquesta darrera referència de la Gemma sobre l'interès dels antics per l'excursionisme, he d'afegir una cosa: l'etimologia de "mediocre" és discutida. Hi ha una altra teoria que diu que "-ocre" era tan sols un sufix, però és una hipòtesi que també té els seus problemes. En tot cas, aquesta etimologia de "mediocre" com a "mitja-muntanya": si non è vera, è ben trobata!
ResponElimina