Tanmateix, trobo que és una expressió interessant, i fins i tot bonica. Ja ho sé que es porta més el "creu en tu mateix", "tu pots", etc. Però davant d'algunes situacions a la vida, penso que som ben petits davant d'una realitat que ens sobrepassa. La malaltia sobtada d'algú que estimem, les ruptures de tantes menes, la constatació que el món a vegades pot ser tan cruel amb algunes persones... Som limitats i finits. Per més que no hi pensem, o que no hi vulguem pensar.
I diria que, mentre l'ésser humà no accepta la seva condició d'ésser finit, si s'entesta a ser déu (o superman) es pot fúmer unes quantes castanyes. Això no vol dir que no pugui anhelar l'infinit, l'eternitat, la plenitud. I fins lluitar per acostar-s'hi. Però tenint present qui és, i que la vida l'ha rebuda absolutament com un regal. Que és un do gratuït que li ve d'altres (o de l'Altre, si sou creients).
Potser parlar d'Ell com a Rei ens fa nosa per la concepció que tenim dels reis. Per tant, potser hauríem de preguntar-nos de quina classe de reialesa parlem. La imatge de la Majestat Batlló penso que és suggeridora d'aquest Rei que serveix en l'Amor els qui li han estat encomanats. I fins al final.
La Majestat Batlló, és una de les imatges que sempre m'ha agradat més. El Romànic em té el cor robat, suposo que la majestuositat de les imatges és una de les seves grans meravelles. Hi va haver una època en que es va voler fer veure que els artistes medievals ho feien així perquè no en sabien més, que trist! Com algú pot pensar que qui va fer aquesta majestat no en sabia?
ResponEliminaPel que dius dels salms que parlen de Déu com a rei ens poden semblar llunyans, doncs no sé, a mi em semblen molt més llunyans els de les guerres, que parlen de morts i Déu és qui triomfa...
L'expressió tal com en parles jo també la trobo bonica, m'has fet pensar en la meva mare que sempre li deia al meu fill que era el rei de casa. La veritat és que no som gens monàrquics a casa, però dir a algú rei és una manera de dir l'important que és per a tu aquella persona... i els reis de debò ja s'ho faran...
Gràcies Sergi, per fer-nos aturar en aquesta bonica expressió!
Quan m'imagino Jesús (o Déu) com a rei, no me l'imagino pas com la imatge tradicional d'un rei amb poder absolut, a qui importen ben poc els seus súbdits, sinó tot el contrari: un rei disposat a servir tothom, posant-se ell a l'últim lloc. Una actitud així demostra el tipus de reialesa que té. Ell mateix va afirmar que la seva reialesa no era d'aquest món, i és ben cert que ens ho va demostrar fins al final. Quin rei de la història hauria mort pel seu poble? Més aviat era al contrari: el poble moria perquè no li passés res al rei. Doncs bé, Jesús, com no pot ser d'altra manera, ve a revolucionar-nos la manera com concebem la reialesa.
ResponEliminaLa seva reialesa no és altra que aquella basada en el servei, en l'amor per al seu poble, i no en una reialesa que gaudeix de privilegis. Tot el seu poder i la seva dignitat estan directament relacionats amb el servei i l'amor que ens va transmetre.
D'acord totalment amb la teva exposició, Sergi i amb la resposta d'en Benet. No puc afegir-hi pas res més.
ResponEliminaGràcies a tots dos.
Marta, Benet i Mercè, moltes gràcies pels comentaris!
ResponElimina